Sense cita prèvia

Dorm dins meu. Avui entro en un teatre tranquil. He tocat amb força la meva terra i he deixat l’energia en una petjada sobre la roca més alta de Santa Coloma. Observo un poble en calma. Observo la teva cara serena. El teu somriure em sembla més alt encara. Estàs per sobre la nostra terra. He deixat que la boira es perdés. Ja no recordo quan va començar a créixer. Els camins s’omplen d’una tèbia tranquil·litat. Dorm dins meu embolcallada de tu. Corro per sobre la terra que m’endureix i sóc feliç. Les teves disputes no m’aturen, em fan trepitjar encara més fort. Estàs feta de bonança i tempesta, sempre en una direcció. Aquella que ens ha vist néixer a tu i a mi junts, des del primer dia. Dorm dins meu la que ens ha fet tan feliç.

L’obra està a punt de començar. Fem una última mossegada a les llaminadures de can Malé. Avui estic asseguda sobre una butaca més còmode, gairebé sembla com si no hi fos. S’han apagat les llums.

La sala fosca assenyala al mig del passadís. Hi ha un noi molt menudet i prim. Li cau un raig de llum a sobre i l’obra comença. M’agrada l’inici perquè acabarà igual. M’agraden els capicues.

L’Humbert espera una noia, té una cita. Un amic li ha deixat el seu pis perquè pugui intimar amb ella. El pis es converteix en una olla de grills. Entra en escena la dona del pintor del pis de dalt. La Chris està interpretada per una amiga, la Farners Serra. Em crec el seu personatge. La seva parella és pintor i això potser ho fa més fàcil per a mi. Al començament la Chris està feta un bon sac de nervis, no aconsegueixo calmar el batec que em transmet. La Beth és un personatge que em fa força nosa però hi és perquè segueix el fil de la Salomé, la model. La Raquel Massaguer té el paper molt ben après, se l’ha fet seu. M’agrada perquè es veu una interpretació molt fresca. És tot un bon embolic i encara no he començat a veure un personatge potent que doni un pes important a l’obra.

De cop i volta uns cabells grassos, unes ulleres de biblioteca i uns pantalons curts es planten davant nostre. Sento en Joan que riu. Sé qui és. L’Adam Prat, el seu company de feina, acaba de fer l’entrada que esperava. Acaba de donar la volta a l’obra. En Serafí és un home inexpert i de lletres que també té una cita al mateix pis de l’amic de l’Humbert. Hi ha hagut un malentès, molt típic de les comèdies. El fidel seguidor de la dieta la llimona, l’all i la ceba em té entusiasmada amb les ganyotes que fabrica a cada moment. El llenguatge corporal que acompanya al guió és excel·lent però pel meu gust el voldria més callat i no tan exaltat. Hi ha dos pols en aquesta obra: l’Humbert és l’ordre i la calma, en Serafí la desinhibició, és el desenfrenat. Són ells qui porten el pes de l’obre. El meu preferit, ell, en Serafí. El noi menudet i que no aconsegueix la seva cita acaba en el mateix punt que comença. Un bon ordre, una bona direcció. Si no hi haguessin tants crits i tot hagués estat més controlat, hagués guanyat molt més.

El teatre es fa clar. Em quedo amb la dieta de la llimona, l’all i la ceba. Un altre diumenge que passa. Encara ens queden un parell de llaminadures. El meu cos cansat demana el contrast del dolç i àcid d’aquesta aranya de colors que hi ha al fons de la bossa de can Malé. L’agafo, i tot veient com en Joan i l’Adam parlen, me l’enduc a la boca. Sento el dolç i l’àcid.

L'amor no té cap fórmula

Quan vaig al teatre sóc optimista, espero trobar-me amb una bona obra, sentir que he escollit bé i que he aprofitat el temps. Però no sempre ho aconsegueixo. Diuen que els quatre primers minuts d’una exposició són els més importants, és quan examinem a fons els moviments i les expressions de qui es comunica, són els minuts que ens porten a fer les valoracions. Hi ha obres precoces. Saps que seran bones només de llegir la sinopsi. Quan paraules i gestos ja són sobre l’escenari dibuixant el que hem llegit, ens sentim còmodes. Hi ha obres senzilles, complexes, agradables, tendres, intel·ligents, divertides..., hi ha obres que ho són tot i també  que no són res. Hi ha obres com L’amor no té cap fórmula. Esperes que per fi, després de molta estona assegut, passi alguna cosa que et faci sentir bé, però no apareix mai. Ja fa molta estona que han passat els primers quatre minuts.

