Montcorbison i Letassi

 

La història que estic a punt de relatar té els seus inicis dos anys enrere. Aleshores, no tenia massa per mà circular per les alçades amb els grampons d’alpinisme. Els únics que em sabia posar amb facilitat eren els de córrer, i val a dir que la feina que són capaços de fer és altament considerable, es fan prou valents tot i que la dent és menudeta. Bé, doncs, aquesta és la història de com un cim de vaques, dit popularment als cims fàcils, m’ha vist fer marxa enrere dues vegades i pujar en tres ocasions.

El Montcorbison és un cim  molt conegut de la localitat de Vielha i Mijaran. La seva fama entre els locals ha acabat traspassant més enllà de les fronteres i ha convidat senderistes que arriben de totes les comunitats autònomes a pujar fins aquest cim a 2.172 metres. A dalt de tot hi ha esculpida de marbre la Mare de Déu de Mijaran, asseguda sobre una base feta de fusta i decorada amb rajoles amb els noms de totes les comunitats, una al costat de l’altre, fent-se costat. Algunes d’elles, però, ja no hi són, en queden les cantonades esquinçades per ves a saber quin fenomen natural, múltiples interpretacions i històries se’n podrien extreure del fet.

La primera vegada que hi vaig pujar, els gairebé sis-cents metres positius que s’enlairen en dos quilòmetres i mig, s’havien convertit en un bloc de gel. Era primavera i el sol picava amb força. Tot i els meus esforços per seguir la petjada, a gairebé 50 metres del cim, acabaven en relliscada. El cim de vaques m’advertia per primera vegada i em feia saber que la seva prominència no era pas una bagatel·la, i menys en aquelles condicions. Retirada fins a la bassa d’Oles.

Aquest març, cobert de neu de dalt a baix i amb un risc marcat d’allau a dalt del cim, el Montcorbison presentava una altra cara de la moneda. Es cobria d’hivernada. De dins les seves carns li naixia una boira gelada que deambulava com una morta aferrant-se tant com podia al camí de pujada. La Mare de Déu, al capdamunt de la muntanya, se n’abstenia. Llepada de gebre, cruixia entre Catalunya i el País Basc. El cim emblemàtic l’havia adormit, li havia fet tancar els ulls fins a la primavera. Tant era que portéssim grampons d’alpinisme, tant era que poguéssim entrar dins d’aquest fum espès, la neu fins a la cintura ens va frenar a l’antena, a vint metres de la verge.

Considerat cim, vam desfer avall la verticalitat, però just abans d’arribar al cotxe vaig parar un moment, em vaig girar, i amunt, a dalt de tot, hi vaig clavar la mirada. Sobresortia de la nuvolada mig cos de l’antena i en aquell moment vaig saber que hi tornaria a pujar. La tercera és la bona diuen.

Avui, sota un sol d’agost abrasador, encès fins al límit, i amb un camí ple de pols enganxosa que em pujava fins als turmells, he passat pel costat de l’antena que nua de dalt a baix bullia de calor. Davant meu, les Maladetes i l'Aneto em premiaven amb unes vistes grandioses. Uns metres més endavant, la Mare de Déu de Mijaran havia obert els ulls, i amb un somriure espiritual i contemplatiu, em donava la benvinguda.

Perdiguero

 Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.

El pic del Perdiguero és el cim culminant del Massís del Perdiguero. Situat entre la vall de Benasc i l’Alta Garona, França, s’alça fins a 3.222 metres dins del parc natural del Posets-Maladeta.  

Sortim massa tard, Eduard. L’exigent tresmil que ens espera ens estirarà les orelles. En Tuc, el germà d’en Truffaut també ens acompanyarà a l’infernal i tètric cim. Aquesta vegada el meu company incondicional no romandrà al meu costat durant l’ascensió, i val a dir que sort en tindrà.

