Sigues ric i solidari!

Fa només cinc mesos d’aquells 100 quilòmetres, d’aquella passejada d’Olot a Sant Feliu de Guíxols, fa només quatre dies de la Trailwalker 2012. Una cursa solidària apadrinada per Intermón Oxfam de molt de renom que em té el cor robat.

Recordo quan vaig arribar a casa; el meu germà em va preguntar si la tornaria a fer l’any següent i si la volia fer amb ell. Quan m’ho preguntava, gairebé no podia seure a la cadira del mal que em feia tot però li vaig dir que sí. És una cursa que no et deixa indiferent i per a molts, va molt més enllà, és un repte tan solidari com esportiu. D’aquesta cursa en vaig treure experiències positives i negatives, però està clar que al final, o si més no per mi, em van pesar més les positives, ara entenc que hi hagi gent tan enganxada a les Ultra-trails.

Tot aquest rotllo és per dos motius: els primer per dir-vos que a l’Abril de l’any que ve 2013 una nova edició de  la Trailwalker ens espera a Olot  per acabar a Sant Feliu de Guíxols però abans, i aquí ve el segon motiu, hem de recaptar els 1.500 euros per col·laborar amb aquesta ONG que aquest any es dedicaran a Sahel, una zona en perill de forta sequera. I com ho farem per recaptar tants diners? Doncs vet aquí la primera idea de l’equip: fer loteria de Nadal! Aquest número que veieu aquí és la loteria del nostre equip! I us dic una cosa: li vaig vendre un número a un home que sempre que hi ha jugat, o li han tornat els diners o li ha tocat alguna quantitat més important. És un número amb màgia! Mentre fèiem la cursa del Puigsacalm, en Joan i jo vam vendre un número a un corredor que passava per allà, abans d’arribar als ganxos. Li vaig dir el número i el pobre home ja no va poder descansar...em va demanar que li enviés un dècim per correu ordinari, doncs au! Cap a Vic que se’n va!

Ja sabeu, si voleu col·laborar amb aquesta cursa solidària i voleu, a més a més, que us toqui la loteria, ja sabeu a on heu d’anar! L’equip, de moment som: Joan Roura, Sergi Torres i una servidora, ens falta el quart component, el meu germà al final ens ha donat llargues! S’ha ben escapolit!!! I per últim us diré que l’altre dia en Joan i jo vam comprar un número de loteria, el mateix que aquest 31288 i ens ha tocat! Aquí ho deixo!! Bon cap de setmana!!!!  

La cursa del Puigsacalm

"L'experiència és una cosa que no aconsegueixes just fins després de necessitar-la". Sir Laurence Olivier.

Sempre he pensat que els reptes són mapes de la vida, no saps què passarà fins que no els desplegues i comences a caminar. Saps a on vols anar però no què et trobaràs ni com hi arribaràs. Per molt que et fixis en el punt més alt, t'ensenyin fotografies del recorregut o facis els teus càlculs, el camí sempre et sorprèn: camins aguantats pel no res, embolicats de dificultats, parets més altes del que havíem imaginat, pluja, fang, calor, el que està clar és que si no arribem fins al final potser no veiem que ens espera un bosc en calma, silenciós i abrigat d'una boira tèbia. Sempre he pensat que el millor està per arribar, només em cal una bona companyia.

Durant tota la setmana, la por de que una tempesta em caigués a sobre em tenia angoixada. En Joan se n'encarregava de tranquil·litzar-me algunes vegades, i d'altres d'esverar-me. Em falta experiència, em falta muntanya.

Després d'una nit gairebé desvetllada pels nervis de la cursa, em trobo a Sant Esteve d'en Bas. Una temperatura molt agradable. La informació climatològica que ens dóna un dels organitzadors mig desfà el nus que tinc a l'estómac sense calmar del tot la meva consciència que vagueja en algun llamp d'alta muntanya. el repte comença, desplego el mapa, un tros petit de la meva vida està a punt de començar. Davant nostre, l'organitzador ens indica que ja podem sortir.

Primer objectiu: la canal de ganxos. Comencem a córrer a poc a poc, sense pressa, anem preparant el cos. El cel és ple de clarianes, les muntanyes estan tacades de boira. Trepitgem l'asfalt dominat pel sol que ens duu fins al peu de la muntanya. Un cop entrem dins ens hem de parar a treure'ns la samarreta tèrmica: l'escalfor se'ns ha filtrat dins del cos i el fang ja és el nostre company de cursa. Un parell de relliscades em fan veure el futur de la cursa. La pujada és aquí i no la deixarem fins al cim del Puigsacalm. Penetrem el bosc espès i fosc. La boira m'humiteja la cara, els braços, les cames i la temperatura, cada vegada més baixa, ens dóna la benvinguda a la Garrotxa; és un bosc de tardor preciós. La cursa té molt bona pinta. Pugem sense treva. Divertit, en Joan m'ofereix una imatge, em diu: " mira quants escarabats pujant" aixeco el cap i veig una bona colla de corredors escalant i esgarrapant el bosc humit i fosc, la dificultat ja és sota les nostres cames, difícil de fer aquest tros que es presenta tal i com Déu el va portar al món, ple de fulles molles i fang, hem de pujar com podem. Un cop a dalt, trobem el primer avituallament. Deixem el salt de Sallent a la dreta i nosaltres comencem la pujada que s'inicia a la nostra esquerra. Anem a buscar els ganxos.

