Bluf

Shht! Les llums s’apaguen progressivament perquè els ulls s’acostumin a la foscor; hauria de ser un bon moment per començar a calmar el nostre interior tan a poc a poc com ho fan les llums. Shht...concentra’t en l’escenari: l’energia de la sala comença a néixer allà. Faig el de sempre: em preparo per deixar-me enganyar i em relaxo esperant que una vegada més, el teatre em faci desaparèixer del món.

Aquest diumenge vaig anar a veure Bluf, la primera obra de la 19a edició del concurs de teatre amateur Rafael Anglada. He de confessar que mai havia vist teatre amateur, potser alguna vegada alguna obra a l’institut o alguna posada en escena pels carrers de Londres. Ara que hi penso...em ve la imatge d’un home fent de romà, un home que veig molt sovint pel meu carrer, i també recordo L’Adroher en escena. De totes maneres, la meva memòria no recorda haver pagat per veure’n. Doncs bé, aquest diumenge vaig encetar una nova etapa en el meu petit i humil món cultural: el teatre amateur.

Bluf està feta de moltes coses: d’humor, d’alegria, de sorpreses, també de tristesa i desil·lusions  però sobretot està feta de realitat i de veritats. Cinc amics de tota la vida es troben els dijous per jugar al Poker, un joc que requereix molta concentració i seguretat amb un mateix, no guanya només qui té bones cartes sinó qui a més a més les sap jugar; el més important és saber guardar les aparences i enganyar. Cada vegada que hi he jugat he sentit aquells nervis a la panxa; fins i tot una vegada vaig anar al casino de Lloret amb una colla d’amics i amigues; aquell dia vaig sentir com corria dins meu l’adrenalina. No vaig guanyar res però tampoc vaig perdre res, jugava amb fitxes d’un amic, tenia molta responsabilitat. No sé què hagués passat si haguessin sigut meves.

Si mai heu jugat al Poker sabreu que es poden fer molts paral·lelismes amb la vida. Tothom té la seva manera de jugar, cadascú fa el que pot amb el que té, siguin bones o dolentes, les cartes s’han de jugar, no s’abandonen així com així, es lluiten fins al final, es guanyi o es perdi. Tots tenim els nostres secrets i una manera subtil d’amagar-los; juguem segons el que esbrinem dels altres. Prediccions una altra vegada i amb un objectiu molt  clar, una intenció molt evident: fer saltar pels aires al teu rival.

En Joan és un home gran; la seva dona l’acaba de deixar. Les seves cartes són aquestes: aprèn a viure en soledat. En Josep és un home aparentment feliç; casat des de fa anys, acaba de tenir el tercer fill. Sembla que té una bona vida, tranquil·la i segura però al final se li esfondra: el fill no es seu i la seva dona l’enganya des de fa temps. Aquestes són les seves cartes: un matrimoni d’enganys, una vida falsa. En Jaume és ginecòleg, solter, viu sol des de fa temps. Sembla que ell sí que és prou feliç, fa el que vol i quan vol i segons explica té moltes amants i gaudeix molt del sexe però res és el que sembla, té molts secrets. Una de les seves amants és la dona d’en Josep i al final descobrim que és impotent. Les seves cartes són d’il·lusions i mentides. En Jordi és homosexual, està casat des de fa anys també però estima un altre home. Les seves cartes estan fetes d’un somni que no pot aconseguir, s’ha fet a mida d’una vida que no desitjava, de fum. I per acabar en Julià, el meu personatge preferit. Un personatge que tarda en arribar en escena però quan ho fa, hi ha un punt d’inflexió, és qui destapa les cartes. Aquell dijous no juga, arriba tard, descobreix que la seva dona l’enganya.

Des del moment en què en Julià apareix en escena, l’obra s’esquerda. És el Poker de la partida, les seves cartes són sinceres, té la veritat i estan folrades de realitat. Destapa l’homosexualitat d’en Jordi, descobreix la impotència d’en Jaume, la falsa vida d’en Josep que també és infidel i la infelicitat d’en Joan. Totes les cartes sobre la taula. En Julià és sincer amb la seva vida: la seva dona també l’enganya i té un fill homosexual. L’obra acaba amb el suïcidi d’en Julià, la seva última partida.

Quan la llum torna a la sala estic sacsejada, en Julià m’ha deixat bocabadada, m’ha deixat tal i com jo esperava. He trobat el que buscava. Hem de posar una nota del 5 al 10. Decideixo la nota al mateix temps que penso en la vida d’aquests cinc amics. Un 9 és el que mereix Bluf, la intensitat que m’ha deixat a dins és excel·lent. Felicitats a Teiatròlics, aquest grup de Banyoles i en especial a Mar Vilà-Duch pel guió. El teatre amateur és molt més professional del que m’imaginava.

Anestèsia

Sempre he cregut que en la medicina s’hi poden trobar paral·lelismes amb la vida.

Alguna vegada heu anat al dentista?, segur que sí. Jo també hi he anat, unes quantes vegades ja. Tinc un problema. Un problema que s’ha estès fins a formar una infecció silenciosa i crònica, d’aquells problemes que són allà i no ho sabem fins que treuen el cap i comencen a fer mal; a manifestar-se fins que tot es converteix en pus i tot comença a fer pudor. Puc dir que aquesta vegada he tingut sort, m’ho han trobat a temps; el problema s’ha detectat abans que s’enrabiés i sortís enfora expulsant les bactèries tancades, madurades pel temps; aquell problema que no veiem perquè no fa mal, perquè no hem vist a temps, però que tard o d’hora surt.

 El meu queixal és complicat. Avui he anat amb una Endodoncista exclusiva, una de les millors de per aquí. Vaig a tractar el meu queixal complex.

