Hotel Hilton

Duros a tres pessetes no existeixen, he sentit moltes vegades; las cosas de palacio van despacio, una altra de ben certa també. Voleu saber que ha passat amb el Hilton?

Aquesta tarda estàvem la Vicky i jo a l’habitació buscant treball mitjançant pàgines com el Monster o el Gumtree. Enmig de deliris i atacs sobrenaturals de riure anem a patar a una de les moltes feines que sol·licitem via email. Al cap de cinc minuts: fast, very fast, ens contesta una dona molt interessada en nosaltres. Ens diu directament que a les 21:30 estiguem davant de l’Hotel Hilton situat a Park Laine. Pim pam pensem. I tan pim pam...duros a tres pessetes...ens vestim: em poso una samarreta negra de coll alt, faldilla marró, mitges negres i botes. Dins la bossa duc unes ballarines per posar-me-les a l’hotel. Una mica de pintura a la cara ara que ve carnaval i sortim disparades a l’Underground. La Bibiana o Valentina, com es digui la dona que ens ha contractat, ens torna a trucar. Estem sortint del metro, de la parada Oxford circus. Al cap de cinc minuts ens plantem sota el sostre il·luminat i estrellat del luxós hotel. Començo a escanejar la gent: dones molt elegants: una noia amb una jaqueta vermella parla amb dos homes joves i prou elegants. A l’altra banda, fins on els meus ulls poden veure, una senyora duia un vestit negre ajustadíssim amb unes mànigues vermelles de seda. A l’altre costat nosaltres: dues desemparades de molt bon humor. La noia el nom de la qual no recordo bé, s’acosta. Porta una zebra de vestit, i els ulls escandalosament pintats. Ens diu benvingudes. Al costat del Hilton unes escales de cargol. Baixem un altre cop a veure les entranyes de la ciutat.

Som sota el Hilton, la gent crida, beu, menja. Una noia rossa, molt alta ens diu que la seguim. És el pub de l'hotel, ple de gent, hem de fer de cambreres, res que s'assembli a la feina de l'hotel. Tot em comença a semblar una broma de mal gust. Passem per la cuina de l’hotel. Un bistec volta i volta i sagnant just al meu costat. Trenta cuiners als fogons, dos escridassant a la noia rossa. Em sembla una autèntica bogeria. Entrem als serveis, ens dona dos vestits i ens diu que ens vestim. No hem parlat de les hores ni del sou. Començo a mosquejar-me de valent. Desplego el vestit mig arrugat, un drap. Veig que té un toc oriental i descobreixo als costats dues obertures encara més escandaloses que la seva cara pintada. Decideixo que ja n’hi ha prou, no em penso fotre dins d’aquest vestit de mitja puta barata. Sento que li diu a la seva companya que som: free girls. Ja n’hi ha prou! La miro fixament als ulls i li pregunto què vol dir que sóc una free girl, en un anglès desesperat a punt de petar. Em diu que és un trail, una prova i que és normal que no ens paguin. Li planto els vestit a la cara, li dic que se’l foti pel cul, que la puta és ella penso, no jo. Què collons t’has cregut rossa dels pebrots! Si passes aquestes hores de prova, que et fan servir i s'aprofiten de tu, tens la possibilitat de treballar-hi, que la feina sigui teva. I qui vol treballar aquí? Amb un vestit rajat, no estic tan necessitada. Toco el dos d’aquest lloc de merda, s’han acabat les meves bones paraules ZEBRA!, encara no és carnaval per a mi!. Metro direcció a casa. Torno a ser sota la ciutat. L’hotel Hilton queda lluny, allà on un dia vaig dir NO!

Londres 00:41

Són les dotze de la nit a Londres.  Estic a la cuina en intimitat i amb els llums apagats; tots dormen. Jo encara no puc fer-ho, tinc moltíssimes coses al cap que m’atabalen. No us podeu imaginar el que arriba a costar entendre’s amb aquesta gent. Sóc emigrant d’un país que estimo, una immigrant  a un país hostil. L’anglès és un mur que s’estimba contra mi. Totes les llengües que sé, res tenen a veure amb la que intento aprendre ara. La impotència que sento canvia la meva desinhibida manera de fer ; no em puc mostrar tal i com sóc, no puc dir sóc la Núria, escolta’m mira qui sóc. La burocràcia és molt pitjor del que m’imaginava, tots som un document, un codi de barres; aquí, allà i a tot arreu. No puc obrir un compte corrent, no tinc número de la seguretat social, no tinc un gimnàs a on anar a descarregar totes les paraules que no sé dir, tot el que la meva persona voldria dir i no pot, suar la ràbia que creix dins meu, tot el que sento i desitjo és viure en pau.

