Bluf

Shht! Les llums s’apaguen progressivament perquè els ulls s’acostumin a la foscor; hauria de ser un bon moment per començar a calmar el nostre interior tan a poc a poc com ho fan les llums. Shht...concentra’t en l’escenari: l’energia de la sala comença a néixer allà. Faig el de sempre: em preparo per deixar-me enganyar i em relaxo esperant que una vegada més, el teatre em faci desaparèixer del món.

Aquest diumenge vaig anar a veure Bluf, la primera obra de la 19a edició del concurs de teatre amateur Rafael Anglada. He de confessar que mai havia vist teatre amateur, potser alguna vegada alguna obra a l’institut o alguna posada en escena pels carrers de Londres. Ara que hi penso...em ve la imatge d’un home fent de romà, un home que veig molt sovint pel meu carrer, i també recordo L’Adroher en escena. De totes maneres, la meva memòria no recorda haver pagat per veure’n. Doncs bé, aquest diumenge vaig encetar una nova etapa en el meu petit i humil món cultural: el teatre amateur.

Bluf està feta de moltes coses: d’humor, d’alegria, de sorpreses, també de tristesa i desil·lusions  però sobretot està feta de realitat i de veritats. Cinc amics de tota la vida es troben els dijous per jugar al Poker, un joc que requereix molta concentració i seguretat amb un mateix, no guanya només qui té bones cartes sinó qui a més a més les sap jugar; el més important és saber guardar les aparences i enganyar. Cada vegada que hi he jugat he sentit aquells nervis a la panxa; fins i tot una vegada vaig anar al casino de Lloret amb una colla d’amics i amigues; aquell dia vaig sentir com corria dins meu l’adrenalina. No vaig guanyar res però tampoc vaig perdre res, jugava amb fitxes d’un amic, tenia molta responsabilitat. No sé què hagués passat si haguessin sigut meves.

Si mai heu jugat al Poker sabreu que es poden fer molts paral·lelismes amb la vida. Tothom té la seva manera de jugar, cadascú fa el que pot amb el que té, siguin bones o dolentes, les cartes s’han de jugar, no s’abandonen així com així, es lluiten fins al final, es guanyi o es perdi. Tots tenim els nostres secrets i una manera subtil d’amagar-los; juguem segons el que esbrinem dels altres. Prediccions una altra vegada i amb un objectiu molt  clar, una intenció molt evident: fer saltar pels aires al teu rival.

En Joan és un home gran; la seva dona l’acaba de deixar. Les seves cartes són aquestes: aprèn a viure en soledat. En Josep és un home aparentment feliç; casat des de fa anys, acaba de tenir el tercer fill. Sembla que té una bona vida, tranquil·la i segura però al final se li esfondra: el fill no es seu i la seva dona l’enganya des de fa temps. Aquestes són les seves cartes: un matrimoni d’enganys, una vida falsa. En Jaume és ginecòleg, solter, viu sol des de fa temps. Sembla que ell sí que és prou feliç, fa el que vol i quan vol i segons explica té moltes amants i gaudeix molt del sexe però res és el que sembla, té molts secrets. Una de les seves amants és la dona d’en Josep i al final descobrim que és impotent. Les seves cartes són d’il·lusions i mentides. En Jordi és homosexual, està casat des de fa anys també però estima un altre home. Les seves cartes estan fetes d’un somni que no pot aconseguir, s’ha fet a mida d’una vida que no desitjava, de fum. I per acabar en Julià, el meu personatge preferit. Un personatge que tarda en arribar en escena però quan ho fa, hi ha un punt d’inflexió, és qui destapa les cartes. Aquell dijous no juga, arriba tard, descobreix que la seva dona l’enganya.

Des del moment en què en Julià apareix en escena, l’obra s’esquerda. És el Poker de la partida, les seves cartes són sinceres, té la veritat i estan folrades de realitat. Destapa l’homosexualitat d’en Jordi, descobreix la impotència d’en Jaume, la falsa vida d’en Josep que també és infidel i la infelicitat d’en Joan. Totes les cartes sobre la taula. En Julià és sincer amb la seva vida: la seva dona també l’enganya i té un fill homosexual. L’obra acaba amb el suïcidi d’en Julià, la seva última partida.

Quan la llum torna a la sala estic sacsejada, en Julià m’ha deixat bocabadada, m’ha deixat tal i com jo esperava. He trobat el que buscava. Hem de posar una nota del 5 al 10. Decideixo la nota al mateix temps que penso en la vida d’aquests cinc amics. Un 9 és el que mereix Bluf, la intensitat que m’ha deixat a dins és excel·lent. Felicitats a Teiatròlics, aquest grup de Banyoles i en especial a Mar Vilà-Duch pel guió. El teatre amateur és molt més professional del que m’imaginava.