London

La llibertat és un bé molt preuat. Els humans la desitgem constantment, necessitem sentir-nos lliures, saber que estem fent el que volem, sense lligams, sense pressions. La llibertat és un cavall salvatge; si estàs decidit a pujar-hi, has de tenir en compte que pots caure, la força que t’empeny endavant també pot fer-te anar enrere, fer-te caure i aterrar-te. Les persones som animals de costums, les rutines ens fan sentir còmodes, necessitem tenir control. La llibertat és difícil i capritxosa; decideixes trencar amb la rutina i després recules desesperat intentant enganxar-te al que has deixat. Hi ha presos que no sabrien viure fora de les presons, la protecció que donen els quatre ferros que els envolten és millor que sortir i enfrontar-se a aquest animal.

Són les sis del matí, em llevo cansada i nerviosa. Vestir-me, esmorzar, acomiadar-me del meu pare, pujar al cotxe, anar fins a Barcelona.  Sóc a l’avió, tinc un vol agradable, no tinc por, estic relaxada. Arribo a Londres, s’obren les portes de l’aeroport i l’aire que m’envesteix em duu els fregits de la ciutat. Un cel gris sobre meu em recorda que he deixat les carícies del nostre sol. Entro sota la ciutat, tots caminen molt ràpid, em quedo paralitzada observant la capital del món sota terra, un home amb els ulls molt blaus em mira dos segons i s’esfuma, sento el soroll de milions de sabates en totes direccions, entro en un profund estat on tot es mou a càmera lenta, desapareixo. La veu de la Vicky em recupera. Underground direcció a casa, mind the gap. La casa on hem de viure no em convenç gens ni mica: el que havia de ser dues habitacions, una per a cada una es converteix en una de sola i compartint llit de matrimoni. M’he de dutxar a cops de galleda. M’ensorro fàcilment, no em trobo bé. M’enyoro i el cel gris se m’ha ficat dins. La llibertat és tan difícil...

Dormo al costat d’una carretera principal, cada dia sento milions de cotxes i sirenes embogides. Somio amb gent del meu poble, en un d’aquests somnis  surto nua i tothom em veu. La Vicky somia que li cauen les dents. Realment dormim malament, angoixades i ens aixequem abatudes. Ens vestim i sortim a combatre la ciutat. Torno a ser sota el cel gris, deixo caure el cap enrere i la pluja se’m filtra a la pell. Intenta no pensar, tanca els ulls un moment i pensa en la gent que estimes. Comença a aflorar desconsolada la pluja que reprimia, les llàgrimes són més grans que les gotes que em cauen a sobre. Sota terra m’entretinc mirant la gent. Davant meu tinc una parella: ell li de treu una pestanya del pòmul  a ella, la té a la mà, li ensenya i ella li fa un petó. Sortim a fora, comencem a caminar, veig el Big Ben, parlem de James Bond, Daniel Craig un actor que m’encanta. La ciutat és una meravella, una preciositat des del pont, la capital del món, tot el món vivint sota el mateix cel gris. Una delícia de carrers, un contrast: el negre de la ciutat i el vermell del autobusos .No està gens malament, intentaré combatre la llibertat. La ciutat em recorda que sóc poca cosa. Un més un menys ningú ho notaria. Es fa fosc tan aviat... continua plovent però començo a plantar-li cara. Després de presentar-nos a la ciutat tornem a casa. La perspectiva comença a canviar, començo a sentir-m’hi bé, s’hi està molt calent i la dona de la casa la Mary és simpàtica i sembla molt bona dona.

Aquest matí el cel m’ha donat un xic de treva: un sol dèbil que amb molt de gust he sortit a rebre. Penso en el partit d’ahir la nit: una samarreta de l’Iniesta, dos gols només d’entrar i manant una Guiness em vaig sentir  molt bé i com a casa. Vaig tenir una mini conversa amb una dona anglesa que només d’entrar a la taberna em va dir que duia sort: vam arribar tard, al final de la primera part, i just quan entrem marquen el primer gol, tot seguit el segon. Sortint de la taberna i anant cap a casa veig un ciclista que té la cara plena de sang, s’aguanta la barbeta amb una mà, li cau la sang entre els dits. Li faig amb la mà un ok i em contesta que sí de la mateixa manera. Hi ha tantes bicis de carretera aquí, moltes Specialized i molta gent morta. Val la pena haver fet aquest pas, combatré la pluja, el gris i totes les dificultats que vinguin, provaré de ser lliure.