Montcorbison i Letassi

 

La història que estic a punt de relatar té els seus inicis dos anys enrere. Aleshores, no tenia massa per mà circular per les alçades amb els grampons d’alpinisme. Els únics que em sabia posar amb facilitat eren els de córrer, i val a dir que la feina que són capaços de fer és altament considerable, es fan prou valents tot i que la dent és menudeta. Bé, doncs, aquesta és la història de com un cim de vaques, dit popularment als cims fàcils, m’ha vist fer marxa enrere dues vegades i pujar en tres ocasions.

El Montcorbison és un cim  molt conegut de la localitat de Vielha i Mijaran. La seva fama entre els locals ha acabat traspassant més enllà de les fronteres i ha convidat senderistes que arriben de totes les comunitats autònomes a pujar fins aquest cim a 2.172 metres. A dalt de tot hi ha esculpida de marbre la Mare de Déu de Mijaran, asseguda sobre una base feta de fusta i decorada amb rajoles amb els noms de totes les comunitats, una al costat de l’altre, fent-se costat. Algunes d’elles, però, ja no hi són, en queden les cantonades esquinçades per ves a saber quin fenomen natural, múltiples interpretacions i històries se’n podrien extreure del fet.

La primera vegada que hi vaig pujar, els gairebé sis-cents metres positius que s’enlairen en dos quilòmetres i mig, s’havien convertit en un bloc de gel. Era primavera i el sol picava amb força. Tot i els meus esforços per seguir la petjada, a gairebé 50 metres del cim, acabaven en relliscada. El cim de vaques m’advertia per primera vegada i em feia saber que la seva prominència no era pas una bagatel·la, i menys en aquelles condicions. Retirada fins a la bassa d’Oles.

Aquest març, cobert de neu de dalt a baix i amb un risc marcat d’allau a dalt del cim, el Montcorbison presentava una altra cara de la moneda. Es cobria d’hivernada. De dins les seves carns li naixia una boira gelada que deambulava com una morta aferrant-se tant com podia al camí de pujada. La Mare de Déu, al capdamunt de la muntanya, se n’abstenia. Llepada de gebre, cruixia entre Catalunya i el País Basc. El cim emblemàtic l’havia adormit, li havia fet tancar els ulls fins a la primavera. Tant era que portéssim grampons d’alpinisme, tant era que poguéssim entrar dins d’aquest fum espès, la neu fins a la cintura ens va frenar a l’antena, a vint metres de la verge.

Considerat cim, vam desfer avall la verticalitat, però just abans d’arribar al cotxe vaig parar un moment, em vaig girar, i amunt, a dalt de tot, hi vaig clavar la mirada. Sobresortia de la nuvolada mig cos de l’antena i en aquell moment vaig saber que hi tornaria a pujar. La tercera és la bona diuen.

Avui, sota un sol d’agost abrasador, encès fins al límit, i amb un camí ple de pols enganxosa que em pujava fins als turmells, he passat pel costat de l’antena que nua de dalt a baix bullia de calor. Davant meu, les Maladetes i l'Aneto em premiaven amb unes vistes grandioses. Uns metres més endavant, la Mare de Déu de Mijaran havia obert els ulls, i amb un somriure espiritual i contemplatiu, em donava la benvinguda.

Perdiguero

 Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.

El pic del Perdiguero és el cim culminant del Massís del Perdiguero. Situat entre la vall de Benasc i l’Alta Garona, França, s’alça fins a 3.222 metres dins del parc natural del Posets-Maladeta.  

Sortim massa tard, Eduard. L’exigent tresmil que ens espera ens estirarà les orelles. En Tuc, el germà d’en Truffaut també ens acompanyarà a l’infernal i tètric cim. Aquesta vegada el meu company incondicional no romandrà al meu costat durant l’ascensió, i val a dir que sort en tindrà.