La consulta és al tercer pis d’un edifici de la plaça Catalunya. Pujo per les escales, ignoro l’ascensor que roman obert. Amb unes quantes pulsacions més altes pico al timbre de la consulta. Diuen que les primeres impressions són molt reveladores. El meu problema s’ha de tractar així. L’aire està esterilitzat, dur un perfum mentolat. Les parets són d’un blanc pur desinfectat. En un prestatge s’hi llueix una làmpada nadalenca amb llums blaves, tímides. Al costat, dins d’un recipient de vidre transparent i net hi ha tres espelmes que es van consumint a poc a poc sense pressa. Quedo totalment absorta. Sento el sorollet petit i atraient de l’aigua com cau. Faig un pas enrere i busco d’on prové. A la sala d’espera que està al costat hi ha una font de fusta, d’aquelles relaxants amb pedretes petites, per on passa inesgotablement, una i una altra vegada, la mateixa aigua. Torno a fer una altra pas endavant. Fixo la mirada en les espelmes. M’encanten, són molt especials. Novament, desapareixo. La secretària irromp bruscament a la sala, trenca el meu silenci intern. Va blanca, impol·luta. Parla de manera mecànica. Em fa omplenar un full, tot en un estricte ordre; he arribat molt puntual, tot es disposa en un disciplinat i estricte temps. Aquí tractaré el meu problema, en un espai relaxant, estricte i disciplinat.

Tinc ganes de veure la dentista. Quin aspecte tindrà, penso tot donant un últim cop d’ull a la sala.

Entro a dins i m’estiro a l’incòmode i ortopèdica butaca elèctrica. L'habitació té una gran finestra des d'on es veu la plaça Catalunya, gran i lliure està sota els meus peus. Ella entra. És primeta, més aviat alta i rossa. S’ha fet una treneta com si fos una deessa. En els seus ulls hi ha una barreja de blaus i verds i molta calma. S’asseu, mira la radiografia i em comenta  el seu punt de vista. El meu problema serà tractat amb serenitat i paciència; els problemes d’arrel volen paciència i mà dura, no deixar que el temps els deixi podrir.

Es puja la mascareta. Només veig el desordre de blaus i verds que van acompanyats  d’una sobra d’ulls rosa brillant. Sóc aquí perquè vull conservar la peça; sóc aquí perquè abans de donar-me per vençuda i arrencar-lo, vull conservar el meu complicat queixal. Tots desitgem que quan hi ha un problema el puguem resoldre sense perdre part de nosaltres, sense perdre el que fa que siguem nosaltres. Vull superar el problema sense perdre aquesta part de mi.

Em punxa. El problema se m’adorm lentament i de manera eficaç mentre parlo d’educació i sanitat amb l’auxiliar que dur uns cabells negres desordenats. Fa falta molta anestèsia per adormir segons quins problemes. Però per molt que s’adormin mai desapareixen; les bactèries segueixen cròniques i silencioses.

La dona d’ulls clars perfora fins a l’arrel. Busca el focus d’infecció, busca l’inici del meu problema i jo miro de trobar respostes en els seus ulls. Busco un gest, investigo, imagino i dedueixo, fins i tot predic. Observo que alguna cosa no va bé. Busco en els seus ulls un mirall que em parli del que tinc a dins tancat, a veure si trobo la resposta abans d’hora. Els humans fem incomptables prediccions, ens agrada: crec que si faig això m’anirà bé,  penso que si m’atreveixo a dir-li..., diria que funcionarà...

Quan acaba l’operació, es baixa la mascareta i deixo de predir. Em diu que tinc un queixal molt complicat i que poden passar tres coses: sembla que el blau va fent joc amb el verd, l’enigma es va descobrint. Si el queixal està esquerdat no es solucionarà el problema; la peça s’esquerda quan està molt dèbil i quan això passa no hi ha solució als problemes: les bactèries seguiran apoderant-se del meu petit espai fent-ho podrir tot. Suposem que no serà així. En queden dues més. Per altra banda, una de les arrels està esglaonada i això impedeix a la dona d’ulls rics en colors arribar fins al focus d’infecció. És un queixal difícil d’accedir-hi. Vol dir que no es podrà netejar correctament. Per últim, pot passar que es curi. Jugo amb un marcador de 2-1. Ho tinc difícil? La millor dentista de la zona em deriva com a cas complicat a un dels millors endodoncistes d’Espanya. Només penso < ai Déu meu, em costarà un ull de la cara solucionar un queixal> però no, el preu és el mateix. Estic de sort. El meu problema serà tractat per un dels millors. Segur que acabarà amb el focus d’infecció i les bactèries abandonaran el meu espai sense haver de renunciar a una part de mi. Tot es sabrà amb temps i paciència.

Els problemes profunds, d’arrel, són lents, volen temps. Les bactèries costen de marxar i quan ho fan deixen en la memòria de la peça, el record d’haver estat en un lloc a on tot estava infectat i podrit. La feina és recordar-ho perquè no torni a passar. S’ha de detectar a temps. L’anestèsia és només el començament.

I cursa de muntanya de la Ratafia

Canvi de plans. Quan m’hi vaig trobar, de seguida vaig saber que era la tartera de la que tantes vegades m’havien parlat; vaig aixecar el cap i vaig començar a resseguir, fins on la vista em permetia, el punts roses fluorescents que pujaven fent ziga-zagues. Aquell dia, i la primera vegada que la vaig escalar, anava amb en Joan i els seus dos fills. L’Emma i jo, vam fer parella en l’aventura de pujar-la. Incansable, una nena de set anys, pujava davant meu de manera gairebé professional i amb moltes ganes, estava encantada. De seguida vam ser a dalt. Ens seguien l’Oriol i en Joan que no van ser capaços d’atrapar-nos.

La tartera em va deixar un molt bon gust de boca. Canvi de plans. Vaig decidir que no faria la cursa de 10 quilòmetres sinó la de 25, valia la pena. Volia trobar-me en cursa davant d’aquesta paret.

