El meu primer Triatló

Em queden els últims metres de natació. M’envaeix una estranya sensació, necessito girar-me per veure què passa darrere meu.  Hagués estat millor no haver-ho fet; una onada m’ensenya les dents, molt més alta que jo i segurament amb uns quants anys més, m’està trepitjant els talons i està a punt  de caure desplomada sobre meu. No faig res, em quedo allà enmig, parada, observant com creix i ve cap a mi. Només puc fer una cosa: cridar contra ella.

Són les nou del matí. Un cel gris tapat cobreix el dissabte de poques esperances de veure el sol. A l’aparcament de la Piscina m’esperen en Manel Cueto i la seva dona, la Montse. Estic plena d’energia i ganes de llançar-me a l’aigua a veure què passa! Desplego el neoprè per ensenyar-lo. Les cares de tots els que estaven allà em deixen prou clar que ho passaré malament. Em va gros de la part de dalt i és sense mànigues. Carreguem les bicis. Faig un recompte de tot el que he de dur.

Arribem a Sant Feliu de Guíxols, la cimera dels meus grans reptes d’aquest mes de Maig de 2012. Sant Feliu, je t’aime. De camí cap a boxes, busco a on és la bici de l’Alfonso per demanar-li, si us plau, el seu neoprè. Fa fred i no vull ser un peix globus dins l’aigua. L’Alfonso fa el triatló sprint que ha començat a les 10. Ja el veig arribar a boxes. Sembla que està bé però és només aparentment. Està molt marejat. S’agafa uns segons per respirar a fons, s’acosta a la tanca, s’agafa, ajup el cap i veig com comença a treure un xic de vòmit. No vol agafar la bici. Li dic que segur que quan pugi a la bici es trobarà bé, i li dic convençuda. Diu que ho prova. Més avall d’on érem nosaltres, algú vomitava més que un xic. El mar no es troba bé.

Estem a la línia de sortida. L’aigua gairebé a 16 graus. Sembla mentida però no passo gens de fred durant tot el sector de natació, estic molt bé, fins i tot m’agrada. Començo fent braça fins la primera boia; de costat amb tota la tropa. Passada la primera boia comença a venir una mica d’onades, intento fer crol però és impossible, vaig molt incòmode. Alterno esquena amb braça, vaig de les últimes. Al costat tinc un noi que té algun problema, ha cridat al noi del caiac però ha passat d’ell, fins que el tio, desesperat, li ha llançat pel cap les ulleres ( això és el que ha vist la Montse). Més a prop una noia navega contra corrent, ja l’han avisat que se s’estava desviant, només em falta el barret de palla perquè fent esquena i observant tot el que passa, sembla que això sigui verano azul! Però de verano azul no en té res! A cada braçada empasso un glop de pura sal, estic fins els nassos de nedar! Vull la meva bici ja! i de sobte, a punt d’arribar a la segona boia sento com alguna cosa està passant per sota meu!!, rellisca sota la meva esquena! M’està tocant algo i no vull pensar que sigui una tonyina assassina!!! Déu meu!! Però si és la noia desorientada! Em giro i veig: Orca,  passa just sota meu! Què hi fot aquesta aquí sota? Més endavant ja tornava a anar en direcció equivocada! Quina tia!

Només queden els últims metres, i ara ve quan em giro a veure què passa darrere meu! Ja sóc davant l’onada que ve decidida a caure sobre meu! Com aquell que deixa anar un sac de 20 quilos de patates! Miro cap endavant el del caiac em mira i riu, em diu que ja gairebé hi sóc, al fons del mar penso! En fi, “mucho ruido y pocas nueces” l’onada m’empeny amunt com si estigués sobre un matalàs elàstic d’aquells de les fires que normalment es posen al costat de les patates fregides. Arribo! I no em puc treure el neoprè! Què més em passarà? no puc fer baixar la cremallera! La Montse me la fa baixar sense que ningú ho vegi! Faig una transició molt lenta i quan tinc la bici pam! Se m’enganxa el neoprè d’algú a la roda del darrere! Cagum la pell!!! I quan ja sóc fora gairebé...el jutge em fa recular perquè no porto posat el dorsal! Però si el tinc ala bici! Au recula! Es pot perdre més temps?

