dimarts, 23 d’agost de 2016

La VerticAlp 2016



                                             



La Cerdanya és una comarca de muntanya única i especial a Catalunya. La seva plana d’ensomni s’estén més enllà del que som capaços d’apreciar. Una muralla de muntanyes s’hi alça altiva, l’abraça i la fa orgullosa de ser la més alta i bella del país. La Cerdanya és de tants colors com la neu sota sol, com la mar transparent. És pura i serena; la primera vegada que hi arribes sents l’energia i vitalitat de les muntanyes més altes que hi viuen. L’aire és tan refinat i virginal que respirar és un pecat. I de nit el desig es fa encara més gran; te’n dones compte que la plana esdevé infinita, no saps a on hi ha més llum, si al cel o la Cerdanya. Exorbitant i grandiosa aquesta comarca senyala de per vida aquells a qui ha fet bategar el cor alguna vegada. I jo que n’he quedat ferida, en sóc una fidel devota i enamorada.

Avui sóc a la Cerdanya, a Alp. He vingut a fer una vertical. La VerticAlp és una cursa de 7’5 quilòmetres amb un desnivell positiu de 1.450 metres. Una verdadera bestiesa. Es comença del poble d’Alp i s’arriba al cim de la Tossa d’Alp a 2.500 metres. És la primera edició de la vertical de la Ultra Cerdanya i el nombre d’inscrits ha sigut tot un èxit. A la plaça no s’hi cap de tanta gent que hi ha. 

En Jordi i jo arribem a Alp amb el temps just. Els minuts ens van collant per darrere mentre fem les corbes de la collada de Tosa. Encara tinc temps per gaudir uns segons del paisatge. Arribem, ens posem el necessari i sortim disparats cap a la línia de sortida. Recollim el dorsal i ens col·loquem el xip al turmell. Tot a punt.

Som a la plaça sota l’arc de sortida. Veig en Miquel que també ha vingut a fer-lo bategar. Tots tres ens fem una foto de record, un bon record. Un minut i sortim.

La cursa acaba de començar. Comencem a córrer pels carrers estrets i drets d’Alp. Veig en Jordi davant meu i ja se m’està escapant, penso que més endavant ja el veuré, però més endavant el que veuré seran les estrelles i no pas de nit precisament. El ritme que duc és correcte, no vull apretar al començament, sé el que m’espera. Arribem al primer corriol i veig el tap que s’ha fet. Alço el cap i veig en Jordi una mica més amunt. Em sembla que no l’atraparé, això va molt lent. El camí comença a pujar i pujar sense pausa, em sento molt cansada, he dormit molt poc. L’olor de pi i l’aire fresc seran els meus companys de cursa. La temperatura és excel·lent. Sóc a casa.

El primer avituallament arriba bastant ràpid. Em poso un tros de taronja a la boca i començo a córrer a un ritme suau fins que la pujada del següent corriol m’atura les cames. Ara sí que comencem a agafar alçada de veritat. Faig patinar alguna pedra cap avall al trepitjar. Tinc la cara plena de suor i sento que les cames comencen a quedar estrangulades. Entre els pins es cola algun raig de sol primerenc. Avui, un grapat de gent m’avança, però al meu favor tinc un record dolç. Una nit de somni a l’alberg de Ribes.

