Pirineus aragonesos, Loulou

L’única cosa constant a la vida és el canvi, diu un proverbi xinès.

És final de setmana. Sobre un dissabte de juliol de cel radiant i una fredor insòlita, alliberada de cop, decideixo posar fil a l’agulla al meu viatge als Pirineus aragonesos. Els carrers del meu poble són plens de gent que amunt i avall es passegen tot agraint i respirant l’aire indulgent que fora de temporada ha ensopegat amb la capital de la Selva apagant la foguera acampada des de feia mesos.

A dins del Panda, ple fins a les orelles, s’hi han adaptat per força, totes les eines materials (a vegades poc necessàries per viure) que amb menys d’un metre quadrat, han hagut de fer-se un lloc a empentes. Motor encès. Ronca un Panda generós. Enmig de tanta cosa terrenal, ara en calma, en Truffaut, la Loulou i jo comencem a rodar mig enganxats a l’asfalt. Ràdio encesa. Per Catalunya Ràdio surt molt encertat el proverbi xinès. I tant, tota la raó. A un pam tinc la Loulou, una de les meves felines que experimenta en pròpia porta el gol del proverbi. Fa uns quants mesos li van diagnosticar hipertiroïdisme i l’he de medicar matí i tarda. Primera vegada a la caravana, veurem com digereix l’aforisme oriental.

Arribem al càmping de Baldellou. Hi farem nit. Quin país per aquí a baix! Després de cremar roda durant cinc hores arribem a un poble aragonès deixat de la mà de Déu, un desert de blat. M’enduc la primera glopada de xafogor que arriba d’un sòl daurat desgastat de tanta intempèrie. D’un cop quedo desolada, estic de dol buscant algun bri de Pirineus, encara que només sigui una engruna. Entro al càmping d’una mala peça i fent molta maniobra. Les hores m’estan passant factura i començo a estar farta de tant de canvi i tanta puta martingala. En aquest país infernal no hi corre l’aire! La caravana va on li rota i em comença a pujar la mosca al nas.

Després d’un milió de marramaus engabiats deixo anar la Loulou, la campiona de la jornada, que ha aguantat estoicament la patacada del canvi constant. Li he comprat Feliway, una poció màgica, una droga prodigiosa que a través d’un difusor deixa anar feromones felines que ajuden a afrontar aquest anar i venir de la vida. Els calma de forma natural i els ajuda a sentir-se còmodes fora de casa. La cosa és que el difusor està pensat per a espais més grans. Ara mateix, casa nostra fa tres metres quadrats i la Loulou ja està de panxa enlaire fregant-se l’esquena amb uns ulls desorbitats i pertorbats, es mou com s’hi estigués totalment grillada, fet que em porta a interpretar que el que corre per les seves benes és una sobredosi de cavall, això sí, portada amb molta dignitat.

Els fanals s’encenen i al cel clar s’hi comença a barrejar la foscor que està a punt d’entrar dins el poble del diantre. Totes  tres al llit, descansem després d’un dia dur de rosegar. El Feliway va fent, i a Catalunya Ràdio deuen continuar amb la seva. A la seu de la cultura oriental algú n’està pensant alguna de bona. Nosaltres comencem a afluixar el peu de l’accelerador i ens fonem, amb delit,  amb la temperatura que comença a baixar estrepitosament.

Avui, les meves paraules van dedicades a tu, Max, que tot i que no eres meu em vas robar el cor i a tots els animals que afronten una malaltia i els desitjo que l’única cosa constant a les seves vides sigui el canvi, un canvi positiu que els deixi estabornits de plaer, de felicitat, fins que els ulls els quedin girats d’eufòria, amb una sobredosi de gust que els duri de per vida.