Punta Alta de Comalesbienes

Tu em fas salvatge. Estàs feta de vigor, poder i fortalesa. Sobirana d’aquells que gosen trepar en el teu imperi. M’aterres i m’il·lusiones. Cales foc a les meves emocions. En cendres converteixes el meu propòsit que diminut s’acosta. Tu ets capaç d’incendiar-me. Tu em podries fer exhalar. Sobre teu, esgarrapant-te la pell oblido qui sóc. Arranques en mi una força inhòspita. Encara més, tu em fas salvatge.

La Punta Alta de Comalesbienes viu a la Vall de Boí dins el Parc Nacional d’Aigüestortes. Una muntanya que s’alça a 3.024 metres. Una muntanya d’ascensió llarga i feixuga. Des del pantà a 1680 metres fins al cim, ens esperen 1.745 metres de desnivell positiu en 20 kilòmetres.

Pel costat del pantà de Cavallers trenem els primers passos. Els primers quilòmetres es desfan al costat d’una aigua blava, verda, transparent. Deixem rere nostra un rastre, el del desig d’un dia acabat d’encetar. Una gran allau de pedres entrellacen el camí inicial. Pedres de totes mides, pedres i més pedres. Pedres que van a caure dins l’aigua que s’acaba de despertar i en sent arribar. El sol comença a escalfar-me les cames darrere meu. Sobre nostre un cel blau, sense núvols. Un cel net, pur, clar. Ens acompanya un riu embogit que es fa pas per entre una gran mola de blocs massissos. Anem seguint els pals de fusta pintats de groc. Regalimen les primeres gotes de suor que ja baixen, de bon matí, i s’aturen al coll de la samarreta. Avui vinc a tocar-te. Avui sóc aquí per sentir-te sota meu.

Arribem al refugi Joan Ventosa i Calvell. Quina preciositat, aquí enmig de puntes afilades. El Pirineu Occidental és feréstec, no té res a veure amb l’oriental que és molt més tractable. Aquí, elles són més altes i menys sociables.

El paisatge m’ha paralitzat. Respiro profundament. És tan bell que m’ofega. Tots els racons, cada pam d’aquesta terra és un esclat de vida, un brogit de vitalitat oculta. Quan es fosc, quan el sol s’envà i el refugi està en silenci són les petites vides que desperten i viuen aquest món, el de saltar, córrer i trepar tantes vegades com minuts té la nit. Aquí es sent tanta força que et tornes petit. No res, només un visitant més. 

Tots cinc: en Nil, l’Edu, la Cristina, la Ligia i jo arribem al peu de la tartera. És ara quan comença el tros més dur. Les pedres que havia vist a l’inici eren només pols fina al costat del que s’està formant ara. Entrem al vestíbul de la tartera, encara és prou acollidor, la pujada va resseguint una vegetació escassa però acolorida. Sento l’olor de les flors d’alta muntanya, sento l’essència de les seves arrels. Les gotes de suor cauen tan ràpid sobre les roques que no tinc temps d’eixugar-les. Em giro i veig els meus companys. Fan esses sobre el camí. Veig la Cristina. Veig en Nil. Mai he conegut un nen tan valent. El seu pare n’està molt orgullós.

La veig. Es just al meu davant. Una llarga tartera que acaba en l’oblit arriba fins on és ella. La tenim cara a cara. Queda molt. Són 700 metres de desnivell en un quilòmetre més o menys. El temps a la muntanya és com un sorteig, una barreja de números, ignores quina és la combinació. No sabem quan serà, no sabem quan serem a dalt ni si hi arribarem.

La boca se m’obra. L’aire entra directe als pulmons. Sento el cor com va pujant, ja està aquí. Ara és quan millor em sento. Escalo aquest grapat de roques que cauen amuntegades, una sobre l’altre. Deixo caure enrere el pes del cap. Veig pedra i més pedra. Pedres grans, petites, pedres de totes les formes, unes sobre les altres, unes al costat de les altres. Algunes pedres són molt grans, tan grans que no les podria abraçar, fan forats sota terra tan grans que no ens podrien trobar si ens hi amaguéssim. Pedra i pedra...pedra calenta, pedra. Gris i més gris sota els peus fins que arribem a un pas de neu. La muntanya tan inclinada com està et proposa un temps per reflexionar. Al cap d’uns minuts inicio un pas cap a l’altre costat, vaig clavant les meves Mizuno per obrir forat. Sóc gairebé a tres mil metres amb unes bambes mig rebentades, amb els tacos desenganxats. No sé què coi em passa. Em sento tan valenta que he perdut el nord i sé que això no pot ser. Em va seguint el grup. Darrere meu en Nil i la Cristina, després la Ligia i l’Edu. Ja sóc a l’altra banda i ara veig el que he fet. Veig la pendent de la neu i sento aquell gust de l’adrenalina. Les mans m’han quedat glaçades, no les sento, he quedat de quatre grapes mentre passava. Encarem el tram final. Estic nerviosa. Sento que el cos m’acompanya i tinc moltes ganes de fer cim, l’ànsia de pujar-li al damunt em fa perdre de vista qui sóc. Ja queda poc. Estic a tres-cents metres de tu i avui vinc a coronar-te. Fem el tram de xemeneia que és un espectacle. Quan poso les mans sobre les primeres roques noto l’escalfor. La fred s’apaga i un plaer infinit m’envaeix. Em diverteixo. Em diverteixo tan que no sóc capaç de dir quant. Aviat seré al damunt.