Aquest tros de pujada se'm fa molt dur i pesat; ens comença a ploure i ens aturem per posar-nos la tèrmica que està molla de suor del sol de fa només una estona; el que és extrem és aquest canvi de temperatura!. Les pedres estan untades de mantega, és molt més complicat pujar-les. Desitjo començar la pujada pels ganxos de què tant m'han parlat. A punt d'arribar al següent avituallament s'obre una clariana i m'envesteix per la dreta un sol més baix i calent. Estem a punt d'entrar a la canal de ganxos, estic a sota d'ella; en Joan me l'assenyala amb cara d'entremaliat. S'acaba el silenci i el bosc espès, humit i emboirat. La gent s'espera per pujar; ens hem d'esperar una estona llarga. Quan veig la canal em sorprèn moltíssim. De la pedra surt una passera metàl·lica molt petitona que voreja tota la roca, és molt curiós, m'agrada molt. Per sobre la passera i a l'alçada dels braços hi tenim una corda i una barana primeta del mateix material que la passera.És un dels trossos més divertits de tota la cursa; reconec que per un moment vaig passar por però és aquesta sensació el que la va fer més divertida i atractiva. El pas s'estrenyia cada vegada més. M'ho vaig passar molt bé i puc estar molt contenta de com ho vaig pujar! amb certa seguretat.

Quan som al cim del Puigsacalm, al cap de tres hores, torno a tenir la sensació d'haver aconseguit una altra petita victòria i aquesta vegada acompanyada de la meva parella que va tenir molta paciència per seguir el meu ritme. El cim de Puig Tossell no me l'esperava! caram un altre cim a la butxaca! A partir d'aquí la baixada comença amb molta força i es fa molt dura. Arribem a les cordes, una altra part molt divertida i diferent de la cursa! Amb aquesta baixada arribem fins a l'avituallament del Coll de Bracons. És a partir d'aquí quan començo a patir una mica de mal de genolls sobretot. Però la cursa em torna a regalar un altre bon moment. Travessem un altre cop aquell bosc característic de la Garrotxa: una fageda neta i espessa embolicada amb un paper de boira gairebé desfet; penso que és un paisatge romàntic i misteriós, un espai idíl·lic per on passem sols, en Joan i jo.

Deixem aquest paratge per encaminar-nos a un altre món. La última baixada es fa molt i molt pesada. Tot i no ser gens tècnica és plena de fang i dedico les últimes forces a procurar no caure, un desastre!!! em sobra aquest tros de la cursa, em sobren aquests últims quilòmetres! començo a patir força però sort que aviat s'acaba. A punt d'arribar em regiro el peu i caic sobre un munt de punxes! de seguida veig que no és res i en un tres i no res torno a estar de peu! buufff!. Els dos últims quilòmetres són mig pista mig asfalt. Decideixo córrer xino-xano fins que creuem finalment la meta. Veig el poble i el trobo molt bonic allà dalt enfilat en un turonet. Em fa il·lusió perquè ja hi sóc. Un altre repte aconseguit. Estic molt cansada però quan arribo encara tinc forces per anar a buscar l'entrepà de botifarra! encara puc estar contenta!

Aquest matí, quan m'he llevat, he sentit el cos molt adolorit, però no és només el dolor que roman, també ho ha fet l'experiència que ha estat molt bona. Ja tinc més muntanya sota els meus peus.

" Una espina d'experiència val més que un bosc d'advertències" J. R. Lowell.

Silenci i pluja a Tossa

Aquest dia havia de ser diferent. Sé que no hi ha dies iguals, mai hi ha un dia igual, res es repeteix, els segons no tornen a ser mai els mateixos, ni el que diem perquè quan ho tornem a dir, el temps ja ha passat, cada dia som diferents, també els nostres anys, cada dia ens llevem essent de petites coses que s’han fet més fortes, més vulnerables, canviants, fins i tot la nostra pell... tot va endavant i hem de ser feliços tan com puguem perquè res torna enrere, la vida mai es gira per veure qui la segueix, o t’hi agafes o la perds. Obre els ulls, deixa que les petites coses: fortes, vulnerables i canviants facin de tu la persona que portes encara adormida, aixeca’t i viu aquest dia diferent que mai es tornarà a repetir, mai.