Arribo al segon i últim avituallament. Ens queden 2’5 quilòmetres i els més durs. S’ha acabat el bosc i ara ens espera pedra i muntanya descoberta. Veig el cim, mare de Déu el que em queda!. Començo a patir de valent, les cames comencen a fer figa i la pujada cada vegada és més exigent. Em fa molta ràbia que la gent m’avanci, avui no estic fina. Ara el sol ens cau de ple a sobre però s’hi està molt bé, no fa calor, és un dia perfecte, perfecte per patir. Baixa gairebé rodolant un noi que ja ha acabat la cursa, m’anima. Li pregunto si queda molt i em contesta: “no pensis en el que queda, mira enrere i gaudeix, mira a on estàs”. Ho sé bé prou on sóc, a punt d’entrar a l’infern! penso. Té raó. Em giro i contemplo la plana de la Cerdanya, aquella que tantes vegades m’ha fet somiar. Respiro profundament i continuo fins a dalt. Em queda un tros de pujada bestial! És un tram de pedres que faig caure una rere l’altre. De cop i volta veig que al meu costat s’hi ha posat un corredor que em dona ànims! I carai! Veig que és en Miquel. Estic tan cansada que gairebé no puc parlar. Em diu que tingui seny i que vagi a poc a poc. Gairebé estic a punt de tocar el cel o les portes del diable, no ho sé. De quatre grapes arribo a dalt. De mica en mica, en l’horitzó del cim van sortint els caps dels corredors que ja han arribat. Veig en Jordi que m’espera. Es posa al meu costat i anem corrents fins a la línia de meta. Sento com es graven els minuts de patiment en el xip que duc enganxat al turmell. Ara sí, la cursa s’ha acabat. Ara sí, duc la vertical arreu del meu cos exhaust. Ho he aconseguit.





Quan el cor ha deixat de bategar amb força, m’estiro i contemplo des de la Tossa d’Alp, a 2.500 metres, el cel blau i pur de la Cerdanya. Deixo anar un somriure de plaer. He abandonat les portes de l’infern per entrar al paradís de la Cerdanya, la meva i només meva, estimada Cerdanya.


dimecres, 17 d’agost de 2016

La Pica d'Estats a 3.143 metres

                                                                                                                     



El camí més llarg sempre es comença amb una passa, no tinguis por de tirar el cos endavant i començar a caminar. No tinguis por de fer un gran pas, un precipici no es salta a passets. Ara més que mai, ara que sóc tan feliç com havia desitjat, ara que el temps encara no m’assenyala la cara, ara començo, ara començo a desafiar el precipici. “Comença d’una vegada a ser qui ets en comptes de pensar en qui seràs” una frase de Kafka que m’ajuda.

La Pica d’Estats era temps enrere un gran precipici que no podia vèncer. Aquesta muntanya era un mur impenetrable, un mur de sentiments inderrocable, un salt massa agosarat. Però aquest cap de setmana l’he fet caure tot sencer cap avall.

Després d’un llarg viatge, tots quatre: la Ligia, en Miquel, l’Edu i jo arribem al refugi de Vallferrera. Als peus de la muntanya més alta de Catalunya, el refugi s’obre al món a través d’unes finestres de fusta del color de la menta. A l’interior, dos pisos s’enlairen en el cor del Pirineu Occidental. I a les habitacions milions de sospirs de somnis de muntanya. Aquí, la nit és tan fosca com la vida quan s’apaga. Aquí, les estrelles són tan brillants que si les mires queden tremolant en la profunditat dels teus ulls. Un riu ple d’aigua passa pel costat, la nostra habitació està a prop i el sentim travessar amb força. Una finestra mig oberta ens duu el seu brogit incansable de vida eterna. Em diu que hi serà per sempre, em diu que hi serà fins i tot quan jo ja no hi sigui en aquest món. Estic nerviosa i tinc ganes que el sol entri per la finestra, em costa molt dormir, a tots ens costa, sento la Ligia moure’s. Tanco els ulls.

Quan els obro el cel ja no és tan fosc i les estrelles han deixat de tremolar. Sento l’olor del cafè acabat de fer. El dia acaba de començar i amb un salt sortim del llit tots tres, en Miquel, la Ligia i jo. L’Edu ja ens espera fora del refugi. L’aire és fresc com un dia de primavera i la nostra il·lusió és tan gran com l’alçada de les muntanyes que tenim al costat.

