diumenge, 26 de febrer de 2012

El 5%


Què passa quan arribes a casa i et diuen: “lo siento chicas pero llega de Colombia una amiga de mi madre y vamos a ser muchos en la casa, tienen que irse”. De puta mare noia, vols que em baixi els pantalons i acabem abans? La deixo parlar un parell de segons, es disculpa i me’n torno a l’habitació. No cal que li expliqui res a la Vicky, ens mirem i ja n’hi ha prou. Fotem el camp! Aquesta nit cremarem la ciutat Vicky! Anem a fotre foc a tot el que va contra corrent! Demà ja pensarem què fem. Avui no pensaré en res més que no sigui beure i fotografiar crestes. N’estic fins als pebrots de tot! Texans còmodes, botes, jaqueta i al carrer!

Covent Garden. Fem una parada al primer pub que veiem només de sortir del metro, ens hi fiquem de pressa  com qui es fot darrere una trinxera, anem a cobrir-nos i a disparar a tot el qui gosi acostar-se. Guiness en mà i salut! Hi ha molt bon ambient, la gent s’ha posat a cantar en veu alta una cançó que no conec però que exalta els anglesos. Què m’importa el que diuen! Sona bé i més quan la birra comença a fer efecte. Si em diuen que canten en rus també m’ho creuré. Avui m’ho creuré tot. Creuré en tot el que porti més d’un 5% d’alcohol. Cremaré les males puces que duc dins. Són gairebé les dotze i ja ens fan fora del pub. Molt bé, marxem, ja en trobarem un altre.

Direcció Embankment, el metro tanquen a les 12, tenim poc temps per arribar a la parada. Volem anar a Candem town, ens han dit que hi ha molta festa. No m’agrada sortir fins tard, però avui ha de ser diferent. Com que ja he fet aquest camí abans, porto la Vicky i la Judit fins a baix el riu, una drecera per arribar pitant a Embankment. Hem de travessar un parc per anar fins al riu. Està tancat. Molt bé doncs, saltarem els barrots negres acabats en punxa. Sóc la instigadora a burlar les càmeres de seguretat i a saltar. La Vicky diu que no, la Judit que sí. Democràcia. Dos positius un negatiu. És molt alt però ho aconsegueixo. Darrere la Judit i després la Vicky. Anem a cremar la ciutat. Creuem el parc, molt bonic. Va anem. Saltem la tanca punxeguda. Em quedo a la meitat aquesta vegada i m’estimbo contra ella. M’ha quedat la cama dreta feta una merda. La Judit passa i la Vicky es queda dins, no pot sortir. No surt de cap manera. Help!!! Una parella s’acosta, el noi intenta ajudar-la però les cames tossudes de la Vicky no arrien! El noi entra dins el parc. Es posa al costat de la tanca, s’ajup i li fa d’esgraó. Mare meva. La Vicky li diu que és un gentleman de cap a peus. Quina bufetada que m’he fotut, no podia haver arribat abans el gentleman? La Vicky surt, ja la tenim aquí.

Arribem a Embankment a les 00:03! Entrem. Sortim i entrem a un altre pub. A les 2 ens tornen a tancar. Ara el metro està tancat. Agafem el bus fins a casa i anem al nostre Big red.

Entrem. Crestes un altre cop. Fem petar els dits i demanen una cervesa. Demà volia anar a fer piscines i em sembla que no m’aixecaré, el 5% em tombarà. Jo també em vull beure un riu sencer d’alcohol. I també m’he entrebancat i m’he fotut de morros. Em sembla que també estic calant foc als meus records. Noies, en tinc prou, porteu-me a casa.

