Anestèsia

Sempre he cregut que en la medicina s’hi poden trobar paral·lelismes amb la vida.

Alguna vegada heu anat al dentista?, segur que sí. Jo també hi he anat, unes quantes vegades ja. Tinc un problema. Un problema que s’ha estès fins a formar una infecció silenciosa i crònica, d’aquells problemes que són allà i no ho sabem fins que treuen el cap i comencen a fer mal; a manifestar-se fins que tot es converteix en pus i tot comença a fer pudor. Puc dir que aquesta vegada he tingut sort, m’ho han trobat a temps; el problema s’ha detectat abans que s’enrabiés i sortís enfora expulsant les bactèries tancades, madurades pel temps; aquell problema que no veiem perquè no fa mal, perquè no hem vist a temps, però que tard o d’hora surt.

 El meu queixal és complicat. Avui he anat amb una Endodoncista exclusiva, una de les millors de per aquí. Vaig a tractar el meu queixal complex.

La consulta és al tercer pis d’un edifici de la plaça Catalunya. Pujo per les escales, ignoro l’ascensor que roman obert. Amb unes quantes pulsacions més altes pico al timbre de la consulta. Diuen que les primeres impressions són molt reveladores. El meu problema s’ha de tractar així. L’aire està esterilitzat, dur un perfum mentolat. Les parets són d’un blanc pur desinfectat. En un prestatge s’hi llueix una làmpada nadalenca amb llums blaves, tímides. Al costat, dins d’un recipient de vidre transparent i net hi ha tres espelmes que es van consumint a poc a poc sense pressa. Quedo totalment absorta. Sento el sorollet petit i atraient de l’aigua com cau. Faig un pas enrere i busco d’on prové. A la sala d’espera que està al costat hi ha una font de fusta, d’aquelles relaxants amb pedretes petites, per on passa inesgotablement, una i una altra vegada, la mateixa aigua. Torno a fer una altra pas endavant. Fixo la mirada en les espelmes. M’encanten, són molt especials. Novament, desapareixo. La secretària irromp bruscament a la sala, trenca el meu silenci intern. Va blanca, impol·luta. Parla de manera mecànica. Em fa omplenar un full, tot en un estricte ordre; he arribat molt puntual, tot es disposa en un disciplinat i estricte temps. Aquí tractaré el meu problema, en un espai relaxant, estricte i disciplinat.

Tinc ganes de veure la dentista. Quin aspecte tindrà, penso tot donant un últim cop d’ull a la sala.

Entro a dins i m’estiro a l’incòmode i ortopèdica butaca elèctrica. L'habitació té una gran finestra des d'on es veu la plaça Catalunya, gran i lliure està sota els meus peus. Ella entra. És primeta, més aviat alta i rossa. S’ha fet una treneta com si fos una deessa. En els seus ulls hi ha una barreja de blaus i verds i molta calma. S’asseu, mira la radiografia i em comenta  el seu punt de vista. El meu problema serà tractat amb serenitat i paciència; els problemes d’arrel volen paciència i mà dura, no deixar que el temps els deixi podrir.

Es puja la mascareta. Només veig el desordre de blaus i verds que van acompanyats  d’una sobra d’ulls rosa brillant. Sóc aquí perquè vull conservar la peça; sóc aquí perquè abans de donar-me per vençuda i arrencar-lo, vull conservar el meu complicat queixal. Tots desitgem que quan hi ha un problema el puguem resoldre sense perdre part de nosaltres, sense perdre el que fa que siguem nosaltres. Vull superar el problema sense perdre aquesta part de mi.

Em punxa. El problema se m’adorm lentament i de manera eficaç mentre parlo d’educació i sanitat amb l’auxiliar que dur uns cabells negres desordenats. Fa falta molta anestèsia per adormir segons quins problemes. Però per molt que s’adormin mai desapareixen; les bactèries segueixen cròniques i silencioses.

La dona d’ulls clars perfora fins a l’arrel. Busca el focus d’infecció, busca l’inici del meu problema i jo miro de trobar respostes en els seus ulls. Busco un gest, investigo, imagino i dedueixo, fins i tot predic. Observo que alguna cosa no va bé. Busco en els seus ulls un mirall que em parli del que tinc a dins tancat, a veure si trobo la resposta abans d’hora. Els humans fem incomptables prediccions, ens agrada: crec que si faig això m’anirà bé,  penso que si m’atreveixo a dir-li..., diria que funcionarà...

Quan acaba l’operació, es baixa la mascareta i deixo de predir. Em diu que tinc un queixal molt complicat i que poden passar tres coses: sembla que el blau va fent joc amb el verd, l’enigma es va descobrint. Si el queixal està esquerdat no es solucionarà el problema; la peça s’esquerda quan està molt dèbil i quan això passa no hi ha solució als problemes: les bactèries seguiran apoderant-se del meu petit espai fent-ho podrir tot. Suposem que no serà així. En queden dues més. Per altra banda, una de les arrels està esglaonada i això impedeix a la dona d’ulls rics en colors arribar fins al focus d’infecció. És un queixal difícil d’accedir-hi. Vol dir que no es podrà netejar correctament. Per últim, pot passar que es curi. Jugo amb un marcador de 2-1. Ho tinc difícil? La millor dentista de la zona em deriva com a cas complicat a un dels millors endodoncistes d’Espanya. Només penso < ai Déu meu, em costarà un ull de la cara solucionar un queixal> però no, el preu és el mateix. Estic de sort. El meu problema serà tractat per un dels millors. Segur que acabarà amb el focus d’infecció i les bactèries abandonaran el meu espai sense haver de renunciar a una part de mi. Tot es sabrà amb temps i paciència.

Els problemes profunds, d’arrel, són lents, volen temps. Les bactèries costen de marxar i quan ho fan deixen en la memòria de la peça, el record d’haver estat en un lloc a on tot estava infectat i podrit. La feina és recordar-ho perquè no torni a passar. S’ha de detectar a temps. L’anestèsia és només el començament.