Quan a vegades perdem l’esperança el sentiment de decepció cala fort.

De cinc persones que havíem de fer cim, ens trobem la Cristina i jo encarant el tram final. El meu inexpert atreviment i la seva experiència fan de nosaltres un bon equip. Em sento respirar, em sento valenta. Inicio un camí que em duu cap un bloc de gel, no puc passar, hem de recular. Sé que ets aprop. Miro enlaire i allà estàs, et veig. Em tens aquí, perduda i jo que et vull tocar. La Cristina no es dona per vençuda, busca i busca per on passar. Ara sí, ara no, donem voltes i gairebé quan ho donem per perdut, quan ja volem deixar-ho córrer, troba un pas. Amb el cap fem que sí totes dues.

Encens en mi una força que només sento aquí. Em tornes salvatge. El cor se m’ha esverat. És la il·lusió, és l’emoció de ser a punt, a punt d’aconseguir-ho. Estem tan enfilades que algunes passes ens fan recular, la pedra llisca avall. M’agafo. La sento sota les meves mans. No està ben marcat, fa estona que hem perdut les fites i això ho fa complicat. Sento por, ganes de ser al cim, sento...La muntanya s’ajup. Arronsa l’espatlla. No arribem mai i no parem de grimpar i grimpar però...de mica en mica començo a veure el cel blau, pur i clar. De mica en mica s’acaba la pedra i de sobte s’obra un cel immens, aquell que veia quan era a baix i em feia somiar. Veig la cara d’una dona que és al cim. Ploro. Ploro com una nena petita i ric com si no ho hagués fet mai. La Cristina m’abraça. Ens coneixem de fa dos dies i sento com si la conegués de tota la vida. No saps que feliç he sigut aquí al damunt amb tu. Recupero el batec. Sóc a 3.014 metres, el meu primer tres mil. Sé que no és una muntanya molt alta però ara és la meva, la que hem fet nosaltres, i no ha sigut fàcil.

Ja sóc aquí. Avui vinc a coronar-te. Avui sóc per sobre de tres mil metres.  Ara vull arribar a baix, tancar els ulls i imaginar-me el pròxim cim. La muntanya uneix, la muntanya ens fa tornar salvatges, a mi, a tu, a tots.

Antes de ti

La sala és plena. Hi ha dos-centes persones, dos-centes dones. Hi ha algun home però és una minoria.  El cinema sempre és un bon pla. El dimecres, el dia de l’espectador, encara més. És barat. Som moltes dones, moltes. Fa temps que no vaig a veure una pel·lícula d’aquest gènere. De fet, no acostumo a escollir-les, així de romàntiques, així d’ensucrades, així de...de “pasteleres”, com dic jo.

Em vénen a recollir a les set. La Ligia porta el cotxe. Quan som davant els cinemes i les primeres passes ens duen a la cua, veig que la pel·lícula comença a les vuit i vint. Mare de Déu, una hora i vint minuts de coll des que hem sortit de Santa Coloma. Estic batent rècords. Ni tan puntual ni tan previsora seré capaç de ser mai. Però la Ligia no se la volia jugar, i ara ho entenc.

Una fila de corbes femenines avança a poc a poc. Els llavis pintats de vermell, els ulls resseguits de nit acabada d’estrenar, jove. Perdo uns segons contemplant les sabates d’una dona. Brillen com un anell d’or blanc de promesa, brillen com la neu quan el sol la desfà. Els seus cabells llisos i negres es mouen cada vegada que es gira per contemplar la gent que s’atura darrere els seus peus de purpurina. Té la pell fina i delicada.

Crispetes dolces. Les meves salades, les d’ella dolces. Assegudes a la gran sala penso que és absurda la meva dieta. De que em serveixen les torradetes que esmorzo, aquelles baixes en sal si després engolo aquesta bomba de verí. El meu avi feia servir la Sal Novo, sal baixa en sodi, i amb aquesta excusa sempre se’n posava més del compte. Em feia riure. La meva àvia el renyava. El temps passa tan ràpid...al temps d’encendre i bufar un llumí.

La pel·lícula és a punt de començar. De sobte una crispeta em cau al damunt. La noia de pell bruna que està a la meva mà dreta em mira i em demana perdó. Per l’esquerra, tres dones pugen els últims esgraons fins arribar a la nostra fila. Mouen les carns desbordades del seus cossos fins que seuen al nostre costat. Duen la paperina XL de crispetes. El greix de la panxa vessa pels voltants de les calces que fan força com una presa a punt de rebentar. Si els seients es desenganxessin, la Ligia i jo sortiríem disparades cap al sostre.

Portem trenta minuts de cinema i no hi ha maneres que la sala quedi en silenci. No entenc per què riuen tan. Poc a poc em sento més còmode. La protagonista és un grapat de colors. M’encanta. I ell és una monada, realment atractiu. La història no és tan “pastelera com pensava”. Creia que ja no podien tocar-me les històries d’amor. M’equivocava. Es comencen a sentir sanglots ofegats. No vull plorar però he de confessar que se’m neguen els ulls. No podeu imaginar una sala plena de dones plorant. Però el més divertit és sentir com a la cotorra del darrere li surt disparat el got, també XL, de coca-cola cap al davant nostre. Increïble! No m’ho puc creure. Això és massa! Estic convençuda que per a algunes era la primera pel·lícula al cinema. Mai més. Penso en sortir i no sé si  passar pel costat de les llançadores de crispetes o per les Tres Gràcies.