Els dies de tempesta m’agraden perquè no són habituals. Gaudeixo apreciant allò que no tinc sovint i que em costa de veure. La pluja d’avui m’ha fet sentir bé...s’ha endut tot el que em sobrava.

Mentre vaig pujant fins a Mare de Déu de Gràcia de Tossa, em va caient la pluja a la cara i penso en aquest temps que ens passa tant a tu com a mi, fent-se camí, enmig de tots dos.

Sóc en una cursa de muntanya, acabo de passar el poble de Tossa, la gent s’ha estirat moltíssim des del començament, començo a pujar fins al punt més alt: Mare de Déu de Gràcia. És la meva primera cursa de muntanya i no estic gens nerviosa, potser és el temps que em manté calmada. Hi ha una temperatura ideal. Vaig acompanyada de l’Enric Torramilans, ell fa la de 17 quilòmetres i jo la de 8. Considero que està prou bé per ser la primera. Els dos primers quilòmetres vaig al seu costat però després m’és impossible seguir-li el ritme, se m’escapa i ja no el torno a veure més fins a l’arribada, adéu Enric! Fins després. Pujo a un ritme molt lent, em costa moltíssim trobar aquell punt còmode i constant que permet treballar sense cremar el motor. M’he d’aturar fins a tres vegades: camino ràpid i em recupero. Aconsegueixo aquell ritme...i no el deixo fins que sóc a dalt. Les vistes són genials, fa olor de pluja de tardor; tot començarà a caure i a néixer de nou, és l’estació que més m’agrada perquè tot allò cremat, desgastat pel temps, cau, se’n va i arriba la nova vida, l’esperança. Avui, també és un dia diferent.

L’esforç i el patiment fa que anem educant un silenci que ens ajuda a concentrar-nos; he après a valorar-lo, he sentit que estava en pau, en calma, només sentia el soroll d’un pulsòmetre que tan estava davant com al darrere. Uns quants comentaris i prou. És tot el que hi havia. Silenci i pluja a Tossa. Això és el que té d’especial el dia d’avui.

Un cop a dalt, veig l’indicador de la volta curta i començo a baixar. Trobo a faltar corriols, tota la cursa és per una pista. La baixada no té res d’especial, gens tècnica i la veritat és que m’avorreix molt però veig un parell de llamps com cauen a prop i això li dóna xispa al meu temps. Baixo i de mica en mica m’atrapa una noia que m’explica que s’ha trencat una costella jugant a bàsquet. Ni ella ni jo sabem que una de nosaltres va tercera i l’altre va quarta. Només ho sabem al final. Durant tota la cursa vaig tercera fins que a la baixada m’atrapa ella i al final, a punt d’arribar, comença a canviar de ritme i se’n va. Sabia el recorregut perquè ja l’havia fet. La cursa està a punt d’acabar i veig com creua l’arc. Sóc la 4rta fèmina. No sé quina cara faig, suposo que una barreja de inconformisme i satisfacció. Faig els 8 quilòmetres amb un temps de 47 minuts. Encara no m’ho crec. Al cap d’una estona veig arribar l’Enric que torna de fer la llarga i just darrere seu comença a caure la pluja d’una manera descontrolada. El silenci es trenca.

Quan torno a casa, penso en aquest dia diferent. Les posicions es poden guanyar o perdre depenent de l’entrenament i l’esforç; hi ha coses que mai canviaran per molt entrenar. Si és així, deixa que caigui la pluja i el silenci sobre teu. Tanca els ulls. Silenci i pluja a Tossa.

Batman, un altre cop

Diuen que les segones parts mai són bones. Us proposo un salt fins la sisena i vuitena part de la vida de l’home ratpenat: Batman. El cinema d’acció m’agrada força tot i que no és el meu gènere predilecte. Batman i l’agent 007 sempre tenen lloc en el meu temps d’oci: em xiflen, dos personatges totalment platònics i amb els quals quedo del tot embovada: em meravella el control que tenen sobre tots els mitjans de transport que cauen a les seves mans: motos, cotxes, avions, amb totes les respectives evolucions d’aquestes motos i cotxes i avions clar, n’hi ha que fins i tot de tan extraordinaris em fan baixar el llindar de credibilitat però sempre faig un esforç per deixar-me enredar. Hi estareu d’acord que és necessari de tant en tant deixar-se enganyar, a mi em va bé: la realitat la tinc avorrida, la veig cada dia quan obro els ulls, per satisfactòria que sigui però sempre és realitat. La ficció té aquell component tan especial que fa que somiem una estona. El cinema és això per a mi, un moment per somiar, un moment per deixar-me enganyar. I ahir ho vaig anar a buscar.