Els matins són hores d’energia que aprofito al màxim. Intento esmorzar molt bé per aguantar el cop del dia. És molt diferent venir aquí amb una butxaca plena, la meva butxaca és un títol que diu que sóc llicenciada en Filologia Hispànica i moltes ganes de buscar feina. És molt provable que acabi netejant hotels i espero que arribi aviat perquè necessito aprendre l’anglès en una bona acadèmia. Aquest matí hem anat al Job Center que és l’equivalent a l’INEM. M’han donat dia i hora per la setmana que ve, el dia 31 per inscriure’m a la borsa de treball. El dia 30 venç la data límit per presentar els documents de l’atur per tal de seguir cobrant-lo aquí a Anglaterra. No sé com acabarà tot.

La resta no està gens malament. Cada dia m’agrada més la ciutat. Els fregits ja no em molesten, les chips no em semblen tan desagradables i fa dos dies que fa un sol esplèndid. Hi ha barris que són de pel·lícula. Notting Hill és preciós. L’aire gelat més un sol tebi és una recompensa, un regal de benvinguda que encara no havia apreciat. Si em deixen, hi puc estar realment bé. Si la capital vol, mostraré la persona que té tant a dir, la persona que ara mateix està aquí a la cuina a les fosques teclejant en silenci aquestes paraules que m’ajuden a transformar l’energia que reprimeixo. A Santa Coloma són l’1:39. Bona nit colomencs, un petó d’una immigrant de la mateixa ciutat. 

London

La llibertat és un bé molt preuat. Els humans la desitgem constantment, necessitem sentir-nos lliures, saber que estem fent el que volem, sense lligams, sense pressions. La llibertat és un cavall salvatge; si estàs decidit a pujar-hi, has de tenir en compte que pots caure, la força que t’empeny endavant també pot fer-te anar enrere, fer-te caure i aterrar-te. Les persones som animals de costums, les rutines ens fan sentir còmodes, necessitem tenir control. La llibertat és difícil i capritxosa; decideixes trencar amb la rutina i després recules desesperat intentant enganxar-te al que has deixat. Hi ha presos que no sabrien viure fora de les presons, la protecció que donen els quatre ferros que els envolten és millor que sortir i enfrontar-se a aquest animal.

Són les sis del matí, em llevo cansada i nerviosa. Vestir-me, esmorzar, acomiadar-me del meu pare, pujar al cotxe, anar fins a Barcelona.  Sóc a l’avió, tinc un vol agradable, no tinc por, estic relaxada. Arribo a Londres, s’obren les portes de l’aeroport i l’aire que m’envesteix em duu els fregits de la ciutat. Un cel gris sobre meu em recorda que he deixat les carícies del nostre sol. Entro sota la ciutat, tots caminen molt ràpid, em quedo paralitzada observant la capital del món sota terra, un home amb els ulls molt blaus em mira dos segons i s’esfuma, sento el soroll de milions de sabates en totes direccions, entro en un profund estat on tot es mou a càmera lenta, desapareixo. La veu de la Vicky em recupera. Underground direcció a casa, mind the gap. La casa on hem de viure no em convenç gens ni mica: el que havia de ser dues habitacions, una per a cada una es converteix en una de sola i compartint llit de matrimoni. M’he de dutxar a cops de galleda. M’ensorro fàcilment, no em trobo bé. M’enyoro i el cel gris se m’ha ficat dins. La llibertat és tan difícil...

Dormo al costat d’una carretera principal, cada dia sento milions de cotxes i sirenes embogides. Somio amb gent del meu poble, en un d’aquests somnis  surto nua i tothom em veu. La Vicky somia que li cauen les dents. Realment dormim malament, angoixades i ens aixequem abatudes. Ens vestim i sortim a combatre la ciutat. Torno a ser sota el cel gris, deixo caure el cap enrere i la pluja se’m filtra a la pell. Intenta no pensar, tanca els ulls un moment i pensa en la gent que estimes. Comença a aflorar desconsolada la pluja que reprimia, les llàgrimes són més grans que les gotes que em cauen a sobre. Sota terra m’entretinc mirant la gent. Davant meu tinc una parella: ell li de treu una pestanya del pòmul  a ella, la té a la mà, li ensenya i ella li fa un petó. Sortim a fora, comencem a caminar, veig el Big Ben, parlem de James Bond, Daniel Craig un actor que m’encanta. La ciutat és una meravella, una preciositat des del pont, la capital del món, tot el món vivint sota el mateix cel gris. Una delícia de carrers, un contrast: el negre de la ciutat i el vermell del autobusos .No està gens malament, intentaré combatre la llibertat. La ciutat em recorda que sóc poca cosa. Un més un menys ningú ho notaria. Es fa fosc tan aviat... continua plovent però començo a plantar-li cara. Després de presentar-nos a la ciutat tornem a casa. La perspectiva comença a canviar, començo a sentir-m’hi bé, s’hi està molt calent i la dona de la casa la Mary és simpàtica i sembla molt bona dona.