Ara sí, les llàgrimes em baixen per la cara. No ho he pogut evitar. Sense voler. És una història colpidora. A banda de com estigui rodada. De totes maneres, m’atreveixo a dir que és una còpia de Les Intouchables.

“ Sólo tenemos una vida y es nuestra obligación vivirla plenamente” “ vive sin miedo, sólo vive”. Will Traynor, Antes de ti.

Els Bastiments, un punt de partida

 El cor bombeja de 60 a 100 vegades per minut en condicions normals. En condicions normals, a molts ens agrada que el nostre estigui per sobre dels 100. No el volem en descans, desitgem un vida plena d’emocions. És el primer a qui sentim quan la vida se’ns posa a dins, és el primer en qui creiem. Saber estimar el que fem és essencial per gaudir dels seus batecs, si ens n’allunyem, pateix. Els primers cops de sang són suficients per saber si la direcció és la correcta.

Quan fa temps que el sents lent… quan fa temps que el sents lluny…

Quan corones un cim, quan ets al sostre d’una província, d’un país. Quan tens sota els peus un poble en silenci, i ets sota el silenci de la nit, entre el color de la menta i les roques encara calentes del sol de fa minuts. Les bèsties  desperten, tu també.

Eres per mi la terra càlida per on passava. Eres l’ofec i la valentia dels meus camins. Eres l’equil·libri en els meus passos. Recordo que eres per mi la muntanya més alta.

Quan el creies perdut...però no el volies en l’oblit...

L’altre dia el vaig sentir tan aprop, al pit colpejant amb força. Era als Bastiments, al Freser, i a l’Infern. Els primers dies d’estiu, el sol pujava al nostre costat, aviat. A punt d’arribar al Coll de la Marrana l’aire queia dins la vall. Érem a dues passes. A sobre el coll, el camí fins als Bastiments gairebé ens hi duia el vent que bufava amb força. El sol a la cara i el cruixit de l’herba seca al peus. Aquí el temps no té rellotge, aquí la vida passa tot contemplant el que més estimo. Roques tan afilades com l’ànsia d’enfilar-m’hi, animals tan lliures com els salts que fem damunt els ullals de pedra, el riure s’escampa per entre les muntanyes, sé que sóc a casa.

Els  anys han hissat una bandera plàcida, serena i honesta. M’agrada una frase d’en Kilian Jornet: “ Deixa que el teu instint guiï els teus passos,ell et durà on més estimes”. L’he seguit, m’hi ha dut. Sé el que vull. Amunt, alçada, en condicions normals, a més de 100.

Gràcies a la Ligia i en Miquel per la seva companyia. Acompanyada, la muntanya és gaudeix més.

Castells

Recordo els carrers d’Edinburgh. Fa molts anys enrere, una vegada. Queien les gotes una darrere l’altre fins que els estovava. Començava amb una fina pluja sense amenaçar però l’aigua no es deixava cap teulada per fer. Tots els racons eren molls.  Em semblava tan trist i tan fred que trepitjava amb angúnia. Com podia ser que aquella gent sabessin viure d’aquella manera, em preguntava.

Després de caminar i pensar que no veuria res més que no fos allò, pluja i foscor, de sobte vaig trencar per un carrer i vaig trobar una cosa fascinant. Vaig veure que s’estava aixecant un castell. Una colla castellera estava aixecant un castell allà enmig, en una plaça enmig d’aquella pluja que no parava de caure. I aquella gent amb la seva força estava construint un castell a poc a poc amb cura, temprança i delicadesa. Com si fos de vidre anaven pujant cap amunt, i jo els veia tan forts i  tan valents!, cridaven amb força els de sota, els que feien pinya. Em vaig quedar bocabadada, em vaig sentir a prop de casa i de cop ja no recordava si continuava plovent. Em vaig acostar cap a ells i ens vam començar a parlar en la nostra llengua. Vaig demanar a una dels noies que em deixés formar part d’allò que estaven enlairant. Sisplau. Vull estar aquí sota fent pinya, deixa’m fer força, deixa’m sentir que la meva força fa pujar aquesta gent.

Em va agafar el braç i em va fer posar darrere d’un noi. Vaig posar les mans sobre la seva espatlla forta, la camisa molla se li enganxava a la pell.  Ens vam quedar en silenci. Vaig tancar els ulls i em vaig sentir bé, segura. Sentia el tremolor dels companys que trepaven per sobre nostra. El castell s’enlairava amb més dificultat però les ganes ho poden tot. El món és dels valents em diu sempre el meu pare. El món és dels valents. Sentim que l’enxaneta comença a fer el seu camí. El veig hàbil i decidit trepant per sobre el seu castell, el seu, i ell és el protagonista ara mateix. Els seus peuets petits plens de vida i esperança i futur arriben a dalt i aixeca la mà victoriós, aixeca la mà del que no té por!.

S’aixequen castells cada dia. Castells de por, de misèria, d’amor, d’odi i tendresa. A les nostres mans està els saber-los mantenir drets. No passa res si tremolen, tanquem els ulls i desitgem que tot surti bé. Fem força, empenyem amb tota la il·lusió del món i som valents, constants i ens emocionem.

Després de gairebé deu anys d’aquell castell a Edinburgh, l’altre dia a Figueres, a una de les nostres ciutats catalanes, se n’aixecava un altre al mig de la plaça principal. Deu anys van recular enrere i vaig reviure aquell castell enmig de la pluja. En un moment complicat de la meva vida. En un moment no gaire fàcil torno a demanar a la colla castellera que em deixin fer pinya. Sisplau. Deixeu-me fer força, que es senti que sóc aquí. Deixeu-me sentir segura i valenta.