Vuit hores de son, un cafè i mitja barreta energètica. L’Enric Torramilans i jo ens posem a la línia de sortida. Faig un quilòmetre amb ell, l’escalfament. El perdo de vista. Algun dia m’agradaria poder seguir-lo més estona, a veure si ho aconsegueixo. El 2013 ha de ser un any per entrenar una mica en serio. Després de la volta per la carretera de Ca l’Agustí, tornem a ser a Sant Salvador, a punt per pujar les escales de darrere la font. A partir d’aquí és pujada continua fins al turó de les Gatoses. Em costa bastant agafar el ritme, tot i que tinc molt bones sensacions aquesta vegada. He dormit les hores que necessito. Torno a veure en Torramilans, baixa del turó de les Gatoses i jo el començo a pujar. La primera baixada me l’agafo amb moltes ganes! I la gaudeixo moltíssim. Fins a can Planes agafo un ritme que em permet tirar sense cremar motor. Al meu ritme, d’anar fent, arribo fins a la Torre de can Planes i em torno a trobar amb un altre corriol de baixada que ja esperava amb il·lusió. És un moment molt divertit i agradable. Baixo amb tres nois, amics entre ells. Hi ha temps per riure, relliscar i parlar del temps. Me n’oblido que estic fent una cursa. Quan travessem la carretera de Farners veig en Joan al començament de la pista que ens durà fins a dalt a Farners. Reacciono, poso intermitent i faig un avançament que em durarà un parell de quilòmetres.

A dins el castell de Farners, carrego d’aigua la motxilla i  segueixo. El tros que ve ara és molt més exigent però molt divertit. Anem cap  a la tartera. Abans d’arribar-hi, puc córrer de manera constant i relaxada, tot i que no a gaire bon ritme. Passo per un lloc on es fan ous de Reig, però no en veig cap; el bosc fa olor de tardor humida. És un moment complicat: passo fred, vaig molt suada i molla d’aigua ( a Farners, mentre em carregaven la motxilla d’aigua...una bona part em va anar a l’esquena!!!) “a córrer Roqueta!!! Així se’t passarà la fred”, m’hagués dit en Joan...

Sóc al peu de la tartera. És la part més divertida de tota la cursa, sens dubte, però hi arribo una mica fotuda de genolls. Aixeco el cap, vaig cap al primer punt rosa. Els quàdriceps es queden enrere, no segueixen. Estic prou contenta, tinc gent al davant i al darrere encara. A dalt de tot m’esperen l’Oriol, l’Emma i en Joan. Li pregunto si ha vist l’home del mai? Millor que no...diria que avui no me’l trobaré. Roca Guillera i la senyera són el punt més alt, ara ja només em queda la baixada que no puc acabar de gaudir del tot perquè em comencen a fer mal les cames i els genolls s’estan enrabiant. Espero amb il·lusió el Dragoncan i quan el tinc al davant necessito baixar-lo més suau del que m’imaginava, estic força cansada però tot i així sempre és molt agradable passar-hi, un corriol que he fet unes quantes vegades.

A punt d’arribar a la creu tinc un moment malparit. Em trobo a dalt de tot i no veig les cintes blanques! Giro el cap i les veig a baix de tot! Pufff decideixo no recular i tirar pel dret, dalt a baix de la creu fins a trobar les altres cintes. Perdo temps i forces. Hagués sigut molt més fàcil el camí marcat. Estic gairebé a punt d’arribar  a la línia de meta i la valoració final que en faig és excel·lent. He donat tot de mi, tant com he pogut. Al final amb un temps de 3h49 minuts. L’any que ve em proposo fer molt millor temps. El 2013 serà un any per entrenar curses de Trail. M’agraden moltíssim, hi he entrat bé. I he de dir que m’hi va introduir una mica en Torramilans i una mica el meu ADN muntanyenc. Salut, muntanya i quilòmetres! Felicitats a tot el club Tri-bu! Esteu molt forts malparits! Manel Cueto, Marçal Esparch, Jordi Artau, Laura Céspedes, Sergi Durbau, Albert Forest, Montse Boada ( a veure si véns al club!!)...Felicitats a tots! I a l’organització! Molt bona cursa, en tinc molt bons records, de les millors que he fet. L’Any que ve segur que estarem més a tope que mai!

Es perd el senyal

Hi ha setmanes que són com “ el dia de la Marmota” tal i com ho reviu una i altra vegada Phil ( Bill Murray) en la pel·lícula “ Atrapado en el tiempo”. És una pel·lícula que sempre m’ha provocat angoixa perquè el protagonista cada dia torna a viure el mateix dia, "el dia de la Marmota", i no en pot sortir. Cada matí després de parar el seu gran i antic despertador, es lleva, camina cap a la finestra, aparta les cortines i veu començar de nou, dia rere dia, el mateix de sempre. Pobre Phil.

Tinc un dia de la marmota personal. Un dia que perdura durant els mesos de setembre, octubre i novembre, després de saber que un any més, no treballaré a cap aula ensenyant el que m’agrada i pel que he estudiat. Torno a repetir el mateix de sempre, les mateixes sensacions, el mateix desànim i les mateixes frustracions.

El dia de la Marmota  és un dia molt especial pels grangers d’Estats Units i Canadà. És una dia tradicional i fins tot un mètode per predir quan s’acabarà l’hivern. Si l’animalet, quan surt del cau, el cel està ennuvolat i no veu la seva ombra, aquest abandonarà la llodriguera i significarà la fi del fred, de l’hivern. Si en canvi, l’animalet es troba amb un cel clar dominat pel sol i pot veure la seva ombra, tornarà cap al cau i l’hivern seguirà sis setmanes més. Molt curiós, tots pendents de la Marmota. Un dia en vaig veure una, jo baixava  de Bastiments, al costat del Pic de l’infern. Quan em va veure, va fugir movent el seu cul gruixudet i ben fet fins al cau. Una preciositat.

Bé, sembla que la meva Marmota s’ha trobat amb un sol espatarrant i ha mogut el cul fins al cau un altre cop. Potser, quan decideixi sortir i abandonar la llar, a mi ja m’hauran sortit canes, més de les que ja tinc.

Aquest matí, sembla que el dia ha començat diferent. M’he llevat d’hora i sembla que Déu m’ha ajudat. M’he fet un Bikini, el faig a la planxa, queden molt bons, millor que a una sandvitxera perquè el pa queda cruixent per fora i tou per dins. Després he anat al menjador i he encès el televisor, canal Tv3 per escoltar els matins i m’he topat amb Joan Margarit. L’esmorzar m’ha començat a passar molt bé, “ l’esperança no cal per ser feliç” el bikini anava sol a la boca, el cos continuava allà, al menjador, junt amb el cafè amb llet mig tebi però la ment era amb ell, amb aquest poeta i arquitecte que es defineix així: brusc, fidel i solitari. És, segons la meva manera d’entendre la poesia, el millor poeta de la poesia catalana actual.

L’entrevista amb Joan Margarit ha estat un d’aquells bons moments que té la vida. La poesia, per molt dura que sigui i la seva ho és molt, sempre fa somiar i és agradable. La seva m’ha fet plorar moltes vegades, és brusca, fidel i solitària igual que ell; de seguida te l’estimes. Aquí us deixo un poema que ha llegit durant l’entrevista. Llegiu-lo i si també teniu “dies de la marmota” veureu com avui, enmig d’un dia ennuvolat, la veureu sortir del cau i marxar.

Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,

perquè la pietat és massa breu:

no dóna temps a construir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

veus com un avió s’està enlairant.

Va perdent-se el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

uns anys sense esperances que ja són

els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

com hi ha una altra música,

la de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

Espero que us hagi servit tant com a mi i evidentment canvio Marmota per Margarit. Que tingueu una bona festa de la Ratafia.

Sigues ric i solidari!

Fa només cinc mesos d’aquells 100 quilòmetres, d’aquella passejada d’Olot a Sant Feliu de Guíxols, fa només quatre dies de la Trailwalker 2012. Una cursa solidària apadrinada per Intermón Oxfam de molt de renom que em té el cor robat.

Recordo quan vaig arribar a casa; el meu germà em va preguntar si la tornaria a fer l’any següent i si la volia fer amb ell. Quan m’ho preguntava, gairebé no podia seure a la cadira del mal que em feia tot però li vaig dir que sí. És una cursa que no et deixa indiferent i per a molts, va molt més enllà, és un repte tan solidari com esportiu. D’aquesta cursa en vaig treure experiències positives i negatives, però està clar que al final, o si més no per mi, em van pesar més les positives, ara entenc que hi hagi gent tan enganxada a les Ultra-trails.

Tot aquest rotllo és per dos motius: els primer per dir-vos que a l’Abril de l’any que ve 2013 una nova edició de  la Trailwalker ens espera a Olot  per acabar a Sant Feliu de Guíxols però abans, i aquí ve el segon motiu, hem de recaptar els 1.500 euros per col·laborar amb aquesta ONG que aquest any es dedicaran a Sahel, una zona en perill de forta sequera. I com ho farem per recaptar tants diners? Doncs vet aquí la primera idea de l’equip: fer loteria de Nadal! Aquest número que veieu aquí és la loteria del nostre equip! I us dic una cosa: li vaig vendre un número a un home que sempre que hi ha jugat, o li han tornat els diners o li ha tocat alguna quantitat més important. És un número amb màgia! Mentre fèiem la cursa del Puigsacalm, en Joan i jo vam vendre un número a un corredor que passava per allà, abans d’arribar als ganxos. Li vaig dir el número i el pobre home ja no va poder descansar...em va demanar que li enviés un dècim per correu ordinari, doncs au! Cap a Vic que se’n va!

Ja sabeu, si voleu col·laborar amb aquesta cursa solidària i voleu, a més a més, que us toqui la loteria, ja sabeu a on heu d’anar! L’equip, de moment som: Joan Roura, Sergi Torres i una servidora, ens falta el quart component, el meu germà al final ens ha donat llargues! S’ha ben escapolit!!! I per últim us diré que l’altre dia en Joan i jo vam comprar un número de loteria, el mateix que aquest 31288 i ens ha tocat! Aquí ho deixo!! Bon cap de setmana!!!!  

La cursa del Puigsacalm

"L'experiència és una cosa que no aconsegueixes just fins després de necessitar-la". Sir Laurence Olivier.

Sempre he pensat que els reptes són mapes de la vida, no saps què passarà fins que no els desplegues i comences a caminar. Saps a on vols anar però no què et trobaràs ni com hi arribaràs. Per molt que et fixis en el punt més alt, t'ensenyin fotografies del recorregut o facis els teus càlculs, el camí sempre et sorprèn: camins aguantats pel no res, embolicats de dificultats, parets més altes del que havíem imaginat, pluja, fang, calor, el que està clar és que si no arribem fins al final potser no veiem que ens espera un bosc en calma, silenciós i abrigat d'una boira tèbia. Sempre he pensat que el millor està per arribar, només em cal una bona companyia.

Durant tota la setmana, la por de que una tempesta em caigués a sobre em tenia angoixada. En Joan se n'encarregava de tranquil·litzar-me algunes vegades, i d'altres d'esverar-me. Em falta experiència, em falta muntanya.

Després d'una nit gairebé desvetllada pels nervis de la cursa, em trobo a Sant Esteve d'en Bas. Una temperatura molt agradable. La informació climatològica que ens dóna un dels organitzadors mig desfà el nus que tinc a l'estómac sense calmar del tot la meva consciència que vagueja en algun llamp d'alta muntanya. el repte comença, desplego el mapa, un tros petit de la meva vida està a punt de començar. Davant nostre, l'organitzador ens indica que ja podem sortir.