Aquest matí m’ha costat obrir els ulls. Quan ho he fet, estava dins el llit, al costat la Vicky i dins el meu cap un mar de dubtes. Més avall, les meves cames blavejades, senyalant el 5%. Bon dia des de la cuina. 

dimecres, 22 de febrer de 2012

Creua l'Atlàntic i digues adéu


El fixa de casa està sonant. Són les dues de la matinada. Quan despengis el telèfon et caurà el món a sobre. Et quedaràs muda, sense dir res, només escoltant i no creuràs. Aquesta trucada, a les dues de la matinada, no és normal i ho saps. Sents que alguna cosa no va bé i les cames et fallen. Una trucada a aquestes hores et pot trencar la vida pel mig. S’aixeca del llit exaltada, corre cap al menjador i d’una revolada despenja el telèfon. Empassa l’aire amb la boca ben oberta i el deixa a dins, parat. El món se li atura, no respira, el tremolor comença de dalt a baix, per tot el cos. La Mery té dues filles. Una de gran de 25 anys i una de petita de 8. Tenen pares diferents. El de la nena petita i l’actual marit va haver de tornar a Colòmbia. No ha tingut gaire sort amb els homes. L’aire parat és ara un crit exasperat i dolgut. El plor que sento des de la meva habitació em diu que la mort està darrere l’auricular que  la Mery agafa amb força sense poder deixar-lo anar.

Fa vuit anys que no veu el seu pare ni la seva família. L’última vegada va ser quan la nena tenia només un anyet de vida. No va poder ser-hi quan els seus pares van celebrar les noses d’or. El seu pare té un càncer terminal. Esperen que d’un moment a l’altre es mori. La Mery té pensat anar a veure’l d’aquí un mes, al Març. Vol acomiadar-se abans que es mori, sap que té poques oportunitats. Vol veure’l per última vegada i dir-li adéu per sempre. La vida és injusta.

No agafis el telèfon, et caurà el món a sobre. No hi haurà Març ni adéu. El seu pare és mort, de fa molt poc. Deixa caure el telèfon. Camina sense consciència cap a l’habitació. La seva filla i ella s’abracen i es fonen en plors desfogats. Passen tota la nit plorant, sense dormir. No podrà veure el seu pare viu mai més, i això és el que té a dins parat, com l’aire que retenia fa només una estona, segons. No poder dir-li adéu és el plor que no pot sortir, reprimit i que mai més serà. Nosaltres, des de la nostra habitació, sabem que s’ha mort algú però no ens atrevim a sortir i preguntar. Més tard ho farem. Els pares s’han de morir abans que els fills, això és el que tothom espera. No m’imagino una situació com aquesta, ha de ser terrible. Fa vuit anys que no el veus i no li has pogut dir adéu. Saps que no podràs anar a Colòmbia perquè no tens els diners necessaris. El teu pare queda en alguna cosa indefinida en la teva memòria.

Afortunadament, una amiga molt especial, li ha pagat un bitllet d’anada i tornada a ella i a la seva filla. Podrà veure el seu pare per última vegada, un adéu per sempre que tindrà a dins, potser tancat per sempre més, sense deixar-lo anar mai. Un record que creuarà l'Atlàntic per quedar-se aquí, lluny de les seves arrels, lluny d’allà a on va créixer, al costat de qui avui ha dit adéu per sempre.



diumenge, 19 de febrer de 2012

Covent Garden


Fa un parell de dies que Londres intenta seduir-me i al final ho ha aconseguit. M’estic enamorant d’aquesta ciutat feta de fanals foscos, pintura negra, edificis amb poca llum i ràfegues vermelles en totes direccions. He descobert Covent Garden . Fa un parell de dies, estava sola a casa sense res a fer. Vaig agafar el metro i em vaig plantar a aquesta parada amb intenció de trobar un SNOG: una gelateria boníssima, iogurts naturals amb el que vulguis per sobre. En vaig demanar un de iogurt natural i brownie. A l’hivern són més bons. Només de sortir del metro, el barri em deixa uns segons dreta, el que vaig sentir i pensar ha quedat en aquell petit món del centre de la ciutat.