Aquesta vegada no plou. La noia em fa posar darrere el seu company . Poso les mans però no les poso prou bé i  em corregeix: “ així, fixa’t, així es fa més força” em diu. Torno a tancar els ulls i recordo aquella tarda de pluja sota el cel d’Escòcia. Un dia difícil per fer castells. Un dia difícil i tot així ho vam fer. Avui, a Figueres sento un altre cop el tremolor de les coses difícils! Però de les coses que es poden fer també! Perquè l’enxaneta ja torna a ser a dalt de tot i jo sóc a sota empenyent amb força perquè no s’ensorri aquest castell d’il·lusió! Perquè les coses que es fan amb el cor no poden esfondrar-se així com així, fan falta moltes pluges, molta misèria i molt d’odi. A tots aquells que pugeu castells en dies difícils, sigueu constants i valents perquè el món és dels valents. El món és dels valents i no hi ha temps per perdre, el temps és un castell de vidre que es trenca. Poseu bé les mans, respireu a fons, tanqueu els ulls i sentiu l’esperança, la força i la il·lusió de viure. 

Finals

Una dona jove i sola s’ha deixat caure, sense pes, sobre el pilar més proper  de la nostra oficina de PMR de l’aeroport. El xal vermell desfilat li tapa gairebé tot el cos paralitzat, aturat com una hora perduda.

La nit ha tenyit el sostre de l’aeroport  de negre profund i malvat, com una onada gegant, ofegant qui passa pel seu camí. Ens ha caigut a sobre com si fos un presagi agitat amb violència. La noia del xal ha dut les seves mans petitones a la cara, se l’ha tapada.

Si la nit fos un anell de compromís, avançaria sense pressa, sabent que tot està escrit, cap a les menudetes mans d’ella per sempre més, com un per tota la vida, fins que la mort us separi entraria i al final del dit brillaria el pronòstic . La vida és injusta i agre. Encara té la cara tapada.

La tarda ha sigut tranquil·la, poques assistències. Són les onze de la nit, només em queda el vol de Bournemouth. La sala de descans és plena de silenci, llegeixo 1Q84 de Haruki Murakami. El fluorescent espatllat, esgarrapa alguns segons de silenci cada vegada que s’encén i s’apaga. Entra una hostessa de Ryanair. Ja no sento el soroll enrampat, ha desfet el silenci. Seu davant meu. Treu l’entrepà de la nevereta del Decathlon i el desembolica del paper d’alumini, el cruixit es cargola a les frases de Murakami. Deixo la sala. Vaig a fer l’última assistència.

Quan acabo de fer Bournemouth, entro al vestíbul. Deixo enrere la pista de querosè  i el cel de nit conquerit a la força. Penso en arribar a casa, descalçar-me i sentir el terra de parquet fred, entrar al llit i notar el contrast que el teu cos càlid i torrat pel sol deixa als llençols, posar els peus damunt teu. Una pau absoluta m’envaeix.

Quan acabo de fer Bournemouth, entro al vestíbul. Deixo enrere la pista i el cel i penso en arribar a casa. De cop i volta sento un crit eixordador, un crit  fort, un crit amb energia, un crit que et deixa esgotat. Un crit que ha sentit tothom. És un crit que duu mort, un crit així se sap quan porta males notícies. Avanço cap a l’últim pilar abans d’arribar a l’oficina. A poc a poc es va fent clara la imatge de la noia que encara s’aguanta al pilar, vaig enfocant la cara que fins ara tenia tapada. És bonica, té uns ulls blaus com un dia clar sense núvols, un rostre delicat com el perfum de gessamí i una mirada de tardor plena de llàgrimes. Un noi se li acosta i l’abraça. Es torna a tapar la cara. La nit sotmesa és al seu dit per sempre més, com un anell soldat a la pell, fins que la mort la separi.  

La temporada és a punt d’acabar-se. Aviat no hi haurà res. Negra nit.

El vol de Colònia

Una crosta fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva mà dreta. Una mà ferma, una mà forta. Un avantbraç i bíceps robusts, definits, em fan pensar que és un atleta. Un atleta que ve d’un país on el sol no s’ha posat sobre la seva pell. Ara, davant el seu rostre jove, un somriure pausat, de gratitud, estira tímid unes faccions dures, serioses. Gairebé m’he ficat dins dels seus ulls ofegats de responsabilitat; gairebé m’he ficat dins la seva vida. El jove alemany acompanya el seu germà que està encara al seient de l’avió, sense poder moure’s.

Quan arribo a l’oficina PMR de l’aeroport llegeixo la pissarra on apuntem la previsió dels vols i les assistències que haurem de fer. Treballo per Aena, pel servei Sense Barreres.  Un vol que prové de Colònia porta un passatger amb mobilitat nul·la, és un WCHC. El meu primer passatger de mobilitat nul·la. Ja tinc ganes de ser-hi, ja tinc ganes de ser dins l’avió. A vegades,  imagino les cares dels passatgers. Travessem la pista de l’aeroport a bord d’un Mercedes amb una plataforma i una cabina bastant grans. Em fan molt de respecte els camions que hem de conduir. Des de la cabina observo la maniobra ràpida de la meva companya. Si em poso dempeus  sóc gairebé tan alta com l’ala de l’avió de Rayanair que tinc aquí mateix, a tocar. Baixo de la cabina i em col·loco sota l’avió per guiar la meva companya fins que la plataforma queda ben connectada a la porta posterior de l’avió . Piquem un parell de cops per avisar a l’hostessa,no més, no podem picar més d’un parell de vegades per tal d’ evitar distreure la tripulació. Quan s’obra la porta comença el servei de veritat.