Primer objectiu: la canal de ganxos. Comencem a córrer a poc a poc, sense pressa, anem preparant el cos. El cel és ple de clarianes, les muntanyes estan tacades de boira. Trepitgem l'asfalt dominat pel sol que ens duu fins al peu de la muntanya. Un cop entrem dins ens hem de parar a treure'ns la samarreta tèrmica: l'escalfor se'ns ha filtrat dins del cos i el fang ja és el nostre company de cursa. Un parell de relliscades em fan veure el futur de la cursa. La pujada és aquí i no la deixarem fins al cim del Puigsacalm. Penetrem el bosc espès i fosc. La boira m'humiteja la cara, els braços, les cames i la temperatura, cada vegada més baixa, ens dóna la benvinguda a la Garrotxa; és un bosc de tardor preciós. La cursa té molt bona pinta. Pugem sense treva. Divertit, en Joan m'ofereix una imatge, em diu: " mira quants escarabats pujant" aixeco el cap i veig una bona colla de corredors escalant i esgarrapant el bosc humit i fosc, la dificultat ja és sota les nostres cames, difícil de fer aquest tros que es presenta tal i com Déu el va portar al món, ple de fulles molles i fang, hem de pujar com podem. Un cop a dalt, trobem el primer avituallament. Deixem el salt de Sallent a la dreta i nosaltres comencem la pujada que s'inicia a la nostra esquerra. Anem a buscar els ganxos.

Aquest tros de pujada se'm fa molt dur i pesat; ens comença a ploure i ens aturem per posar-nos la tèrmica que està molla de suor del sol de fa només una estona; el que és extrem és aquest canvi de temperatura!. Les pedres estan untades de mantega, és molt més complicat pujar-les. Desitjo començar la pujada pels ganxos de què tant m'han parlat. A punt d'arribar al següent avituallament s'obre una clariana i m'envesteix per la dreta un sol més baix i calent. Estem a punt d'entrar a la canal de ganxos, estic a sota d'ella; en Joan me l'assenyala amb cara d'entremaliat. S'acaba el silenci i el bosc espès, humit i emboirat. La gent s'espera per pujar; ens hem d'esperar una estona llarga. Quan veig la canal em sorprèn moltíssim. De la pedra surt una passera metàl·lica molt petitona que voreja tota la roca, és molt curiós, m'agrada molt. Per sobre la passera i a l'alçada dels braços hi tenim una corda i una barana primeta del mateix material que la passera.És un dels trossos més divertits de tota la cursa; reconec que per un moment vaig passar por però és aquesta sensació el que la va fer més divertida i atractiva. El pas s'estrenyia cada vegada més. M'ho vaig passar molt bé i puc estar molt contenta de com ho vaig pujar! amb certa seguretat.

Quan som al cim del Puigsacalm, al cap de tres hores, torno a tenir la sensació d'haver aconseguit una altra petita victòria i aquesta vegada acompanyada de la meva parella que va tenir molta paciència per seguir el meu ritme. El cim de Puig Tossell no me l'esperava! caram un altre cim a la butxaca! A partir d'aquí la baixada comença amb molta força i es fa molt dura. Arribem a les cordes, una altra part molt divertida i diferent de la cursa! Amb aquesta baixada arribem fins a l'avituallament del Coll de Bracons. És a partir d'aquí quan començo a patir una mica de mal de genolls sobretot. Però la cursa em torna a regalar un altre bon moment. Travessem un altre cop aquell bosc característic de la Garrotxa: una fageda neta i espessa embolicada amb un paper de boira gairebé desfet; penso que és un paisatge romàntic i misteriós, un espai idíl·lic per on passem sols, en Joan i jo.

Deixem aquest paratge per encaminar-nos a un altre món. La última baixada es fa molt i molt pesada. Tot i no ser gens tècnica és plena de fang i dedico les últimes forces a procurar no caure, un desastre!!! em sobra aquest tros de la cursa, em sobren aquests últims quilòmetres! començo a patir força però sort que aviat s'acaba. A punt d'arribar em regiro el peu i caic sobre un munt de punxes! de seguida veig que no és res i en un tres i no res torno a estar de peu! buufff!. Els dos últims quilòmetres són mig pista mig asfalt. Decideixo córrer xino-xano fins que creuem finalment la meta. Veig el poble i el trobo molt bonic allà dalt enfilat en un turonet. Em fa il·lusió perquè ja hi sóc. Un altre repte aconseguit. Estic molt cansada però quan arribo encara tinc forces per anar a buscar l'entrepà de botifarra! encara puc estar contenta!

Aquest matí, quan m'he llevat, he sentit el cos molt adolorit, però no és només el dolor que roman, també ho ha fet l'experiència que ha estat molt bona. Ja tinc més muntanya sota els meus peus.

" Una espina d'experiència val més que un bosc d'advertències" J. R. Lowell.

Silenci i pluja a Tossa

Aquest dia havia de ser diferent. Sé que no hi ha dies iguals, mai hi ha un dia igual, res es repeteix, els segons no tornen a ser mai els mateixos, ni el que diem perquè quan ho tornem a dir, el temps ja ha passat, cada dia som diferents, també els nostres anys, cada dia ens llevem essent de petites coses que s’han fet més fortes, més vulnerables, canviants, fins i tot la nostra pell... tot va endavant i hem de ser feliços tan com puguem perquè res torna enrere, la vida mai es gira per veure qui la segueix, o t’hi agafes o la perds. Obre els ulls, deixa que les petites coses: fortes, vulnerables i canviants facin de tu la persona que portes encara adormida, aixeca’t i viu aquest dia diferent que mai es tornarà a repetir, mai.

