divendres, 16 de març de 2012

El meu refugi

                                                                       

Des de la finestra del hostel, a la una de la matinada, veig passar els autobusos. Un d’ells m’ha de dur a l’estació de Victòria. Aquí comença el meu viatge cap a Santa Coloma. Tinc el bitllet de tornada però em sembla que m’hauré d’esperar. De fet, millor perquè viatjar des de Barcelona és com si et fumessin un bon cop de pal al cap, quedes estabornit per tot el dia. Vull dir que a partir del dia 25 de Març hi ha vols des de Girona, comoditat màxima. Podré esperar.

L’estació de Victòria està tancada, només hi corren els taxis. He deixat a la Vicky sola a l’habitació, li he dit fins aviat, però sé que la tornada és incerta. Pago l’autobús fins a Stansted. Dins de l’aeroport espero incòmodament que la pantalla de davant meu m’indiqui la porta d’embarcament. Tothom està callat, miro els ulls d’un noi que tinc al davant, ha dormit poc, tan poc com jo segurament. Una noia està estirada ocupant tres seients. S’aixeca, mira la pantalla i es torna a dormir. M’agradaria estirar-me, dormir profundament i perdre l’avió. Llevar-me en una ciutat a on el tracte és delicat. No haver d’esperar res.

Els avions em fan respecte. A punt d’enlairar-nos, sempre em suen les mans. M’assec al costat de la finestra, accelerem, ja no toco a terra i de mica en mica, al costat d’un cel blau impecable i un sol que acaba de néixer, se’m tanquen els ulls i dormo tocant els núvols. Quan torno a obrir els ulls estic sobre els Pirineus nevats, se m’accelera el cor, és un espectacle. El vidre crema, el sol ara és un adult i vol que desperti, m’està dient que sóc a casa. Quanta bellesa, sóc una enamorada de la meva terra. Les muntanyes semblen tan petites, em dóna la sensació de poder posar un peu i travessar-les en un tres i no res. Les ressegueixo amb la punta del dit. He pensat de perdre’m en un refugi. Entre dos països, enmig del no res i sola. Veig el port de Barcelona. Aterrem. Estic molt cansada. Tren direcció Sils. Quan baixo a l’estació, l’aire calent m’embolcalla , em pesa la roba, les mitges se m’enganxen a la pell i m’he de treure la jaqueta. El sol no em deixa. Estàs a casa.

Ahir, abans d’anar a rodar amb la meva Orbea de carretera, vaig passar pel gimnàs per apuntar-me a la Master d’espining del dissabte. Gràcies Dani i Ada per fer-me sentir tan bé, us ho dic de tot cor, ara sí que puc dir que sóc a casa. Bon dia des del meu refugi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada