dilluns, 11 d’agost del 2025

Montcorbison i Letassi

 






La història que estic a punt de relatar té els seus inicis dos anys enrere. Aleshores, no tenia massa per mà circular per les alçades amb els grampons d’alpinisme. Els únics que em sabia posar amb facilitat eren els de córrer, i val a dir que la feina que són capaços de fer és altament considerable, es fan prou valents tot i que la dent és menudeta. Bé, doncs, aquesta és la història de com un cim de vaques, dit popularment als cims fàcils, m’ha vist fer marxa enrere dues vegades i pujar en tres ocasions.

El Montcorbison és un cim  molt conegut de la localitat de Vielha i Mijaran. La seva fama entre els locals ha acabat traspassant més enllà de les fronteres i ha convidat senderistes que arriben de totes les comunitats autònomes a pujar fins aquest cim a 2.172 metres. A dalt de tot hi ha esculpida de marbre la Mare de Déu de Mijaran, asseguda sobre una base feta de fusta i decorada amb rajoles amb els noms de totes les comunitats, una al costat de l’altre, fent-se costat. Algunes d’elles, però, ja no hi són, en queden les cantonades esquinçades per ves a saber quin fenomen natural, múltiples interpretacions i històries se’n podrien extreure del fet.

La primera vegada que hi vaig pujar, els gairebé sis-cents metres positius que s’enlairen en dos quilòmetres i mig, s’havien convertit en un bloc de gel. Era primavera i el sol picava amb força. Tot i els meus esforços per seguir la petjada, a gairebé 50 metres del cim, acabaven en relliscada. El cim de vaques m’advertia per primera vegada i em feia saber que la seva prominència no era pas una bagatel·la, i menys en aquelles condicions. Retirada fins a la bassa d’Oles.

Aquest març, cobert de neu de dalt a baix i amb un risc marcat d’allau a dalt del cim, el Montcorbison presentava una altra cara de la moneda. Es cobria d’hivernada. De dins les seves carns li naixia una boira gelada que deambulava com una morta aferrant-se tant com podia al camí de pujada. La Mare de Déu, al capdamunt de la muntanya, se n’abstenia. Llepada de gebre, cruixia entre Catalunya i el País Basc. El cim emblemàtic l’havia adormit, li havia fet tancar els ulls fins a la primavera. Tant era que portéssim grampons d’alpinisme, tant era que poguéssim entrar dins d’aquest fum espès, la neu fins a la cintura ens va frenar a l’antena, a vint metres de la verge.

Considerat cim, vam desfer avall la verticalitat, però just abans d’arribar al cotxe vaig parar un moment, em vaig girar, i amunt, a dalt de tot, hi vaig clavar la mirada. Sobresortia de la nuvolada mig cos de l’antena i en aquell moment vaig saber que hi tornaria a pujar. La tercera és la bona diuen.

Avui, sota un sol d’agost abrasador, encès fins al límit, i amb un camí ple de pols enganxosa que em pujava fins als turmells, he passat pel costat de l’antena que nua de dalt a baix bullia de calor. Davant meu, les Maladetes i l'Aneto em premiaven amb unes vistes grandioses. Uns metres més endavant, la Mare de Déu de Mijaran havia obert els ulls, i amb un somriure espiritual i contemplatiu, em donava la benvinguda.

2 comentaris:

  1. Quina enveja i quina alegria alhora, veure que fas camí per aquests llocs tant increïbles. No paris, Núria!
    Un petonet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi! "caminante, no hay camino, se hace camino al andar" ja saps, agafa una motxilla i vine! ja queda poc per començar un nou curs!

      Elimina