Teniu quatre tresors que heu de conservar molt bé: primer de tot aquest llit tan ben pensat i dissenyat, val la pena que el conserveu. Algunes de les escenes que hi heu representat estan bé. Dieu que és un musical però la poca experiència que tinc en musicals em diu que està força lluny de ser-ho. Si ha de ser un musical, que ho sigui per la fantàstica veu que té la noia dels vestits brillants. Em sap tan de greu no dir-ne el seu nom. M’agradaria haver entès molt més però ni tan sols sabia el paper que jugaven els actors. Però el d’un d’ells sí que  me’l sé: Marc Ramionet. Marc, cada vegada que sorties en escena em feies creure que l’obra valia la pena, tu i la teva parella que no sé si serà la Marta o la Monic. De totes maneres  hi ha una escena que m’ha agradat moltíssim, sobretot per aquest canvi de lloc i temps tan ràpid i ben aconseguit. Quan les noies estan parlant al bar i la teva parella es disposa a parlar de la vostra última trobada. La Marta o la Monic se’n va al llit i les noies es queden observant. Una molt bona manera de traslladar el diàleg a l’acció. Em va agradar molt.

Teniu tres actors i un llit. La resta és pur caos i absurd, fins i tot vulgar. S’ha de ser molt bo per dur tants escenaris a l’hora. Sempre he pensat que és molt difícil fer comèdies. Que n’és d’intel·ligent i bo l’humor del Tricicle i sense dir ni piu. Callar és la manera més respectuosa si no vols dir una ximpleria. La sensualitat i l’erotisme s’aconsegueix insinuant i no ensenyant tantes calces.

S’ha acabat l’obra. Me’n vaig de la sala.

Burundanga

És el final, és diumenge. Sempre són tristos. Duc una fred vençuda, gairebé esvaïda que encara se’m posa a dins. Cal la força per suportar el pes de la setmana, cal la lluita per rebre’n una de nova. És diumenge, és el final.

Burundanga, la primera obra d’aquest 20é concurs Rafael Anglada, és la droga de la veritat i també la dels violadors; fa que no recordis res una vegada passats els efectes. En diuen la droga de la veritat perquè t’arrenca de dins els teus secrets, siguin quins siguin, per Burundanga no hi ha límits. Bé prou que ho sap en Manel, la parella de la Berta. S’empassarà Burundanga i sortirà la veritat, dirà paraules sinceres, dirà que l’estima i també, que és un terrorista. Ella només volia saber si en Manel l’estimava, si podia confiar en ell, si podia passar la resta de la seva vida amb l’home que l’havia deixat embarassada, no volia saber que era un membre d’ETA, i tant que no, però jugar amb drogues és jugar amb foc, això és el que ens diuen sempre.

Mentre anava cap al teatre colomenc, pensava que no seria capaç, que no sabria veure-la amb ulls verges; pensava que em dedicaria a fer comparacions amb el Burundanga d’en Carles Canut que vaig veure fa un any a aquest mateix teatre, el teatre dels professionals, però m’equivocava. Una altra vegada el teatre amateur m’ha demostrat que és molt professional.

Els crits de la Magda Canaleta enceten els primers desconcertats minuts de l’obra. No em sento massa còmoda, la veritat. Observo com tremola tota ella i com se li escapa l’energia en cada paraula que fa sortir a garrotades de la boca. Però poc a poc es va calmant i jo també. La Berta està feta d’una altra pasta, la Laia Canaleta porta la calma que demana la situació. És la persona més afectada però se’n surt prou bé. La vida ja ens ho ensenya això: a vegades la gent que ens envolta és qui més es preocupa, molt més que nosaltres que tenim el problema. Sílvia, deixa de fotre el nas ens els problemes de la Berta! Això és el que li diria! És igual si sou amigues. Hi ha coses que és millor passar-les sols, ben sols!

Quan arriba en Manel, li fan beure la cervesa, la que porta Burundanga. A partir d’aquí comença l’obra. En Carles Andreu es veu molt tranquil, sap molt bé com ha de fer sortir el personatge, el té per mà. En Manel diu que és un terrorista i que en Gorka, el seu amic que està apunt d’arribar al pis on són, també és d’ETA. Ja tenim l’obra en marxa. Nosaltres volíem saber si en Manel estimava la Sílvia però la cosa es complica. Arriba en Gorka. Trobo que li escau molt bé aquest personatge a Ramon Fàbregas, sembla de veritat que sigui basc.