Camino a poc a poc, sento l’olor de llimona, al costat tinc una botiga de cosmètics naturals i una perfumeria artesana. Al final un grup de gent agrupada. Estan fent un espectacle. Charlie Chaplin selecciona gent del públic. A un japonès el fa tenir una estona dret amb una posició idònia per pujar-li a sobre i fer la bandera. Ara agafa pel braç a una noia i la fa pujar a sobre del japonès, després un altre noi al costat, i finalment ell a sobre de tots. Un fart de riure. Obro el moneder i  pago els vint minuts agradables que m’ha fet viure. Desfaig el camí d’abans, l’olor de llimona un altre cop. Veig unes escales, baixen cap a baix. A sota, amagada del petit poblet que és Covent Garden, una meravella de botigues. Una d’elles està pintada de color turquesa i rosa pàl·lid: venen pastissets! De tots colors, de tots gustos, amb purpurina per sobre, xuxeries i bastonets de caramel, quedo amb un somriure per tota la tarda. Algun dia tornaré i me’n compraré un i me’l menjaré aquí, sola, escoltant els versos brillants i deixant-me prendre per Londres. Al costat una creperia, davant una botigueta amb llums liles. Tots els colors que guardava en secret estan aquí, al voltant meu. La ciutat és salvatge però tímida, fosca i brillant, reservada i exuberant. La sento romàntica i freda alhora, treu de dins teu tot el que tens, bo i dolent. Menjo el gelat i vaig cap a casa sabent que aquí hi ha un lloc que em pot donar les paraules quan no les trobi.

Ahir vam anar a sopar al Carom, un dels millors restaurants de menjar indi que hi ha a la ciutat. Feien una promoció i sortia molt bé de preu. Vam menjar tres plats: l’entrant era carn de kebab especiat, amb una salsa picant i molt refinada ( he intenta buscar el menú però no me’l deixa veure si no ho reservo), sèpia arrebossada acompanyada de salses i moltíssimes espècies. La boca et quedava desbordada de sabors que mai havia tastat. Un menjar molt refinat, selecte, conjuntament amb el local. Els cambrers molt atents, l’aigua a gairebé 5 euros i totes les tonalitats de vermell que us pugueu imaginar. Les taules, algunes daurades d’altres molt més senzilles, per tot arreu col·locades sense ordre. Un tigre al meu costat. Davant meu ple d’espelmes, al costat llums violeta. Un ambient extravagant. Ens porten els segons: he demanat filet de Tilàpia acompanyat d’arròs amb salsa de gingebre i coco. No us podeu imaginar quin esclat de sabors i combinacions, em feien tancar els ulls a cada cullerada. Mai havia provat res igual. La Vicky ha demanat pollastre especiat amb arròs, acompanyat també d’una salsa que pel que diu la seva cara, no la fa tocar de peus a terra. Provo el d’ella i ella el meu. Estem gaudint moltíssim. Tenim la boca rabiosa de tant picant però és de qualitat es nota. Arriben les postres. He demanat crema de mango amb sucre cremat per sobre i un sorbet  de fruites del bosc. La combinació gelada i calenta, més la textura de sorbet i el cruixent del sucre cremat és indescriptible, se m’han acabat les paraules. Els oposats junts en un mateix tast. Menjar és un gran plaer. Paguem i anem a buscar les jaquetes al guarda-roba. Ens pregunten si volem un taxi. Sortim al carrer i donem voltes per Picadilly Circus fins que topem amb la botiga M&M’s. Entrem i veiem que és com un museu, grandiós, quatre plantes. De tot el que us pugueu imaginar! Comprem quatre M&M’s i marxem cap a casa. Abans d’anar a dormir en trio quatre o cinc de color turquesa i desitjo que demà la ciutat em tracti tan bé com avui.

Dedico aquests dies tan agradables a una persona que sempre m’ha fet veure la vida amb optimisme. Sílvia, ets la persona més valenta que he conegut mai i m’has fet viure moltíssimes coses bones i dolentes. Tens la meva amistat i amor incondicional per sempre i allà on sigui.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Un bon plat d'arròs amb llenties i curri


Les decisions que prenem canvien la nostra vida. Algunes més que d’altres i no podem dir que siguin bones o dolentes, les coses a vegades són molt més complicades que dir això que he fet està bé o està malament. Si sabéssim com afectarien està clar que no faríem un pas. Potser la meva estada aquí no serà tal i com jo m’imaginava o potser sí. Temo i vull alhora. Deixo i aconsegueixo. El que està clar és que si no ho provem mai sabrem si val la pena. Em considero una persona de decisions fermes però reconec que quan he dubtat m’he convertit en una persona vulnerable i això m’ha enriquit moltíssim. El meu pare sempre em diu que la vida està plena de grisos, no hi ha blanc i negre, i té raó. Dubtar és el que ens converteix en persones més obertes i flexibles.