Aquest matí el cel m’ha donat un xic de treva: un sol dèbil que amb molt de gust he sortit a rebre. Penso en el partit d’ahir la nit: una samarreta de l’Iniesta, dos gols només d’entrar i manant una Guiness em vaig sentir  molt bé i com a casa. Vaig tenir una mini conversa amb una dona anglesa que només d’entrar a la taberna em va dir que duia sort: vam arribar tard, al final de la primera part, i just quan entrem marquen el primer gol, tot seguit el segon. Sortint de la taberna i anant cap a casa veig un ciclista que té la cara plena de sang, s’aguanta la barbeta amb una mà, li cau la sang entre els dits. Li faig amb la mà un ok i em contesta que sí de la mateixa manera. Hi ha tantes bicis de carretera aquí, moltes Specialized i molta gent morta. Val la pena haver fet aquest pas, combatré la pluja, el gris i totes les dificultats que vinguin, provaré de ser lliure.

Això és casa vostra

D'aquí 12 dies seré a Londres.Passaran tan ràpid que gairebé us he de dir que ja sóc allà. Al llarg de la meva vida hi ha hagut dos grans viatges que m'han marcat: el primer a Itàlia quan tenia 22 anys l'any 2003, el segon a Eivissa quan en tenia 25 l'any 2006. Les experiències i els records que guardo al fons de la meva memòria han fet de mi una dona més valenta a l'hora de prendre decisions, tot i que com més gran em faig més fàcil és d'acomodar-me. Sempre he sigut una persona molt activa i amb moltes inquietuds. Aquesta vegada he decidit marxar a Anglaterra perquè considero que el fet de ser filòloga, en el meu cas hispanista, l'anglès és molt important. És el primer idioma més important per difusió seguit de l'espanyol. Per això, necessito fer aquest petit gran pas per a la meva carrera. Tinc intenció de seguir estudiant més idiomes, fins que el meu cap digui prou.

Aquest matí m'he llevat de bon humor. Ara que ja tinc els bitllets sento que començo a lligar caps. Malgrat que deixo moltíssimes coses que estimo, espero que el dia a dia en aquesta ciutat m'ajudi a ser més disciplinada, a ser una persona més preparada, més madura, a ordenar les idees, fins i tot a dominar la passió que em mou per dins i que a vegades no em deixa veure amb claredat. Tastar un xic d'aquest caràcter britànic no m'anirà gens malament; veurem com és la passió britànica. El que sé de moment, és que estaré a zona 2, hi ha 6 zones a Londres, la zona 1 és el centre, per tant estaré molt bé. Tindré una habitació per mi sola i amb wifi. També sé que a la casa hi ha un gat i que per anar al seu espai, caseta...ha de passar per una de les habitacions. He demanat que sigui la meva. Espero que algun dia es quedi a dormir.

Vull estar a prop vostre. He pensat que el meu bloc serà un espècie de diari a on hi explicaré tot el que em vagi passant per aquells móns de Déu. Escriure em va molt bé, m'agrada. És una manera que tinc de curar-me, és la part alta de la ciutat des d'on es contempla tot. Si voleu estar a prop meu, això és casa vostra, estaré darrere les paraules, estaré darrere d'Això és cosa meva.

Jaume

Quan en Jaume es va despertar, es va despertar amb ell el seu fidel neguit. És el dia de reis, un sol calent es filtra pels porticons mig oberts. Com cada dia, la seva mare entra a l’habitació per ajudar-lo a vestir-se. En Jaume té set anys, el cabell fosc i la pell molt blanca. De naixement, una taca al palmell de la mà. La seva mare sempre li explica que quan va néixer li va obrir la maneta i l’hi va deixar un regal. Té el sentit del tacte molt desenvolupat; un nen molt alegre i vital a qui li agrada inventar històries. La seva mare no el deixa sortir mai perquè sempre diu que ell és diferent dels altres, que ha de tenir paciència, un dia serà gran i no la necessitarà, un dia els perills seran diferents. No té gaires amics. Al mateix carrer d’en Jaume hi viu la Laia, una nena de vuit anys. Són amics des de ben petits. Tots dos fills únics han crescut junts igual que germans. Van a escoles diferents però a les tardes van plegats a natació, un esport perfecte per en Jaume. La Laia que sempre neda més ràpid, l’espera al final del carril per ajudar-lo a donar mitja volta; ella sempre es queixa de que és massa freda l’aigua, el gorro massa gran i el banyador massa estret. Mentre esperen que arribi el pare de la Laia fora del gimnàs, juguen al mateix joc de sempre: la Laia descriu tota la gent que passa, el cabell, la roba, els colors i com caminen, en Jaume escolta i s’entreté cargolant-li els cabells rossos, mig humits, mentre endevina si qui passa és un home o una dona.

