dissabte, 28 d’abril de 2012

En contacte amb l'amor, tots ens tornem poetes


Absorta en la poesia que recites, acluco els ulls mentre la copa freda em besa i els llavis se m’encenen. Dos grans plaers de la vida diuen que són: la poesia i el vi. La literatura alimenta l’ànima, el vi exalta i calma el cos.

A les vuit tinc una cita amb la biblioteca del meu poble; s’hi presenta el maridatge entre la lectura i el vi. Si us pregunteu què és el maridatge, és la combinació entre el menjar i el vi de manera que el plaer de degustar-ne un n’evoqui el plaer de l’altre. En aquest cas canviarem el menjar per la poesia i ja ho tindrem, un maridatge gens conegut i molt innovador.

Dic el meu nom a l’entrada. Em busquen a la llista, em somriuen, m’entreguen una copa i endavant. Estic buscant un lloc íntim i còmode, encara no hi ha gaire gent, arribo aviat. No m’agrada ser el centre d’atenció en aquests llocs i les mirades de benvinguda, a vegades, em molesten. Deixo la maleta del gimnàs arraconada i busco el meu lloc. Sense saber-ho m’he anat a seure a la taula dels bibliotecaris i sense voler al mig de la sala, gairebé presidint-la. Tres professionals: Olga Cercós, actriu; Miquel Martín,escriptor i Núria Caralt, sommelier.

L’Olga comença amb un text de Charles Baudelaire; Le Spleen de Paris que és una oda al vi, a la diversió i l’embriaguesa. Déu n’hi do com comencem, potser no em podré aixecar, penso. Anem a tastar el primer vi:  Sinols blanc 2010: un vi molt jove de transparència matinal i d’aromes cítriques, afruitades. La Núria ens convida a olorar-lo i a descobrir-ne alguna fruita. Hi trobo la pera i després, una vegada desvelat el secret, hi sentim la pinya i el plàtan. L’acompanya un text de Pablo Neruda; Oda al vino, un text juvenil, espontani i alegre tal com el vi, representa la adolescència.

Anem ara enmig de l’adolescència i la maduresa. Un criança del 2007, aquesta vegada negre, de color robí intens i cirera madura, molt afruitat. Olorem i tastem. Comento al meu company, una altre vegada, que m’ha agradat molt més l’olor que el gust, hi estem d’acord. El text és de Omar Khayyam; Els Robayat, us n’escriuré una estrofa i reflexioneu:

Acosta els llavis teus als llavis de la tassa;
beu vi, si en tens; frueix, perquè la vida passa.
Val més penedir-se d’haver begut massa,
que ser vell, tenir set i sentir la mà lassa.

És a dir, que la vida és això, gaudir de les coses senzilles que et dóna, el temps passa molt ràpid i si encara no te n’has adonat, malament rai. Comencem a entrar en la maduresa. El vi és un reserva del 2005, un vi madur, abans que em deixin ja l’oloro i sense saber-ne res m’agrada. El color és de cerimònia, un vermell intens amb una marcada tonalitat de teula antiga. Agrada més a les dones que als homes. El vi té 31 anys; mare de Déu, gairebé la meva edat. La Núria ens proposa un repte: - endinseu el nas, entreu en un bosc humit, a on acaba de ploure i sentiu l’olor de fusta i de pi moll.  Tanco els ulls i entro dins el bosc. Sembla mentida tot el que s’hi pot trobar i és ben cert, fa olor de pi. El text que ens acompanya és una autèntica meravella. La maduresa fa posar els pèls de punta. Un text de William Butler Yeats; A drinking song. Val la pena, llegiu-lo:

El vi entra a la boca
I l’amor entra als ulls;
Això és tot el que sabem del cert
Abans que envellim i morim.
Alço la copa  a la meva boca,
I et miro, i sospiro.

Ja veieu, l’experiència, la serenor i el saber què es vol de la vida. Coses senzilles una altra vegada: veu vi en companyia d’una persona que estimes, gaudeix dels plaers senzills de la vida abans d’envellir i morir. Tan clara i contundent és aquesta veritat, sigueu feliços i sobretot sincers amb vosaltres mateixos, només així l’aconseguireu.