Deixem un cotxe a Literola i l’altre a Remuñé. Comencem la pujada per Remuñé, fet que ens estalviarà una forta inclinació però ens traurà moltes hores per arribar al cim. El camí brolla al costat d’un riu que ara sí ara no, anirem veient. El verd per sobre el qual passem, aviat es perdrà, i mai més apareixerà. El pedregam el fulminarà, es dissiparà entre aquesta infinita tartera de roques de totes les mides esquinçades i mogudes pel temps. Començo a ser conscient d’on soc i del que suposarà fer cim a aquest tresmil. Tant és així, que el meu company es repensa la jugada i em proposa esperar-me al llac de Literola mentre jo m’esgarrapi pujant.   

Quan la tartera de quatre-cents metres positius s’acaba, el llac de Literola apareix esplèndid i transparent sota un cel blau i enlluernador d’estiu. Un instant generós que amaina un xic l’isolament de pedres que acabem de passar. Quan aparto la vista del llac, començo a enquadrar, a mà esquerra, la inacabable pujada al cim del Perdiguero. Fixo la mirada al punt més alt, passo molt de pressa per sobre del que hauré de fer fins a arribar al cim. Però el que veig, no l’és encara, és només la Fita del Perdiguero, un altre cim abans de culminar-lo i això no ho sé pas aquí baix de tot. Soc una ignorant del que vindrà. Tot i així, decideixo pujar completament sola.

Pas a pas, pedra a pedra els minuts van passant sobre la negror de l’exigent cim. Em faig saber a mi mateixa, i en veu alta, que serà dur, però les paraules m’abandonen empeses sobtadament pel vent que les escampa per totes direccions i torno a quedar sola.

Paro un moment. Miro avall. El llac s’ha fet petit sota els meus peus. Penso a deixar-ho. No té cap sentit. Baixa i torna a casa. I llavors, penso per què he començat. Estàs a tres-cents metres del cim, em diu un home que ha aparegut d’entre les pedres. Un parell d’hores. Ostres! D’on ha sortit? I què diu ara aquest beneit que cremaré dues hores per fer tres-cents metres positius? Sí que està fotuda la cosa. I alguna cosa em neix de tan a dins i amb tanta ràbia que em fa encara tirar més fort amunt. Ja ho veurem això. Miro el rellotge. Arribo a la Fita del Perdiguero. Veig la cresta i el cim. Ara sí que l’hem parit, tot el que queda encara. Passo la cresta i mentre vaig decidint per on grimpar i omplo d’aire fins a l’últim racó del pit, agreixo al meu pare i a la meva mare que ja no hi és, haver-me fet així. Així no sé ben bé com, però amb força per arribar fins al cim del Perdiguero.

La baixada, aquí, me la vull estalviar. N’hi ha prou amb haver-la patit una vegada. Només diré que mentre la ballàvem, tots tres, i s’anaven acumulant els gairebé 3.400 metres positius i negatius de la demoníaca vall, un grapat de metres més avall, es començava a confessar, obrint-se pas, el circ de l’Aneto, que ple d’energia i fulminant-me altra vegada, em recordava ( del llatí re de nou cordis cor, tornar a passar pel cor): Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.        

Garmo Negro

 El Garmo Negro, situat a la vall de Tena, en ple cor dels Pirineus d’Osca, és un dels tresmils més a l’abast que hi ha de la zona. La seva accessibilitat es demostra amb la gran afluència de gent de totes les edats i equipats de totes les maneres possibles que intenten coronar el cim.

 Aquesta és la versió oficial que la cultura esportiva emet diàfanament arreu, sense menystenir l’exigència física que cal demostrar en l’ascensió. El tresmil aragonès, fet de blocs de pedra, pols de color canyella i verticalitat, és una explosió intransigent que gira l’esquena a qui no és capaç de sostenir amb perseverança els cinc quilòmetres amb 1450 de desnivell positiu de pujada que comencen al poble pirinenc de Panticosa i arriben fins a 3.064 metres.