Passo entremig dels seients de l’avió amb la cadira de rodes més prima que tenim. Una estranya sensació barreja aquella enigmàtica olor dels avions que jo atribueixo a l’oxigen amb els colors groc i blau típic de la companyia. Una sensació que se’m fa difícil de descriure però que sembla que hagi estat en mi tota la vida.

La cadira s’atura als peus del jove alemany. Veig les seves mans ferides. Busco el seu germà, està assegut a l’últim seient de la fila. És molt més jove que ell. Té un cos  gros, no serà fàcil. La meva companya l’agafa per l’espatlla i jo per les cames. Tota una història passa pel meu davant. Noto les seves cames encara fortes, no ha perdut la musculatura però la força ja no hi és. Poc a poc el movem fins que el col·loquem a la cadira. Una maniobra que no m’és gens estranya i a la qual m’adapto ràpidament. Treure’l de l’avió no és fàcil però compto amb l’experiència de la meva companya. La cadira ensopega amb els seients però de seguida desfem el camí.

La plataforma baixa al nivell dels terrenals. L’avió queda lluny, ara sóc petita, molt més baixa. Faig firmar al passatger però me n’adono que no té força per agafar el bolígraf i l’ajudo a escriure. A poc a poc llegeixo el que la tinta va deixant sobre l’albarà. El jove firma amb T4.

Condueixo  la cadira del jove T4 i noto sota les meves mans les gotes de la pluja que s’ha endut de Colònia. Plou a Alemanya. Plou a Colònia, la ciutat amb la catedral més alta d’Europa. Una història sota un cel gris ha arribat fins a l’aeroport de Girona. S’obren les portes del vestíbul i em fixo novament amb les mans del germà gran. Una crosta fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva mà dreta. He passat tot el trajecte pensant en la teva  història. A què et deus dedicar per tenir així la mà. Potser fas algun esport de risc, potser el teu germà petit també el feia. Ara miro els teus ulls i els torno a veure ofegats, tímids. El teu rostre encara és seriós i ara, cap somriure estira les teves faccions dures. 

El zoo de vidre

L’acomodador ens obra les portes del teatre. Fem tard, l’obra fa cinc minuts que ha començat. Entrem per la part superior, a l’amfiteatre. Busco un rastre de llum al meu voltant però tot s’ha apagat, ràpid, com bufar un llumí encès. Sento la foscor en els altres sentits. Un formigueig a les cames i la força a l’oïda. No sap com em sento l’acomodador que deixa caure la seva mà al meu ombro dret i em fa caminar com si tingués tres anys. L’olfacte, el més primitiu dels sentits, s’ha ficat  dins del meu nas i m’ha fet aixecar el cap. Percebo l’olor que fan les butaques, de pols i tancat, aquella olor tan típica dels espais envellutats. Les cames se m’han com desfet, tinc por d’ensopegar però ell em diu que no hi tinc res al davant, només una fila de butaques a la dreta, arran de balcó. A poc a poc, mentre m’acosto al voladís, els ulls se’m van fent clars. Al fons de tot, l’escenari té una llum delicada, crema com una espelma amagada. Les veus es fan cada cop més fortes. Veig els actors i la barana del voladís que els talla per la meitat. M’hi agafo. Encara no puc veure la butaca  on seuré. La llum es comença a estirar  fins a nosaltres com si ens volgués tocar amb la punta dels dits. Llavors, la puc veure allà, just al meu costat, negre, poca cosa. M’assec amb poca agilitat. Les gotes de suor em baixen de pressa per la cara, tan de pressa com les he fet sortir quan hem travessat el metro, la plaça Catalunya, el carrer Pelai...el cor se’m calma. El zoo de vidre, l’obra mestre de Teennesse Williams, apareix com un nou món. Tinc la sensació d’haver estat una eternitat en la foscor.

Aprecio la vida plena de colors. Dono gràcies per poder veure l’Amanda, la mare de la Laura, una nena tímida a qui la seva mare busca un pretendent. Teennesse mostra la vida d’una família tradicional nord-americana. Les dones que no estudiaven una carrera els esperava una vida depenent. La vida de casada els proporcionava seguretat econòmica. Però la Laura només somia amb el seu zoo de vidre, un zoo brillant ple de llum i felicitat, un món fràgil com ella. Laura, com seria si no poguessis veure’l il·luminat? T’apagaries ràpid, un món sense acomodador vindria a buscar-te i després, no res, foscor. Tots tenim el nostre zoo de vidre i no podem permetre que s’apagui. Sols vam venir al món i sols marxarem. A dins només n’hi cap un. Dono gràcies per veure la vida encara que sigui fràgil, de vidre.