Per acabar, ens presenten un Garnatxa. La dolçor és fa la reina de la copa; de tast suprem i color vermell teula amb tons de pi roig. Una autèntica delícia en boca, hi torbo panses i figues, també la mel. El text de Guerau de Liost; Hivernal, el text més aquesta copa de vi, ens transporta bora el foc en companyia de la família en un dia de fred hivernal i hores perdudes, quan ve més de gust deixar passar els minuts mentre mires cremar la llenya sense pensar en res més.

“La poesia és l’eco de la melodia de l’univers en els cors dels humans”  Rabindranath Tagore.

Tagore, un poeta que va acompanyar al meu pare tan en l’adolescència com en la maduresa i que avui dia encara llegeix. A ell, al meu pare, que avui fa 59 anys dedico aquesta entrada i aquests versos. Felicitats pare, has de saber que els teus anys són com un bon vi, milloren amb el pas del temps. Típic però cert. Felicitats.

dissabte, 21 d’abril de 2012

4H2O a la Master Class


Què us puc explicar d’aquest dissabte a La Piscina? començaria directament pel final, faria la volta al revés i aniria, de caps, als estiraments perquè, us ho dic de tot cor, he rigut molt i m’han sigut molt útils. Però la vida s’ha d’agafar pel costat dret, per moltes ganes que tinguem de fer-ho per l’esquerra, ens toca conduir per la dreta; i així doncs,us explicaré el que hem fet des del començament tal i com marca la història.

Primer de tot vull felicitar a la monitora Anna Gelada per aquest matí que ens ha regalat. Fa només unes hores, li deia que m’ha fet feliç i ella m’ha contestat: “és el que he fet sempre, és la meva feina” ja, però és que a mi m’has fet feliç. Has dedicat temps i esforç per l’equip 4H2O que va molt més enllà d’un equip, és un projecte d’una ONG: Intermón Oxfam que protegeix els més desfavorits. Alguna vegada he explicat la sensació que tinc quan col·laboro de manera solidària: em sento tan bé que s’ha convertit en part de la meva vida i per tant a vegades penso que sóc egoista perquè busco aquest benefici recíproc que em dóna. Sigueu més solidaris i us sentireu millor, és un petit pas per l’home i un gran pas per la humanitat.

Fem la primera part d’aquesta sessió i anem a fer tonificació. Una classe excel·lent fins a tal punt que ho he pensat seriosament: no cal fer peses, amb unes bones sessions de tonificació ben fetes n’hi ha prou. Pel que fa al treball, semblava que hi hagués un terratrèmol dins meu, em tremolaven les cames com mai. Després d’una sessió de cares de patiment agafem els trastos i ens traslladem sobre la bici. Una transició que l’Anna procura ràpida perquè no ens refredem. Clavem automàtiques i seiem sobre l’spining. Una bona música engresca a tota la sala que es converteix en una olla de crits entusiastes. En trobareu alguna dosi a les fotos, però no la realitat sencera; la realitat sempre és molt millor que la ficció. Anem a fer estiraments? Va, anem, que us explico la part divertida.

Fàcil els estirament no? Doncs hagués preferit un parell  d’estabornides i infinites pedalades pel desert. Quan comencem a estirar sento que sóc un bloc fet de material dur, no aconsegueixo fer creure el cos que se’m rebot enrabiat. Giro el cap i veig com la monitora forma part del terra, té el tronc superior tocant i estirat completament sobre el terra de parquet flotant. Pel que veig, té la classe controlada, hi ha molta flexibilitat però entre nosaltres hi ha una TRI-BU que pateix: la Núria té una rampa sobtada al peu, en Pep es queixa perquè és un altre bloc, l’Anna “Tribu” aguanta tot el que li tirin a sobre i a mi sembla que m’hagi passat un tornado per sobre.  No es pot treballar així; conclusió: he de fer més estiraments i un cop de tonificació  a la setmana, a veure si m’hi enganxo. El millor estirament: “la bola de neu” aquí hem descansat.