Pujo sobre la meva petita i tot i que no em trobo gaire bé, amb les pulsacions molt altes i de pujada, ja veig la primera noia i l’avanço. Al cap d’uns parell de quilòmetres la segona. Em començo a trobar molt millor i ja avanço la tercera. Tinc sed de bici! Finalment, la quarta noia en baixada. La carretera molla de les quatre gotes que estan caient, la fan molt més perillosa. Arribo a boxes i penso que m’han quedat molts quilòmetres de bici per quedar satisfeta i fer un bon paper. El sector de runing “sin pena ni gloria” fins al final. A la meitat del recorregut em trobo en Manel que ja torna, xoquem les mans i una mica més amunt un tio catxes m’avança. Arribo molt contenta mentre sento el meu nom i ja m’espera la Tribu. Ens felicitem i l’Alfonso em diu que li ha anat molt bé, que s’ha trobat molt bé sobre la bici i l’ha pogut acabar com es mereixia.

 Gràcies Montse per les fotos i la teva paciència amb les bosses! Gràcies Alfonso pel neoprè! Realment una  bona experiència, m’ho he passat molt bé però amb una conclusió: com el ciclisme pur i dur no hi ha res! Fins la pròxima i FORÇA TRI-BU!

19 quilòmetres de victòria

Al final del passeig, veig, il·luminat, el pavelló de Llagostera; el meu quilòmetre ha arribat. Empasso coll avall una petita reflexió: igual que a la vida, el camí t’acaba portant davant els obstacles, la teva feina és superar-los.

Les últimes passes, eternes, em fan entrar dins. Aixeco el cap: la gent ens comença a aplaudir i se’m neguen els ulls de felicitat. Estem al quilòmetre 81. Busco, emocionada, les camilles del podòleg. Baixo les escales com puc i entre mirades de suport arribo fins a la camilla. Et fan molt de mal? Em pregunta la podòloga; té una cara agradable i una mirada tendre . A la meva dreta hi tinc un noi estranger que em mira amb cara de patiment: en el seu camí de vida s’ha trobat molts obstacles. Li acosto la mà i me l’agafa. Un moment que no oblidaré mai. Li baixen el mitjó. Té el turmell esqueixat, de costat a costat una llaga de dimensions considerables li dibuixa un somriure afogat, poc dissimulat. No, no em fan gaire mal, li dic a la noia, després de veure això no tinc dret a queixar-me. Treu una xeringa i me la clava en una de les llagues, fa sortir el líquid. A la meva esquerra hi tinc un altre noi, em pica l’ullet, s’ho pren molt bé. Poso un peu a terra, després l’altre, noto el pes del meu cos. Sec al costat de la Trias: ara ens farem un massatge de puta mare i ja veuràs com tirarem bé. Em diu que no ho veu clar; caminava a poc a poc abans d’arribar al pavelló. Ens fem el massatge.

Les mans del fisioterapeuta fan força sobre els meus quàdriceps. M’està fent mal però després ho agrairé; en sap. De tant en tant, amb el ulls mig oberts me’l miro i no vull maleir-li res perquè m’està fent bé, però...ha arribat l’hora de la veritat. Les mans paren. Em diu que les tinc bé i ja només per la feina que ha fet es mereix que acabi els 19 quilòmetres que ens queden. Baixo i em sento molt millor. El noi que em picava l’ullet s’estira i em diu: ara l’acabem encara que sigui de genolls! Moc el cap de dalt a baix. Quan m’acosto a les noies veig que a la Garcia li han posat una tirita blava al bessó, li han dit que té el peu inflat. Els meus peus estan destrossats. La Trias diu que no continuarà i em sembla que està fent el correcte, no es pot arriscar a una lesió, en aquests moments s’ha de tenir cap tan per dir continuo com per dir ja n’hi ha prou. Núria, la moral amunt! Vas fer el correcte! Per cert, encara no hem arribat a Santa Cristina d’Aro però...gràcies per l’abraçada! ;).

 Carrego d’aigua i pugem les escales. Sortim a fora. Ha arribat l’hora de la veritat. Comencem a caminar totes tres direcció Santa Cristina d’Aro. Ens queden 10,1 quilòmetres fins al pròxim avituallament. Es comença a fer clar, el dia està a punt de néixer. Miro el cel de colors i estic orgullosa del que estic fent. El que em dóna el patiment no m’ho dóna res més. Afluixo una mica el pas i quedo un xic enrere, penso en coses que em fan sentir bé i valoro el moment d’intimitat, m’agrada estar sola; penso en una professora excel·lent que vaig tenir a l’institut i a qui guardo un raconet del meu cor. Un dia em va dir: Núria, a la vida és molt important saber estar sol, et farà forta. Quinze anys més tard, m’acompanya, aquí, a pocs quilòmetres del meu destí. La Carme Sunyer és una dona excepcional, un model de professora que seguiré.

Veig l’antiga estació de Santa Cristina d’Aro, ja hi som. La primera cosa que faig es posar-me reflex a punta pala! Fins i tot al cafè! Un ibuprofeno, un altre cafè màgic més una abraçada i au a tirar! Ens queden els últims 8’9 quilòmetres. Poc a poc, tan com vulgueu fins a Sant Feliu de Guíxols amb el dia encetat de fa poques hores. La veritat és que em passen molt ràpid, el ritme que portem després d’haver arrencat és increïble! Me’n faig creus.

Els últims quilòmetres s’han d’assaborir i el paisatge ho permet. La costa sempre m’ha agradat. Tinc ganes de veure el mar, la icona de la victòria. L’aire fa olor de sal i pi. El cel clar, i la temperatura ens embolcalla d’energia. Estem entrant a Sant Feliu de Guíxols! Ja hi som!! Una última baixada! Ja veiem a la gent! Ens comencen a aplaudir i ara els meus ulls no només es neguen, no puc evitar plorar. Veig les llàgrimes de la Gelada com comencen a baixar, s’abraça amb en David. Arribant a l’arc ens mirem i ens fem un parell de petons, els de la victòria. Pugem al podi de la solidaritat i ara, amb llàgrimes madures, fetes al llarg del camí, tanco els ulls i sento sota els meus peus els 100 quilòmetres.

Gràcies a l’equip de suport Pep i David! Gràcies noies per l’experiència, una de les grans dins del meu esport! i gràcies a tots aquells que em van venir a veure durant el camí! i a tota la gent que ens van animar! Gràcies també al club TRI-BU, una llàstima el que va passar! m’hagués agradat moltíssim veure-us! Gràcies a Intermón Oxfam per la bona organització! Impressionant tots els voluntaris! Un plaer haver format part d’aquest gran repte, una molt bona experiència! Gràcies per la dosi de felicitat que m’he endut, de tot cor.

A punt d'arribar al quilòmetre 81

Estem a Anglès. M’aixeco de la cadira i començo a caminar. El cos se m’ha recuperat, no em fa mal res, no m’ho puc creure. Abans d’arribar a Anglès ho comentàvem amb la Gelada i em deia: ja veuràs que després de descansar el dolor marxarà; així va ser. Direcció Girona i sortint d’Anglès veiem el quilòmetre 40. Agafem un ritme molt macu caminant, ara ja toca això. Tot el tros fins a Girona no és gaire inspirador, però l’últim tram sí. Arribem al quilòmetre 50 i celebrem les noses d’or. Parem a fer una foto. Ens queda molt poc per arribar a Girona. Sento que el meu cos s’està despertant, no em fa mal res i m’ha arribat l’energia. Abans d’arribar a Girona es posa sobre la taula la possibilitat d’anar a casa a dormir i continuar a Girona el dia següent. Recordo que quan em van plantejar el repte i em van dir que no dormiríem em van venir tots els mals. La Gelada ho vol fer d’una tirada i a mi em sembla una bona idea. Primera perquè em fa molta por no aixecar-me i segona perquè dins el meu cap hi tinc un martell que em va colpejant i dient: has d’acabar-ho d’una tirada...i ara ja és pels meus pebrots que l’acabo.