Feia temps que no anava al cinema i menys a una sessió golfa. La sala era pràcticament per nosaltres; érem quatre, equilibrant la sala: dos a l’esquerra, dos a la dreta. El meu seient a la fila privilegiada, la cinquena, a on m’agrada anar sempre. Les llums s’apaguen i des de bon començament ja se’m puja la mosca al nas: es senten les veus però la imatge no es veu; em posen molt nerviosa aquestes coses. No vaig poder veure els primers minuts de la pel·lícula. Només sentia la veu en off que anava recordant el que havia passat a la darrera pel·lícula d’aquesta trilogia. Bé, tot al seu lloc, la imatge retorna, tothom assegut.

Batman: Bruce Wayne, després de vuit anys d’estar tancat a la seva mansió i culpant-se per la mort de la seva estimada, torna a l’atac. Però jo em pregunto: per què a Alfred Pennyworth, majordom i conseller de Batman, no passen els anys, mentre que a Batman ens el trobem literalment fet pols!: la cama destrossada que no pot ni caminar, un bastó que ja em perdonaran té més anys que el seu majordom i una barba blanca que no li escau gens! Això sí, guapo ho és una bona estona...la barba blanca i la coixesa no li treuen aquell atractiu inherent a Batman. Perquè al cap i  a la fi, tots sabem el que passarà: la cama es posarà al seu lloc i la barba blanca desapareixerà...

Tres coses que m’han agradat moltíssim de la pel·lícula: la imponent Selina Kyle, la dona felina: una lladregota molt professional: roba a Batman però també l’ajuda, el traiciona i el besa quan vol; m’agrada el seu paper, li queda molt bé; la segona la Batmoto: increïble els moviments d’aquest artefacte però sobretot, m’agrada quan la pilota ella, és molt més atractiva a les seves mans, tot i que quan la condueix ell sembla que tingui més força...coses que em passen pel cap..., i la tercera: el dolent de la peli: Bane, però no m’agrada ell ni la seva història, m’agrada la màscara que duu, una cosa raríssima però que impacta molt en un primer moment, la primera vegada que la veus: en la primera escena d’acció i molt bona del començament de la pel·lícula. Em recorda a Hannibal Lecter. La veu d’aquest tirà, Bane, és terrorífica, molt més que la màscara, sempre ho he pensat: una bona veu és el tot. Tota la resta doncs podria dir que molt normal fins i tot pesada; hi havia moments que m’adormia: ja fos perquè no aconseguien enganyar-me, ja fos perquè no hi havia acció que em desvetllés, i mira que a la sala hi feia fred suficient com per mantenir els ulls oberts! Hi he trobat a faltar en Heath Ledger, l’he trobat molt a faltar, tant que fins i tot en un primer moment han aconseguit enganyar-me molt i molt bé: Joshep Gordon- Levitt és el seu doble i viva imatge del memorable Joker. Gordon fa de Blake, un policia de Gotham que lluita contra el crim. La mare de Déu, és clavat a Ledger, això també m’ha agradat moltíssim, però m’ha fet falta el Joker com l’aire que respiro i no l’he trobat. Ningú podrà fer un paper tan bo com el que va fer ell al Caballero Oscuro, la primera de la trilogia, ni el mateix Jack Nicolson. En fi, la vida és així, molt trist, t’he trobat a faltar Heath Ledger, Batman no tornarà a ser el mateix, està clar, no per a mi. Les segones parts, a vegades, no arriben mai.

Surto del cinema i, una cosa em reconforta i em fa sentir bé: la baixada de temperatura i la calefacció dins el cotxe: el Setembre ja és aquí.

Terra de Bastiments a 2.980 metres

Passo, pas a pas, per sobre del que fa una estona, sota la muntanya i al costat del vent, em feia dubtar. La muntanya s’eixampla: entro, i s’estreny just darrere meu quan passo. Des de baix, no sembla que li pugui pujar a cavall. La força de la muntanya és la fragilitat de la vida sota passes sense equilibri, compte. Viure és això, pujar sobre una muntanya desconeguda, sentir el tacte d’una nova terra, un camí a ple sol sobre pedres i darrere d’elles no res...trepitja fort, amb confiança, sigues conscient de ser un pes important sobre la roca. A vegades me n’oblido de que no tot és com sembla; el camí és pla però nosaltres igualment en hi fotem de morros, i no és tan  complicat com sembla des de baix.

La pujada fins a Bastiments es fa molt bé, em quedo amb ganes de més. Sobre d’ella, un cop més, per petita que sigui, sento una victòria. Un color verd torrat, un marró desgastat i una bassa perduda és el que observo mentre l’escalfor de les pedres va pujant cap amunt, cargolant-se per les meves cames com una serp que aparentment és inofensiva. Des de dalt, sota els teus peus i en un fingit control, fas un glop a la tranquil·litat i segueixes endavant, un moment per respirar profundament.