Truffaut, lleva’t, au va, que ens espera una jornada d’alta muntanya de la bona. El meu llebrer, que mig endormiscat i en sentir el substantiu màgic aixeca les orelles perfectament alineades entre elles de punta a punta, es posa dret estirant i ensenyant les seves àgils, elèctriques i despampanants (que causen esbalaïment) potes fetes de múscul i ferro. S’espolsa. Cop de cua a la cara sense previ avís. Fa molt mal, és com una fuetejada que em torna a la realitat després de la contemplació del seu espatarrant cos. Malparit, càgon l’ou, cagoncony, cagondena, mecàgon la mar salada, i fins i tot cagondeu, penso i renego tots aquests sinònims acceptats al diccionari de la llengua catalana.

 Mentre em desfogo i vaig deixant anar tota la sinonímia, la Lulú acaba d’engegar el primer marramau del dia enmig d’aquesta batalla lingüística que no té més intenció que la d’esbravar el meu mal humor i de pas, demostrar-me la meva capacitat filològica. Té gana i s’ha sumat a la lluita sense cap debilitat en l’estratègia, fent servir el seu propi diccionari, les paraules del qual tenen una etimologia molt reduïda i desconeguda. Qui en deu saber l’origen, vaig investigant mentre els dono menjar, omplo d’aigua el bol, obro les finestres i pujo mosquiteres perquè la felina estigui confortable i en un lloc segur mentre duri l’expedició al cim del Garmo Negro.

El cel a Baños de Panticosa és totalment negre, encara. Hem aparcat al costat del llac, a l’ibón de los Baños. Són les sis del matí. Les ànsies han transformat la puntualitat en un fet desorganitzat. Soc una esveramenta, un sac de nervis. Impacient per calçar-me aquest tresmil decideixo esperar uns minuts i permetre que l’albada dissolgui la nit esquitxada d’estrelles. Esperaré fins que el carro petit, satisfet d’una feina plenament realitzada, s’abandoni a la claror del primer dia d’agost.

Frec a frec, tots dos sols, en Truffaut i jo comencem a pujar amb ganes amunt. Davant nostre no hi ha ningú més, estarem completament sols fins que no encarem el tram de pedres, on l’Òscar, un pagès de Reus ens farà costat. Tocats per la diana matinera arranquem capa dalt. El primer quilòmetre es fa per un corriol molt fàcil fins que s’arriba a un pedregam ple de fites. En Truffaut i jo saltem per sobre les pedres amb un teva-meva. Competeixo amb les seves llargues i hàbils potes que no en tenen ni per començar amb les meves. L’un per l’altre arribem fins al coll i encarem l’últim tram verticalíssim que ens duu a les portes del cim, un balcó abismal on sento que soc molt a prop de ser al paradís. Distingeixo els Infiernos, el Vignemale, el Midi d’Osseau, l’Anayet i fins i tot el Montperdut. A vegades, el que observo és tan bonic que es deixa anar dins meu amb una profunda tristesa, i no ho entenc, però és així, és tant el que sento que fa mal.

L’un per l’altre desfem la verticalitat que convertida gairebé en un salt al buit es diverteix sobretot amb mi. En Truffaut es comporta tan bé i em fa tant cas que he deixat de patir per ell i m’he entregat al moment. Dues hores i quaranta-cinc minuts per pujar i dues hores i mitja per baixar ens converteixen en dos animals esgotats que tot i lluny de competir amb els rècords desbordants dels malalts de la zona, podem celebrar molt satisfets. Parla per tu, pensa ell, jo encara estic fent l’escalfament.

Arribem a Baños de Panticosa. El carro petit, recolzat sobre el daurat de la claror, sura invisible, i ambiciona pacient, com cada dia, que arribi l’hora de sortir  estrellat al cel.

Anayet

 

L’Anayet és un famós cim situat als Pirineus aragonesos, gairebé a la frontera amb França. L’impressionant pollegó són les restes d’un volcà que es va esfondrar i de les quals en va quedar només mitja part, la xemeneia. Així doncs, el massís de l’Anayet es considera un vestigi admirable d’una antiga caldera volcànica.

Set del matí. El vent bufa amb força, fa trontollar el càmping Escarra, es filtra per sota els avancés de les caravanes amb residència permanent. Observo, mig adormida encara, com és capaç d’inflar-los fins al límit.  La pàtina que duen al llom fa evident les eternes pernoctacions a l’aguait de les inclemències del temps. Sobreviuen a tempestes, a les flamarades del sol i a les glaçades de les nits estrellades d’hivern.            

Amb no més de deu minuts ens plantem a l’inici de la ruta. El primer quilòmetre i mig transcorre per una pista asfaltada que tanquen duran l’època estival per evitar aglomeracions. Molt d’ull a la pista!, encara no en soc conscient, però no queda massa per adonar-me del que suposarà fer-la dues vegades d’anada i dues de tornada. Arribem als remuntadors de l’estació. Deixem l’asfalt. Pugem corriol amunt al costat d’un riu que fa uns mesos que ha deixat anar la gelor del massís avall. Una granota es deixa veure panxa enlaire dins l’aigua perquè ja és morta. Mà a la butxaca del mòbil. No el trobo. És clar que no, s’ha quedat a dins del cotxe juntament amb el moneder. Quin desastre, noia! Deixo la motxilla i començo a córrer dos quilòmetres avall. Passo els remuntadors. Passo l’asfalt. Arribo al Panda. Abans, però, paro un quatre per quatre que entra amb permís per la tanca que barra el pas. Em podries portar de pujada, si us plau? M’estalvio la pujada. Saludo un grup de nois que m’han preguntat què em passava mentre em veien baixar per la pista, ara fa uns moments. Posen cara de quina barra que tens.

 Després d’una bona pujada arribem a l’ibon de l’Anayet. El collet ja és aquí, intueixo que a sota jaurà en calma el llac que gairebé eixut vessa completament blau dins d’un grapat d’hectàrees de prat d’un verd esfereïdor que em deixa sense alè. El voregem i encarem cap amunt fins al pròxim coll, el que ens durà al peu d’un pas de cadenes que passem sense dificultat. Només un tram de xemeneia ens separa del cim. A dalt, el Midi d’Osseau apareix flotant sobre un mar de núvols, els duu enganxats a la cintura. Es veu que el Midi també són les restes d’un volcà.

Desfem cara avall el camí que ens durà fins als llacs un altre cop i d’aquí fins als remuntadors de l’estació d’esquí on ja m’espera per quarta vegada la pista asfaltada que ens portarà fins al Panda. Enrere deixem un Anayet apagat de fa molt anys, però viu, molt viu. El foc se li ha mort, però l’energia no s’ha extingit, al contrari, hi és molt present, a cada grimpada que s’hi fa. Torno al càmping amb gairebé vint quilòmetres al damunt i mil metres positius a les cames. El vent ja no hi bufa, les caravanes han deixat de bramar i el batibull ha pres relleu en aquest dimarts de juliol tan encertat.

Pirineus aragonesos, Loulou

L’única cosa constant a la vida és el canvi, diu un proverbi xinès.

És final de setmana. Sobre un dissabte de juliol de cel radiant i una fredor insòlita, alliberada de cop, decideixo posar fil a l’agulla al meu viatge als Pirineus aragonesos. Els carrers del meu poble són plens de gent que amunt i avall es passegen tot agraint i respirant l’aire indulgent que fora de temporada ha ensopegat amb la capital de la Selva apagant la foguera acampada des de feia mesos.

A dins del Panda, ple fins a les orelles, s’hi han adaptat per força, totes les eines materials (a vegades poc necessàries per viure) que amb menys d’un metre quadrat, han hagut de fer-se un lloc a empentes. Motor encès. Ronca un Panda generós. Enmig de tanta cosa terrenal, ara en calma, en Truffaut, la Loulou i jo comencem a rodar mig enganxats a l’asfalt. Ràdio encesa. Per Catalunya Ràdio surt molt encertat el proverbi xinès. I tant, tota la raó. A un pam tinc la Loulou, una de les meves felines que experimenta en pròpia porta el gol del proverbi. Fa uns quants mesos li van diagnosticar hipertiroïdisme i l’he de medicar matí i tarda. Primera vegada a la caravana, veurem com digereix l’aforisme oriental.

