dissabte, 19 de maig de 2012

El meu primer Triatló


Em queden els últims metres de natació. M’envaeix una estranya sensació, necessito girar-me per veure què passa darrere meu.  Hagués estat millor no haver-ho fet; una onada m’ensenya les dents, molt més alta que jo i segurament amb uns quants anys més, m’està trepitjant els talons i està a punt  de caure desplomada sobre meu. No faig res, em quedo allà enmig, parada, observant com creix i ve cap a mi. Només puc fer una cosa: cridar contra ella.

Són les nou del matí. Un cel gris tapat cobreix el dissabte de poques esperances de veure el sol. A l’aparcament de la Piscina m’esperen en Manel Cueto i la seva dona, la Montse. Estic plena d’energia i ganes de llançar-me a l’aigua a veure què passa! Desplego el neoprè per ensenyar-lo. Les cares de tots els que estaven allà em deixen prou clar que ho passaré malament. Em va gros de la part de dalt i és sense mànigues. Carreguem les bicis. Faig un recompte de tot el que he de dur.

Arribem a Sant Feliu de Guíxols, la cimera dels meus grans reptes d’aquest mes de Maig de 2012. Sant Feliu, je t’aime. De camí cap a boxes, busco a on és la bici de l’Alfonso per demanar-li, si us plau, el seu neoprè. Fa fred i no vull ser un peix globus dins l’aigua. L’Alfonso fa el triatló sprint que ha començat a les 10. Ja el veig arribar a boxes. Sembla que està bé però és només aparentment. Està molt marejat. S’agafa uns segons per respirar a fons, s’acosta a la tanca, s’agafa, ajup el cap i veig com comença a treure un xic de vòmit. No vol agafar la bici. Li dic que segur que quan pugi a la bici es trobarà bé, i li dic convençuda. Diu que ho prova. Més avall d’on érem nosaltres, algú vomitava més que un xic. El mar no es troba bé.

Estem a la línia de sortida. L’aigua gairebé a 16 graus. Sembla mentida però no passo gens de fred durant tot el sector de natació, estic molt bé, fins i tot m’agrada. Començo fent braça fins la primera boia; de costat amb tota la tropa. Passada la primera boia comença a venir una mica d’onades, intento fer crol però és impossible, vaig molt incòmode. Alterno esquena amb braça, vaig de les últimes. Al costat tinc un noi que té algun problema, ha cridat al noi del caiac però ha passat d’ell, fins que el tio, desesperat, li ha llançat pel cap les ulleres ( això és el que ha vist la Montse). Més a prop una noia navega contra corrent, ja l’han avisat que se s’estava desviant, només em falta el barret de palla perquè fent esquena i observant tot el que passa, sembla que això sigui verano azul! Però de verano azul no en té res! A cada braçada empasso un glop de pura sal, estic fins els nassos de nedar! Vull la meva bici ja! i de sobte, a punt d’arribar a la segona boia sento com alguna cosa està passant per sota meu!!, rellisca sota la meva esquena! M’està tocant algo i no vull pensar que sigui una tonyina assassina!!! Déu meu!! Però si és la noia desorientada! Em giro i veig: Orca,  passa just sota meu! Què hi fot aquesta aquí sota? Més endavant ja tornava a anar en direcció equivocada! Quina tia!

Només queden els últims metres, i ara ve quan em giro a veure què passa darrere meu! Ja sóc davant l’onada que ve decidida a caure sobre meu! Com aquell que deixa anar un sac de 20 quilos de patates! Miro cap endavant el del caiac em mira i riu, em diu que ja gairebé hi sóc, al fons del mar penso! En fi, “mucho ruido y pocas nueces” l’onada m’empeny amunt com si estigués sobre un matalàs elàstic d’aquells de les fires que normalment es posen al costat de les patates fregides. Arribo! I no em puc treure el neoprè! Què més em passarà? no puc fer baixar la cremallera! La Montse me la fa baixar sense que ningú ho vegi! Faig una transició molt lenta i quan tinc la bici pam! Se m’enganxa el neoprè d’algú a la roda del darrere! Cagum la pell!!! I quan ja sóc fora gairebé...el jutge em fa recular perquè no porto posat el dorsal! Però si el tinc ala bici! Au recula! Es pot perdre més temps?

Pujo sobre la meva petita i tot i que no em trobo gaire bé, amb les pulsacions molt altes i de pujada, ja veig la primera noia i l’avanço. Al cap d’uns parell de quilòmetres la segona. Em començo a trobar molt millor i ja avanço la tercera. Tinc sed de bici! Finalment, la quarta noia en baixada. La carretera molla de les quatre gotes que estan caient, la fan molt més perillosa. Arribo a boxes i penso que m’han quedat molts quilòmetres de bici per quedar satisfeta i fer un bon paper. El sector de runing “sin pena ni gloria” fins al final. A la meitat del recorregut em trobo en Manel que ja torna, xoquem les mans i una mica més amunt un tio catxes m’avança. Arribo molt contenta mentre sento el meu nom i ja m’espera la Tribu. Ens felicitem i l’Alfonso em diu que li ha anat molt bé, que s’ha trobat molt bé sobre la bici i l’ha pogut acabar com es mereixia.

 Gràcies Montse per les fotos i la teva paciència amb les bosses! Gràcies Alfonso pel neoprè! Realment una  bona experiència, m’ho he passat molt bé però amb una conclusió: com el ciclisme pur i dur no hi ha res! Fins la pròxima i FORÇA TRI-BU!






2 comentaris:

  1. Moltes FELICITATS Núria pel teu primer triatlo, i que no sigui l'últim. El tema nedar es normal totes les coses que t'han passat...aixó a mida que en vagis fent t'aniras acostumant i adaptant...lo que no es normal que una tia anes per sota teu a l'aigua jajajajaja ja m'explicaras que fotia aquesta tia jeje tenia por de les onades o que? jeje

    ResponElimina
  2. És que vaig flipar molt i molt perquè semblava un peix! clar amb els dos neoprens i l'aigua...doncs relliscava molt i per un moment no sé que vaig pensar! m'ataqueeen!!!!

    ResponElimina