Quan arribo a Girona, veig en Teti un altre cop i en Víctor que m’esperen. Tinc una pujada de moral tan bèstia que em veig capaç de tot. Entre el cos que ja se m’ha activat i el coco que em comença a tirar em sento molt valenta. Me’n vaig directe al fisio a fer-me un massatge. Quan pujo a la camilla em quedo d’una peça: tanco els ulls i deixo que les mans d’una universitària em facin desaparèixer els 50 primer quilòmetres i la mala energia que hi hagi pogut quedar. Baixo i em sento forta. Mengem i em torno a prendre un altre ibuprofeno i un altre cafè ( el cafè de la Garcia és màgic). Gràcies nois! gràcies a aquest equip de suport tan ben parit que ens van portar pastissets del König! en Pep Figueras i en David Ruiz! i per portar-se tan bé! Quan sortim de Girona l’equip de suport ens diu: ja sabeu com ho heu de fer per sortir de Girona? I totes quatre vam dir que sí. Quan ens n’adonem estem davant del GIEC. Ens hem perdut. Després mirem la fulla de ruta i és normal: hi ha una gir que qualsevol no es perd. Truquem a l’equip de suport perquè ens tornin al punt que ens hem perdut. Per a mi el millor moment. Veiem que venen no rient no, descollonant-se! si se’m permet. Pugem al cotxe i comença una festa!: la Garcia dient que seguíem la lluna...un moment molt agradable que queda emmagatzemat a la memòria.

Tornem al punt perdut. Arribem a Cassà de la Selva: bevem un caldo de pollastre calent boníssim i se’m posa molt bé! Començo a tenir els peus molt malament i em fan molt de mal, les cames ja m’apreten fort. Estem al quilòmetre 71,4 i és aquí quan comença el ball de bastons i espero que el meu martell no pari de picar perquè és ara quan més el necessito. Abans d’arribar a Cassà, la Trias i jo comentem la jugada: després de fer 71 quilòmetres fer-ne 10 més ja ens sembla una bogeria. Portem un ritme més calmadet i anem xerrant xino-xano, un ritme molt adequat, no cal anar tan ràpid.

Al pavelló de Cassà la Gelada es torna a punxar la llaga que arrossega des d’Anglès, però no li fa mal, està bé. A mi em fa por mirar-me els peus: tinc una llaga a la planta del peu que em fa impossible la vida, cada passa que faig, el dolor em puja fins al costat del martell que accelera els cops. La Trias es treu les plantilles, decideix continuar sense elles, l’estan matant.

Anem direcció al quilòmetre 81, Llagostera. El quilòmetre 81! Feia dies que l’esperava! Sempre que algú em preguntava pel repte els deia: ja us ho diré quan estigui al quilòmetre 80! Doncs està apunt d’arribar el meu quilòmetre! La Trias i jo tornem a anar un tros juntes. La llaga del peu m’està destrossant i a ella li fa mal el peu. Desitjo que no hi hagi pedres al camí, cada cop que n’enganxo una, sembla que se m’obri el peu. Li confesso a la Trias que ara mateix, apunt d’arribar al quilòmetre 81 trucaria als nois perquè em vinguessin a buscar. El martell s’enfada de valent, m’està trinxant el cervell!

Abans d’arribar a Llagostera li dic a la Gelada: a partir d’aquí Anna, no sé com reaccionarà el meu cos, estic molt cansada, em fan molt mal les cames, estem al punt, a aquell punt que tantes vegades hi havia pensat. Em diu que tot anirà bé i m’anima molt. Així ho espero.

Tinc moltes ganes de continuar escrivint però em fa por que tanta parrafada es faci avorrida. Els últims 20 quilòmetres seran per la pròxima entrada, així serà més còmode; bé, de còmodes els últims 20 no ho van ser gaire...