Des que he arribat que només faig prendre decisions. Vaig decidir anar a les classes del St Giles perquè són molt bones i gratuïtes, avui he sabut que és una de les millors escoles que hi ha per aquí. A més, tinc la sort que un dels millors professors que hi ha a la nostra aula m’hagi escollit per fer-me classes particulars ( pràctiques per a ell) que per cert avui ha fet una classe espectacular, s’ha sortit. Hem coincidit tots. He decidit anar a un gimnàs perquè hi ha piscina i classes d’espining a les fosques, he decidit quedar-me a la meva habitació perquè hi estic bé. Demà tinc una entrevista amb una dona que necessita una Au pair. Hem parlat per telèfon en francès i primer m’ha dit que em volia veure aviat, que el parlo molt bé i que necessita algú que parli francès. Primer m’ha dit que em volia veure el dijous, després m’ha tornat a trucar i m’ha dit que demà. Quina pressa. Demà pot ser que se’m giri la meva rutina. La rutina agradable que ja m’havia fet. Au sant tornem-hi. Agafa maletes i munta’t una altre rutina. Si em diu que la feina és meva, l’agafaré. Què pot passar? Serà la família Adams? Si va bé doncs molt bé, i sinó doncs recularé. No podré anar més al St Giles perquè l’horari no m’ho permetrà, hauré d’anar a alguna altra acadèmia. Això em toca els pebrots! Començava a tractar amb els professors, tots em coneixien i només d’entrar ja em deien Hello Núria. En una ciutat com aquesta s’agraeix. Vull una estabilitat que aquí no aconseguiré mai però venir aquí tenia això i ara ho he d’afrontar. Tot pel meu objectiu: aprendre anglès.

Hi ha una altra cosa que vull explicar d’aquesta ciutat. Avui, abans d’entrar a classe, en Francisco, un sevillano molt graciós el noi, ens ha parlat d’un lloc que donen menjar gratis. Cada dia. Com? He pensat de seguida que si no pago classes, ni menjar, només em queda el lloguer i amb les classes particulars ja el pago! Ups, anem-hi a aquest lloc. A simple vista, sembla que ha de ser per a indigents no? Doncs no, aquí és una cosa molt normal. Hi ha estudiants, gent de totes classes socials fent cua per pescar un bon plat d’arròs amb llenties. He flipat molt. Ens hem posat a fer la cua amb en Francisco. La Vicky i jo portàvem una carmanyola però ella s’ha atrevit a provar l’arròs amb espècies que feia tan bona olor. Molt bo i tot molt net. Com diu en Francisco: son de una religión de no sé qué, pero si se tiene que rezá pues se reza quillo. Doncs és una altra opció. Sé que el meu pare pensarà que no em cal i potser li sabrà greu i tot però pare, és gratis! Hi ha poques coses gratis a aquesta ciutat! I mai se sap cap on bufarà el vent! Com veieu no perdem els temps, em sembla que ens hem espavilat prou. Demà tinc l’entrevista, desitgeu-me sort. Bona nit des de la cuina.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Hariss Mir



Les classes al St. Giles són cada dia més satisfactòries, entenc el que expliquen, cada dia repesco més paraules. Ahir després de la classe vaig tenir una agradable sorpresa. En Michael, un dels professors en pràctiques em va demanar si em podia fer classes d’una hora i tres quarts per mi sola. Al principi vaig pensar que no l’entenia, que no podia ser el que m’estava dient. Però sí, aquesta vegada sí. En Michael, no sé per quin motiu, si perquè ha vist que puc aprendre més, que tinc interès o que potser perquè pensa pobre noia no hi entén de res, deixa’m ajudar-la, m’ha escollit a  mi entre 16 alumnes. Ho fan tots els professors. Els quatre professors de la meva aula han buscat quatre alumnes a l’atzar se suposa, i jo sóc l’alumne d’en Michael. És una sort, en sap molt, una persona molt alegre i amb moltes aptituds per ensenyar. Aprendré molt, segur. Estic de sort. No sé quant duraran les classes, de moment aprofitaré que el vent bufa a favor.