L’obra comença de veritat quan entra en escena l’ostatge. Tinc moltes ganes de veure en acció a Jaume Fàbregas. Inevitablement vull fer comparacions amb en Canut. L’obra és del grup de teatre de Sant Hilari. I tant que ho és de Sant Hilari! És com menjar Nutella! Hi ha molts tipus de xocolates però no com la Nutella. L’accent de l’ostatge és de Sant Hilari!: Aquell “perdonad pero me habéis atado muy mal” només pot venir d’allà dalt. Heu donat a l’obra la vostra pròpia marca registrada! Sou una Nutella, us diferencieu. En Canut és molt Canut i la seva representació va ser obra d’un mestre però en Jaume Fàbregas està fet per aquest personatge. Té força i caràcter i saps què és Burundanga des del moment que entra ell en escena, els minuts passen ràpids i no te n’adones que ja ets al final. Les primeres paraules de l’oncle de la Sílvia i les últimes gairebé s’enllacen.

Torna a ser diumenge quan es fa clar al teatre. Una petita depressió després d’oblidar on ets. El més difícil és aixecar-te i abandonar l’espai de ficció. Diuen que hi ha dues grans frustracions a la vida: la primera és no aconseguir allò que vols i l’altre és aconseguir-ho. El buit que deixa  el plaer és el que  provoca  dolor. El buit és dolor. He deixat el diumenge a l’entrada del teatre però acabo de veure que m’està esperant a fora. M’ha dit que m’acompanya fins a casa. Sento un altre cop aquella fred gairebé desfeta que s’ha tornat a posar a dins. Torna a ser diumenge. Torna a ser el final.

Dolç, amarg i àcid

Les portes del temple són transparents. Deixen veure, de seguida, el que és, sense enganys. Hagués preferit no veure res abans d’obrir la porta, passar de la foscor de les vuit del vespre a la vida alegre de les túniques taronges i els budes daurats de cabells curts, però veig, prematurament, què hi passa.  Observo com la gent es descalça per pujar al temple mentre faig entrar mitja part de mi que encara és fora. Les portes s’obren cap a fora, els peus descalços pugen lentament, en silenci. Les portes es tanquen darrere meu. Sento l’olor calenta del temple. El que passarà aquí dins s’endurà l’any que estem a punt de deixar. Quan surti, veuré les restes de les vuit del vespre. La gèlida nit d’un nou any ens caurà a sobre.

Vaig rebre un correu del Temple budista Kadampa que hi ha a Montserrat dos dies abans que s’acabés el 2013. Fa dos mesos que en rebo d’aquesta comunitat de budistes que hi ha a Girona i a Barcelona. Vaig conèixer una monja mentre treballava per Fundació Josep Carreras i des d’aquell dia, m’envien informació sobre les seves activitats. El 2014 el rebré sobre aquest temple de Montserrat, només cal que obri el correu que m’acaben d’enviar, la resta vindrà sola. El menú vegetarià de mil sabors és ideal per en Joan, segur que estarà content, i el lloc és del tot temptador, una bona experiència. Sempre estic disposada a descobrir noves cultures i sobretot si l’excusa és un tast gastronòmic. La cultura es comprèn millor si és a través del paladar.

Assegut tal i com descansen els de taronja, comença la meditació de les vuit. El que més em sorprèn és la naturalitat amb què es dirigeix a nosaltres. Te’n dones compte de la diferència que hi ha amb religions que coneixem. La nostra cultura s’alimenta del Catolicisme i els seus precs als quals mai he cregut. El discurs d’aquest noi és real, proper, el que proposa està a l’abast de tothom. La base del pensament està feta de propòsits tan senzills i amb tanta lògica que no costa gens entrar-hi des del primer moment.

 “Mis inicios en el Budismo y en las meditaciones están en Inglaterra, en un viaje que hice con mis padres. Así empieza todo, así entré en este mundo. Recuerdo mis padres enfadados por pequeños contratiempos que ofrecen los viajes: que si no me sale algo que quiero hacer, que si no he ido donde yo quería…me parecían problemas sin importancia, yo quería ir a una de las sesiones de meditación que hacían cerca de donde estábamos.  Aquellas sesiones me llevaron aquí, a donde estoy ahora mismo. Me acuerdo de mi padre. Tenía dos opciones: quedarse en la habitación con mi madre o venirse conmigo a las meditaciones. Decidió venirse conmigo. Para no perder el tiempo llevó sus crucigramas. No tengo ni idea si los hacía mientras yo meditaba pero el caso es que cambió su humor, quizá sea porque después de estar tanto tiempo callado el pobre hombre lo que quería era hacer bromas, quien sabe.”

Si el Papa fos tan senzill, tan humil...si Mahoma pogués fer bromes...

És curiós, el Budisme recull, en les seves oracions, paraules que s’expliquen a través de la Lingüística. “Tara nace de la sílaba verde TAM” sap que és difícil d’explicar però és molt bon comunicador i se’n surt molt bé. Ens fa imaginar el mar i ens diu que la paraula mar està formada per una sola síl·laba, fins aquí bé. Llavors ens demana que comprenguem que totes les coses neixen de les paraules i de les síl·labes i que encara que anem al mar i agafem aigua en un pot, no podrem dir que el mar és el que hi ha a dins  perquè el mar és molt més complicat de definir. El mar és la representació mental. Miro en Joan al·lucinada i penso que aquest home està recitant Wittgenstein i potser ni ho sap. Això es posa interessant, molt interessant. La base del pensament budista de la mà d’un lingüísta.