Quan el teatre es fa clar, amb una llum gairebé insultant, veig el passadís que he recorregut a les palpentes. Allò que la foscor omplia de negre és només un passadís buit i ample, ple d’espai i jo hi caminava com una nena de tres anys. En Joan i jo busquem les nostres butaques des de d’alt i veiem a primera fila dues localitats buides. Estrany que estiguin buides. Baixem i ens hi seiem. Quan ja estic incorporada observo que l’home que està assegut al meu costat duu un bastó plegable. Les mans li tremolen i té els ulls clucs. Quan la funció torna a emprendre el fil es col·loca un aparell que li va explicant tots els moviments dels actors. Ara potser puc entendre perquè no hi havia ningú en aquestes dues localitats. He de ser sincera, em molestava sentir tot allò que ja veia amb els meus propis ulls. No me’n recordava del passadís, ja feia molta estona d’allò. He de ser sincera, quan vaig al teatre o al cine sóc una persona molt exigent i maniàtica. Però ja no me’n recordava del passadís ni de l’acomodador. Imagina si al final del passadís no hagués vist aquella espurna de llum que em recordava que hi veia. Doncs res, només foscor. Em concentro i deixo de sentir l’aparell. Imagina si no hi pogués sentir. Deixa de ser tan egoista. Mira la Laura amb el seu zoo de vidre, mira què passaria si no el pogués veure així de brillant, així de il·luminat...doncs res, només foscor. Tots tenim un zoo de vidre que hem de protegir bé. Tots som com la Laura i algun dia ens podem trobar davant d’un passadís fosc sense acomodador.

Una estona després de la funció, a la Rambla de Barcelona, mentre passejàvem tranquil·lament, veig un grup de negres que surten corrents com si el dimoni els empaités. Duen una saca plena de bosses de mà d’imitació, d’una imitació excel·lent. La saca s’obra i es tanca amb una goma, un mecanisme per plegar i desplegar ràpid. La vida d’aquests nois depèn de la rapidesa amb què vegin el policia. La vida és un zoo de vidre.

Segona etapa: 25 quilòmetres de Collsacabra

El dia ha entrat de puntetes per la finestra, tímid. A l’habitació hi ha quedat el color de les cendres de la nit. El gris de les primeres hores de llum ha vingut a tocar el despertador. Aviat començarem a fer moure els cossos lentament. Sento el meu com un foc caigut a qui un aire gairebé primaveral desvetllarà. El nou dia envolta el refugi fet de fusta i pedra antiga que guarda molta història. Ja sento l’alarma. És l’alarma de l’endemà. L’alarma de quan saps que tot comença de nou. Els ulls s’obren a poc a poc.

Fa estona que estic desperta. Des de l’última vegada que he vist les sis al rellotge potser m’he endormiscat mitja horeta, no més. He observat com s’encetava el dia mentre la gent dormia. Hem dormit tots a una habitació de lliteres amb una temperatura més que excel·lent, molts hem tingut calor.

Després d’esmorzar sortim a fora. És quan l’aire em revifa i sento que serà possible. Ens toca el sol de cara. Aquesta vegada el sento molt més amenaçador, sé que passarem calor. Els cingles del Collsacabra han aparegut amb un cop de bastó, quina sorpresa. Me’ls he trobat després de passar per un camp a través. Ja comencem a retallar. La Maria Carme, el Bitxo i jo ens posem a la reraguarda. El Bitxo és un Westie molt valent. Veurem si aguanta la calor avui. Es sent el riure de la Carme, en Pere , en Lluís i l’Andreu unes passes més amunt. El cel és net i brillant. Passem per sobre el Salt de Sallent i un altre cop respiro un aire de records. He estat aquí i m’ha tornat a evocar la sensació de vertigen del primer dia. Hi ha coses que no canvien. A poc a poc ens anem anivellant a l’alçada del Far. Els Collsacabra ens aixeca la barbeta perquè veiem el recorregut. Gairebé no es nota el desnivell però és hostil. Les pulsacions s’han tornat més sensibles al terreny. Torna a venir la sensació de vertigen quan voregem els braços del Far. Hi ha forts daltabaixos. És meravellós, em carrega de pura energia. De cop i volta ens apareix l’Enric Torramilans al darrere, esbufegant com un home boig. S’ha incorporat al grup. El Bitxo ja tremola quan el veu. En un tres i no res en plantem al Far i en Genís en torna a preparar un avituallament fabulós. Gràcies Genís! Per l’esmorzar i el dinar d’ahir, té molt de mèrit el que heu fet.

Per arribar als peus del Far cal baixar per un corriol de pedres bastant dret. El Far té clar que vol desafiar-me. Els genolls em comencen a donar l’avís però la companyia i la conversa fan que arribem al Lloret salvatge en un tres i no res. Començo a patir cada passa. La temperatura puja, i la meva també. No tinc butllofes al peus, increïble. Està a punt d’arribar un tros preciós, frondós, un puja i baixa carenejant la muntanya. Les pedres dels petits cims de cada muntanya desprenen l’escalfor de tot el matí, des que ens hem llevat en aquella habitació cendrosa. Ens obra els braços per dur-nos a l’infern, penso. Estic patint de genolls però és un tram excel·lent i em sap greu no rebre’l com es mereix. És molt divertit.

A cavall de la muntanya semblo una geneta maldestra, a punt de caure. Pugem i baixem, baixem i pugem. La Cellera és cada vegada més a prop. Quants petits cims en no res. Sento un parell d’esbufegades d’en Pere i unes quantes queixes d’en Lluís. La Maria Carme que sempre diu ser la última no se la sent ni respirar, és una campiona. La Carme i la Maria recullen espàrrecs, Déu meu! I jo no puc amb la meva ànima. L’Andreu i en Lluís sembla que no hi siguin, em sembla que volen, no toquen de peus a terra. L’Enric és el que està més fresc.

“Això s’acaba però mitja hora no te la treu ningú” em diu l’Enric. Si l’hagués pogut escanyar... Els últims metres, al seu costat, parlant de sol i calor com la que ens cau a sobre, em passen molt lents com si el món fos una gran bola de foc, sense saber que uns quants quilòmetres al costat se n’estava formant un. Les Gavarres estaven envoltades de flames. El cor de Girona estava patint la negligència d’algun inconscient.