Passaria de seguida a explicar-vos una experiència que ha tingut la Vicky, la meva amiga i companya d’habitació, però primer us descriuré amb quatre paraules el pub a on vam anar ahir la nit. Des de fora només es veien llums vermells, té bona pinta. Pugem les escales, el porter ens registra els bolsos, a la Vicky li fan llençar l’ampolla d’aigua que duia. Entrem a dins, el regne de les crestes de colors. L’estil més estrident de Londres entre nosaltres. Em fixo amb la cambrera, una dona molt refeta. Sobre el seu cos corpulent una samarreta negra estripada per on mostra el color dels seus sostenidors i gairebé mig pit. Les parets cobertes de calaveres i posters sedents de heavy del bo. El rock als malucs d’una noia joveneta que du una faldilla que li arriba just al límit, sota les natges magres que fa anar de costat a costat. El punk en forma de crestes esculpides igual que obres d’art. Estic molt còmode, la música és una passada i la Guiness em fa tocar el cel. La noia joveneta està davant nostre. Va una mica tocada o això és el que sembla perquè s’acaba de pujar la faldilla fins a la meitat del cul. Potser no se n’ha adonat perquè porta un pet de l’hòstia però ha deixat al descobert les seves natges vestides d’un cullotte vermell de punt. Està amb el cul enlaire uns 15 segons fins que es torna a baixar la faldilla. Ho ha fet a propòsit, ho tinc claríssim. Hi ha quatre italians que estan que se surten, calents com un all tendre com diu el meu germà. La joveneta acaba d’esbombar el local. Penso: això se’n va al bloc, hi va directe! La noieta potser no té ni 18 anys.

Anem cap a casa. Fa una fred terrible. Sort que a casa s’hi està molt bé. Quan arribem, penso en penjar la cançó de Journey “don’t stop believing”. Mentre ho estic fent, sento una exclamació de la Vicky. La miro i em diu: això és increïble, no t’ho creuràs! Fa uns dies, després de penjar un anunci  al Guntree buscant feina, un noi la contesta, en Hariss Mir, li proposa fer de dependenta a un poblet. Li pregunta sobre la seva edat, a on viu, si està casada, fins aquí bé. La Vicky contesta i pregunta sobre el poble, si està gaire lluny. Es veu que està a 18 milles de Londres. El noi li pregunta quin sou estaria disposada a cobrar. La Vicky li respon que no està disposada a desplaçar-se fins tan lluny. La cosa es queda així.

-  Què passa? Una altra feina que hem de fer sense cobrar? Penso.
-  El noi que em va preguntar si volia fer de dependenta m’acaba de proposar matrimoni.
-  No pot ser Vicky, ho has mal interpretat.
-  No, no. Mira: m’explica que el seu pare li vol obrir una botiga per a ell sol amb la condició que es casi de seguida. És un indi. Li envia fotos del seu local i d’ell de cos sencer, vestit eh. Està buscant una noia per casar-se, i un cop casats que ella sigui sòcia del local. Li diu que després viuran per sempre més junts. Li pregunta que si estaria disposada, si creu seriosament en la seva proposta i li demana un mitting amb tota la seva família per parlar-ne tots junts. La Vicky està descomposta, no reacciona. Completament fora de sí me l'ha deixada. Òbviament tanca l’ordinador sense enviar resposta al noi sense dona.

Ara, fa un parell de minuts, abans de posar-me a escriure, encara em tornava a ensenyar les fotos i llegir-me el que li va escriure. Sembla que no pugui ser però és, és així de cert. Aquí hem d’anar amb compte perquè un dia ens podem llevar essent les dones de mig pròxim orient o llunyà, tan se val, aquí va així: pim pam. Bona nit des de la cuina.

dimecres, 8 de febrer de 2012

St.Giles School, següent!