 Les síl·labes acceleren el final de l’any, el temps passa i alhora  sento com flota aturat en la veu tranquil·la de les paraules. Sento pau. Estic tranquil·la. Tinc ganes de plorar i se’m neguen els ulls. Em Joan està a la meva esquerra, immòbil, atent. Ens demana que imaginem com seria treure el patiment de tots els éssers vius, que cap ésser sentís dolor. Fer desaparèixer el nostre Ego, la nostra necessitat i dedicar l’atenció en els altres. Els hem d’estimar, nosaltres hem de desaparèixer. Tanca els ulls, imagina que l’univers desapareix i tu també.

Si tu desapareixes, el dolor també.

Com puc fer que ningú senti dolor? Tot és tan lògic i tan difícil! però el fet no és que passi de veritat, em sembla, si ho he entès bé, que el que importa és que t’ho puguis imaginar perquè està demostrat científicament que això fa que la teva ment sigui més sana i feliç. Tot això de fer desaparèixer l’Ego, les necessitats em semblen principis suïcides i no pas físics sinó mentals. Si vols estar en pau, i no sentir dolor has de renunciar a qui ets. Té sentit: no porten joies, ni perfums, res que els caracteritzi. Porten túniques de colors vius  i els cabells curts. La mirada és serena com un dia de mar calmada.

Seiem a taula. Sembla que no veuen alcohol però acaben de portar unes ampolles de vi. No és el vi que acostumem a beure, és sense alcohol, el que m’imaginava. Tinc molta curiositat. El primer glop és dolç i fresc. Em relaxa. És deliciós. No és res més que raïm i poma però té tota l'aparença d'un reserva. Sembla que en això sí que volen aparentar, volen que ens sentim a gust però no perdem de vista a on som. Verdures que prenen la forma d'una bona empanada de croquetes i ous farcits. Patés vegetals amb curri...falta poc per acabar l’any. El reserva és fresc i dolç i tot és nou.

El Brownie està cobert de granets daurats. La grana rosada de la magrana s’enfonsa en el gelat de vainilla que es desfà. Dolç, amarg i àcid. Està a punt de començar el nou any. Tanquem els ulls. Meditem. Desitgem la felicitat dels altres. Sonen les dotze amb un “dong” oriental. Encara sento la dolçor de la vainilla, el gust de la xocolata amarga i l’acidesa de la magrana. El 2014 és aquí. Obro la mà i veig que em queden raïms, veig les llavors dels que m’he menjat fa només un minut, l’any passat, miro enrere i veig les portes del temple, transparents, veig què hi ha fora. No res, només les restes d’un any que no tornarà, igual que les llavors.

 És el moment de sortir. Veig què hi ha fora del temple. Veig el que em feia por des que hem entrat, no hi ha res, buit. Ara m’agrada que siguin transparents. Empenyem les portes cap a fora. Es tanquen. El què hi ha davant meu és la gèlida nit d’un nou any que ens està a punt de caure a sobre.

Les coses bones estan fetes a mà

Es Mercadal és un poblet situat al centre de l’illa. El sostre dels carrers està fet de festa major. Hem entrat en dies de festa, la gent omple el petit poble menorquí pintat de blanc.

 Les ensaïmades que van dins de capses hexagonals no m’agraden. Un dels carrers principals ens deixa als peus d’un forn de pa que en venen. Ara que he tingut el gust per tastar-les prefereixo les de tota la vida, les individuals, són més amassades, toves i gustoses. Al costat de l’apartament hi ha la Júlia que les fa molt bones. Aquest matí, el meu antull ha fet anar en Joan, vestit de Tribu, a veure la Júlia i ha tornat amb un parell d’ensaïmades fetes a mà, bones, igual que les meves avarques rústiques de color original.

Després d’encarregar l’ensaïmada, agafem una carretera estreta que ens enfila fins al punt més alt de l’illa: 357 metres fa el santuari del Toro. Unes bones vistes és el que ens ofereix la muntanya més alta, res més. Una bona carretera amb fort desnivell diverteix als motoristes que noten de veritat les rampes de l’asfalt.

