Hariss Mir

Les classes al St. Giles són cada dia més satisfactòries, entenc el que expliquen, cada dia repesco més paraules. Ahir després de la classe vaig tenir una agradable sorpresa. En Michael, un dels professors en pràctiques em va demanar si em podia fer classes d’una hora i tres quarts per mi sola. Al principi vaig pensar que no l’entenia, que no podia ser el que m’estava dient. Però sí, aquesta vegada sí. En Michael, no sé per quin motiu, si perquè ha vist que puc aprendre més, que tinc interès o que potser perquè pensa pobre noia no hi entén de res, deixa’m ajudar-la, m’ha escollit a  mi entre 16 alumnes. Ho fan tots els professors. Els quatre professors de la meva aula han buscat quatre alumnes a l’atzar se suposa, i jo sóc l’alumne d’en Michael. És una sort, en sap molt, una persona molt alegre i amb moltes aptituds per ensenyar. Aprendré molt, segur. Estic de sort. No sé quant duraran les classes, de moment aprofitaré que el vent bufa a favor.

Passaria de seguida a explicar-vos una experiència que ha tingut la Vicky, la meva amiga i companya d’habitació, però primer us descriuré amb quatre paraules el pub a on vam anar ahir la nit. Des de fora només es veien llums vermells, té bona pinta. Pugem les escales, el porter ens registra els bolsos, a la Vicky li fan llençar l’ampolla d’aigua que duia. Entrem a dins, el regne de les crestes de colors. L’estil més estrident de Londres entre nosaltres. Em fixo amb la cambrera, una dona molt refeta. Sobre el seu cos corpulent una samarreta negra estripada per on mostra el color dels seus sostenidors i gairebé mig pit. Les parets cobertes de calaveres i posters sedents de heavy del bo. El rock als malucs d’una noia joveneta que du una faldilla que li arriba just al límit, sota les natges magres que fa anar de costat a costat. El punk en forma de crestes esculpides igual que obres d’art. Estic molt còmode, la música és una passada i la Guiness em fa tocar el cel. La noia joveneta està davant nostre. Va una mica tocada o això és el que sembla perquè s’acaba de pujar la faldilla fins a la meitat del cul. Potser no se n’ha adonat perquè porta un pet de l’hòstia però ha deixat al descobert les seves natges vestides d’un cullotte vermell de punt. Està amb el cul enlaire uns 15 segons fins que es torna a baixar la faldilla. Ho ha fet a propòsit, ho tinc claríssim. Hi ha quatre italians que estan que se surten, calents com un all tendre com diu el meu germà. La joveneta acaba d’esbombar el local. Penso: això se’n va al bloc, hi va directe! La noieta potser no té ni 18 anys.

Anem cap a casa. Fa una fred terrible. Sort que a casa s’hi està molt bé. Quan arribem, penso en penjar la cançó de Journey “don’t stop believing”. Mentre ho estic fent, sento una exclamació de la Vicky. La miro i em diu: això és increïble, no t’ho creuràs! Fa uns dies, després de penjar un anunci  al Guntree buscant feina, un noi la contesta, en Hariss Mir, li proposa fer de dependenta a un poblet. Li pregunta sobre la seva edat, a on viu, si està casada, fins aquí bé. La Vicky contesta i pregunta sobre el poble, si està gaire lluny. Es veu que està a 18 milles de Londres. El noi li pregunta quin sou estaria disposada a cobrar. La Vicky li respon que no està disposada a desplaçar-se fins tan lluny. La cosa es queda així.

-  Què passa? Una altra feina que hem de fer sense cobrar? Penso.

-  El noi que em va preguntar si volia fer de dependenta m’acaba de proposar matrimoni.

-  No pot ser Vicky, ho has mal interpretat.

-  No, no. Mira: m’explica que el seu pare li vol obrir una botiga per a ell sol amb la condició que es casi de seguida. És un indi. Li envia fotos del seu local i d’ell de cos sencer, vestit eh. Està buscant una noia per casar-se, i un cop casats que ella sigui sòcia del local. Li diu que després viuran per sempre més junts. Li pregunta que si estaria disposada, si creu seriosament en la seva proposta i li demana un mitting amb tota la seva família per parlar-ne tots junts. La Vicky està descomposta, no reacciona. Completament fora de sí me l'ha deixada. Òbviament tanca l’ordinador sense enviar resposta al noi sense dona.

Ara, fa un parell de minuts, abans de posar-me a escriure, encara em tornava a ensenyar les fotos i llegir-me el que li va escriure. Sembla que no pugui ser però és, és així de cert. Aquí hem d’anar amb compte perquè un dia ens podem llevar essent les dones de mig pròxim orient o llunyà, tan se val, aquí va així: pim pam. Bona nit des de la cuina.