Micha

Els dies passen ràpid. Els segons semblen multiplicar-se per cada passa donada sobre la ciutat anglesa. Les hores semblen dies sencers. El temps es dilueix com sucre a l’aigua, cau dins d’algun lloc sense retorn. Torno a ser en aquesta petita cuina en intimitat, buscant la foscor com qui busca refugi en una tempesta. Veig nevar a través d’una finestra a la meva dreta. Londres tan blanca em sembla encara més hostil; arranca de dins meu una nostàlgia latent des que vaig marxar de casa. L’hivern està en mi i sobre totes les taulades en forma de flocs glaçats. La vida es mou a poc a poc al costat de la pluja congelada que balla, planeja de costat a costat com les fulles a la tardor, lentament fins al terra. Anhelo l’escalfor de la meva terra; el sol sobre els meus llavis freds. Els mots tendres que no requereixen traducció, un somriure sense explicació.

He tingut un dia bastant dur. A primera hora del matí he anat al gimnàs perquè m’havien de fer una sèrie de proves mèdiques que al final ha resultat ser una presa de pèl. Un noi molt atent m’ha mirat la pressió, m’ha dit que estic molt bé. Tot seguit ha començat a domar-me un seguit d’indicacions i per un moment he cregut que m’estava dient que anés corrents fins a la porta de la sortida i vingués, per tornar-me a mirar la pressió un altre cop? Doncs no, per la meva cara dedueix que no entenc ni papa, reclamo una llengua propera. Francès? Italià? Espanyol? La noia del meu costat parla francès. Sort que no m’he posat a córrer. M’estava explicant les sortides d’emergència per si mai hi ha foc. Em sento estúpida. Un somriure avergonyit diu per mi que ho he entès.

Sortint del gimnàs vaig a fer una entrevista al Prezzo, un restaurant, una gran cadena. La cosa va bé, dilluns fem una prova pagada. Moltes possibilitats de feina, busquen molta gent. A les 18:30 tinc una altra entrevista amb una dona francesa. Vol que li cuidi la seva filla de tant en tant i que li faci classes de castellà. Molt bé, torno a agafar el metro. Estic més d’una hora dins, hi ha hagut algun problema que no acabo d’entendre. Arribo a l’estació. Surto a fora i un exèrcit de flocs de neu comencen a caure sobre meu. Neva amb moltes ganes. Entro dins el cotxe de  la Micha. Estic asseguda a l’esquerra sense conduir! Arribem a casa seva a Sloane Square, una zona rica. Entro a casa seva. Molt humil i normal. No parlem de preus ni hores. No tinc bones sensacions. Li dic que no tinc gaire temps perquè m’esperen a casa. Em mira llençant-me un somriure irònic. Tu dois partir dejà? I com em faràs de cangur aquesta nit? Mare meva, això no va bé. No ens hem entès. M’ha parlat sempre en anglès menys quan no l’he entès de res. Se’m va escapar que havia de fer de cangur aquesta mateixa nit? No ho sé però no em sembla gens normal. Què ha vist en mi aquesta dona per deixar-me en total confiança el que més estima? Viuen elles dues soles. Em diu que si m’he de quedar a dormir que ho faci, sóc benvinguda. Per un moment penso que em vendrà al mercat negre. Sento com parla per telèfon i diu la paraula CHANGE, sí, aquesta em ven al mercat negre. El mòbil no para de sonar, no para de parlar amb homes. No vull treure conclusions. Li dic que avui no podrà ser, que no ho tenia previst, que em sembla tot molt precipitat, que no ens coneixem de res encara. No m’ha demanat res, ni DNI ni passaport, res! I vol que m’hi quedi fins les 4 del matí, em pagarà bé. Li demano mil disculpes, em diu que ha sigut culpa seva, un mal entès. Em porta a la parada de metro i em demana que sigui la seva Nanny. No t’importa el que ha passat? No, em diu. Molt bé Micha la pròxima vegada vindré. Us sembla estrany? Sincerament, creieu que hi he d’anar? És bona tanta confiança? Je ne sais pas. Per avui ja prou, els minuts que em quedin abans de tancar els ulls els dedicaré a mirar una pel·lícula en anglès al costat de la Vicky i els flocs de neu. Bona nit des d’Anglaterra.