Són les set de la tarda. És dijous i fa molta fred. Mare i fill van a veure els reis. - Jaume hi ha molta gent aquest any, les carrosses van més plenes de patges i els reis semblen més rics, aquest any ens portaran tot el que hem demanat. - Mare vull pujar a una de les carrosses. Demanaria anar amb els reis a repartir els regals a les cases. La mare acaba de veure una amiga a l’altra banda del carrer. Li fa senyals amb la mà. Hi ha tanta gent que costa entendre’s. Travessa i arriba fins a on són ells. Elles dues mantenen una conversa  tensa sobre l’agressió d’un nen de l’escola a un altre. Abans de les vacances de Nadal un nen es va barallar amb un altre, el que va rebre més fort està en coma i no saben si se’n sortirà. En Jaume intueix que la mare no l’està controlant massa i aprofita per seguir els crits de la gent. En un tres i no res desapareix entre la gent. Camina tranquil entre la multitud; no importa a on és, la corrent se l’endu, se l’endu lluny de la mare. Si pensem en ella segurament ara mateix el deu estar buscant desesperadament, cridant, alertant a tothom. No en sabrem res més sobre ella. Palpant a tothom, en Jaume nota que hi ha una de les carrosses parada al seu costat. Els reis han fet una parada i s’ha ficat dins la carrossa com ha pogut. Són enormes, plenes de regals i caramels. Els reis de Barcelona són els verdaders li ha dit sempre la seva mare. És estrany que ningú hagi vist que un nen com ell pujava a la carrossa. A dins, en Jaume imagina colors, llums, joguines mentre pensa en la Laia: com li agradaria que fos aquí. Ara mateix la carrossa es torna a posar en marxa; quina casualitat, està passant per davant la mare i el teixit que cobreix la carrossa és mig transparent, la veuria i podria tornar amb ella sinó fos perquè en Jaume és cec des de fa tres anys. Ara la carrossa és molt lluny i la mare encara més. S’està divertint de valent, com mai, palpa i palpa i somriu mentre pensa en la Laia, sent les seves paraules, imagina la gent, la roba que porten, el color de cabells, quins colors deuen ser els d’en Jaume? Això sí que és estar amb els reis.

Després d’un parell d’hores al·lucinants dins la carrossa, els patges i els reis recullen. És estrany que no hagin vist que hi ha un nen com ell a dins. En Jaume ha sentit que els reis són els pares i s’ha espantat tant que s’ha ficat dins d’una caixa vermella molt gran que hi ha entre els trastos. Jaume, si no surts d’aquí dins ningú et veurà. Convençut que estan equivocats, que no tenen raó, es quedarà quiet aquí dins i esperarà que els reis agafin la caixa i la deixin dins d’alguna casa. Fa fred però s’adorm i somia que està en un món a on els reis de veritat el deixen dins d’alguna casa de Barcelona; obre els ulls, surt de  la caixa i pot veure’ls col·locant els regals.

Quan en Jaume desperta, desperta amb ell el seu fidel neguit. És el dia de reis, un sol calent es filtra pels porticons mig oberts. Com cada dia, la seva mare entra a l’habitació per ajudar-lo a vestir-se però en Jaume és a un altre món, un món a on els reis de veritat el deixen dins d’alguna casa de Barcelona.

La foto és dels reis del 2008, un tresor d'aquell moment.

L'Escala

Són gairebé les sis de la tarda. El cel es va tenyint de rosa i taronja. Som al mar; el dalt i el baix contraposen els seus blaus, un de clar i un de fosc. La petita cala turquesa d’aigües transparents, s’ha tornat opaca. Del regne fosc n’acaba de sortir un peix petit. El taronja del cel dibuixa la silueta del pobre peix que es mou fora del seu hàbitat. Arrencat del seu món, es va morint a poc a poc sobre la roca tacada de negra. La vida és estar al lloc i moment just per ser estirat del blau fosc al blau clar, penso mentre sento patir la Maria. És el primer dia del 2012. Els tres dies han passat molt ràpid. Hem acabat les petites vacances pescant sobre les roques de l’Escala.