Les primeres passes es fan dures, pugem uns 200 metres en un tres i no res, un bon escalfament. La Pica d’Estats es deixa veure ben aviat, gairebé durant tot el recorregut la tenim davant nostra desafiant i bella, molt bella. Els primers rajos de sol cauen sobre ella com el vel d’una núvia il·lusionada. Més endavant ens cremarà la pell com la vida d’un matrimoni abandonat. La Pica és per a mi una història de passió que ha mort precipici avall. Però ara la veig, la tinc al davant i la veig més bella que mai, avui sí, pujarem.

Faig caure el cap enrere i observo l’alçada de la tartera que estem a punt de pujar. Ara sí, comença la millor part, pujar i pujar, sentir com les cames fan força com si una serp les estrangulés. Després de 30 minuts pujant la tartera arribo a dalt i ja m’espera en Miquel. Quan hi som tots quatre dividim els camins. L’Edu puja al Sotllo, la Ligia passa per la banda francesa i en Miquel i jo ens endinsem a fer la cresta que ens durà fins al cim del Verdaguer. Quan comencem a grimpar pels ullals de la muntanya més alta de Catalunya veiem l’Edu com s’enfila cap al Sotllo. És un moment únic i especial cridant-nos de muntanya a muntanya. La cresta és una bona enfilada amb passos un xic complicats, el cor se m’accelera mentre les meves mans comencen a gelar-se, el sol encara no ha tocat la pedra d’aquest costat de la muntanya. Em sento intensament viva. Veig en Miquel com s’enfila. Ni ell ni jo hem passat mai per aquí. Després d’una estona pujant ja sento com diu que el sol ja és sobre ell, tinc ganes de sentir-lo a la cara. El Verdaguer ja és sota els nostres peus i comencem el camí cap a la Pica d’Estats, la meva desitjada Pica.  A punt d’arribar a dalt veiem la Ligia encarant l’últim tram de la banda francesa i ens asseiem per esperar-la, li vaig prometre que faríem cim juntes i no vull trencar la meva promesa. Quan ja la tenim al costat i totalment emocionada encarem les últimes passes cap al cim més alt de Catalunya! Som-hi! una immensa felicitat m’omple el pit i m’emociono quan veig la creu, m’acosto per tocar-la i sento una vegada més la força de la muntanya sota el meus peus, la força de la meva petita victòria. Al cap d’una estona veiem l’Edu sobre el Verdaguer, aviat serà aquí amb nosaltres.

Aquest diumenge, sobre el cim, es sentia la victòria de l’aire de tres mil metres, el sentia endur-se les cendres del que més cremava en mi. Ara jo en queda res d’aquell temps d’impossibles. Ara sento que estic preparada per saltar tots els precipicis de la vida. Gràcies Ligia per la teva paciència amb mi, gràcies Miquel per haver-hi sigut i tenir tanta energia positiva, i gràcies Edu per ser com ets! Sempre que hi ha muntanya ets un referent per a mi.

“ No tinguis por, estén la mà i acull l’aigua plena de llum d’aquest capvespre.” Miquel Martí i Pol.


dilluns, 25 de juliol de 2016

Un diumenge de finals de juliol

El semàfor està en vermell. Penso en el dia que he passat. Sense parpellejar em passen els segons pel davant, com el bon record d’una pel·lícula. Vaig resseguint el recorregut del cim que hem fet a través de la memòria que em demana aclucar els ulls i descansar en aquests minuts del vermell. Ara que estic asseguda al cotxe . Quants minuts de la nostra vida esperem davant d’un senyal que ens atura? El semàfor encara està en vermell.

Aquest matí, com sempre, i tot esmorzant, he encès el televisor. He vist un món en flames, en mans de les armes, un món que tremola; bufa un vent de maldat que ha fet fora l’amor entre nosaltres, tot està en flames. Tot acabarà. Gairebé no sentim i en prou feines ens aturem, no ens aturem com ho podríem fer. Sentir el vent a la cara un diumenge al matí i mirar-nos als ulls per dir-nos que encara ens estimem. Sacsejats pel destí, som cors ferits. Aquest món ens fa venir llàgrimes als ulls, llàgrimes de sal i foc, llàgrimes que fan força per sortir.