Deixem un cotxe a Literola i l’altre a Remuñé. Comencem la pujada per Remuñé, fet que ens estalviarà una forta inclinació però ens traurà moltes hores per arribar al cim. El camí brolla al costat d’un riu que ara sí ara no, anirem veient. El verd per sobre el qual passem, aviat es perdrà, i mai més apareixerà. El pedregam el fulminarà, es dissiparà entre aquesta infinita tartera de roques de totes les mides esquinçades i mogudes pel temps. Començo a ser conscient d’on soc i del que suposarà fer cim a aquest tresmil. Tant és així, que el meu company es repensa la jugada i em proposa esperar-me al llac de Literola mentre jo m’esgarrapi pujant.   

Quan la tartera de quatre-cents metres positius s’acaba, el llac de Literola apareix esplèndid i transparent sota un cel blau i enlluernador d’estiu. Un instant generós que amaina un xic l’isolament de pedres que acabem de passar. Quan aparto la vista del llac, començo a enquadrar, a mà esquerra, la inacabable pujada al cim del Perdiguero. Fixo la mirada al punt més alt, passo molt de pressa per sobre del que hauré de fer fins a arribar al cim. Però el que veig, no l’és encara, és només la Fita del Perdiguero, un altre cim abans de culminar-lo i això no ho sé pas aquí baix de tot. Soc una ignorant del que vindrà. Tot i així, decideixo pujar completament sola.

Pas a pas, pedra a pedra els minuts van passant sobre la negror de l’exigent cim. Em faig saber a mi mateixa, i en veu alta, que serà dur, però les paraules m’abandonen empeses sobtadament pel vent que les escampa per totes direccions i torno a quedar sola.

Paro un moment. Miro avall. El llac s’ha fet petit sota els meus peus. Penso a deixar-ho. No té cap sentit. Baixa i torna a casa. I llavors, penso per què he començat. Estàs a tres-cents metres del cim, em diu un home que ha aparegut d’entre les pedres. Un parell d’hores. Ostres! D’on ha sortit? I què diu ara aquest beneit que cremaré dues hores per fer tres-cents metres positius? Sí que està fotuda la cosa. I alguna cosa em neix de tan a dins i amb tanta ràbia que em fa encara tirar més fort amunt. Ja ho veurem això. Miro el rellotge. Arribo a la Fita del Perdiguero. Veig la cresta i el cim. Ara sí que l’hem parit, tot el que queda encara. Passo la cresta i mentre vaig decidint per on grimpar i omplo d’aire fins a l’últim racó del pit, agreixo al meu pare i a la meva mare que ja no hi és, haver-me fet així. Així no sé ben bé com, però amb força per arribar fins al cim del Perdiguero.

La baixada, aquí, me la vull estalviar. N’hi ha prou amb haver-la patit una vegada. Només diré que mentre la ballàvem, tots tres, i s’anaven acumulant els gairebé 3.400 metres positius i negatius de la demoníaca vall, un grapat de metres més avall, es començava a confessar, obrint-se pas, el circ de l’Aneto, que ple d’energia i fulminant-me altra vegada, em recordava ( del llatí re de nou cordis cor, tornar a passar pel cor): Quan pensis a deixar-ho, pensa per què vas començar.        

Garmo Negro

 El Garmo Negro, situat a la vall de Tena, en ple cor dels Pirineus d’Osca, és un dels tresmils més a l’abast que hi ha de la zona. La seva accessibilitat es demostra amb la gran afluència de gent de totes les edats i equipats de totes les maneres possibles que intenten coronar el cim.

 Aquesta és la versió oficial que la cultura esportiva emet diàfanament arreu, sense menystenir l’exigència física que cal demostrar en l’ascensió. El tresmil aragonès, fet de blocs de pedra, pols de color canyella i verticalitat, és una explosió intransigent que gira l’esquena a qui no és capaç de sostenir amb perseverança els cinc quilòmetres amb 1450 de desnivell positiu de pujada que comencen al poble pirinenc de Panticosa i arriben fins a 3.064 metres.