Quan vam arribar i vam veure els apartaments, tots vam pensar el mateix: pel que hem pagat això està molt i molt bé. Tres dies de comoditat. Al costat de l’apartament una piscina que també serà molt útil. Ara el més important és deixar les maletes, triar habitacions i fer contenta la nevera que està molt buida. Tenim sort de tenir l’Aldi al costat. Després de jugar a saber comprar i amb un carro ple de subsistències paguem i omplim el cotxe fins a dalt. Tot comença bé. En Salvador i una servidora ens farem càrrec d’alimentar-vos. La truita no és que m’hagi sortit gaire bé, la seva amanida és boníssima! Tots a taula. Més o menys satisfets, entre nosaltres hi ha boques que valen per dos, recollim i preparem la taula per la piràmide. Un joc que ens va tombar a tots. Si jugues no pensis en beure però molt menys si beus pensis en jugar. Després d’uns quants glops durs de vodka canviem de joc. Si heu vist la pel·lícula Malditos Bastardos recordareu el tros en que jueus i nazis, en aquell subterrani, juguen a endevinar qui són. Molt suggerent. Es tracta d’escriure un personatge en un tros de paper i fer-lo passar al del teu costat, cadascú s’enganxa el personatge que li han passat al front. Ara un mateix farà preguntes sobre el personatge que duu enganxat, es tracte d’encertar-lo. El més divertit és veure les cares dels teus companys. Entre nosaltres: una Sirenita, el Jocker, la Mujer Maravilla, en Tinki Winki, la Candy Candy, la Barbie i una servidora de Ken. Aquesta és la segona ronda que vam fer i de la qual tenim fotos; També vam ser en Risto, en Nemo, Yola Berrocal, Lisa Simpson, Bruce Lee, Muscleman i jo de Godzila. Ja us podeu imaginar quina estona més divertida que vam passar. Us recomano que veieu la foto de la Candy Candy, L’Enric està realment bé, són fotos que surten poques vegades així de bé.

L’últim dia de l’any s’aixeca assolellat. Esmorzem i sortim a donar una volta molt agradable per l’Escala. A la tarda farem l’amic invisible i ens hem passat una setmana intentant endevinar qui ens ho fa. Mentre passegem, llencem hipòtesis. A mi em toca fer-li a la Sílvia, molt fàcil per a mi. Li he fet un àlbum amb moltes fotografies comentades. Segur que li agrada. Arribem a l’apartament i em poso a cuinar: faré pasta a la verdadera carbonara: ous, bacó, ceba, parmesà i pebre. En Vador farà la carn. Avui tothom queda molt satisfet. Quan es té la panxa plena i satisfeta la vida es veu molt diferent. És hora de l’amic invisible. El primer en obrir els regals és el meu xicot, en Teti. La Maria que és qui li fa, un minut abans d’obrir-los se li ha escapat. Tota la setmana guardant el secret i just abans obre la boca i surten les paraules disparades sense voler. Imagineu quin moment, en Teti ja ho sap. Ell li fa a en Xavi, en Xavi a en Vador, aquest a en Ricard que li fa a la noia que li surten les paraules disparades, L’Enric a mi i jo a la Sílvia. Què he de dir sobre el meu regal? Moltíssimes gràcies! Unes ulleres per ciclistes! Amb quatre vidres!

Com que tinc moltes ganes que siguin les campanades, faré anar la pel·lícula endavant. Aturem-nos aquí. La taula està plena de menjar! Coses boníssimes que han cuinat els nois a les ordres d’en Vador. Les noies ens estem arreglant. Aviat serà 2012. He de posar-me un xic romàntica perquè m’ho demana el cos. Faig un balanç. Asseguda a la cadira de la Sílvia, tanco els ulls i reculo fins al dia 1 de Gener del 2011. Mentre em pentinen se m’escapa un somriure. Estic orgullosa de tot el que he viscut aquest any, d’haver conegut tanta gent, d’haver descobert el Ciclisme, d’haver entrenat dur, de sentir-me tan bé físicament, de tenir tants projectes, de sentir tan d’orgull per estar al nostre Club de Triatló de Santa Coloma, de saber que és el començament...Quan obro els ulls, estan tocant els quarts: 4,3,2,1...menjo els 12 raïms a ritme. Segur que m’espera un bon any. Les primeres paraules que sento: la Vicky em diu: any nou, vida nova, somrient. Ens fem dos petons. D’aquí poc ella i jo serem a Londres. Ens passem tota la nit fent la Gincama que ens ha preparat en Xavi Gratacós. Els més valents s’han tirat a la piscina però surten més ràpid que han entrat. Anem a dormir molt cansats.