Després de tot l’esforç una xic de relaxació i a continuació unes quantes fotos esbojarrades per rematar la feina. Que tingueu un bon cap de setmana, gràcies a tots els que heu vingut i heu col·laborat i, un altre cop, felicitats Anna.

Ahir me’n vaig anar a dormir amb una frase encantadora i ara la vull compartir amb vosaltres:" A vegades ens podem passar anys sense viure res en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant" Oscar Wilde. 













dilluns, 16 d’abril de 2012

4H2O Trailwalker 2012


No en surto d’una que ja sóc en un altra bogeria. Temps enrere, quan encara corria pels carrers de Londres, una tarda al Facebook, vaig rebre una invitació d’un grup de noies de Santa Coloma amb el nom 4H2O ( 4 noies per aigua); en aquesta invitació em demanaven col·laboració per ajudar a tirar endavant el seu projecte: participar al Trailwalker, un desafiament esportiu que consisteix en recórrer 100 quilòmetres corrent i a peu en un màxim de 32 hores. En un primer moment, tocada pel fum de la  ciutat, no vaig entendre exactament en què consistia i vaig dir a les noies que si m’hi volien podien comptar amb mi.

Les paraules no se les enduu el vent a vegades i aquí comença tot. Una de les noies del grup, per mala sort, es fa mal a un braç i no pot participar a la cursa, els falta una noia per continuar amb el projecte i totes tres giren el cap i em miren a mi. He intentat fer entendre a les noies que no sóc un bon fixatge, no m’agrada massa córrer i 100 quilòmetres són molts. Elles, que des del començament han cregut més en mi que no jo en mi mateixa, m’han escollit per recórrer aquests quilòmetres al seu costat; al començament em feia molta por però al final he dit que sí.

Els quatre membres de l’equip han de començar i acabar junts. És una marxa organitzada per Intermón Oxfam. Per participar-hi has de recaptar un mínim de 1.500 euros, donatius que es destinen a més de 400 projectes a través de quatres principals vies d’actuació: cooperació al desenvolupament, acció humanitària, incidència política i comerç just. Em sento molt orgullosa de poder participar-hi. Gràcies per haver pensat en mi. La bogeria comença el 5 de Maig i el recorregut és d’Olot a Sant Feliu de Guíxols pel carril bici. Ja hi sóc a dins, m’hi he tirat finalment.

Ahir vaig sortir a entrenar amb el meu equip i vam fer 26 quilòmetres corrent, un petit tros caminant ràpid. Cada dia em sorprenc més de mi mateixa. Molt bones sensacions des del començament, les pulsacions baixes i el ritme prou bo em van portar a fer aquests quilòmetres sense adonar-me’n. Una bona companyia hi fa molt, us ho asseguro. Acabo l’entrenament molt bé però amb un parell de llagues, un xic grosses, als peus.  Segur que serà una molt bona experiència i el que em mou al cap i a la fi és la causa, pensar que el meu granet de sorra servirà per ajudar els més necessitats. L’equip: Anna Gelada ( la nostra monitora, Anna saps que confio en tu), Núria Trias ( la màquina de l’equip ), l’Anna Garcia ( Anna, al teu costat em sento segura, no em pot passar res ) i jo. Noies! ens esperen 100 quilòmetres sota els nostres peus!! Ens veiem els peus el 5 de Maig, salut i quilòmetres!

dissabte, 14 d’abril de 2012

El club TRI-BU




Tinc el plaer de presentar-vos el meu club de triatló, el club TRI-BU. Avui, quan baixava de Farners, d’una caminada solidària, parlava amb una amiga i li deia, tot xino-xano, que me’n feia creus d’haver arribat fins aquí, fins a formar part d’aquest club de Triatló. Amb només un duatló a les esquenes, entro a formar part d’un club amb gent molt ben preparada físicament i de la qual em sento molt orgullosa; compartir espai en aquesta fotografia que veieu aquí em fa créixer. La meva trajectòria en triatlons la sabreu de seguida, no en tinc. Tot va començar fa cosa d’un any, quan un bon home amb molta paciència, va decidir, desinteressadament i sense res a canvi, entrenar-me amb btt. El trobareu per aquí a la foto amb el nom de J.Roura. A partir d’aquí em vaig anar engrescant tota soleta. El ciclisme de carretera era una espineta clavada; avui ja no la hi tinc, ha saltat en algun port de muntanya en un moment d’esbufec on ja no hi tenia cabuda dins la meva caixa toràcica.