 Sento el vent que glaça, el sento a la cara. Avui he tingut temps per aturar-me, avui he deixat caure el meu cos sobre l’herba a dos mil metres i he sentit el sol al damunt, l’he sentit radiant i calent, tot ple, sobre meu. En un món que pateix, aquí a on som els meus companys i jo tot és diferent. Un refugi pels que ens sentim sacsejats pel destí. Un refugi de fang i pedra com els d’abans, abans que el món estigués entre puntes esmolades. Aquí descansem els que ens sentim perduts i sense brúixola, només volem que tothom calli, que el silenci sigui l’esmorzar, el dinar i el sopar, que sigui el matí, la tarda, la nit.

El sol s’ha filtrat sota la pell  amb la mateixa força que una tempesta d’aigua sobre tots els racons, quan cau. Avui, aquí, estirats, aturats i encara lluny del cim, gaudim d’un diumenge de finals de juliol. I això és increïble quan es veu així, només així, només pau.


El semàfor és verd. No sé quan fa que ha canviat ni quantes històries han quedat aquí, en els semàfors, frenades per aquests minuts de vermell a verd. Quants “desitjo i vull” escampats en aquest temps immobilitzat . Quantes pupil·les revelant humanitat mentre són interrogades pel vermell. Poso primera, marxo. Enrere deixo els pensaments i el cim del Puigpedrós, enrere deixo un diumenge de finals de juliol que ara mateix ja deu ser una història més.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Punta Alta de Comalesbienes



Tu em fas salvatge. Estàs feta de vigor, poder i fortalesa. Sobirana d’aquells que gosen trepar en el teu imperi. M’aterres i m’il·lusiones. Cales foc a les meves emocions. En cendres converteixes el meu propòsit que diminut s’acosta. Tu ets capaç d’incendiar-me. Tu em podries fer exhalar. Sobre teu, esgarrapant-te la pell oblido qui sóc. Arranques en mi una força inhòspita. Encara més, tu em fas salvatge.

La Punta Alta de Comalesbienes viu a la Vall de Boí dins el Parc Nacional d’Aigüestortes. Una muntanya que s’alça a 3.024 metres. Una muntanya d’ascensió llarga i feixuga. Des del pantà a 1680 metres fins al cim, ens esperen 1.745 metres de desnivell positiu en 20 kilòmetres.

Pel costat del pantà de Cavallers trenem els primers passos. Els primers quilòmetres es desfan al costat d’una aigua blava, verda, transparent. Deixem rere nostra un rastre, el del desig d’un dia acabat d’encetar. Una gran allau de pedres entrellacen el camí inicial. Pedres de totes mides, pedres i més pedres. Pedres que van a caure dins l’aigua que s’acaba de despertar i en sent arribar. El sol comença a escalfar-me les cames darrere meu. Sobre nostre un cel blau, sense núvols. Un cel net, pur, clar. Ens acompanya un riu embogit que es fa pas per entre una gran mola de blocs massissos. Anem seguint els pals de fusta pintats de groc. Regalimen les primeres gotes de suor que ja baixen, de bon matí, i s’aturen al coll de la samarreta. Avui vinc a tocar-te. Avui sóc aquí per sentir-te sota meu.

Arribem al refugi Joan Ventosa i Calvell. Quina preciositat, aquí enmig de puntes afilades. El Pirineu Occidental és feréstec, no té res a veure amb l’oriental que és molt més tractable. Aquí, elles són més altes i menys sociables.

El paisatge m’ha paralitzat. Respiro profundament. És tan bell que m’ofega. Tots els racons, cada pam d’aquesta terra és un esclat de vida, un brogit de vitalitat oculta. Quan es fosc, quan el sol s’envà i el refugi està en silenci són les petites vides que desperten i viuen aquest món, el de saltar, córrer i trepar tantes vegades com minuts té la nit. Aquí es sent tanta força que et tornes petit. No res, només un visitant més. 