El primer dia de l’any ens sorprèn a tots. Fa tanta calor que estem a la terrassa, alguns amb màniga curta. Dinem molt bé i aprofitem les últimes hores d’estar a l’apartament. Per acabar bé hem pensat d’anar a pescar. Sobre les roques, sentint l’olor de sal de l’Escala, desitjo que el 2012 em porti molta salut i força per tirar endavant tots els meus projectes. Observo la llum que queda darrere les muntanyes del costat, respiro profundament i m’omplo d’esperança mentre al meu costat hi ha el pobre peixet  que va perdent la vida.

Us desitjo un bon 2012.

Fes que sigui Nadal

Londres es va fent fosca. Els cossos dèbils i rendits es deixen caure en la nit. És Nadal. Els fanals es van encenent a poc a poc. Les llums d’una casa petita també, el bloc de pisos ho va fent sense pressa. La poca gent que hi ha al carrer va molt abrigada; tots de color negre, miren a terra. Es veu l’aire glaçat sortint de les seves boques. No hi ha hagut un any tan fred. Les llars de foc no donen a l’abast. Estic sola a sobre la ciutat observant el final del dia. Imagina que a poc a poc anem enfocant la vista a un dels pisos d’aquest bloc. Ens hi fiquem a dins. Mirem el que passa en un d’aquests pisos. Hi ha una dona i un nen. El nen no té pare. Els petits plecs a la cara de la mare són les línies que recorden què va passar. Cansada s’asseu al sofà. Crida al seu fill que entra per la porta del menjador fent volar un petit avió, un regal de Nadal. Quan el seu pare va morir era molt petit, no en té cap record. D’un bot arriba al sofà, mira a la seva mare. –Mare, quan sigui gran vull ser pilot, com el pare. Era bo mare?, mira,com aquesta foto: alt i fort i vestit de blau marí, mare. Ella amb un somriure negat l’abraça i es queden davant del foc mirant una pel·lícula de James Bond. Algun dia sabré viure en pau, pensa mentre veu disparar a Daniel Craig.

 Sortim. Anem enrere. Tornem a tenir el bloc davant nostre. Fiquem-nos en el tercer segona. Una parella jove fa poc que s’han promès amor etern, si és que hi és. La vida és el que passa ara mateix, no importa si el veí...no importa si no puc tenir...no importa si no m’has donat...sóc aquí al teu costat i per sempre. Sortim, tornem enrere un altre cop. Anem a fer un vol per Londres. Abrigueu-vos bé, us portaré de la mà, em conec els carrers. Anem a veure una casa a dos quilòmetres d’aquí, una casa a la part alta de la ciutat. És aquesta. Fa tants anys que són casats, fixeu-vos, ni una paraula, ni una mirada. Han parat la taula amb els gots de festa, els de sempre. Han posat les mateixes tovalles, les de sempre, les de festa. La seva filla és a punt d’entrar. Vindrà amb el seu xicot, un home molt ric i que la pega de tant en tant quan té mal humor. Un dia el deixarà. Un dia ho farà. Un dia es farà fosc i clar dins seu. Un dia serà Nadal de veritat. Mentre mengen callats pensa en el seu germà que ja no hi és. Era tan jove, tan alegre, tan...la vida és tot allò que passa tan si hi ets com si no. No esperis. Fes que sigui Nadal de veritat. Vine, em conec els carrers.

A on ets? Estic aquí, sola, mirant la ciutat sense tu. Tot això és el que hi ha aquí. Sola. La ciutat gelada em té. La ciutat em té i no em deixarà. És fosca i tots van de negre. No ho veus? No em deixarà i no puc dir res, la por em té. No passis per aquí. Digues adéu per sempre. Tots van de negre. No et puc dir res, no tinc veu. Estic sola a sobre la ciutat, sense tu. Negre, gelada, ningú em mira, miren a terra. Busco la teva cara des d’aquí dalt però estic sola. Ho sento, la ciutat no em deixarà. Estaré aquí sola per sempre. Sola a sobre la ciutat, sense tu. Londres és fosca i gelada.

La vida és allò que passa mentre tu fas altres plans ( Jonh Lenon)

Passeu un bon Nadal amb la gent que estimeu.

Desitjaria...

Volia penjar un text però m’he fet enrere. Més endavant ho faré. Avui, de bon humor tornaré a parlar de les meves aventures amb la carretera. El que passa és que cada vegada, tot i que totes són diferents, es tracta sempre de pedalar, i clar, com us explico coses que ja sabeu? Que si vaig pujar per aquí, que si gairebé no hi arribo...