Russell Square. Per sortir del metro s’han de pujar 175 esgraons o pujar per ascensor. Quan trepitjo el 175é em sento orgullosa perquè els que han anat amb ascensor encara no són a dalt. A fora la ciutat fa un fred glaçat i un sol que només et toca amb la punteta dels dits. Busquem una escola que es diu St Giles. Ens han dit que fan classes gratuïtes. L’acadèmia ofereix aquestes classes fetes per futurs professors d’anglès. Abans d’arribar veiem molt de moviment a fora. Una cua formada per espanyols, italians i francesos ens mostra l’entrada de l’escola. És increïble la gent que hi ha. La cua sencera acaba dins de l’escola, al començament de les escales. A fora no s’hi pot estar de la fred que fa. No hi ha número, el descontrol regne St Giles. Em comença a incomodar força però s’ha de provar. Esperem dues hores abans no ens donen els tiquets per entrar. Wow no? La meva classes és la 201, igual que la d’en Víctor, un periodista que he conegut enmig del desconcert, entre trepitjades. És valencià i em fa molta gràcia com s’expressa. Podem estar contents, hi ha hagut molta gent que s’ha quedat fora. Abans però, per poder passar, m’han fet un infinit qüestionari sobre preguntes que anava caçant al vol. Estic dins, al nivell pre-intermediate. Sembla que me n’he sortit. Pel que he sentit, ahir van fer una escabetxina amb la gent. En tinc per un mes de classes gratuïtes, d’aquí un mes em tornaran a fer un altre inacabable qüestionari per poder continuar.

L’aula és petita però acollidora; el periodista i jo seiem de costat. M’explica que li han proposat fer pràctiques gratuïtes en un diari. Els que tenim carrera ho tenim difícil, tants anys d’estudiar per veure’t així... penso mentre escolto una versió més positiva de la situació. La classe es comença a omplir, darrere de tot hi ha quatre persones gairebé amuntegades. Qui seran? El professor que avalua ens dóna la benvinguda i tot seguit ens presenta la primera professora. La primera? La Candy /kaindai/ no sé si serà Candy, ens ho ha transcrit fonèticament. La veritat és que és brillant aquesta noia, molt bona professora, m’ha encantat. Següent. Com? Següent? Sí...cada quart d’hora surt un professor nou, com bolets tu! Els que estaven al darrere eren els que esperaven el seu torn. Les classes havien de tenir algun inconvenient. El següent és en Michael. Molt bé aquest noi també però em quedo amb la Candy. I tot seguit...us presento al personatge del dia!!! En Kaul Janes. Mare meva quins energúmens que corren pel món! Va vestit d’etiqueta amb una corbata i tot. L’acompanya una vigorosa font de suor que li surt imparable del seu ample i calb front. Déu meu està tan nerviós que no pot ni agafar els fulls. Ho estic passant molt malament, el pobre home està a punt de deshidratar-se, creieu-me! Demana que obrim la finestra!!! puff! Amb el fred que fot aquest ens mata a tots d’una pulmonia! Kaul no anem pa bé...des que ha començat a parlar que no se l’entén de res. Als seus llavis li ha quedat perpetua una ganyota molt incòmoda, que em fa por, sembla que s’hagi ferit. Aconsegueix agafar els fulls i els enganxa com pot a la pissarra. Ànims que tu pots! SEGÜENT!!!! Brrr quin mareig! Com surten de darrere meu com un coet! Oh my god! Per acabar un noi molt jovenet acaba la sessió d’avui. Ens ho hem passat molt bé, hem rigut moltíssim. Per un moment he oblidat per complet que estava a Londres.

Per acabar, em veig obligada a explicar-vos una classe d’espining que vaig tenir el plaer de suar ahir. La noia va arribar tard. Puja a la plataforma on hi ha la bici del monitor. Es descalça, es posa els mitjons, les sabates automàtiques mentre va bufant. M’agrada abans de començar ja. Es diu Angela, té un cos espectacular, de triatleta potser. Una esquena impressionant i unes cames molt fortes. Em fa viure una classe organitzada, preparadíssima i dura de pebrots, és veterana. Una classe de qualitat, de les que ja enyorava des que em vaig desapuntar de La Piscina. Vaig gaudir com una nena petita a la seva classe. I al gimnàs on vaig fan espining els dissabtes, ella en concret a les 10 del matí. Ja sé què fer aquest dissabte. Tots hauríem de tenir una Angela a la nostra vida. Quan s’acaba la sessió un noi que tinc al costat em pregunta per les meves sabates. Entenc que es vol posar la fixació a les bambes de running i li dic que és una mala idea. L’Angela s’uneix a la conversa. Vaig pescant alguna cosa ja, però cap peix gros. Després de 20 minuts de conversa m’acomiado i li dic a l’Angela que estic encantadíssima d’haver-la coneguda. El dissabte aniré a la seva classe, no me la penso perdre. Demà he de dedicar quatre paraules a la noia a qui faig classes particulars de castellà, la Lizzie, un encant de noia, professora d’història i geografia. De moment, puc dir que ja he començat a guanyar-me un xic la vida. Bona nit des de la cuina.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Micha