Com deia l’Enric i en Joan, és una autopista la muntanya. Però arribem a un punt punyetero i la meva manera de baixar  és molt humil en comparació amb la d’ells, no sé si perquè el meu equilibri m’abandona quan el cap diu que no...o és que senzillament no en tinc! L’Enric i en Pere van davant i vaig veient el pas pels escalons naturals. Tot lent i correcte. Un moment de grimpar...i la mateixa sensació de sempre: veig les últimes roques i penso: no hi ha res darrere...ens estimbem!. La força de la muntanya és dins meu en un estat potent. Però no n’hi ha per tant, falta de costum i prou, necessito experiència i pujar més. I envoltada de cracks em sembla que no em serà difícil adquirir-la. Ja som a Freser, el següent cim ( discussió sobre si és Freser o no a on som).

La naturalesa d’aquestes muntanyes és un espectacle, sóc una enamorada de la nostra terra, Catalunya és preciosa de dalt a baix, una núvia en la nit de noces. Baixant ens topem amb una Marmota gordeta que mou el cul de costat a costat fins que es fica dins el cau. L’Enric ja s’esvera i més quan veus els Cabirols! Les bèsties li agraden molt, diuen que Déu els cria...ens quedem meravellats observant com baixen de dalt a tota pastilla cap a baix! Quina tècnica!! De fet els pals ens fan de potes de davant no? Segons tinc entès! No tindria pas pebrots de baixar així! Un pal per aquí l’altre a dins l’orella...em veig avall i molt mal ferida!

La veritat és que fins al coll de la Marrana es fa pesat, el camí és llarg però les vistes són les millors companyes de viatge. A punt d’arribar a dalt veiem un gos gros darrere d’un Cabirol. Tots tres desitjant el millor pel Cabirol que va rebent mossegades al cul cada cop que el gos l’atrapa per un parell de segons fins que se li escapa de nou; primer pensava que era un Dòberman, però ara tiraria més cap a un Galg, la veritat no en tinc ni idea. Així tota l’estona puja i baixa fins que finalment el Cabirol venç, té més resistència, té més muntanya, més experiència, està al seu terreny, i ara em ve una frase feta en castellà: “ sabe más el tonto en su casa, que el sabio en la ajena” i és ben veritat, una frase que sempre diu un gran amic meu, l’Albert.

Això és tot, un plaer com sempre poder explicar-vos les meves aventures i espero que no acabin mai.

Sobre el cim del Moixeró ( 2.091m)

Quan comences a pujar, l’aire és diferent; la sensació es repeteix: imagineu que esteu asseguts en una terrassa d’un bar de ves a saber quin racó del planeta, no importa a on, però fa molta calor, esteu suant, teniu una temperatura corporal bestial, necessiteu amb urgència alguna cosa freda i heu demanat al cambrer un gelat de sorbet de llimona ( o del que més us agradi, però ha de ser sorbet). Llavors, sota l’ombra del para-sol que hi ha clavat enmig de la taula, aneu esbufegant i mirant la porta del bar desitjant veure-hi sortir primer el sorbet i després el cambrer. Cobrir les necessitats bàsiques...quin plaer. El cambrer ve, i amb tranquil·litat i moviments molt lents deixa sobre la taula el vostre sorbet. El teniu davant vostre, glaçat, a punt de ser devorat, voleu anar a poc a poc però el cos està en total urgència i de poc a poc res...us demana velocitat. Respireu, agafeu el sorbet, enfonseu la cullera, té una textura entretallada: cremosa i porosa, sentiu l’olor de llimona, la cullerada que feu és gran, obriu la boca, poseu la cullera dins i tanqueu els ull: la cullera us refresca els llavis, la feu sortir a poc a poc... sentiu el fred del sorbet i aquella textura tant agradable, obriu els ulls, encara sou sota el para-sol però el fred comença a baixar glaçat coll avall, quin plaer més gran. Això és el que sento cada cop que sento el fred d’alta muntanya. No sé si m’hauré explicat bé.  

Al començament, l’espessa vegetació: fagedes, gran part del que trobem, fa que les vistes quedin parcialment ocultes. El camí de pedres que puja sense treva travessa rius, cascades, roques...un itinerari gens avorrit, al contrari, des del començament ja tenim a una noia que cau dins les aigües del Moixeró. Els metres van pujant, el camí que sempre va cara amunt no et deixa reposar ni un moment però es fa molt bé, còmode, amb moltes ombres que ajuden a respirar. Quan arribem al refugi de Sant Jordi, a 1640 metres, fem una parada per omplir-nos de vida, és a dir: d’aigua. A partir d’aquí, la pujada comença a ser diferent, fins i tot ho noto al respirar, sembla mentida però el cos s’adapta, ho noto, per poc que sigui, m’agrada escoltar-lo. Desapareixen les ombres i comença a venir un erol de calor i duresa. Amunt tot és diferent: els pins característics de les alçades i l’aire fresquet canvien el paisatge: una preciositat de terra. El parc natural del Cadí-Moixeró és un espectacle. Quan som al coll de Pendís, és el moment, tot allò que ens amagaven, tot el que ens ocultava les ombres de les fagedes, de cop i volta i com a recompensa per ser on som, ens treuen la bena dels ulls i ens deixen atònits contemplant la bellesa de la seva nuesa: sents el poder de la muntanya d’aprop, sempre imagino com deu ser una tempesta a dalt de tot, una d’aquelles tempestes que fan tremolar el món. Estàs al seu territori, compte per on trepitges, compte què fas, has de pensar que tu no ets res per a ella, la vida és tan fràgil...pots caure en l’oblit per sempre més...

