Creua l'Atlàntic i digues adéu

El fixa de casa està sonant. Són les dues de la matinada. Quan despengis el telèfon et caurà el món a sobre. Et quedaràs muda, sense dir res, només escoltant i no creuràs. Aquesta trucada, a les dues de la matinada, no és normal i ho saps. Sents que alguna cosa no va bé i les cames et fallen. Una trucada a aquestes hores et pot trencar la vida pel mig. S’aixeca del llit exaltada, corre cap al menjador i d’una revolada despenja el telèfon. Empassa l’aire amb la boca ben oberta i el deixa a dins, parat. El món se li atura, no respira, el tremolor comença de dalt a baix, per tot el cos. La Mery té dues filles. Una de gran de 25 anys i una de petita de 8. Tenen pares diferents. El de la nena petita i l’actual marit va haver de tornar a Colòmbia. No ha tingut gaire sort amb els homes. L’aire parat és ara un crit exasperat i dolgut. El plor que sento des de la meva habitació em diu que la mort està darrere l’auricular que  la Mery agafa amb força sense poder deixar-lo anar.

Fa vuit anys que no veu el seu pare ni la seva família. L’última vegada va ser quan la nena tenia només un anyet de vida. No va poder ser-hi quan els seus pares van celebrar les noses d’or. El seu pare té un càncer terminal. Esperen que d’un moment a l’altre es mori. La Mery té pensat anar a veure’l d’aquí un mes, al Març. Vol acomiadar-se abans que es mori, sap que té poques oportunitats. Vol veure’l per última vegada i dir-li adéu per sempre. La vida és injusta.

No agafis el telèfon, et caurà el món a sobre. No hi haurà Març ni adéu. El seu pare és mort, de fa molt poc. Deixa caure el telèfon. Camina sense consciència cap a l’habitació. La seva filla i ella s’abracen i es fonen en plors desfogats. Passen tota la nit plorant, sense dormir. No podrà veure el seu pare viu mai més, i això és el que té a dins parat, com l’aire que retenia fa només una estona, segons. No poder dir-li adéu és el plor que no pot sortir, reprimit i que mai més serà. Nosaltres, des de la nostra habitació, sabem que s’ha mort algú però no ens atrevim a sortir i preguntar. Més tard ho farem. Els pares s’han de morir abans que els fills, això és el que tothom espera. No m’imagino una situació com aquesta, ha de ser terrible. Fa vuit anys que no el veus i no li has pogut dir adéu. Saps que no podràs anar a Colòmbia perquè no tens els diners necessaris. El teu pare queda en alguna cosa indefinida en la teva memòria.

Afortunadament, una amiga molt especial, li ha pagat un bitllet d’anada i tornada a ella i a la seva filla. Podrà veure el seu pare per última vegada, un adéu per sempre que tindrà a dins, potser tancat per sempre més, sense deixar-lo anar mai. Un record que creuarà l'Atlàntic per quedar-se aquí, lluny de les seves arrels, lluny d’allà a on va créixer, al costat de qui avui ha dit adéu per sempre.