Arribem al càmping de Baldellou. Hi farem nit. Quin país per aquí a baix! Després de cremar roda durant cinc hores arribem a un poble aragonès deixat de la mà de Déu, un desert de blat. M’enduc la primera glopada de xafogor que arriba d’un sòl daurat desgastat de tanta intempèrie. D’un cop quedo desolada, estic de dol buscant algun bri de Pirineus, encara que només sigui una engruna. Entro al càmping d’una mala peça i fent molta maniobra. Les hores m’estan passant factura i començo a estar farta de tant de canvi i tanta puta martingala. En aquest país infernal no hi corre l’aire! La caravana va on li rota i em comença a pujar la mosca al nas.

Després d’un milió de marramaus engabiats deixo anar la Loulou, la campiona de la jornada, que ha aguantat estoicament la patacada del canvi constant. Li he comprat Feliway, una poció màgica, una droga prodigiosa que a través d’un difusor deixa anar feromones felines que ajuden a afrontar aquest anar i venir de la vida. Els calma de forma natural i els ajuda a sentir-se còmodes fora de casa. La cosa és que el difusor està pensat per a espais més grans. Ara mateix, casa nostra fa tres metres quadrats i la Loulou ja està de panxa enlaire fregant-se l’esquena amb uns ulls desorbitats i pertorbats, es mou com s’hi estigués totalment grillada, fet que em porta a interpretar que el que corre per les seves benes és una sobredosi de cavall, això sí, portada amb molta dignitat.

Els fanals s’encenen i al cel clar s’hi comença a barrejar la foscor que està a punt d’entrar dins el poble del diantre. Totes  tres al llit, descansem després d’un dia dur de rosegar. El Feliway va fent, i a Catalunya Ràdio deuen continuar amb la seva. A la seu de la cultura oriental algú n’està pensant alguna de bona. Nosaltres comencem a afluixar el peu de l’accelerador i ens fonem, amb delit,  amb la temperatura que comença a baixar estrepitosament.

Avui, les meves paraules van dedicades a tu, Max, que tot i que no eres meu em vas robar el cor i a tots els animals que afronten una malaltia i els desitjo que l’única cosa constant a les seves vides sigui el canvi, un canvi positiu que els deixi estabornits de plaer, de felicitat, fins que els ulls els quedin girats d’eufòria, amb una sobredosi de gust que els duri de per vida.

Aneto, el sostre dels Pirineus

 << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar>> va afirmar, com si fos una sentència, la conductora de l’autobús que  a punt d’iniciar el trajecte Benasque a la Besurta ens va etzibar amb supremacia. Així va començar la nostra ascensió al sostre del Pirineus. << Ni tan mal.>> que diria el meu alumnat.

 Després d’un viatge ben rodat, segur i sense incidències, arribem a Benasque. Aparquem el cotxe molt a prop de la parada de l’autobús. Quatre passes ens acosten fins a la porta del vehicle de la profeta, la superba. I aquí s’engega tota la profecia: no hem pensat a treure prou diners en efectiu per fer front a un bitllet d’anada i tornada. Oració causal: no tenim prou diners en efectiu perquè alguna cosa bona ha de venir, o bé: alguna cosa bona ha de venir per aquest motiu no tenim prou diners en efectiu. La qüestió és que a la conductora se li ha començat a arrugar el front i em sembla un gest de forta tempesta, però la punyetera encara té prou temps per articular una bona oració causal. Totes les paraules estan ben connectades amb una bona conseqüència. Impol·luta, l’oració serà el nostre motor, el motiu i l’origen de totes les nostres desgràcies o esdevindrà la nostra fortuna, el nostre encert i la nostra astrugància.

