Burundanga

És el final, és diumenge. Sempre són tristos. Duc una fred vençuda, gairebé esvaïda que encara se’m posa a dins. Cal la força per suportar el pes de la setmana, cal la lluita per rebre’n una de nova. És diumenge, és el final.

Burundanga, la primera obra d’aquest 20é concurs Rafael Anglada, és la droga de la veritat i també la dels violadors; fa que no recordis res una vegada passats els efectes. En diuen la droga de la veritat perquè t’arrenca de dins els teus secrets, siguin quins siguin, per Burundanga no hi ha límits. Bé prou que ho sap en Manel, la parella de la Berta. S’empassarà Burundanga i sortirà la veritat, dirà paraules sinceres, dirà que l’estima i també, que és un terrorista. Ella només volia saber si en Manel l’estimava, si podia confiar en ell, si podia passar la resta de la seva vida amb l’home que l’havia deixat embarassada, no volia saber que era un membre d’ETA, i tant que no, però jugar amb drogues és jugar amb foc, això és el que ens diuen sempre.

Mentre anava cap al teatre colomenc, pensava que no seria capaç, que no sabria veure-la amb ulls verges; pensava que em dedicaria a fer comparacions amb el Burundanga d’en Carles Canut que vaig veure fa un any a aquest mateix teatre, el teatre dels professionals, però m’equivocava. Una altra vegada el teatre amateur m’ha demostrat que és molt professional.

Els crits de la Magda Canaleta enceten els primers desconcertats minuts de l’obra. No em sento massa còmoda, la veritat. Observo com tremola tota ella i com se li escapa l’energia en cada paraula que fa sortir a garrotades de la boca. Però poc a poc es va calmant i jo també. La Berta està feta d’una altra pasta, la Laia Canaleta porta la calma que demana la situació. És la persona més afectada però se’n surt prou bé. La vida ja ens ho ensenya això: a vegades la gent que ens envolta és qui més es preocupa, molt més que nosaltres que tenim el problema. Sílvia, deixa de fotre el nas ens els problemes de la Berta! Això és el que li diria! És igual si sou amigues. Hi ha coses que és millor passar-les sols, ben sols!

Quan arriba en Manel, li fan beure la cervesa, la que porta Burundanga. A partir d’aquí comença l’obra. En Carles Andreu es veu molt tranquil, sap molt bé com ha de fer sortir el personatge, el té per mà. En Manel diu que és un terrorista i que en Gorka, el seu amic que està apunt d’arribar al pis on són, també és d’ETA. Ja tenim l’obra en marxa. Nosaltres volíem saber si en Manel estimava la Sílvia però la cosa es complica. Arriba en Gorka. Trobo que li escau molt bé aquest personatge a Ramon Fàbregas, sembla de veritat que sigui basc.

L’obra comença de veritat quan entra en escena l’ostatge. Tinc moltes ganes de veure en acció a Jaume Fàbregas. Inevitablement vull fer comparacions amb en Canut. L’obra és del grup de teatre de Sant Hilari. I tant que ho és de Sant Hilari! És com menjar Nutella! Hi ha molts tipus de xocolates però no com la Nutella. L’accent de l’ostatge és de Sant Hilari!: Aquell “perdonad pero me habéis atado muy mal” només pot venir d’allà dalt. Heu donat a l’obra la vostra pròpia marca registrada! Sou una Nutella, us diferencieu. En Canut és molt Canut i la seva representació va ser obra d’un mestre però en Jaume Fàbregas està fet per aquest personatge. Té força i caràcter i saps què és Burundanga des del moment que entra ell en escena, els minuts passen ràpids i no te n’adones que ja ets al final. Les primeres paraules de l’oncle de la Sílvia i les últimes gairebé s’enllacen.

Torna a ser diumenge quan es fa clar al teatre. Una petita depressió després d’oblidar on ets. El més difícil és aixecar-te i abandonar l’espai de ficció. Diuen que hi ha dues grans frustracions a la vida: la primera és no aconseguir allò que vols i l’altre és aconseguir-ho. El buit que deixa  el plaer és el que  provoca  dolor. El buit és dolor. He deixat el diumenge a l’entrada del teatre però acabo de veure que m’està esperant a fora. M’ha dit que m’acompanya fins a casa. Sento un altre cop aquella fred gairebé desfeta que s’ha tornat a posar a dins. Torna a ser diumenge. Torna a ser el final.