Els dies de tempesta m’agraden perquè no són habituals. Gaudeixo apreciant allò que no tinc sovint i que em costa de veure. La pluja d’avui m’ha fet sentir bé...s’ha endut tot el que em sobrava.

Mentre vaig pujant fins a Mare de Déu de Gràcia de Tossa, em va caient la pluja a la cara i penso en aquest temps que ens passa tant a tu com a mi, fent-se camí, enmig de tots dos.

Sóc en una cursa de muntanya, acabo de passar el poble de Tossa, la gent s’ha estirat moltíssim des del començament, començo a pujar fins al punt més alt: Mare de Déu de Gràcia. És la meva primera cursa de muntanya i no estic gens nerviosa, potser és el temps que em manté calmada. Hi ha una temperatura ideal. Vaig acompanyada de l’Enric Torramilans, ell fa la de 17 quilòmetres i jo la de 8. Considero que està prou bé per ser la primera. Els dos primers quilòmetres vaig al seu costat però després m’és impossible seguir-li el ritme, se m’escapa i ja no el torno a veure més fins a l’arribada, adéu Enric! Fins després. Pujo a un ritme molt lent, em costa moltíssim trobar aquell punt còmode i constant que permet treballar sense cremar el motor. M’he d’aturar fins a tres vegades: camino ràpid i em recupero. Aconsegueixo aquell ritme...i no el deixo fins que sóc a dalt. Les vistes són genials, fa olor de pluja de tardor; tot començarà a caure i a néixer de nou, és l’estació que més m’agrada perquè tot allò cremat, desgastat pel temps, cau, se’n va i arriba la nova vida, l’esperança. Avui, també és un dia diferent.

L’esforç i el patiment fa que anem educant un silenci que ens ajuda a concentrar-nos; he après a valorar-lo, he sentit que estava en pau, en calma, només sentia el soroll d’un pulsòmetre que tan estava davant com al darrere. Uns quants comentaris i prou. És tot el que hi havia. Silenci i pluja a Tossa. Això és el que té d’especial el dia d’avui.

Un cop a dalt, veig l’indicador de la volta curta i començo a baixar. Trobo a faltar corriols, tota la cursa és per una pista. La baixada no té res d’especial, gens tècnica i la veritat és que m’avorreix molt però veig un parell de llamps com cauen a prop i això li dóna xispa al meu temps. Baixo i de mica en mica m’atrapa una noia que m’explica que s’ha trencat una costella jugant a bàsquet. Ni ella ni jo sabem que una de nosaltres va tercera i l’altre va quarta. Només ho sabem al final. Durant tota la cursa vaig tercera fins que a la baixada m’atrapa ella i al final, a punt d’arribar, comença a canviar de ritme i se’n va. Sabia el recorregut perquè ja l’havia fet. La cursa està a punt d’acabar i veig com creua l’arc. Sóc la 4rta fèmina. No sé quina cara faig, suposo que una barreja de inconformisme i satisfacció. Faig els 8 quilòmetres amb un temps de 47 minuts. Encara no m’ho crec. Al cap d’una estona veig arribar l’Enric que torna de fer la llarga i just darrere seu comença a caure la pluja d’una manera descontrolada. El silenci es trenca.

Quan torno a casa, penso en aquest dia diferent. Les posicions es poden guanyar o perdre depenent de l’entrenament i l’esforç; hi ha coses que mai canviaran per molt entrenar. Si és així, deixa que caigui la pluja i el silenci sobre teu. Tanca els ulls. Silenci i pluja a Tossa.

Batman, un altre cop

Diuen que les segones parts mai són bones. Us proposo un salt fins la sisena i vuitena part de la vida de l’home ratpenat: Batman. El cinema d’acció m’agrada força tot i que no és el meu gènere predilecte. Batman i l’agent 007 sempre tenen lloc en el meu temps d’oci: em xiflen, dos personatges totalment platònics i amb els quals quedo del tot embovada: em meravella el control que tenen sobre tots els mitjans de transport que cauen a les seves mans: motos, cotxes, avions, amb totes les respectives evolucions d’aquestes motos i cotxes i avions clar, n’hi ha que fins i tot de tan extraordinaris em fan baixar el llindar de credibilitat però sempre faig un esforç per deixar-me enredar. Hi estareu d’acord que és necessari de tant en tant deixar-se enganyar, a mi em va bé: la realitat la tinc avorrida, la veig cada dia quan obro els ulls, per satisfactòria que sigui però sempre és realitat. La ficció té aquell component tan especial que fa que somiem una estona. El cinema és això per a mi, un moment per somiar, un moment per deixar-me enganyar. I ahir ho vaig anar a buscar.

Feia temps que no anava al cinema i menys a una sessió golfa. La sala era pràcticament per nosaltres; érem quatre, equilibrant la sala: dos a l’esquerra, dos a la dreta. El meu seient a la fila privilegiada, la cinquena, a on m’agrada anar sempre. Les llums s’apaguen i des de bon començament ja se’m puja la mosca al nas: es senten les veus però la imatge no es veu; em posen molt nerviosa aquestes coses. No vaig poder veure els primers minuts de la pel·lícula. Només sentia la veu en off que anava recordant el que havia passat a la darrera pel·lícula d’aquesta trilogia. Bé, tot al seu lloc, la imatge retorna, tothom assegut.

Batman: Bruce Wayne, després de vuit anys d’estar tancat a la seva mansió i culpant-se per la mort de la seva estimada, torna a l’atac. Però jo em pregunto: per què a Alfred Pennyworth, majordom i conseller de Batman, no passen els anys, mentre que a Batman ens el trobem literalment fet pols!: la cama destrossada que no pot ni caminar, un bastó que ja em perdonaran té més anys que el seu majordom i una barba blanca que no li escau gens! Això sí, guapo ho és una bona estona...la barba blanca i la coixesa no li treuen aquell atractiu inherent a Batman. Perquè al cap i  a la fi, tots sabem el que passarà: la cama es posarà al seu lloc i la barba blanca desapareixerà...