Després del coll, comencem a pujar de veritat però dura poca estona, de seguida resseguim la muntanya de costat, tot observant la bellesa que ens acompanyava. Ens dirigim al cim del Moixeró, ja el veig, està allà davant meu, ara ja no m’aturo, ja l’he vist. Des de sota es veu molt diferent, molt més difícil, a cavall no ho és tant. Estic gaudint moltíssim, i tinc forces, em pensava que estaria més esgotada després de fer els quilòmetres al camí de Santiago, però encara estic prou bé.

Ja som sota el cim, ens queda la última collada cap amunt. Amb calma i tot xerrant amb l’Enric Torramilans, un dels cracks dels Makis, anem pujant el cim que no té res de difícil, es pot fer molt bé i és molt recomanable. Ja fem les últimes passes, ja hi som; de mica en mica , vaig treien el cap per sobre el cim i ja veig l’horitzó...totalment dreta sobre la muntanya torno a sentir una vegada més, felicitat, la recompensa de pujar la tinc davant meu: una meravella de país sota el meus peus: la muntanya m’apassiona, té una energia especial que et cala fort. Dreta, amb el vent empenyent-me, sento que he guanyat una batalla més, per petita que sigui, per a tu és un petit trofeu més, sóc a dalt i amb bona companyia.

Després de dinar, desfem el camí per on hem vingut, per si no havíem apreciat la bellesa, tornem a passar-hi, tenim una segona oportunitat. Quan ja gairebé som a baix, ens parem una estona i sota una cascada ens banyem. L’aigua estava entre 8 i 10 graus, una passada! Una bufetada d’energia quan t’hi endinses! Sembla que t’estiguin clavant ganivets! Genial! M’encanta!quedes com nova! I el color de l’aigua...un turquesa net impecable, quina meravella...i amb bona companyia ja no es pot demanar més! Moltes gràcies a tots i totes, a tu Enric per portar-me a aquests llocs! a en Pere per la seva gorra i en Ventura per les històries tan interessants que m’anava explicant mentre baixàvem! A tots per la vostra companyia en general...perquè des que vam sortir de can Gabaxó a les 5:30 de la matinada fins que vam arribar a quarts de nou de la tarda, no vam parar de riure! Moltes gràcies i ja estic impacient per la pròxima! Pica d’Estats? Va anem-hi! Salut i quilòmetres!

Fins aquí, camps de Castella i Lleó

Quan cau el dia, els teus ulls són un somni de nit d’estiu: foscos, calents que tremolen perduts dins meu.

Els dies van passant amb el pes d’un temps que s’entén amb la duresa dels camps de blat. Cada passa em sembla una autèntica penitència, deu ser que faig un peregrinatge lluny de tu i se’m desploma sobre meu la malenconia, l’alta temperatura dels camps de blat em sembla poca cosa. Cada dia baixo el cap perquè no vull veure si és lluny o a prop el final. Els finals d’etapa no tenen el mateix gust, el que abans era una satisfacció, una victòria, ara és una tristesa inaguantable. Els finals d’etapa són cada vegada més durs, tot i que el meu cos resistent, em fa costat. No descanso gaire bé, als albergs, com he dit moltes vegades, hi ha autèntics lleons roncadors, dignes de premiar.

Sóc a Santa Coloma. Ahir, a l’estació de Burgos i veient marxar els meus companys, vaig entendre que havia de tornar. És increïble el que s’arriba a estimar a la gent; aquestes dues setmanes han estat les més intenses de la meva vida, i creieu-me quan dic que són les més intenses de la meva vida. El que he viscut és digne d’apreciar, tinc tot el que sempre havia desitjat. No sé si seré capaç de viure tot el que em ve a sobre però si he pogut amb Castella i Lleó també podré amb això.

Els camins més durs només es travessen amb coratge.

Quan cau el dia, els meus camins es perden.

Ara que plou, sento que és repòs. Ara que plou, veig que sí, que m’anirà bé. Necessito una bona tempesta que esborri tot allò que el sol ha anat cremant durant el meu pas. Necessito que l’aigua baixi tranquil·la i s’endugui el blat torrat per poder veure aquest somni d’estiu més fosc, més calent.