Cada cop que em vesteixo de ciclista, em miro al mirall i penso: això és el que vull, no més enveja a noies que fan carretera, ara en sóc una d’elles. El cop metàl·lic de les sabates em fa créixer. El crec de les rodes somiar. Desitjaria tenir un cos més fort, per trepitjar dur, per manar-te, dominar-te. Puja a sobre la bici. Sent el primer cop d’aire fred. Anem a fer un parell de quilòmetres. Provaré de fer un escalfament a l’escalada. El pròxim objectiu: El Coll de Bracons. Avui sabré què són les rampes del 14%. No podré, no tinc cos ni cap. Les pulsacions em pugen més del que acostumen. Estic neguitosa. Miro si la roda està rebentada. Pedalada ràpida, alta i constant. Tot va bé. Estanyol també. M’enfonso en les corbes. Dreta, esquerra, balanceig del cos. Dreta, esquerra, mou els malucs. És sensual veure un ciclista traçant la carretera. L’aire acariciant cada part del cos, et travessa i es queda enrere desitjant que tornis. Gelós del vent de cara. Ets un Don Juan seduint cada racó de l’asfalt. El gris es fon amb el teu batec. Desapareixes, ella et té. El vent dirà si has passat per aquí. Arribem a Bescanó i busquem el 14%. Ja el veig. Pedalada lenta, forçada, s’ha acabat, ara em vol fer patir. La pujada és tan dura, les meves cames es barallen. Desitjaria tenir un cos més fort, per trepitjar dur, per manar-te i dominar-te. Pujo a sobre un cavall salvatge. Pedalada lenta, lenta. El batec surt de la carretera, disparat. Els malucs es trenquen. Som de ciment. Enrere queda la força, tatuada a l’esquena del cavall. Pedalada...no podré, no tinc cos ni cap. Aviat s’acaba, començo a ser més flexible. Som a dalt. L’ermita d’Estanyol està molt bé, la carretera tranquil·la. Sento que em té. Sóc seva. Baixem. Anar a roda. Avui em desenganxo fàcilment, em rendeixo abans. T’escapes. Cara a cara amb el tità, no tinc res a fer, bufa fort. Una mica més, ja gairebé hi som. Si pogués ser més forta...desitjaria...

Bon Nadal a tothom.

Quilòmetre 100

M’han demanat que escrigui sobre la última sortida amb la bici de carretera, i tot i que no ho volia fer perquè penso que tocar sempre el mateix tema pot ser avorrit, ho faré. Va, som-hi.

El dia abans donava voltes als 120 quilòmetres que havíem de fer. Hi vaig? No hi vaig? Me’n sortiré? O em quedaré enrampada a mitja corba deixada de la mà de Déu? Només em faltava la Margarida. Els 120 quilòmetres eren satèl·lits voltant-me. Quin mareig. Prou! Pareu! Hi aniré igualment, deixeu de voltar per la mort de Déu. Algú et va dir que confiessis en tu, em diu una veueta. Va, som-hi.

Són les 8:31. Faig tard, com sempre. M’esperen a dos quarts. Arribo i el submarinista  no hi és. L’hem d’esperar però és en va perquè no arribarà mai. No sabem perquè no ha aparegut, és un misteri que avui dia encara no hem resolt. Em deixen un altre cop uns guants. Algú me n’haurà de regalar uns al final. Són molt importants! I a més sempre tinc les mans molt fredes. Va, prou, a sobre la bici ja! Avui no passo per la carretera d’Anglès que bé!, varietat. Només de sortir em fa mal tot de tan riure. Aquest en Forest és beneit que no beneït. Marçal, si poguessis tirar un dia enrere et tornaries a comprar la mateixa bossa de triatleta? Digues la veritat! Ja veureu què passa, tranquils, n’hi ha per tothom. En Joan és l’únic que té el cap a lloc? No sé no sé. De moment és més segur seguir la seva roda perquè els altres dos són bombes de rellotgeria. Fa fred hòstia! En Marçal duu les ulleres entelades, l’alè calent xoca amunt cap a les ulleres. Només faltava això, ara sí que no vaig a roda d’ell. Només de començar ja volen fer la glorieta al revés, però no ho fem. Direcció Girona, els camins que resseguim són tranquils, perfectes per aquestes hores del matí. Encara he d’acabar d’obrir els ulls. Som a Girona en un tres i no res! De semàfors n’hi ha molts però cap que pugui dir que ens ha vist obeint. El que semblava que tenia el cap a lloc, se’ls està saltant tots. Cap de sencer. En Marçal ja no té les ulleres entelades, un punt positiu. Sabeu a on anem? Als Àngels. Comencem a pujar, el meu cap està cansat només de començar. Que bleda que sóc. Prou! Puja! En Marçal i en Forest pugen més ràpid. L’home que es salta els semàfors, recupera el seny i puja al meu costat. Sóc a dalt!! A on era la duresa que deien? Prou, pareu, puja! Ara què? Qui riu últim riu...millor? va, va, anem cap a la Bisbal. Collons de baixada per Madremanya, ho heu vist? He fumut un bot que m’han desaparegut les mans del manillar. I el BMW que puja com un boig...ja us podeu imaginar, quan t’espantes tot va a càmera lenta.