Els primers 40 quilòmetres de la Trailwalker 2012

Quan he obert els ulls, m’he trobat vivint en un cos entre la fatiga i la recuperació. M’he incorporat del llit: primer una cama, després l’altre, m’aixeco, i dreta, faig la primera passa: he passat a sentir-lo més fort i resistent, me’n faig creus. Estic bé, només una molèstia a l’isquio dret, la resta està bé: una fortificació que es construeix de mica en mica; una fortalesa que s’ha anat aixecant al llarg dels 100 quilòmetres.

Aixeco el cap, segueixo el coet i el veig esclatar; la Trailwalker acaba de començar. L’equip 4H2O comença a córrer des d’Olot amb destinació Sant Feliu de Guíxols. La Trias i la Garcia van davant, segueixo la Gelada que va mirant enrere buscant-me. Molta gent però ràpidament es va estirant. El tros d’Olot a Sant Esteve d’en Bas és genial, molt verd i un paisatge calmat, una temperatura ideal i un sol calent. Durant una bona estona anem darrere l’equip de TV3 fins que els avancem i els perdem de vista. El primer avituallament al cap de 7’8 quilòmetres: una taronja a la boca i el plàtan a mig camí. 

Començo a pensar que seria bo caminar una estona ara, però no ho fem continuem corrent fins al segon avituallament: Sant Feliu de Pallarols, quilòmetre 17,6. L’equip de suport ens diu que anem molt bé i que tenim al primer equip a vint minuts. A partir d’aquí sí que començo a pensar seriosament en caminar una estona però veig les meves companyes que tornen a arrencar a córrer i em sap greu perquè veig que tenen moltes ganes de tirar fort i sé que estic alentint l’equip, m’ho diuen les seves cares. Abans d’arribar a Amer, el següent avituallament fem un tros de pujada a peu, un quilòmetre i mig més o menys. Una baixada, tornem a córrer i després tornem a caminar ràpid un parell o tres de quilòmetres més. Totes tres estan molt valentes i decideixen tornar a córrer fins a Amer: la meva actitud comença a ser pessimista, ho sé, sé que no tinc tantes de ganes de córrer i només faig que pensar en el que queda; sé que torno a alentir l’equip que moltes vegades decideixen tirar i fer-me arrencar però en el fons, sé el que estic fent, conec el meu cos i sé que si l’estiro molt al començament corro el risc de no acabar.

Estem apunt d’arribar a Amer, quan de sobte veig una bicicleta de carretera vermella que es para davant meu: és en Manel Cueto! Ens ha vingut a veure i em fa tanta il·lusió trobar-me’l que me’n vaig disparada a ell i li faig una forta abraçada!em diu que l’avituallament està molt a prop i que ens trobem allà. Per cert Manel, molt xula la Specialized que t’has comprat, estàs fet un Contador! Ens esperen molts duels like Sant Grau!. Quan arribem a Amer, mengem alguna cosa, em poso rèflex a les cames, de dalt a baix i tornem a tirar fins Anglès que és on hem decidit dinar. Les noies tornen a arrencar corrent i ara sí que començo a ser pessimista de veritat, veig a venir que no aguantaré a aquest ritme; decideixo quedar-me enrere i afluixar, sé molt bé el que em faig. La Gelada ve amb mi i veiem com la Trias i la Garcia, molt fortes fan un parell de quilòmetres a un ritme molt macu. Continuo trotant al meu ritme al costat de Gelada, la líder i em sento reconfortada. Per a mi, el pitjor tros de tota la Trail va ser aquest, el d’Amer a Anglès sobretot psicològicament. Arribem a Anglès totes juntes però estic molt desanimada, em fan molt mal les cames.

El meu xicot m’ha vingut a veure i li he confessat que ho veig molt negre, potser aguantaré fins a Girona i prou, no em veig amb cor. Em dóna molts ànims i em torno a sentir molt reconfortada; de moment portem 40 quilòmetres, dels quals uns 35 els hem corregut. Em prenc un ibuprofeno i un cafè i continuem fins a Girona amb l’esperança que tot canviï i, afortunadament, així va ser. Us explicaré el que passa en la pròxima entrada al bloc.