A vegades és millor no saber res del lloc que has de visitar, la predisposició pot esgarrar-te el paisatge. M’havien dit que la platja Macarella i Macarelleta eren unes de les millors i quan vaig arribar-hi me’n vaig dur una decepció. Aquesta vegada, després de visitar el Monte Toro, la cala Pregonda ens va oferir un entorn excepcional. És una reserva de biosfera molt fràgil on els animals han après a sobreviure amb la poca vegetació que hi ha i als canvis que ha anat patint. Un lloc molt recomanable, el pas fins a la cala Pregonda és un espectacle, abans d’arribar a la cala n’hi ha una altra on la gent s’ha dedicat a amuntegar pedres fent petits pilons, potser va començar essent una senyalització del camí de cavalls i s’ha acabat convertint en un punt turístic on tothom munta el seu. La cala Pregonda és excel·lent, pel meu gust molt millor que Macarella i Macarelleta.

De tornada, visitem Fornells i la seva torre de defensa. És bastant curiosa i les vistes des de dalt són molt agradables. El nord és molt diferent del sud, hi ha més calma, tot és més tranquil i el paisatge és més verd. Un consell que donaria a la gent que vol visitar Menorca és que no cal llegir massa, només caminar i veure amb els propis ulls, a vegades és millor no saber a on vas.

Hola Naveta! maca!

Ahir el gat no va aparèixer. Vaig obrir la porta que dóna a la terrassa i el vaig cridar, vaig descansar una estona petita sobre la barana verda que té la pintura una mica aixecada esperant que arribés, però el gat no va aparèixer. Qui sap on deu ser. Vaig fixar la vista en l’horitzó, lluny cap a Ciutadella, les barques deixaven enrere el mar trencat, el temps passava encetant l’aigua en calma. El dia començava sense el gat.

L’apartament és petit. Els mobles són de fusta massissa i les cadires estan gravades amb unes flors menudes. És massa petit per jugar-hi a fet i amagar però prou gran per viure-hi.

Quan arribem a Ciutadella agafem un carreró que ens du a la plaça d’es Born on hi ha un obelisc que commemora els qui van morir fent front a la invasió turca. Pujant pel carrer d’es Born arribem cap a la plaça de la Catedral i ens perdem pels carrers del voltant que ens deixen fins al balcó del port. Mirem per on passar després amb la moto. Quan hi som a sobre, anem a buscar el carrer que ens baixa fins al port i el resseguim amb una punta de gas mentre els cambrers dels restaurants ens miren. Potser no s’hi pot passar.

Quan sents el fred a la pell és perquè a l’illa s’ha fet tard, ha arribat la tarda . La temperatura comença a baixar. A quarts de cinc anem cap a la Naveta des Tudons, un edifici únic en tot el món, un monument funerari prehistòric que ha vist entrar-hi 100 persones per descansar-hi per sempre. La naveta té forma de nau invertida, una meravella de monument i un moment únic que descansarà per sempre.

Sortim de la naveta encantats i anem a buscar la cala Macarella i Macarelleta. L’aigua de les set ens espera. Entro dins de la Macarelleta i sento la tarda als peus. L’aigua és transparent, turquesa però fa fred.

De tornada, l’aire, a sobre la moto, encara es fa més fred; ens hem d’abrigar amb un mocador fluorescent que vaig agafar pensant que algun dia em faria falta. Quan arribem a l’apartament fregim uns seitons amb farina d’arròs. La nit ha calat Menorca. No hi ha barques ni temps per trencar.

Aquest matí, quan hem sortit de l’habitació, el gat ha tret el cap per la finestra.

Menorca

Aquesta nit he somiat moltíssim; tot estava envoltat de flames. Ho veia des de la feina i el telèfon, de melodia ansiosa,  sonava culpant-me a mi de l’incendi. Aquestes han sigut les primeres paraules d’en Joan aquest matí.

Diuen que somiar amb un incendi abans de fer un viatge és símbol de felicitat i de que tot anirà bé. És un símil fàcil de fer amb la vida: Pots somiar tot el que vulguis que tot el que vius és això, només un somni. El que ha de venir no ho sabem per més bruixes que visitem.

Serà a Menorca on encetarem el nou mes; setembre, mes de pluja, de bosc i bolets, de canvi i de nous projectes. Si em fessin quedar-me amb un dels dotze noms, triaria el de la terra humida.

Els somnis d'en Joan cada vegada són més catastròfics, li desvetllen canvis violents però felicitat en els viatges. “En un viatge sabem quan comencem però mai quan acabem”, recordo que li vaig dir mentre feia el Camí de Santiago. Només esperem que els plans vagin segons el previst, però res del que veurem realment ens ho poden ensenyar les hores de son perquè si fos així ningú voldria dormir.