Quan cau el dia, són els camps de Castella els que em porten a tu.

Els Camps de Castella són el que necessito per afrontar els camins d’aquesta vida, tantes vegades hostil, d’altres, tal com si fos un somni d’una nit d’estiu.

De Los Arcos a Logroño

Anem de mal en pitjor. Desgraciadament tres dels quatre nois amb qui faig el camí, estan lesionats, només quedem vius en Cristian i jo. Un té una tendinitis al peu, l’altre literalment no pot caminar de les tiretes i el tercer doncs se li han encetat els...i no pot caminar bé. De l’etapa d’Estella a Los Arcos hi ha molt poc a dir: al nostre davant només es veia camp i camp de blat. La única cosa curiosa va ser la font de vi que ens vam trobar a mig camí. És una font amb dos sortidors, un pel vi i l’altre per l’aigua. Has de beure de la font de vi si vols arribar a Santiago; nosaltres ho hem fet i mira...ja n’hi ha tres que es queden a mig camí, no arribaran ni a Burgos que és on volien parar. Pel que fa al dia a dia tot funciona amb normalitat; quan arribem als pobles anem a buscar l’alberg i després en dutxem i dinem. Jo normalment faig el dinar si em veig amb forces i ells netegen els plats, és un bon tracte, no m’agrada gens netejar! A partir d’aquí és llit i més llit.

L’etapa d’avui ha sigut la pitjor de totes: 29 quilòmetres tot i que han sigut molt planers hem acabat amb tres lesionats. Logroño és una ciutat que deixa bastant que desitjar, al menys el que he vist fins ara. El casc antic i la catedral està molt bé però la resta és una ciutat industrial amb blocs de pisos de molt malt gust! La veritat és que poc puc explicar del paisatge...el que sí que us puc dir és que els gaditans em bategen amb noms com Adelaida, diuen que em queda bé aquest nom perquè sempre estic ensimismada, és a dir, a la lluna de València. També em diuen la pa amb tomàquet. És una llàstima que acabin el camí a Burgos; potser jo també acabaré aquí amb ells i l’any que ve doncs tornaré a enganxar a partir d’aquí, encara no sé com anirà la cosa, tinc moltes coses al cap, massa.

El que està clar és que fins aquí m’ha servit de moltíssim. Conèixer aquesta gent ha sigut genial, estan tots com una cabra i em fan riure moltíssim. Si al final decideixo continuar, els trobaré molt a faltar, de debó!! Però em sembla que acabaré a Burgos amb ells! En fi...aquí la gent ja torna a roncar, és el pa de cada dia! Me’n vaig a dormir, demà més i millor!

De Puente la Reina a Estella, camps de blat i calor

Aquesta nit, a l’habitació del senyor,no s’hi podia estar. Teníem les finestres obertes i els italians que estaven asseguts a fora de l’alberg, escandalosos com ells mateixos, es dedicaven a cridar, i no a parlar. Bé fins aquí bé, em poso els taps i m’entretinc amb el watsap. Quan sembla que ja estic agafant el son, la noia que tinc sota la llitera s’aixeca sobtadament, surt a fora, i quan torna a entrar...entra amb l’artilleria a sobre! S’ha ruixat de repel·lent de mosquits però de tal manera que m’estronca el son! Increïble! Una pudor bestial, no puc dormir, tinc mal de cap i tot. A l’altre costat de l’habitació, a la número 6, el rei lleó comença a caçar.

Els matins són molt frescos i agradables. Els deu primers quilòmetres són de bon fer, parlant i rient tota l’estona. Avui hem tingut una molt grata sorpresa: després d’un bosquet amb fortes pujades i després d’una corba ens topat amb un poblet preciós. Estava allà dalt, sobre un turonet i envoltat de camps verds. Tots tres hem reaccionat de la mateixa manera, amb la boca oberta. Travessant el poble per les seves fortes pujades arribem a la plaça de l’ajuntament i passem per sota un arc on hi havia una taula amb el segell del peregrinatge per timbrar a la credencial, molt curiós. El següent poble és Lorca i ja l’estem esperant amb moltes ganes perquè ens falta menjar, estem cansats i no hem esmorzat gaire bé. Després d’aquest poble ens doblegarà una vida de calor i camps de blat. Quan arribem a Lorca entrem en un bar i mengem un plat de pasta, amb tal urgència tots tres que ens mirem amb cares d’incredulitat; estem fets pols, ens falta energia, el sol ens seca.

Tinc la sensació que la pell se’m fon, se m’accelera el pols i la visió es redueix. Travessem un camp de blat inesgotable, em faig petita i em costa respirar. Un sol de 36 graus ens cau a sobre com una tempesta tropical, amb força i sobtada. Començo a baixar el cap, no vull mirar què em queda però sense voler ho veig: camps de blat i calor, calor i camps de blat...res més, una vida de llarga soledat. Decideixo parar sota l’únic arbre que hi ha al costat del camí i amb l’ombra que em regala respiro una mica deixant caure el cap enrere. Estic segura que prendré mal, una insolació o ves a saber... n’estic convençuda, ho estic passant fatal! Vine a buscar-me! M’he posat protecció 50 i m’estic cremant tot i així!