A casa meva flipen. El meu pare cada dia em posa uns plats més grans de menjar i sempre que parlem d’esport i em mira, mou el cap de costat a costat com una barqueta en un mar en calma, tot per dir-me i fer-me entendre que estic cada dia més prima. Recordo quan vam formar el club de Voleibol quan tan sols tenia vuit anys. He arribat a embogir per aquest esport fins al punt de voler deixar la meva carrera. Avui em passa amb el ciclisme. I ara puc entendre que és perquè són esports que són capaços de fer-me desconnectar del món, i ara mateix aquest món em fa molt més feliç que l’actual, a on hi amago moltes frustracions, la més gran el meu treball professional que no sé quan el veuré realitzat. El meu petit gran món en l’esport em fa mantenir els peus a terra i el cap clar. Només escriure i recórrer móns sobre la bici són capaços de curar-me.

Em sento orgullosa de veure néixer un altre club aquí a Santa Coloma, el segon per a mi. He conegut gent fantàstica i amb la qui he connectat molt i molt bé. Espero que tingui molts anys de vida i que puguem gaudir de moltes triatlons i duatlons junts. Per la meva part intentaré seguir una màxima del senyor Jornet: “ deixa que el teu instint guiï els teus passos, ell et portarà a on més estimes”. Llarga vida al club TRI-BU.  

Començant per dalt i d’esquerra a dreta: Pep Figueras, Anna Garcia, Jo, Joan Figueras, Joan Roura, Núria Trias, Ivan Muñoz, Albert Forest, Marc Botella, Oriol Roura, Marçal Esparch i Ernest López. A la foto no hi surten però també són de la Tribu: Alfonso Tejedor, Neus Pastells, Xavi Sureda i Ismael Martínez. La meva tribu.

dimarts, 10 d’abril de 2012

La meva llengua


Parlar una llengua estrangera és tenir petits poders. I per estrangera entenc qualsevol que no sigui la materna, evidentment, o les que s’hagin après al costat de la materna, com el castellà en el meu cas. Parlar una llengua estrangera és una porta oberta a una altra vida, un salt a una altra realitat que pots fer sempre que estiguis avorrit de la teva. Una porta que grinyola, difícil, damunt d’algun país. És com anar al teatre. Entres, seus i deixes passar el temps sense recordar ni gairebé qui ets, sense pensar en el present. Tinc aquesta sensació; de no ser jo quan estic a un altre país, de no ser jo qui parla, és una sensació difícil de descriure i que em fa sentir viva.

Vaig fer Filologia Hispànica no pas perquè sí, però de ganes de contestar “perquè sí”, n’he tingut moltes. Una catalana fent castellà és una traïció. Tantes vegades he hagut de respondre per haver fet hispàniques que n’estic avorrida. Quan dic: si hagués fet l’anglesa què m’haguessis dit? Ningú sap què contestar i aquí s’acaba la conversa per fortuna. No oblidem que les llengües no tenen res a veure amb els conflictes polítics i econòmics, massa que s’hi juga a vegades, deixeu en pau la llengua si us plau! Ara bé, quan entra en joc la prohibició i l’obligació de parlar una llengua, el panorama canvia, i així em vaig sentir ahir, obligada.