Esteu aquí encara? Llegint? Va doncs, que ja som a la Bisbal. He comprat un tiquet de bus de poc recorregut i m’he posat a roda. No estic gaire cansada però he de guardar un As a sota la...roda. Ups! Tenim visita des de feia estona, un home gran que li dèiem el “iaio” està enganxat com una paparra. Pobre home. Pobre?? No sé no sé. Forest, el coneixes tu oi? He sentit no sé què que coneixia algú de la teva família. Au, un més cap a Santa Pellaia. Quina recta més llarga!! Uuu no veig el final. Arribem a Sant Sadurní de l’Heura, quin poble més bonic i quina carretera més agradable. Ja no fa fred. Marçal! Què li ha passat a la bossa de triatletes? Ja t’ho deia jo que el material de la meva era més bo...A on som ara? A la carretera que ens portarà fins a Santa Pellaia. El noi de les ulleres entelades i el beneit tornen a deixar-me enrere! Però tinc el seny al meu costat un altre cop. Gràcies Joan! Per no tenir les ulleres entelades!  Marçal comença a preparar la càmera, les pedretes, els bidons per fer la foto...que ara venim! Ja hem arribat. Sabeu què passa quan mengeu Petazetas? Patim patam patum a la boca no? Doncs això és el que li passa a les meves cames ara mateix. Ara sí que començo a estar cansada. Però estic de sort perquè podré descansar una bona estona, en Marçal vol fer una foto. Ets un crack Marçal m’has fet riure molt. Vol fer una foto i té de suport unes pedretes molt mones que ha trobat el que es salta els semàfors. Ja us podeu imaginar. En Marçal estirat enmig de la carretera amb la càmera que no s’aixeca ni un pam de terra. Jo de mentre vaig descansant nois. La primera foto surt prou bé, les males herbes de la cuneta enfocades i nosaltres difuminats, un quadre de Monet. Va Marçal que tu pots. La segona ja surt millor. Aquí estem els que som. Benparida la sortida. Les Petazetas sembla que han parat, estic fent la digestió.

A on anem ara? Ja acabem, anem cap a casa. Direcció Cassà. Les cames em tornen a fer mal, ara sí que compro el bitllet per l’autobús. Ara sí que prou, para, puja! Estic servida. De tornada vaig a roda quan puc, perquè molts cops el vent em venç i em desenganxa de la meva gent. Estic cansada però m’ho he passat realment bé, en Forest no perdona una mala cara, fins al final ha de dir de les seves. Recordo els 120 quilòmetres que s’han quedat en 100. Recordo quan eren satèl·lits, ara són pols, són temps a les meves cames, carreteres que desfaré amb el record. 

En un lloc fosc

Són unes quantes paraules molt senzilles que vaig escriure al 2008. Volia actualitzar el bloc. L'escena és l'institut de Mundet, l'any que feia el CAP. Ens vam quedar sense llum i no vam poder fer classe.

Des d'una finestra dins una fosca classe, penso en tu. Observo una festa de llums que planen Barcelona. La classe és per a adolescents d'institut, i nosaltres, sense llum, ens acomodem a les seves cadires. Sembla que tingui divuit anys i que el lloc em permeti de saltar sobre les taules i pensar en la boca d'algun noiet per a besar, en aquest lloc sense llum.Els meus companys se n'enfoten, riuen de la situació que vivim, i jo, des d'aquesta finestra, amb els ulls clavats a la festa de Barcelona, penso en tu. 

Abans d'entrar a la classe, i després d'un itinerari laberíntic, d'aquells que alteren la rialla dels més joves, me l'he anat dibuixant durant les meves passes pel vell institut de Mundet. Des del passadís ja escoltava els crits de la foscor.

Els meus companys cridaven, s'esvaraven, tot mostrant sobre les taules les postures més puerils. Era així com me la imaginava. La sorpresa ha estat observar un horitzó ple de llums. He pensat que no estava gens malament després de tot. Aquell espai em proporcionava aquestes paraules a través d'uns ulls absorts i envaïts per petites fuites de llum. 

Estic aquí, a mig camí del silenci llunyà i distret de la contemplació i les veus encara més distants i estranyes just darrere meu. El temps s'ha aturat; s'atura per deixar-me pensar; i jo, ara del tot absent, penso en tu en aquest lloc sense llum.