Sortim de Santa Coloma amb temps suficient per arribar a la T2 de Barcelona. El tren arriba puntual, el rodalies arrossega la rutina de cada dia a la mateixa hora de sempre sense moure’s ni un centímetre dels rails. Tot bé, en ordre. M’hagués agradat somiar una bona tempesta abans de pujar a l’avió, alguna cosa que em pogués tranquil·litzar però cada vegada és pitjor, tinc por i mira que la sensació és agradable però el vol em deixa enganxada al seient amb mirada sense futur, em sortia un esbufec, com si fos l’últim. Recordava accidents d’avió propers i només tenia un pensament: qui em diu que no podria ser ara i aquí? Com la cançó de Mecano: “ Ay que pesado que pesado, siempre pensando en el pasado, no te lo pienses demasiado que la vida está esperando” el meu cap està a punt d’explotar perquè, a sobre, hi ha un nen que xiscla de manera exagerada, sembla que li surti la vida per la boca. Ja en tinc prou! Vull baixar de l’avió i només faig que mirar a en Joan esperant que em doni una mirada de recolzament. Em dóna la mà. L’avió està a punt d’aterrar i encara no veig terra ferma. Ens estrellem! Mare de Déu!

L’Aeroport de Maó és petit, petit però eixerit. La moto ens espera. Hem de muntar 45 quilòmetres a sobre de l’Agility abans d’arribar a Ciutadella. Fa temps que no vaig amb moto i em ve al cap que la moto és el mitjà més perillós que hi ha. El foc d’en Joan va dir que tot aniria bé.

Quan baixo de la moto, noto que el meu cul ha patit una metamorfosi més ràpida que els cucs de seda: ha passat de ser rodo a quadrat però ja hi som. Un Donut a la panxa i cap a buscar la Cala Blanca. En Joan fa suar l’Agility i la fa arribar fins als apartaments Blancala. Ara sí, baixo i respiro com si cap perill em perseguís, però per si les mosques, no em giraré perquè potser no podré dormir.

Aquest matí en Joan ha tornat a somiar. Aquesta vegada ha sigut pitjor: el món s’acabava i només quedàvem ell i jo. Sobre la torre de Farners ens la fèiem inviolable però els dolents ens feien malbé una bomba d’aigua que arribava fins a dalt amb la finalitat de fer-nos sortir. Al final tot acabava bé, els dolents morts i nosaltres vius.

Aquest matí, després d’esmorzar una ensaïmada boníssima i mentre en Joan entrenava per les roques i corriols de Menorca, m’he posat a escriure. Buscava les paraules per descriure el futur dels seus somnis quan de sobte,  per la finestra de l’apartament, ha entrat un animal de pèl gris preciós, un animal de molts presagis, ha entrat un gat. M’ha mirat demanant-me permís i s’ha posat sota les meves cames roncant com un boig buscant carícies. He pensat que eren els meus gats, sempre ens donen els bons dies. Sort que tenim sempre algú a la masia que els donarà tot el que necessiten, mai estan sols. El gat roncava com si em conegués de tota la vida. Sens dubte el meu regal de Menorca. No sé quin futur duia sota les seves carícies ni si amagava darrere seu alguna bruixa malèfica de berrugues al nas i pell verda; només sé que el dia s’ha aixecat serè amb un vent de setembre de tacte fred. Ens queda Menorca per endavant. Bon dia des de l’illa petita.

Premis Rafael Anglada 2013

Tot és fosc quan de sobte...

L’escenari és  molt senzill: tres columnes simulades amb una tela que cau irregular i cilíndrica des de dalt del sostre fins a terra. A dins d’aquestes columnes, una llum surt de sota i les il·lumina de manera suau i elegant. Això i un faristol per entregar els premis és l’últim que veuríem en Joan i jo en aquesta 19a edició del concurs Rafael Anglada. És el dia de l’entrega de premis i, com a bons seguidors del concurs Rafael Anglada 2013, anem a gaudir-ne.

Les llums s’apaguen de cop! Aquesta vegada no ens han deixat un temps prudencial perquè ens anem acostumant al color negre. Quedar-me així em fa posar nerviosa però alhora m’agrada, em fa tornar una nena petita neguitosa, impacient i exigent. Envoltada de foscor faig un recompte de totes les obres que he vist i en el moment que tinc la mirada intel·ligent i exagerada de Mozart en el record,en el moment que tinc els ulls grans i inexorables del geni passant per davant meu,  un tret estrident  fa posar-me les mans al cap!La sala s’omple de gent emmascarada del mateix color del no-res. Duen pistoles i molta mala llet; tenen la intenció de robar-nos! Criden, es queixen de que el teatre no els dóna suficient per viure. Quan un d’ells es descobreix veig que és en Julià!!!! Un dels personatges de Bluf! Una altra vegada us dono l’enhorabona! I ja ho avanço: no estic gens contenta amb l’entrega de premis, esperava que la vostra obra en rebés algun, em vaig quedar glaçada! Seguidament La moral de la senyora Dulska amb els premis a millor actriu secundària i millor actriu van posar en escena un pessic de l’obra que un altre cop em va encantar, el paper de la senyora Dulska és impecable, digne del premi. El trampós entrampat va rebre el premia millor actor secundari pel Vicentet!!! El meu preferit!!!molt bé Vicentet! Eres un raig de sol! Ho eres!!!!