Dins de l’autobús tot està en un estricte ordre, tot menys les meves pulsacions que desamparades de la situació han quedat penjades en la inòpia. Mentre em concentro en fer un parell de respiracions profundes, pels vidres del boeing 747 amb direcció al paradís, regalima la pluja: chubascos, deia la previsió. Que Déu ens empari, en el cas que n’hi hagi, de Déu, és clar.

En Joan i jo arribem al refugi de la Renclusa amb el goteig i la nuvolada trepitjant-nos els talons. Aquí  hi passarem dues nits alimentats per dos sopars vegetarians dels quals el tant per cent més alt se l’enduran els ous fregits, els protas de la nostra pujada de colesterol. Abans, però, tenim altres plans: investiguem el terreny, busquem l’inici de la ruta i ens posem en contacte amb l’energia de la zona.

Arriba l’hora d’anar a dormir i a sobre els cims encara s’hi veu, coronant absolutista, una boira espessa que no cedirà fins que la nit no hagi complidament dominat el Massís de la Maladeta. Aquestes són per a mi les pitjors hores. Quan el dia s’apaga una profunda enyorança se’m fica a dins i em cala fins al moll de l’os. I no puc evitar-ho. Estic nerviosa pel que vindrà l’endemà i necessito que tot estigui sota control: la família. Tinc molt a favor que en Joan i jo ens coneixem de fa molts anys, junts hem viscut moltes borrasques, ens avalen molts quilòmetres i sabem com tractar-nos.

Quatre del matí. El despertador no ha tingut l’oportunitat de sonar i ni falta que fa. Ja soc en peu, nerviosa com una mala cosa. El dia no té cap intenció de despuntar encara. Frontal al cap i amunt. Direcció al Salterillo per evitar gran part de la glacera en pèssimes condicions anem a petar a un camí moltes vegades perdedor però molt interessant. Fet l’escalfament, el paisatge canvia rotundament. Els blocs de pedra predominen per allà on passem. Seguim fil per randa les fites ben col·locades, no té pèrdua, ho estem fent molt bé. Mentre ens posem al dia de les nostres vivències el cel també ha decidit que l’escalfament està fet. De cop i volta queda ben enrabiat, i tot i que ho veiem a cotes altes i encara queda un bon tros per arribar-hi no ens fa massa gràcia. Decidim seguir pujant amb el nas una mica arrufat. Parada. Grampons. Encarem la inevitable pujada final de la glacera abans de començar una grimpadeta molt divertida. I ara sí. Grampons clavats. Què fem?, la boira és cada vegada més austera i ara no només la tenim al cim sinó que l’enverinada puja per sota, ha vessat a dins la vall de manera galopant i com una fletxa rabiosa per fer diana ha vingut fins als nostres peus. Intercanvi de dades de computadora a computadora. Equip R&R traient fum. És necessari fer bon equip a la muntanya. Mentre vaig rosegant  l’oració causal de la profeta: << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar >> a un grapat de quilòmetres avall el verd ens pica l’ullet: Això es pot salvar diu, com la cançó de Sau.

<<Aquí el tens>>. Davant nostre el pas de Mahoma escup una boira delirant, i calat de dalt a baix per aquest fum al·lucinant i del tot oníric ensenya la seva cresta curta però sonada. Cuando las cosas se complican…em descordo la motxilla i la deixo al començament del pas.  Completament absorta començo les primeres passes. Estic tan a gust i segura que l’energia s’estrella a dins meu i em deixa com una dement. Soc una adepta del profeta mentre duri la xalada. Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar.

Aquest matí, a casa, només d’obrir els ulls m’he fet la mateixa pregunta de sempre, la que em faig quan visc una experiència tremenda. I quan he obert la boca per respondre’m ha començat a sortir de dins meu la boira delirant que revifada del tot i amb una veu sòbria ha dit: sí, és real.