Estem arribant Villatuerta, i tant tuerta!! Passo per davant d’una casa molt gran i veig un noi al costat d’una mànega, li demano de genolls que em ruixi! Però està trencada! Aaah!!! Ens diu que a 25 metres hi ha una font! Ja la veig...em poso sota de la font, premo el botó i deixo que l’aigua em caigui a sobre amb tanta força com el sol ho ha fet fins ara; quina sensació de vida...de vida!!! Com si m’haguessin donat una altra oportunitat, mai havia sentit aquesta sensació.

Ens queden els dos últims quilòmetres i mig, ja hi som. Comencem a riure i a treure el bon un humor un altre cop. Les fonts fan miracles. Quan entrem dins del poble sento un altre cop que ho he aconseguit, la recompensa de l’esport, la satisfacció d’haver-ho fet, aquell premi tan important i tan personal que t’omple d’orgull, el combatre el que és dur...una droga que no penso deixar. Bona tarda des de l’alberg de Estella i bona nit quan es faci fosc, demà serà un altre dia.

De Pamplona a Puente la Reina, camps de gira-sols i blat

Just abans d’arribar a un poblet, al final de la pujada, ens passa pel davant una àguila. Té un vol serè, tranquil i lleuger; planeja sense moure les ales, impassible, impertorbable; va i ve estenent el seu cos com si res la pogués aturar, no entén d’obligacions ni de temps ni d’amor. Em quedo atrapada pensant en la manera que té de viure, tan senzilla, tan simple, tan fàcil.

Els meus dos companys estan acabant d’omplir les botelles d’aigua mentre jo mantinc el cap enrere mirant el cel. Fa molta calor, des que hem sortit de Pamplona, travessant-la de costat a costat, un paisatge de gira-sols i camps de blat segat és el que ens acompanya fins a Puente de la Reina. Ens toca pujar fins al “Alto del Perdón”. Em pensava que pel nom seria molt més del que ha estat en realitat, no hem patit tant com ens pensàvem en un principi. Després de passar pel costat de molins eòlics i sentir el fort soroll dels motors, de mica en mica i escalant aquest Alto del Perdón, ens hem anat topant amb un fort vent que gairebé se m’enduu la gorra. Un cop a dalt de tot, veiem un paisatge preciós: Pamplona al final de tot envoltat de camps d’un color crema erosionat pel sol; un espectacle, realment preciós. El que ens queda fins a arribar és una forta baixada que s’estreny al final del camí passant per dos pobles. Ho veiem lluny, molt lluny i tots tres juguem a endevinar els quilòmetres que ens queden. De mica en mica vaig sentint el sol cada vegada més fort a la pell però em consolo amb els cops de vent que de tant en tant ens envolta per sorpresa. Avui no penso en el que em queda, avui més que mai em faig un fart d’admirar el que veig al meu voltant i de pensar en tu.

Quan ningú parla és quan sabem que estem a punt d’arribar, així és sempre, cada dia igual, de la mateixa manera. Els peus ens comencen a fer molt mal, em tornen a sortir noves butllofes i decidim aturar-nos sota una parada d’autobús enmig d’un poblet el nom del qual no recordo perquè l’he deixat enrere junt amb els camps de gira-sol. Els últims 5 quilòmetres sempre són els pitjors, l’Álvaro comença a emprenyar-se i com sempre, acaba renegant de Santiago; En Cristian, amb la serenitat que el caracteritza ( potser són així els suecs), deixa que les paraules cansades del gadità es desfoguin i surtin colpejant l’aire calent que ens dóna els camps de blat. Sempre acabem entre rialles i de molt bon humor, sembla mentida després del que arribem a patir en molts trams , sobretot per la calor que és el que més emprenya.

Pel que fa al poble doncs és normal, té uns carrers molt semblants a Pamplona i el que ens ha agradat més és l’hamburguesa que ens hem menjat al bar Very, espectacular! Very good! Això és tot des de Puente la Reina, continuaria escrivint però l’habitació és fosca ja...la gent comença a dormir i les bèsties estan ansioses per sortir, així que sortiré d’aquesta habitació i aniré a la meva ( la meva no hi ha endoll disponible) i miraré de dormir-me ràpid. Per cert, vull donar les gràcies a la Sílvia Cornellà pel seu meravellós regal i sense el qual jo ara mateix no podria viure: en aquest lloc que anomenem selva és molt important un regal com aquest: els taps! Gràcies Sílvia, ets una bona amiga, ho saps. Bon nit des de Puente la Reina.