Tots cinc: en Nil, l’Edu, la Cristina, la Ligia i jo arribem al peu de la tartera. És ara quan comença el tros més dur. Les pedres que havia vist a l’inici eren només pols fina al costat del que s’està formant ara. Entrem al vestíbul de la tartera, encara és prou acollidor, la pujada va resseguint una vegetació escassa però acolorida. Sento l’olor de les flors d’alta muntanya, sento l’essència de les seves arrels. Les gotes de suor cauen tan ràpid sobre les roques que no tinc temps d’eixugar-les. Em giro i veig els meus companys. Fan esses sobre el camí. Veig la Cristina. Veig en Nil. Mai he conegut un nen tan valent. El seu pare n’està molt orgullós.

La veig. Es just al meu davant. Una llarga tartera que acaba en l’oblit arriba fins on és ella. La tenim cara a cara. Queda molt. Són 700 metres de desnivell en un quilòmetre més o menys. El temps a la muntanya és com un sorteig, una barreja de números, ignores quina és la combinació. No sabem quan serà, no sabem quan serem a dalt ni si hi arribarem.

La boca se m’obra. L’aire entra directe als pulmons. Sento el cor com va pujant, ja està aquí. Ara és quan millor em sento. Escalo aquest grapat de roques que cauen amuntegades, una sobre l’altre. Deixo caure enrere el pes del cap. Veig pedra i més pedra. Pedres grans, petites, pedres de totes les formes, unes sobre les altres, unes al costat de les altres. Algunes pedres són molt grans, tan grans que no les podria abraçar, fan forats sota terra tan grans que no ens podrien trobar si ens hi amaguéssim. Pedra i pedra...pedra calenta, pedra. Gris i més gris sota els peus fins que arribem a un pas de neu. La muntanya tan inclinada com està et proposa un temps per reflexionar. Al cap d’uns minuts inicio un pas cap a l’altre costat, vaig clavant les meves Mizuno per obrir forat. Sóc gairebé a tres mil metres amb unes bambes mig rebentades, amb els tacos desenganxats. No sé què coi em passa. Em sento tan valenta que he perdut el nord i sé que això no pot ser. Em va seguint el grup. Darrere meu en Nil i la Cristina, després la Ligia i l’Edu. Ja sóc a l’altra banda i ara veig el que he fet. Veig la pendent de la neu i sento aquell gust de l’adrenalina. Les mans m’han quedat glaçades, no les sento, he quedat de quatre grapes mentre passava. Encarem el tram final. Estic nerviosa. Sento que el cos m’acompanya i tinc moltes ganes de fer cim, l’ànsia de pujar-li al damunt em fa perdre de vista qui sóc. Ja queda poc. Estic a tres-cents metres de tu i avui vinc a coronar-te. Fem el tram de xemeneia que és un espectacle. Quan poso les mans sobre les primeres roques noto l’escalfor. La fred s’apaga i un plaer infinit m’envaeix. Em diverteixo. Em diverteixo tan que no sóc capaç de dir quant. Aviat seré al damunt.

Quan a vegades perdem l’esperança el sentiment de decepció cala fort.

De cinc persones que havíem de fer cim, ens trobem la Cristina i jo encarant el tram final. El meu inexpert atreviment i la seva experiència fan de nosaltres un bon equip. Em sento respirar, em sento valenta. Inicio un camí que em duu cap un bloc de gel, no puc passar, hem de recular. Sé que ets aprop. Miro enlaire i allà estàs, et veig. Em tens aquí, perduda i jo que et vull tocar. La Cristina no es dona per vençuda, busca i busca per on passar. Ara sí, ara no, donem voltes i gairebé quan ho donem per perdut, quan ja volem deixar-ho córrer, troba un pas. Amb el cap fem que sí totes dues.