Els dies passen ràpid. Els segons semblen multiplicar-se per cada passa donada sobre la ciutat anglesa. Les hores semblen dies sencers. El temps es dilueix com sucre a l’aigua, cau dins d’algun lloc sense retorn. Torno a ser en aquesta petita cuina en intimitat, buscant la foscor com qui busca refugi en una tempesta. Veig nevar a través d’una finestra a la meva dreta. Londres tan blanca em sembla encara més hostil; arranca de dins meu una nostàlgia latent des que vaig marxar de casa. L’hivern està en mi i sobre totes les taulades en forma de flocs glaçats. La vida es mou a poc a poc al costat de la pluja congelada que balla, planeja de costat a costat com les fulles a la tardor, lentament fins al terra. Anhelo l’escalfor de la meva terra; el sol sobre els meus llavis freds. Els mots tendres que no requereixen traducció, un somriure sense explicació.

He tingut un dia bastant dur. A primera hora del matí he anat al gimnàs perquè m’havien de fer una sèrie de proves mèdiques que al final ha resultat ser una presa de pèl. Un noi molt atent m’ha mirat la pressió, m’ha dit que estic molt bé. Tot seguit ha començat a domar-me un seguit d’indicacions i per un moment he cregut que m’estava dient que anés corrents fins a la porta de la sortida i vingués, per tornar-me a mirar la pressió un altre cop? Doncs no, per la meva cara dedueix que no entenc ni papa, reclamo una llengua propera. Francès? Italià? Espanyol? La noia del meu costat parla francès. Sort que no m’he posat a córrer. M’estava explicant les sortides d’emergència per si mai hi ha foc. Em sento estúpida. Un somriure avergonyit diu per mi que ho he entès.

Sortint del gimnàs vaig a fer una entrevista al Prezzo, un restaurant, una gran cadena. La cosa va bé, dilluns fem una prova pagada. Moltes possibilitats de feina, busquen molta gent. A les 18:30 tinc una altra entrevista amb una dona francesa. Vol que li cuidi la seva filla de tant en tant i que li faci classes de castellà. Molt bé, torno a agafar el metro. Estic més d’una hora dins, hi ha hagut algun problema que no acabo d’entendre. Arribo a l’estació. Surto a fora i un exèrcit de flocs de neu comencen a caure sobre meu. Neva amb moltes ganes. Entro dins el cotxe de  la Micha. Estic asseguda a l’esquerra sense conduir! Arribem a casa seva a Sloane Square, una zona rica. Entro a casa seva. Molt humil i normal. No parlem de preus ni hores. No tinc bones sensacions. Li dic que no tinc gaire temps perquè m’esperen a casa. Em mira llençant-me un somriure irònic. Tu dois partir dejà? I com em faràs de cangur aquesta nit? Mare meva, això no va bé. No ens hem entès. M’ha parlat sempre en anglès menys quan no l’he entès de res. Se’m va escapar que havia de fer de cangur aquesta mateixa nit? No ho sé però no em sembla gens normal. Què ha vist en mi aquesta dona per deixar-me en total confiança el que més estima? Viuen elles dues soles. Em diu que si m’he de quedar a dormir que ho faci, sóc benvinguda. Per un moment penso que em vendrà al mercat negre. Sento com parla per telèfon i diu la paraula CHANGE, sí, aquesta em ven al mercat negre. El mòbil no para de sonar, no para de parlar amb homes. No vull treure conclusions. Li dic que avui no podrà ser, que no ho tenia previst, que em sembla tot molt precipitat, que no ens coneixem de res encara. No m’ha demanat res, ni DNI ni passaport, res! I vol que m’hi quedi fins les 4 del matí, em pagarà bé. Li demano mil disculpes, em diu que ha sigut culpa seva, un mal entès. Em porta a la parada de metro i em demana que sigui la seva Nanny. No t’importa el que ha passat? No, em diu. Molt bé Micha la pròxima vegada vindré. Us sembla estrany? Sincerament, creieu que hi he d’anar? És bona tanta confiança? Je ne sais pas. Per avui ja prou, els minuts que em quedin abans de tancar els ulls els dedicaré a mirar una pel·lícula en anglès al costat de la Vicky i els flocs de neu. Bona nit des d’Anglaterra.  

