Quilòmetre 100

M’han demanat que escrigui sobre la última sortida amb la bici de carretera, i tot i que no ho volia fer perquè penso que tocar sempre el mateix tema pot ser avorrit, ho faré. Va, som-hi.

El dia abans donava voltes als 120 quilòmetres que havíem de fer. Hi vaig? No hi vaig? Me’n sortiré? O em quedaré enrampada a mitja corba deixada de la mà de Déu? Només em faltava la Margarida. Els 120 quilòmetres eren satèl·lits voltant-me. Quin mareig. Prou! Pareu! Hi aniré igualment, deixeu de voltar per la mort de Déu. Algú et va dir que confiessis en tu, em diu una veueta. Va, som-hi.

Són les 8:31. Faig tard, com sempre. M’esperen a dos quarts. Arribo i el submarinista  no hi és. L’hem d’esperar però és en va perquè no arribarà mai. No sabem perquè no ha aparegut, és un misteri que avui dia encara no hem resolt. Em deixen un altre cop uns guants. Algú me n’haurà de regalar uns al final. Són molt importants! I a més sempre tinc les mans molt fredes. Va, prou, a sobre la bici ja! Avui no passo per la carretera d’Anglès que bé!, varietat. Només de sortir em fa mal tot de tan riure. Aquest en Forest és beneit que no beneït. Marçal, si poguessis tirar un dia enrere et tornaries a comprar la mateixa bossa de triatleta? Digues la veritat! Ja veureu què passa, tranquils, n’hi ha per tothom. En Joan és l’únic que té el cap a lloc? No sé no sé. De moment és més segur seguir la seva roda perquè els altres dos són bombes de rellotgeria. Fa fred hòstia! En Marçal duu les ulleres entelades, l’alè calent xoca amunt cap a les ulleres. Només faltava això, ara sí que no vaig a roda d’ell. Només de començar ja volen fer la glorieta al revés, però no ho fem. Direcció Girona, els camins que resseguim són tranquils, perfectes per aquestes hores del matí. Encara he d’acabar d’obrir els ulls. Som a Girona en un tres i no res! De semàfors n’hi ha molts però cap que pugui dir que ens ha vist obeint. El que semblava que tenia el cap a lloc, se’ls està saltant tots. Cap de sencer. En Marçal ja no té les ulleres entelades, un punt positiu. Sabeu a on anem? Als Àngels. Comencem a pujar, el meu cap està cansat només de començar. Que bleda que sóc. Prou! Puja! En Marçal i en Forest pugen més ràpid. L’home que es salta els semàfors, recupera el seny i puja al meu costat. Sóc a dalt!! A on era la duresa que deien? Prou, pareu, puja! Ara què? Qui riu últim riu...millor? va, va, anem cap a la Bisbal. Collons de baixada per Madremanya, ho heu vist? He fumut un bot que m’han desaparegut les mans del manillar. I el BMW que puja com un boig...ja us podeu imaginar, quan t’espantes tot va a càmera lenta.

Esteu aquí encara? Llegint? Va doncs, que ja som a la Bisbal. He comprat un tiquet de bus de poc recorregut i m’he posat a roda. No estic gaire cansada però he de guardar un As a sota la...roda. Ups! Tenim visita des de feia estona, un home gran que li dèiem el “iaio” està enganxat com una paparra. Pobre home. Pobre?? No sé no sé. Forest, el coneixes tu oi? He sentit no sé què que coneixia algú de la teva família. Au, un més cap a Santa Pellaia. Quina recta més llarga!! Uuu no veig el final. Arribem a Sant Sadurní de l’Heura, quin poble més bonic i quina carretera més agradable. Ja no fa fred. Marçal! Què li ha passat a la bossa de triatletes? Ja t’ho deia jo que el material de la meva era més bo...A on som ara? A la carretera que ens portarà fins a Santa Pellaia. El noi de les ulleres entelades i el beneit tornen a deixar-me enrere! Però tinc el seny al meu costat un altre cop. Gràcies Joan! Per no tenir les ulleres entelades!  Marçal comença a preparar la càmera, les pedretes, els bidons per fer la foto...que ara venim! Ja hem arribat. Sabeu què passa quan mengeu Petazetas? Patim patam patum a la boca no? Doncs això és el que li passa a les meves cames ara mateix. Ara sí que començo a estar cansada. Però estic de sort perquè podré descansar una bona estona, en Marçal vol fer una foto. Ets un crack Marçal m’has fet riure molt. Vol fer una foto i té de suport unes pedretes molt mones que ha trobat el que es salta els semàfors. Ja us podeu imaginar. En Marçal estirat enmig de la carretera amb la càmera que no s’aixeca ni un pam de terra. Jo de mentre vaig descansant nois. La primera foto surt prou bé, les males herbes de la cuneta enfocades i nosaltres difuminats, un quadre de Monet. Va Marçal que tu pots. La segona ja surt millor. Aquí estem els que som. Benparida la sortida. Les Petazetas sembla que han parat, estic fent la digestió.

A on anem ara? Ja acabem, anem cap a casa. Direcció Cassà. Les cames em tornen a fer mal, ara sí que compro el bitllet per l’autobús. Ara sí que prou, para, puja! Estic servida. De tornada vaig a roda quan puc, perquè molts cops el vent em venç i em desenganxa de la meva gent. Estic cansada però m’ho he passat realment bé, en Forest no perdona una mala cara, fins al final ha de dir de les seves. Recordo els 120 quilòmetres que s’han quedat en 100. Recordo quan eren satèl·lits, ara són pols, són temps a les meves cames, carreteres que desfaré amb el record.