L’última hora amb els meus companys va ser a la presó. Sí, al bar La Presó de la Cellera, no sé què us pensàveu ara...per dinar: macarrons fets per la germana de la Carme, boníssims! I coca de la mà de la Maria Carme. En Genís ens tornava a esperar amb la taula parada. Una cervesa, macarrons i bona companyia, així s’acaba el viatge d’aquest cap de setmana.

Ahir, quan vaig acabar la sessió d’espining de les nou de la nit, un monitor em va preguntar: què has pagat per aquesta cursa? Un sentiment de nostàlgia i bondat em deuria envair el rostre quan vaig dir res!, només les hores i el patiment de cadascú, res més. Tot el que em van donar va ser gràcies a una bona organització per part d’ells, a més a més d’un regal, un regal per després del sol, una crema. Aquesta és la veritat. Després de la febre per les curses que hi ha avui, sembla mentida que hi hagi gent disposada a donar a canvi de res. Moltes gràcies i felicitats a tots els qui ho heu fet possible. Fins l’any que ve si es torna a repetir.

Quan les últimes espurnes de llum del dia s’apaguen, el paisatge encès de vida em torna a passar pel davant. És hora de descansar. Tanco els ulls satisfeta, sabent que l’endemà entrarà una nova llum que em durà els millors records dels dies que ara formen part del passat.

Primera etapa: 52 quilòmetres de Guilleries

Al matí, la muntanya de març encara és freda. Es comença a filtrar un sol tebi, innocent, d’uns colors calents com si mai els hagués vist. El sentim darrere nostre, va pujant lentament mentre ens enfilem, igual que ell, al cim del Puigdefrou. El tinc sota els peus, jugant amb mi, desafiant el meu alè, provocant el cos fred i adormit que m’ha deixat el primer contacte amb la muntanya. Enyoro sentir-me així. Et va escanyant a poc a poc la calma, fins que la vida surt exhausta en forma d’ofec.

Sóc a dalt de tot. Em giro i rebo triomfadora a qui em desafiava des de baix. Em sento forta, com si m’hagués pres tota una vida sencera per encetar. Enyoro sentir-me així. Sento els meus companys d’aventura recuperant les seves vides i potser també saludant a qui els acaba d’escanyar. Tenim els primers metres de desnivells fets. En Pere em diu que tan fort com acabem de pujar ja no ho farem més, anirem pujant però més lentament, però no és del tot veritat, encara hi haurà més oportunitats per a la muntanya. Seré aquí quan em torni a retar. Aquest grup d’amics estan molt forts, les ultres, per a ells, és com qui cada dia va a buscar el pa a la fleca del costat.

El tros de pista que ens du fins a Sant Gregori és bastant monòtona però em va bé per recuperar. Arribem a un mirador on hi ha una capella i una espècie de construcció piramidal que segons diuen va ser construïda per un metge. La Magalí em fa una foto al costat de la construcció. Penso que en Joan en trobarà l’origen i li faig arribar via ADSL. Milions d’històries naveguen en un piiip de watsap mentre ens avituallem i continuem la Guilleries Extrem en direcció el santuari del Coll.

Una vegada vaig anar a entrenar a Osor. Vaig deixar-hi molta energia, un treball força dur. Des del poble gèlid fins al Coll de Nafré em vaig enlairar per corriols molt estrets i amb una vegetació molt frondosa però no vaig arribar fins al santuari. De tant en tant em girava i exclamava perquè no em creia el que havia pujat corrents. En Joan semblava que anés de passeig però això sempre passa entre ell i jo.

Quan veig que ja sóc al Coll de Nafré els records em passen pel davant com si perseguís una ombra. Pugem fins al santuari i no comprenc  per què no hi he estat mai. És d’una bellesa extraordinària. Fins i tot els lavabos tenen una finestra sense barrots per on pots veure l’horitzó nevat, els Pirineus a la teva alçada. Quan surto del gairebé petit mirador m’espera un avituallament genial. En Pere i la Carme ens han preparat un esmorzar per caure de cul. Hi ha de tot, fins i tot galetes Chiquilín Energy!!! De veritat Carme i Pere que ho teniu molt ben muntat, vindria molta gent si ho sabessin.

Una pista ampla i pedregosa ens convida a passar per davant la masia d’en Serrallonga. La veritat és que me n’enduc una decepció molt gran però és històrica així que faig un esforç i me la imagino en plena època daurada. El trajecte fins al pantà de Sau és molt dur psicològicament, no veig l’arribada al cotxe que està a la Riba. L’escalfor de l’asfalt es cargola com una serp per les meves cames, m’està estrangulant. Veig en Pere que s’arrenca a córrer buscant el cotxe, està nerviós, vol saber on cony és!. És un paradís la taula que ens tenen parada, un oasis enmig del desert de Sau. Gràcies nois, de veritat. No tenia gaires ganes de parlar perquè que encara duia la serp cargolada a les cames però de veritat que em va anar molt bé tot el que ens vàreu donar, m’heu alimentat molt bé! Qui no tira tant després d’això?