Truffaut, lleva’t, au va, que ens espera una jornada d’alta muntanya de la bona. El meu llebrer, que mig endormiscat i en sentir el substantiu màgic aixeca les orelles perfectament alineades entre elles de punta a punta, es posa dret estirant i ensenyant les seves àgils, elèctriques i despampanants (que causen esbalaïment) potes fetes de múscul i ferro. S’espolsa. Cop de cua a la cara sense previ avís. Fa molt mal, és com una fuetejada que em torna a la realitat després de la contemplació del seu espatarrant cos. Malparit, càgon l’ou, cagoncony, cagondena, mecàgon la mar salada, i fins i tot cagondeu, penso i renego tots aquests sinònims acceptats al diccionari de la llengua catalana.

 Mentre em desfogo i vaig deixant anar tota la sinonímia, la Lulú acaba d’engegar el primer marramau del dia enmig d’aquesta batalla lingüística que no té més intenció que la d’esbravar el meu mal humor i de pas, demostrar-me la meva capacitat filològica. Té gana i s’ha sumat a la lluita sense cap debilitat en l’estratègia, fent servir el seu propi diccionari, les paraules del qual tenen una etimologia molt reduïda i desconeguda. Qui en deu saber l’origen, vaig investigant mentre els dono menjar, omplo d’aigua el bol, obro les finestres i pujo mosquiteres perquè la felina estigui confortable i en un lloc segur mentre duri l’expedició al cim del Garmo Negro.

El cel a Baños de Panticosa és totalment negre, encara. Hem aparcat al costat del llac, a l’ibón de los Baños. Són les sis del matí. Les ànsies han transformat la puntualitat en un fet desorganitzat. Soc una esveramenta, un sac de nervis. Impacient per calçar-me aquest tresmil decideixo esperar uns minuts i permetre que l’albada dissolgui la nit esquitxada d’estrelles. Esperaré fins que el carro petit, satisfet d’una feina plenament realitzada, s’abandoni a la claror del primer dia d’agost.

Frec a frec, tots dos sols, en Truffaut i jo comencem a pujar amb ganes amunt. Davant nostre no hi ha ningú més, estarem completament sols fins que no encarem el tram de pedres, on l’Òscar, un pagès de Reus ens farà costat. Tocats per la diana matinera arranquem capa dalt. El primer quilòmetre es fa per un corriol molt fàcil fins que s’arriba a un pedregam ple de fites. En Truffaut i jo saltem per sobre les pedres amb un teva-meva. Competeixo amb les seves llargues i hàbils potes que no en tenen ni per començar amb les meves. L’un per l’altre arribem fins al coll i encarem l’últim tram verticalíssim que ens duu a les portes del cim, un balcó abismal on sento que soc molt a prop de ser al paradís. Distingeixo els Infiernos, el Vignemale, el Midi d’Osseau, l’Anayet i fins i tot el Montperdut. A vegades, el que observo és tan bonic que es deixa anar dins meu amb una profunda tristesa, i no ho entenc, però és així, és tant el que sento que fa mal.

L’un per l’altre desfem la verticalitat que convertida gairebé en un salt al buit es diverteix sobretot amb mi. En Truffaut es comporta tan bé i em fa tant cas que he deixat de patir per ell i m’he entregat al moment. Dues hores i quaranta-cinc minuts per pujar i dues hores i mitja per baixar ens converteixen en dos animals esgotats que tot i lluny de competir amb els rècords desbordants dels malalts de la zona, podem celebrar molt satisfets. Parla per tu, pensa ell, jo encara estic fent l’escalfament.

Arribem a Baños de Panticosa. El carro petit, recolzat sobre el daurat de la claror, sura invisible, i ambiciona pacient, com cada dia, que arribi l’hora de sortir  estrellat al cel.