El plat fort és per Amadeus! Surten a l’escenari i tornen a demostrar-nos el que valen! Aquesta vegada una posada en escena que no té res a veure amb l’obra. Aquesta obra s’enduen: Millor actor repartit entre pare i fill interpretant a Mozart i Salieri, millor votació popular, millor vestuari i premi pels Vesticellis! Però no premi a la millor obra que se’n va anar al Cafè de la Marina juntament amb millor decorat que realment era excepcional, un molt bon decorat. La filla del mar s’endú el premi especial que donen a una de les protagonistes, un premi que encara no he entès perquè es dóna. He fet una passada molt ràpida als premis i tot ho he fet de memòria perquè encara no han sortit publicats. En general el concurs m’ha agradat moltíssim però segons fonts directes d’una persona involucrada en el nostre teatre de Santa Coloma de Farners, enguany ha estat molt fluix i m’assegura que el proper any serà molt millor. Així doncs espero amb il·lusió la propera edició que sens dubte en seré una espectadora molt fidel. Enhorabona per aquesta edició i esperem gaudir-ne molts anys més del teatre amateur.

Amadeus

Tots els escenaris senzills guarden un gran diàleg, això és el que m’han ensenyat. Amadeus és una obra d’una gran complexitat, tant pel que fa al diàleg com en els personatges i vestuari. És una obra brillant, molt cuidada, d’un tempo lent, s’ha de tenir paciència i sobretot saber gaudir de la figura de Mozart.

 Salieri, darrere d’un canelobre, mostra la decadència d’una ànima torturada per l’enveja pel geni, el rancor a la inspiració,a l’art,a la composició brillant. Mozart era...era tant!  Salieri temia les seves obres alhora que les adorava, sentia una amor-odi, Mozart era el seu alter ego, qui feia vibrar el seu interior, per molt que es digués d’ell, en el fons, era Salieri el més gran admirador de Mozart.

A través de Salieri i mitjançant un monòleg ofegat de l’artista, observem aquesta confrontació entre el geni i la mediocritat, la passió i la repressió, una barreja entre alegria i tristesa, vitalitat i depressió, eufòria i aflicció. D’aquesta confrontació en surt una atracció que es mantindrà fins a la mort del geni.

D’aquesta obra em meravellen dues coses: el monòleg de Salieri, de la mà de Xavier Piguillem i el brillantíssim Mozart a través del cos i l’ànima de Jaume Piguillem; Jaume, em tens enamorada! Espero veure’t en alguna altra obra. Des que va començar l’obra només tenia una cosa al cap: veure entrar d’una vegada a Mozart!. Salieri  em feia sentir tristor, m’estava enfosquint i tu, Mozart,des que vas trepitjar l’escenari darrere de la joveneta Constança, vaig sentir la passió que duia el teu personatge. El geni està per damunt de tots nosaltres; Mozart sentia l’univers de manera única; diuen que sentia la música de la immensitat, podia sentir la música de l’univers.

Felicitats a la companyia  Inestable Ceretana de teatre que van venir de Puigcerdà per fer-nos gaudir d’aquesta fantàstica obra de Peter Shaffer. Us mereixeu un 10 i la millor de les votacions, espero que feu podi! Hi ha molt de nivell en la vostra obra i la vostra gent. Enhorabona! Felicitats Jaume i Xavier, hagués pagat molt més per veure-us. Endavant que teniu molt de talent!

La moral de la senyora Dulska

Quan la senyora Dulska entra en escena, a la sala es produeix un silenci. Del darrere d’un escenari senzill i humil apareix una senyora petitona vestida amb un barret i camisó de dormir, d’un color blanc trencat. La llum d’una espelma gairebé consumida ressegueix les faccions d’una cara infeliç, dura, de gust amarg.

Només d’entrar a la sala i buscar el meu lloc, com cada diumenge, penso que l’obra no tindrà res a veure amb la última. Té una aparença seriosa; l’escenari és senzill, construït per una taula i tres cadires per una banda i una estufa de llenya i un parell de butaques a l’altre costat d’escenari. Al darrere hi ha una roba de colors apagats, de la mida d’uns llençols; serà per on entraran i sortiran els personatges.