divendres, 3 de febrer de 2012

Cadència ràpida


Les primeres gotes de suor rellisquen avall, sobre la meva cara encara freda. Faig el primer glop d’aigua dins d’aquesta sala d’espining. Estem fent l’escalfament. La classe no s’ha omplert, encara queden unes quantes bicis. L’aire és molt fred. La primera imatge només d’entrar: el monitor sobre la bici s’abraça, es manté calent. Li dic good afternoon. Em comença a parlar però no puc seguir-lo, li dic que sí i me’n vaig a preparar la meva bici. Va vestit amb un culotte negre i un mallot blau. Pujo sobre la bici, davant seu, sento el clec de les Sidi, les pupil·les se'm dilaten. Ja ve la primera pedalada. Les bicis són Spinning de color vermell. Molt juntes una al costat de l’altre. Només de començar la classe s’han apagat les llums, ens hem quedat envoltats de tots colors. Els vidres són negres. Ningú duu sabates automàtiques, ni culotte ni mallot, em sento una mica estranya.

L’escalfament comença a esvarar-se. En George arranca sense pietat. Es posa en una cadència de més de 120 pedalades en un moment. Començo a bufar de seguida. La música comercial. Parem un segon. Al meu costat s’acaba d’incorporar una noia molt alta. En el manillar hi col·loca dos gots de plàstic petits plens d’aigua. No hi ha bidons tampoc en aquest país? Una cançó més tranquil·la, un ritme més baix. Un parell de glops i tornem a la cadència ràpida. En George em fregirà de seguida si segueix a aquest ritme. Començo a suar de valent. Disminuïm la cadència, pugem resistència i anem a dalt! Ja era hora! Sento com el meu cos s’adapta a la comoditat. Agafo fort la bici, la tinc, jo sobre ella. Gaudeixo del vaivé del cos: dreta, esquerra, el moviment enyorat de l’espining. Començo a entendre la sessió. Aquí no hi ha muntanyes, no anem gaires vegades a dalt. M’estan foten una pallissa. No estic acostumada a les cadències tan altes. És una bestiesa. Cada vegada és pitjor, cada cop s’esvera més. Mare meva els meus abductors treuen fum. Anem tan ràpid! no puc seguir!! La llum blava li dibuixa un somriure malèfic, estic maleint-li la vida sencera. Déu meu!!! Se li ha desenganxat el peu!! La bici descontrolada, els pedals rebotits! La cama surt disparada! Rodeta vermella avall, parada d’emergència! Però el seu somriure segueix en peu, ara la llum vermella li descobreix una mirada dura. Penso que amb mi no podrà però he de baixar el ritme, les cames m’avisen. Miro i veig que ningú segueix el ritme. He deixat les dents al manillar i m’he quedat sense alè. De tant en tant para per fer estiraments del tronc superior i torna a carregar de pólvora el canyó. La noia que tinc al costat em diu alguna cosa. Giro el cap i paro atenció però no aconsegueixo captar res. Tinc el cervell i els ulls girats intentant combatre l’espining de Londres. Amb la boca mig torta li dic que no, que no l’entenc.

 De sis de la tarda a les set! Una hora picada pedalant a tot gas! Li maleeixo tot el planeta sencer a sobre el seu somriure arrencat de l’infern!! Després de seixanta minuts faig baixar de la bici un cos exhaust, el que ha quedat de mi. No més per avui. A la pròxima vindré carregada de pólvora a desafiar la cadència ràpida. Últim glop d’aigua, s’obren els llums, la sala torna a ser la del principi, com si no hagués passat res, som muts testimonis del que ha passat aquí dins. Ara entenc el que diu: si tenim alguna pregunta que li fem, qualsevol dubte està allà. La llum blanca a la cara li dibuixa unes faccions més calmades. Surto de la sala d’espining i vaig cap els vestidors. Abans però, em giro i dono l’últim cop d’ull a la sala com aquell qui vol una prova de que el que ha passat és cert.