Tres coses que m’han agradat moltíssim de la pel·lícula: la imponent Selina Kyle, la dona felina: una lladregota molt professional: roba a Batman però també l’ajuda, el traiciona i el besa quan vol; m’agrada el seu paper, li queda molt bé; la segona la Batmoto: increïble els moviments d’aquest artefacte però sobretot, m’agrada quan la pilota ella, és molt més atractiva a les seves mans, tot i que quan la condueix ell sembla que tingui més força...coses que em passen pel cap..., i la tercera: el dolent de la peli: Bane, però no m’agrada ell ni la seva història, m’agrada la màscara que duu, una cosa raríssima però que impacta molt en un primer moment, la primera vegada que la veus: en la primera escena d’acció i molt bona del començament de la pel·lícula. Em recorda a Hannibal Lecter. La veu d’aquest tirà, Bane, és terrorífica, molt més que la màscara, sempre ho he pensat: una bona veu és el tot. Tota la resta doncs podria dir que molt normal fins i tot pesada; hi havia moments que m’adormia: ja fos perquè no aconseguien enganyar-me, ja fos perquè no hi havia acció que em desvetllés, i mira que a la sala hi feia fred suficient com per mantenir els ulls oberts! Hi he trobat a faltar en Heath Ledger, l’he trobat molt a faltar, tant que fins i tot en un primer moment han aconseguit enganyar-me molt i molt bé: Joshep Gordon- Levitt és el seu doble i viva imatge del memorable Joker. Gordon fa de Blake, un policia de Gotham que lluita contra el crim. La mare de Déu, és clavat a Ledger, això també m’ha agradat moltíssim, però m’ha fet falta el Joker com l’aire que respiro i no l’he trobat. Ningú podrà fer un paper tan bo com el que va fer ell al Caballero Oscuro, la primera de la trilogia, ni el mateix Jack Nicolson. En fi, la vida és així, molt trist, t’he trobat a faltar Heath Ledger, Batman no tornarà a ser el mateix, està clar, no per a mi. Les segones parts, a vegades, no arriben mai.

Surto del cinema i, una cosa em reconforta i em fa sentir bé: la baixada de temperatura i la calefacció dins el cotxe: el Setembre ja és aquí.

Terra de Bastiments a 2.980 metres

Passo, pas a pas, per sobre del que fa una estona, sota la muntanya i al costat del vent, em feia dubtar. La muntanya s’eixampla: entro, i s’estreny just darrere meu quan passo. Des de baix, no sembla que li pugui pujar a cavall. La força de la muntanya és la fragilitat de la vida sota passes sense equilibri, compte. Viure és això, pujar sobre una muntanya desconeguda, sentir el tacte d’una nova terra, un camí a ple sol sobre pedres i darrere d’elles no res...trepitja fort, amb confiança, sigues conscient de ser un pes important sobre la roca. A vegades me n’oblido de que no tot és com sembla; el camí és pla però nosaltres igualment en hi fotem de morros, i no és tan  complicat com sembla des de baix.

La pujada fins a Bastiments es fa molt bé, em quedo amb ganes de més. Sobre d’ella, un cop més, per petita que sigui, sento una victòria. Un color verd torrat, un marró desgastat i una bassa perduda és el que observo mentre l’escalfor de les pedres va pujant cap amunt, cargolant-se per les meves cames com una serp que aparentment és inofensiva. Des de dalt, sota els teus peus i en un fingit control, fas un glop a la tranquil·litat i segueixes endavant, un moment per respirar profundament.

Com deia l’Enric i en Joan, és una autopista la muntanya. Però arribem a un punt punyetero i la meva manera de baixar  és molt humil en comparació amb la d’ells, no sé si perquè el meu equilibri m’abandona quan el cap diu que no...o és que senzillament no en tinc! L’Enric i en Pere van davant i vaig veient el pas pels escalons naturals. Tot lent i correcte. Un moment de grimpar...i la mateixa sensació de sempre: veig les últimes roques i penso: no hi ha res darrere...ens estimbem!. La força de la muntanya és dins meu en un estat potent. Però no n’hi ha per tant, falta de costum i prou, necessito experiència i pujar més. I envoltada de cracks em sembla que no em serà difícil adquirir-la. Ja som a Freser, el següent cim ( discussió sobre si és Freser o no a on som).

La naturalesa d’aquestes muntanyes és un espectacle, sóc una enamorada de la nostra terra, Catalunya és preciosa de dalt a baix, una núvia en la nit de noces. Baixant ens topem amb una Marmota gordeta que mou el cul de costat a costat fins que es fica dins el cau. L’Enric ja s’esvera i més quan veus els Cabirols! Les bèsties li agraden molt, diuen que Déu els cria...ens quedem meravellats observant com baixen de dalt a tota pastilla cap a baix! Quina tècnica!! De fet els pals ens fan de potes de davant no? Segons tinc entès! No tindria pas pebrots de baixar així! Un pal per aquí l’altre a dins l’orella...em veig avall i molt mal ferida!

La veritat és que fins al coll de la Marrana es fa pesat, el camí és llarg però les vistes són les millors companyes de viatge. A punt d’arribar a dalt veiem un gos gros darrere d’un Cabirol. Tots tres desitjant el millor pel Cabirol que va rebent mossegades al cul cada cop que el gos l’atrapa per un parell de segons fins que se li escapa de nou; primer pensava que era un Dòberman, però ara tiraria més cap a un Galg, la veritat no en tinc ni idea. Així tota l’estona puja i baixa fins que finalment el Cabirol venç, té més resistència, té més muntanya, més experiència, està al seu terreny, i ara em ve una frase feta en castellà: “ sabe más el tonto en su casa, que el sabio en la ajena” i és ben veritat, una frase que sempre diu un gran amic meu, l’Albert.