L’obra s’ha d’entendre en un moment de revolució i malestar en una Rússia on el canvi es coïa clandestinament; un període revolucionari que es prepara per donar a llum la Unió soviètica. On el govern absolutista del Zar que oprimeix i ofega la classe proletària provoca un estat d’inconformistes d’on sorgiran els soviets.

De la mà del català Jaume Melendres ( 1941-2009 ), autor dramàtic de vàries obres premiades: Defensa índia de rei ( Premi de teatre Josep Maria de Segarra 1966), trobem aquesta obra traduïda del rus: La moral de la senyora Duslka de Gabriela Zapolska, una autora nascuda en plena efervescència de la Rússia revolucionaria que ens farà veure des del seu punt de vista l’oposició als models de la classe mitja, acomodada o rica, elegant i descuidada de la classe treballadora.

La senyora Dulska, la de faccions dures, és una dona d’idees fermes i aburgesades, insensible i superficial, una dona que sempre guarda les aparences. L’obra comença amb una serietat i duresa tal com l’aparició de la protagonista en escena. El fil principal d’aquesta obra és la moralitat, els pensaments i la manera d’entendre la vida, el canvi vist des de vàries perspectives: la família Dulski i els seus servents.

Dulska és qui porta la casa i els negocis de la qual n’obté; és una llogatera despietada i una mestressa exigent. Les seves dues filles: Hesia, interessada només en coses banals, intranscendents, però perspicaç, sap perfectament què passa a casa seva. Mela és la filla innocent, bona per naturalesa, a qui interessen les converses sinceres i els sentiments, és la part humana i dèbil de l’ésser humà. Hi ha dos personatges trencadors en aquesta obra: Zbysko, el fill gran, un home d’ideologia profunda i despreocupat. Rebutja la manera de fer de la seva mare i sempre està en constant discussió amb ella. Zbysko és la revolució, porta a una casa tancada, arcaica i autòcrata la revolució ideològica i sexual en contra de tot el que es prediqui. Entra en escena en un moment clau: mentre la mare fa vestir les filles a crits per anar a l’escola, Zbysko arriba després d’haver-se passat tota la nit als cabarets! Hi ha una clara oposició entre la opressió de la mare i rebel·lió del fill, la burgesia acomodada i preocupada només per les aparences contra la revolució ideològica i sexual que provoca els cabarets, una novetat social i gens acceptada pels més obsolets.

Hanka, la minyona, s’entén amb Zsbysko i en el moment que sabem que es queda embarassada entenem que el final serà propi d’un desenllaç trencador, romàntic i revolucionari. El fill hereu no està disposat que ningú, ni la seva mare controli la seva pròpia vida i decideix casar-se amb la minyona. En paral·lel a aquest personatge hi ha el de la tia i germana de Duslka; coqueta i de pensaments lliberals no deixa de ser una senyora aburgesada a qui interessa els diners; és una barreja de blanc i negre, seguidora de les noves tendències però de fons burgès. Aquesta, ajudarà a Dulska en el pla despietat d’interrompre el casament del seu fill.

Zsbysko és la força, la intel·ligència, el futur, fins i tot un esbós del socialisme que és encara un embrió en una societat convulsa, la seva moral és: “ obrir-me pas! ”. Tot i així, no podrà combatre l’adversitat, l’energia que el mou per dins no serà suficient per fer front a la vida. Hi ha una frase que m’agrada molt de l’obra; hi ha un moment que la mare li diu: “ et penses que pots fer redimir la humanitat? No ets tan fort!

El final no és feliç. Dulska i la seva germana porten el seu pla amb èxit; Zbysko comprèn que sense diners no podrà mantenir la seva promesa i decideix no casar-s’hi. Hanka decideix fer front a Dulska i demana una quantitat de diners més que suficient a canvi de callar per sempre més. La senyora burgesa accepta a contracor, la suma de diners li fum una bona bufetada. La tieta de Hanka serà un bon suport per a aquesta minyona deshonrada. Tadratxova és una dona molt gran i amb experiència; és la representació del proletariat, de la classe treballadora. Fins i tot el personatge que menys parla és el que més té a dir: el senyor Dulski no parla, només en un moment de l’obra quan es sap que el fill es casa amb la minyona, la mare li demana la seva opinió; en aquest moment aprofita per deixar anar un: “ que us donin pel sac!” el silenci d’aquest personatge és una manera d’entendre i viure: no opina, viu sense molestar, no en vol saber res de la seva família, viu  a les ordres de Dulska però entenem que no hi està gaire còmode, es resigna. Una obra que no deixa indiferent a ningú, una obra profunda i madura que deixa molt bon gust.

Excel·lent, és un 10. Felicitats al grup Acte quatre de Granollers. Hauríeu d’estar sobre escenaris professionals, és una obra molt difícil i molt ben interpretada, sou uns professionals. Endavant!