Ahir vaig fer una barbacoa a casa d’un amic. No vam poder anar a Farners perquè els temps ens amenaçava. Érem uns quants d’aquí i una persona de Saragossa. Aquesta persona no entén el català. Personalment mai he tingut cap problema per parlar en castellà i menys si no hi ha manera de comunicació. Els que érem d'aquí fèiem l’esforç de parlar en castellà perquè la persona de Saragossa comprengués. La jugada és complicada. Parlant amb el meu xicot en castellà em sentia incòmode. Evidentment a la persona de Saragossa li parlava en castellà. La cosa no va funcionar i sense voler la meva llengua materna aflorava imparable enmig de la carn a la brasa molt ben feta per cert. De sobte, amb veu inquisidora, una persona d’aquí em diu: “ que hables en castellano cojones!” el tros de pollastre a la brasa molt ben fet, gairebé em queda encallat enmig del ganyot. Vaig sentir com la senya d’identitat circulava amb violència per les meves venes i em pujava ràpid fins al cap en forma de vena a punt de petar. La meva reacció, després d’empassar el tros de carn van ser aquestes paraules: “ Sóc hispanista, sé parlar (abans millor que ara) francès, italià i malauradament només una mica d’anglès, creus que la meva intenció és no parlar en castellà perquè sí? Sense motiu?

 Al cap d’una estona em va preguntar si m’havia ofès. He sentit el català i Catalunya dins meu moltes vegades però aaah! senyors meus! Ahir, mentre la nació em pujava fins a dalt al cervell, a la vena mare, i mentre el tros d'au intentava baixar ràpid per no ofegar-me, vaig sentir que per la llengua es pot arribar a desembeinar! i creieu-me que em vaig sentir molt infeliç. I penso: si aquesta persona hagués estat russa, una russa que té intenció de quedar-se aquí a la llarga, què haguéssim fet? Aquesta persona de Saragossa algun dia es quedarà aquí a Catalunya per sempre si tot va bé. Què haguéssim fet? Doncs haguéssim seguit parlant en català perquè primera que ningú sap rus, suposadament només una persona que és qui li tradueix tot és clar, i segona que és millor per ella perquè n’ha de saber si es vol quedar aquí. Un cop vaig tenir el tros de pollastre avall, la sang em va tornar a baixar i els colors de la meva cara es van apagar, vaig pensar que sí que m’havia ofès però no ho vaig dir, aquesta vegada PERQUÈ SÍ.

No es pot fer com si res i canviar de realitat així com així amb persones amb qui comparteixes la teva llengua materna, i el que m'ofen de veritat és que no ho veiés; no es pot obligar. Situació complicada i molt incòmode. I no em direu que, essent el català una llengua romànica, és complicadíssim d’entendre per a un castellanoparlant. Tema molt complicat. Si tens intenció de conèixer una nova realitat has de fer l’esforç de comprendre la llengua vehicular, només així veuràs obrir la teva porta. Deixeu la meva llengua en pau si us plau, no sé si tindré raó o no, però si us plau, deixeu la meva llengua en pau.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Una Tribu al mar




És curiosa la relativitat. Recordo quan era una adolescent, un dia vaig preguntar al meu pare què era això de la teoria de la relativitat i ell em va dir: imagina’t que en un bosc, on hi ha arbres molt alts, hi ha una formiga i un cavall; la formiga veurà els arbres molt alts perquè ella és molt petita, i en canvi, el cavall no els veurà tan alts perquè ell és més gros. El primer dia que vaig fer una tirada llarga amb la bici de carretera era pura formiga. La carretera, tot i que divertida, se’m presentava com un mur difícil d’enderrocar que de tant en tant es desfeia dins la meva ment. Qui digui que no hi ha duresa sobre l’asfalt és que no sap de què parla, està clar. La primera vegada és la difícil, després és tot experiència i ganes, moltes ganes.

Ahir amb el club TRI-BU vam fer una ruta de 107 quilòmetres per carretera. No pensava en els quilòmetres que quedaven, em dedicava a gaudir-ne tots i cada un d’ells sense pensar en el que havia d’arribar. A la línia de sortida: Joan Roura, el guia, Marçal Esparch, el màquina, Pep Figueras, l’home que sempre riu, la seva dona l’Anna, la ironwoman, després de 27 quilòmetres corrents el dia abans, té força per combatre aquesta quilometrada; en Manel Cueto, una tècnica excel·lent d’anar a roda, i la valentia d’anar amb una btt per carretera; encantada de conèixer-te,en Marc Botella i jo que arribo tard.