Encesos, els Cingles de Tavertet s’alcen sobirans a les portes de Collsacabra. Els esgarrapem fins a dalt a Tavertet, cadascú com pot. Endevino els deu millors quilòmetres de la primera etapa. Catalunya torna a ser dolça i ferotge, amable i salvatge, llaminera, un indret que sento gelosament  meu. Després de creuar el genuí Tavertet comencem a vorejar els Cingles. Tinc la sensació de flotar quan passo arran del penya-segat, és perillós però encisador, no sembla casa nostra. Un parell de quilòmetres difícils d’oblidar. L’últim tram sempre és el més dur però està resultant ser tot un espectacle. Ara ja ens queda poc per arribar al refugi i uns quants quilòmetres d’asfalt trenquen amb la bellesa que tot just ens acabava d’envoltar. Dono les gràcies a en Lluís Tuneu per aquell últim quilòmetre i mig de corriol en comptes d’arribar al refugi per carretera. La imatge de la lluna sobre la casa i el cel tacat de vermell van ser un últim regal abans del merescut descans. Així es va acabar la primera etapa de 52 quilòmetres. L’endemà, tot just sortir el sol, la claror va deixar-nos veure el que la nit ens amagava.

Sóc lletja

“El millor que podria fer és matar-me”. Una gota de llum descobreix el rostre lleig d’una dona mal vestida, amb poc estil. El món no està fet per contemplar la lletjor, no en sabem. Fa massa anys de les dones de Rubens. Som incultes. Saps que els cabells blancs et cobreixen d’atractiu. Quan em mires, el dolor de les arrugues a la teva pell són sexe, passió.

Quan vaig a Sant Salvador a passejar la Chiara, passo per davant d’un bar amagat. Té unes taules a fora, no gaire ben parades. Sempre penso que no hi entraria mai, no m’agrada gens l’aspecte, tot i que endevino que intenten agradar. Són lletges. Mal vestides. Amb poc estil. De tant en tant canvien les tovalles però segueixo sense ganes d’entrar-hi i potser m’equivoco. Sóc una inculta de taules parades, potser sí. No hi entraré.

La dona lletja segueix amb un monòleg sota la llum. Al seu costat, asseguts, tres joves demanen una copa. L’acordió en forma de hac és el millor escenari que he vist fins ara. El que més m’agrada és la senzillesa, fer anar la imaginació, em recorda a Sit del Tricicle . Sóc lletja és una obra de tres professionals: Sergi Belbel, Jordi Sánchez i Òscar Roig; la representació, de Teatre 8. És una bona aposta, gens fàcil.

Nereida Gras, la Lletja, ha entrat molt bé. Els seu personatge no varia malgrat els múltiples escenaris als quals apareix. Els que sí el varien són els altres tres actors. Aviat descobreixo la meva preferida. Cristina Casanova comença com a noia del bar i m’agrada. El canvi d’escenari és un pèl lent però mereix l’espera. En Samuel Guasch, el guapo,el ric i el famós és entrevistat per actors que fan de públic. Els canvis així donen molta vida a l’actuació i no deu ser gens fàcil. Porteu moltes hores d’assaig a sobre, es nota. No vaig poder reprimir un “bravo” al final de l’obra. Us he puntuat amb el màxim número permès! M’heu fet gaudir!

En Samuel és fals i snob. Atrapat en el món superficial de les aparences, acabarà veient que la única sortida és la mort, allò que el farà descansar per sempre. L’educació que ens donen ens fa lliure o esclaus. En Raül té molt clar els seus valors, ni ric ni famós com en Samuel. La representació d’aquest personatge és definitiu per veure què li passarà a Samuel. El nas gros, imperfecte de Samuel serà una part del tot, representarà l’esteticisme, com la bellesa ens pot fer infeliços, com ens pot enfonsar al buit fins a ser éssers irracionals.

Quan és l’hora de l’entrevista, està clar que l’aparença guanya terreny, i qui digui que no menteix. Les dues aspirants: Clara Roger i la Lletja. Han de dir tres animals que els agrada. Ja us podeu imaginar, la Clara en surt ben parada, la Lletja diu: camell ( com et veus) rinoceront ( com et veuen) i mula ( com ets en realitat). Ni amb la psicologia aconseguim parcialitat, aquests tres animals moltes coses positives deuen tenir, però només veiem l’aspecte físic. És una de les escenes més divertides, molt ben preparada. La Lletja no aconseguirà la feina però en traurà una amiga que se sent culpable. La Clara acabarà assassinada. S’aprofitarà de la innocència i la debilitat de la Lletja. La Clara farà treure l’assassina en sèrie que duu a dins la Lletja.

No podia faltar una escena de sexe. En Samuel surt amb l’americana mal cordada. Té una cita amb una noia a qui utilitza i enganya només per tenir-hi sexe. La noia, a canvi, li regala veritat. Si un s’aprofita de coses terrenals, sexuals, l’altre farà el mateix. Samuel es ferit pel seu nas un altre cop. La noia el discrimina per tenir el nas gros. Una pau molt justa. Ens farà lliures o esclaus.

Per molt que s’operi en Samuel, ha arribat a dalt de tot. És tan perfecte que és infeliç. Al final de l’obra el veiem vestint desapercebut. Ja no pot recuperar la vida que podia haver tingut si no s’hagués deixat endur per l’aparença. L’escena que acabarà amb la seva vida és quan es troben amb la Lletja. La bella i la bèstia. Ella té el que ell necessita. La mort és la solució. La mort de la bellesa. Al final s’imposa justícia.

D’aquesta relació d’amor odi en neix un fill a qui la Lletja ofega quan neix. És la bellesa del seu pare. L’assassina de la bellesa no deixa res viu. La societat l’ha creada, la mateixa que la destruirà. Sí, l’educació ens farà lliures o esclaus.