Encens en mi una força que només sento aquí. Em tornes salvatge. El cor se m’ha esverat. És la il·lusió, és l’emoció de ser a punt, a punt d’aconseguir-ho. Estem tan enfilades que algunes passes ens fan recular, la pedra llisca avall. M’agafo. La sento sota les meves mans. No està ben marcat, fa estona que hem perdut les fites i això ho fa complicat. Sento por, ganes de ser al cim, sento...La muntanya s’ajup. Arronsa l’espatlla. No arribem mai i no parem de grimpar i grimpar però...de mica en mica començo a veure el cel blau, pur i clar. De mica en mica s’acaba la pedra i de sobte s’obra un cel immens, aquell que veia quan era a baix i em feia somiar. Veig la cara d’una dona que és al cim. Ploro. Ploro com una nena petita i ric com si no ho hagués fet mai. La Cristina m’abraça. Ens coneixem de fa dos dies i sento com si la conegués de tota la vida. No saps que feliç he sigut aquí al damunt amb tu. Recupero el batec. Sóc a 3.014 metres, el meu primer tres mil. Sé que no és una muntanya molt alta però ara és la meva, la que hem fet nosaltres, i no ha sigut fàcil.

Ja sóc aquí. Avui vinc a coronar-te. Avui sóc per sobre de tres mil metres.  Ara vull arribar a baix, tancar els ulls i imaginar-me el pròxim cim. La muntanya uneix, la muntanya ens fa tornar salvatges, a mi, a tu, a tots.


dijous, 7 de juliol de 2016

Antes de ti

La sala és plena. Hi ha dos-centes persones, dos-centes dones. Hi ha algun home però és una minoria.  El cinema sempre és un bon pla. El dimecres, el dia de l’espectador, encara més. És barat. Som moltes dones, moltes. Fa temps que no vaig a veure una pel·lícula d’aquest gènere. De fet, no acostumo a escollir-les, així de romàntiques, així d’ensucrades, així de...de “pasteleres”, com dic jo.

Em vénen a recollir a les set. La Ligia porta el cotxe. Quan som davant els cinemes i les primeres passes ens duen a la cua, veig que la pel·lícula comença a les vuit i vint. Mare de Déu, una hora i vint minuts de coll des que hem sortit de Santa Coloma. Estic batent rècords. Ni tan puntual ni tan previsora seré capaç de ser mai. Però la Ligia no se la volia jugar, i ara ho entenc.

Una fila de corbes femenines avança a poc a poc. Els llavis pintats de vermell, els ulls resseguits de nit acabada d’estrenar, jove. Perdo uns segons contemplant les sabates d’una dona. Brillen com un anell d’or blanc de promesa, brillen com la neu quan el sol la desfà. Els seus cabells llisos i negres es mouen cada vegada que es gira per contemplar la gent que s’atura darrere els seus peus de purpurina. Té la pell fina i delicada.

Crispetes dolces. Les meves salades, les d’ella dolces. Assegudes a la gran sala penso que és absurda la meva dieta. De que em serveixen les torradetes que esmorzo, aquelles baixes en sal si després engolo aquesta bomba de verí. El meu avi feia servir la Sal Novo, sal baixa en sodi, i amb aquesta excusa sempre se’n posava més del compte. Em feia riure. La meva àvia el renyava. El temps passa tan ràpid...al temps d’encendre i bufar un llumí.

La pel·lícula és a punt de començar. De sobte una crispeta em cau al damunt. La noia de pell bruna que està a la meva mà dreta em mira i em demana perdó. Per l’esquerra, tres dones pugen els últims esgraons fins arribar a la nostra fila. Mouen les carns desbordades del seus cossos fins que seuen al nostre costat. Duen la paperina XL de crispetes. El greix de la panxa vessa pels voltants de les calces que fan força com una presa a punt de rebentar. Si els seients es desenganxessin, la Ligia i jo sortiríem disparades cap al sostre.

Portem trenta minuts de cinema i no hi ha maneres que la sala quedi en silenci. No entenc per què riuen tan. Poc a poc em sento més còmode. La protagonista és un grapat de colors. M’encanta. I ell és una monada, realment atractiu. La història no és tan “pastelera com pensava”. Creia que ja no podien tocar-me les històries d’amor. M’equivocava. Es comencen a sentir sanglots ofegats. No vull plorar però he de confessar que se’m neguen els ulls. No podeu imaginar una sala plena de dones plorant. Però el més divertit és sentir com a la cotorra del darrere li surt disparat el got, també XL, de coca-cola cap al davant nostre. Increïble! No m’ho puc creure. Això és massa! Estic convençuda que per a algunes era la primera pel·lícula al cinema. Mai més. Penso en sortir i no sé si  passar pel costat de les llançadores de crispetes o per les Tres Gràcies.

Ara sí, les llàgrimes em baixen per la cara. No ho he pogut evitar. Sense voler. És una història colpidora. A banda de com estigui rodada. De totes maneres, m’atreveixo a dir que és una còpia de Les Intouchables.


“ Sólo tenemos una vida y es nuestra obligación vivirla plenamente” “ vive sin miedo, sólo vive”. Will Traynor, Antes de ti.



dimecres, 6 de juliol de 2016

Els Bastiments, un punt de partida

 El cor bombeja de 60 a 100 vegades per minut en condicions normals. En condicions normals, a molts ens agrada que el nostre estigui per sobre dels 100. No el volem en descans, desitgem un vida plena d’emocions. És el primer a qui sentim quan la vida se’ns posa a dins, és el primer en qui creiem. Saber estimar el que fem és essencial per gaudir dels seus batecs, si ens n’allunyem, pateix. Els primers cops de sang són suficients per saber si la direcció és la correcta.

Quan fa temps que el sents lent… quan fa temps que el sents lluny…

Quan corones un cim, quan ets al sostre d’una província, d’un país. Quan tens sota els peus un poble en silenci, i ets sota el silenci de la nit, entre el color de la menta i les roques encara calentes del sol de fa minuts. Les bèsties  desperten, tu també.

Eres per mi la terra càlida per on passava. Eres l’ofec i la valentia dels meus camins. Eres l’equil·libri en els meus passos. Recordo que eres per mi la muntanya més alta.

Quan el creies perdut...però no el volies en l’oblit...

L’altre dia el vaig sentir tan aprop, al pit colpejant amb força. Era als Bastiments, al Freser, i a l’Infern. Els primers dies d’estiu, el sol pujava al nostre costat, aviat. A punt d’arribar al Coll de la Marrana l’aire queia dins la vall. Érem a dues passes. A sobre el coll, el camí fins als Bastiments gairebé ens hi duia el vent que bufava amb força. El sol a la cara i el cruixit de l’herba seca al peus. Aquí el temps no té rellotge, aquí la vida passa tot contemplant el que més estimo. Roques tan afilades com l’ànsia d’enfilar-m’hi, animals tan lliures com els salts que fem damunt els ullals de pedra, el riure s’escampa per entre les muntanyes, sé que sóc a casa.


Els  anys han hissat una bandera plàcida, serena i honesta. M’agrada una frase d’en Kilian Jornet: “ Deixa que el teu instint guiï els teus passos,ell et durà on més estimes”. L’he seguit, m’hi ha dut. Sé el que vull. Amunt, alçada, en condicions normals, a més de 100.

Gràcies a la Ligia i en Miquel per la seva companyia. Acompanyada, la muntanya és gaudeix més.

dimarts, 31 de març de 2015

Castells

Recordo els carrers d’Edinburgh. Fa molts anys enrere, una vegada. Queien les gotes una darrere l’altre fins que els estovava. Començava amb una fina pluja sense amenaçar però l’aigua no es deixava cap teulada per fer. Tots els racons eren molls.  Em semblava tan trist i tan fred que trepitjava amb angúnia. Com podia ser que aquella gent sabessin viure d’aquella manera, em preguntava.

