Un diumenge de finals de juliol

El semàfor està en vermell. Penso en el dia que he passat. Sense parpellejar em passen els segons pel davant, com el bon record d’una pel·lícula. Vaig resseguint el recorregut del cim que hem fet a través de la memòria que em demana aclucar els ulls i descansar en aquests minuts del vermell. Ara que estic asseguda al cotxe . Quants minuts de la nostra vida esperem davant d’un senyal que ens atura? El semàfor encara està en vermell.

Aquest matí, com sempre, i tot esmorzant, he encès el televisor. He vist un món en flames, en mans de les armes, un món que tremola; bufa un vent de maldat que ha fet fora l’amor entre nosaltres, tot està en flames. Tot acabarà. Gairebé no sentim i en prou feines ens aturem, no ens aturem com ho podríem fer. Sentir el vent a la cara un diumenge al matí i mirar-nos als ulls per dir-nos que encara ens estimem. Sacsejats pel destí, som cors ferits. Aquest món ens fa venir llàgrimes als ulls, llàgrimes de sal i foc, llàgrimes que fan força per sortir.

 Sento el vent que glaça, el sento a la cara. Avui he tingut temps per aturar-me, avui he deixat caure el meu cos sobre l’herba a dos mil metres i he sentit el sol al damunt, l’he sentit radiant i calent, tot ple, sobre meu. En un món que pateix, aquí a on som els meus companys i jo tot és diferent. Un refugi pels que ens sentim sacsejats pel destí. Un refugi de fang i pedra com els d’abans, abans que el món estigués entre puntes esmolades. Aquí descansem els que ens sentim perduts i sense brúixola, només volem que tothom calli, que el silenci sigui l’esmorzar, el dinar i el sopar, que sigui el matí, la tarda, la nit.

El sol s’ha filtrat sota la pell  amb la mateixa força que una tempesta d’aigua sobre tots els racons, quan cau. Avui, aquí, estirats, aturats i encara lluny del cim, gaudim d’un diumenge de finals de juliol. I això és increïble quan es veu així, només així, només pau.

El semàfor és verd. No sé quan fa que ha canviat ni quantes històries han quedat aquí, en els semàfors, frenades per aquests minuts de vermell a verd. Quants “desitjo i vull” escampats en aquest temps immobilitzat . Quantes pupil·les revelant humanitat mentre són interrogades pel vermell. Poso primera, marxo. Enrere deixo els pensaments i el cim del Puigpedrós, enrere deixo un diumenge de finals de juliol que ara mateix ja deu ser una història més.