Escalfem cames fins a Vilobí passant per Santa Clara, una carretera a on trobareu la calma si la busqueu algun dia. Direcció Riudellots. Sempre és excitant encetar noves carreteres i ara ho faré, quan trenqui cap a la dreta després de la recta. Sant Andreu de Salou: després d’uns quants quilòmetres de carretera envoltada de camps glaçats de rosada i sol mediterrani com no hi ha enlloc més. Per aquí pedala la llibertat, si mai hi passeu,fixeu-vos-hi. La pujada fins sobre l’església és una bona benvinguda. L’escalfament està fet. No me n’adono i estic a Caldes i de sobte Llagostera. Direcció Terra Negra. El primer regal del dia: la carretera em fa pagar un ensurt a canvi d’uns manguitos Tactic blancs, curiosament a joc amb el mallot que duc. A partir d’aquí i fins a Tossa trobo la velocitat sota els meus peus i faig i desfaig les corbes tan bé com puc, la sensació només es pot sentir sobre la bici, no us la puc descriure però toca la felicitat. Uns quants quilòmetres a roda per acabar de gaudir-la de veritat. Una carretera que vull tornar a fer, sens dubte. A compartir amb molts motoristes, això sí.

A partir d’ara, un cop arribem a Tossa ens quedarà el tros més dur: l’Alt de Sant Grau; però és tan agradable per on m’enfilo que no puc pensar en res més que en el paisatge. Després d’un Pit Stop: beguda, lavabo enmig del bosc...clavem les automàtiques direcció al trencant de Sant Grau. Aquesta carretera la faig un tros amb l’Anna: “ sents les gavines?” em diu, per una carretera tapada per l'ombra dels pins, l’olor de resina calenta i resseguida pel mar, un regal de la nostra terra. Uns quants quilòmetres més endavant pararem i farem una foto. El francès segur que quedarà content amb nosaltres. Un somriure TRI-BU! M’encanta la barreja de colors blau verds del mar i està just darrere nostre. El trencant de Sant Grau ja el tenim aquí.

 Comencem a pujar. Em molesta el sol que em crema la cara. Imagineu-vos quina temperatura. Les vistes són impressionants, en Marçal ja tenia raó, des d’allà dalt veurem millor el mar anava dient amb un somriure malèvol. Només de començar a escalar veig en Cueto i la seva tècnica d’anar a roda en plena acció. Ens acaba d’arrencar els adhesius un tio que va escoltant música i que no sap que més amunt perdrà deu euros. En Cueto no està disposat a que s’escapi i s’hi enganxa a roda com una llagasta afamada. Em costa guardar les forces així, no puc parar de riure. De mica en mica, al costat del guia, escalo Sant Grau. Em costa unes quantes pujades de pulsacions però em sento molt valenta. Un altre regal: després d’una corba estratègica( per això ningú els va veure) em trobo deu euros. Ara, d’aquí poc, quan el tio dels cascos baixi, no els trobarà, ja són de la Tribu, que no s’encantin!. Potser per això va baixar abans i no va acabar de pujar fins a dalt, això  o és que no va poder amb en Cueto. Última pujada i ja sóc a dalt. Duríssim l’últim tram però ho faig despuntada de pulsacions. Em sento valenta i ben acompanyada: un duel amb en Cueto al final del port i en Joan que no s’ho vol perdre. Genial!, la millor ruta que he fet mai. Coronant l’Alt de Sant Grau i en primera posició: el màquina! En Marçal que ens espera assegut bevent una clara i menjant unes olivetes! Qui el va pelar! Darrere ve l’Anna i en Pep. Quan som tots a dalt fem un recompte de calers. Ningú ha perdut res? No? Doncs anem a fer una coca-cola no? Mamá naturaleza te lo da! La resta és tot normal, una parada a Llagostera a beure el regal de Sant Grau i una tornada a vegades calmada i a vegades esprintada. Ahir em vaig sentir, per primera vegada, com el cavall d’aquell bosc que ves a saber com me’l vaig imaginar en aquell moment. Fins la pròxima TRI-BU. Salut i quilòmetres!