Després de caminar i pensar que no veuria res més que no fos allò, pluja i foscor, de sobte vaig trencar per un carrer i vaig trobar una cosa fascinant. Vaig veure que s’estava aixecant un castell. Una colla castellera estava aixecant un castell allà enmig, en una plaça enmig d’aquella pluja que no parava de caure. I aquella gent amb la seva força estava construint un castell a poc a poc amb cura, temprança i delicadesa. Com si fos de vidre anaven pujant cap amunt, i jo els veia tan forts i  tan valents!, cridaven amb força els de sota, els que feien pinya. Em vaig quedar bocabadada, em vaig sentir a prop de casa i de cop ja no recordava si continuava plovent. Em vaig acostar cap a ells i ens vam començar a parlar en la nostra llengua. Vaig demanar a una dels noies que em deixés formar part d’allò que estaven enlairant. Sisplau. Vull estar aquí sota fent pinya, deixa’m fer força, deixa’m sentir que la meva força fa pujar aquesta gent.

Em va agafar el braç i em va fer posar darrere d’un noi. Vaig posar les mans sobre la seva espatlla forta, la camisa molla se li enganxava a la pell.  Ens vam quedar en silenci. Vaig tancar els ulls i em vaig sentir bé, segura. Sentia el tremolor dels companys que trepaven per sobre nostra. El castell s’enlairava amb més dificultat però les ganes ho poden tot. El món és dels valents em diu sempre el meu pare. El món és dels valents. Sentim que l’enxaneta comença a fer el seu camí. El veig hàbil i decidit trepant per sobre el seu castell, el seu, i ell és el protagonista ara mateix. Els seus peuets petits plens de vida i esperança i futur arriben a dalt i aixeca la mà victoriós, aixeca la mà del que no té por!.

S’aixequen castells cada dia. Castells de por, de misèria, d’amor, d’odi i tendresa. A les nostres mans està els saber-los mantenir drets. No passa res si tremolen, tanquem els ulls i desitgem que tot surti bé. Fem força, empenyem amb tota la il·lusió del món i som valents, constants i ens emocionem.

Després de gairebé deu anys d’aquell castell a Edinburgh, l’altre dia a Figueres, a una de les nostres ciutats catalanes, se n’aixecava un altre al mig de la plaça principal. Deu anys van recular enrere i vaig reviure aquell castell enmig de la pluja. En un moment complicat de la meva vida. En un moment no gaire fàcil torno a demanar a la colla castellera que em deixin fer pinya. Sisplau. Deixeu-me fer força, que es senti que sóc aquí. Deixeu-me sentir segura i valenta.


Aquesta vegada no plou. La noia em fa posar darrere el seu company . Poso les mans però no les poso prou bé i  em corregeix: “ així, fixa’t, així es fa més força” em diu. Torno a tancar els ulls i recordo aquella tarda de pluja sota el cel d’Escòcia. Un dia difícil per fer castells. Un dia difícil i tot així ho vam fer. Avui, a Figueres sento un altre cop el tremolor de les coses difícils! Però de les coses que es poden fer també! Perquè l’enxaneta ja torna a ser a dalt de tot i jo sóc a sota empenyent amb força perquè no s’ensorri aquest castell d’il·lusió! Perquè les coses que es fan amb el cor no poden esfondrar-se així com així, fan falta moltes pluges, molta misèria i molt d’odi. A tots aquells que pugeu castells en dies difícils, sigueu constants i valents perquè el món és dels valents. El món és dels valents i no hi ha temps per perdre, el temps és un castell de vidre que es trenca. Poseu bé les mans, respireu a fons, tanqueu els ulls i sentiu l’esperança, la força i la il·lusió de viure.