Això és tot, un plaer com sempre poder explicar-vos les meves aventures i espero que no acabin mai.

Sobre el cim del Moixeró ( 2.091m)

Quan comences a pujar, l’aire és diferent; la sensació es repeteix: imagineu que esteu asseguts en una terrassa d’un bar de ves a saber quin racó del planeta, no importa a on, però fa molta calor, esteu suant, teniu una temperatura corporal bestial, necessiteu amb urgència alguna cosa freda i heu demanat al cambrer un gelat de sorbet de llimona ( o del que més us agradi, però ha de ser sorbet). Llavors, sota l’ombra del para-sol que hi ha clavat enmig de la taula, aneu esbufegant i mirant la porta del bar desitjant veure-hi sortir primer el sorbet i després el cambrer. Cobrir les necessitats bàsiques...quin plaer. El cambrer ve, i amb tranquil·litat i moviments molt lents deixa sobre la taula el vostre sorbet. El teniu davant vostre, glaçat, a punt de ser devorat, voleu anar a poc a poc però el cos està en total urgència i de poc a poc res...us demana velocitat. Respireu, agafeu el sorbet, enfonseu la cullera, té una textura entretallada: cremosa i porosa, sentiu l’olor de llimona, la cullerada que feu és gran, obriu la boca, poseu la cullera dins i tanqueu els ull: la cullera us refresca els llavis, la feu sortir a poc a poc... sentiu el fred del sorbet i aquella textura tant agradable, obriu els ulls, encara sou sota el para-sol però el fred comença a baixar glaçat coll avall, quin plaer més gran. Això és el que sento cada cop que sento el fred d’alta muntanya. No sé si m’hauré explicat bé.  

Al començament, l’espessa vegetació: fagedes, gran part del que trobem, fa que les vistes quedin parcialment ocultes. El camí de pedres que puja sense treva travessa rius, cascades, roques...un itinerari gens avorrit, al contrari, des del començament ja tenim a una noia que cau dins les aigües del Moixeró. Els metres van pujant, el camí que sempre va cara amunt no et deixa reposar ni un moment però es fa molt bé, còmode, amb moltes ombres que ajuden a respirar. Quan arribem al refugi de Sant Jordi, a 1640 metres, fem una parada per omplir-nos de vida, és a dir: d’aigua. A partir d’aquí, la pujada comença a ser diferent, fins i tot ho noto al respirar, sembla mentida però el cos s’adapta, ho noto, per poc que sigui, m’agrada escoltar-lo. Desapareixen les ombres i comença a venir un erol de calor i duresa. Amunt tot és diferent: els pins característics de les alçades i l’aire fresquet canvien el paisatge: una preciositat de terra. El parc natural del Cadí-Moixeró és un espectacle. Quan som al coll de Pendís, és el moment, tot allò que ens amagaven, tot el que ens ocultava les ombres de les fagedes, de cop i volta i com a recompensa per ser on som, ens treuen la bena dels ulls i ens deixen atònits contemplant la bellesa de la seva nuesa: sents el poder de la muntanya d’aprop, sempre imagino com deu ser una tempesta a dalt de tot, una d’aquelles tempestes que fan tremolar el món. Estàs al seu territori, compte per on trepitges, compte què fas, has de pensar que tu no ets res per a ella, la vida és tan fràgil...pots caure en l’oblit per sempre més...

Després del coll, comencem a pujar de veritat però dura poca estona, de seguida resseguim la muntanya de costat, tot observant la bellesa que ens acompanyava. Ens dirigim al cim del Moixeró, ja el veig, està allà davant meu, ara ja no m’aturo, ja l’he vist. Des de sota es veu molt diferent, molt més difícil, a cavall no ho és tant. Estic gaudint moltíssim, i tinc forces, em pensava que estaria més esgotada després de fer els quilòmetres al camí de Santiago, però encara estic prou bé.

Ja som sota el cim, ens queda la última collada cap amunt. Amb calma i tot xerrant amb l’Enric Torramilans, un dels cracks dels Makis, anem pujant el cim que no té res de difícil, es pot fer molt bé i és molt recomanable. Ja fem les últimes passes, ja hi som; de mica en mica , vaig treien el cap per sobre el cim i ja veig l’horitzó...totalment dreta sobre la muntanya torno a sentir una vegada més, felicitat, la recompensa de pujar la tinc davant meu: una meravella de país sota el meus peus: la muntanya m’apassiona, té una energia especial que et cala fort. Dreta, amb el vent empenyent-me, sento que he guanyat una batalla més, per petita que sigui, per a tu és un petit trofeu més, sóc a dalt i amb bona companyia.

Després de dinar, desfem el camí per on hem vingut, per si no havíem apreciat la bellesa, tornem a passar-hi, tenim una segona oportunitat. Quan ja gairebé som a baix, ens parem una estona i sota una cascada ens banyem. L’aigua estava entre 8 i 10 graus, una passada! Una bufetada d’energia quan t’hi endinses! Sembla que t’estiguin clavant ganivets! Genial! M’encanta!quedes com nova! I el color de l’aigua...un turquesa net impecable, quina meravella...i amb bona companyia ja no es pot demanar més! Moltes gràcies a tots i totes, a tu Enric per portar-me a aquests llocs! a en Pere per la seva gorra i en Ventura per les històries tan interessants que m’anava explicant mentre baixàvem! A tots per la vostra companyia en general...perquè des que vam sortir de can Gabaxó a les 5:30 de la matinada fins que vam arribar a quarts de nou de la tarda, no vam parar de riure! Moltes gràcies i ja estic impacient per la pròxima! Pica d’Estats? Va anem-hi! Salut i quilòmetres!