Anayet

 

L’Anayet és un famós cim situat als Pirineus aragonesos, gairebé a la frontera amb França. L’impressionant pollegó són les restes d’un volcà que es va esfondrar i de les quals en va quedar només mitja part, la xemeneia. Així doncs, el massís de l’Anayet es considera un vestigi admirable d’una antiga caldera volcànica.

Set del matí. El vent bufa amb força, fa trontollar el càmping Escarra, es filtra per sota els avancés de les caravanes amb residència permanent. Observo, mig adormida encara, com és capaç d’inflar-los fins al límit.  La pàtina que duen al llom fa evident les eternes pernoctacions a l’aguait de les inclemències del temps. Sobreviuen a tempestes, a les flamarades del sol i a les glaçades de les nits estrellades d’hivern.            

Amb no més de deu minuts ens plantem a l’inici de la ruta. El primer quilòmetre i mig transcorre per una pista asfaltada que tanquen duran l’època estival per evitar aglomeracions. Molt d’ull a la pista!, encara no en soc conscient, però no queda massa per adonar-me del que suposarà fer-la dues vegades d’anada i dues de tornada. Arribem als remuntadors de l’estació. Deixem l’asfalt. Pugem corriol amunt al costat d’un riu que fa uns mesos que ha deixat anar la gelor del massís avall. Una granota es deixa veure panxa enlaire dins l’aigua perquè ja és morta. Mà a la butxaca del mòbil. No el trobo. És clar que no, s’ha quedat a dins del cotxe juntament amb el moneder. Quin desastre, noia! Deixo la motxilla i començo a córrer dos quilòmetres avall. Passo els remuntadors. Passo l’asfalt. Arribo al Panda. Abans, però, paro un quatre per quatre que entra amb permís per la tanca que barra el pas. Em podries portar de pujada, si us plau? M’estalvio la pujada. Saludo un grup de nois que m’han preguntat què em passava mentre em veien baixar per la pista, ara fa uns moments. Posen cara de quina barra que tens.

 Després d’una bona pujada arribem a l’ibon de l’Anayet. El collet ja és aquí, intueixo que a sota jaurà en calma el llac que gairebé eixut vessa completament blau dins d’un grapat d’hectàrees de prat d’un verd esfereïdor que em deixa sense alè. El voregem i encarem cap amunt fins al pròxim coll, el que ens durà al peu d’un pas de cadenes que passem sense dificultat. Només un tram de xemeneia ens separa del cim. A dalt, el Midi d’Osseau apareix flotant sobre un mar de núvols, els duu enganxats a la cintura. Es veu que el Midi també són les restes d’un volcà.

Desfem cara avall el camí que ens durà fins als llacs un altre cop i d’aquí fins als remuntadors de l’estació d’esquí on ja m’espera per quarta vegada la pista asfaltada que ens portarà fins al Panda. Enrere deixem un Anayet apagat de fa molt anys, però viu, molt viu. El foc se li ha mort, però l’energia no s’ha extingit, al contrari, hi és molt present, a cada grimpada que s’hi fa. Torno al càmping amb gairebé vint quilòmetres al damunt i mil metres positius a les cames. El vent ja no hi bufa, les caravanes han deixat de bramar i el batibull ha pres relleu en aquest dimarts de juliol tan encertat.

Pirineus aragonesos, Loulou

L’única cosa constant a la vida és el canvi, diu un proverbi xinès.

És final de setmana. Sobre un dissabte de juliol de cel radiant i una fredor insòlita, alliberada de cop, decideixo posar fil a l’agulla al meu viatge als Pirineus aragonesos. Els carrers del meu poble són plens de gent que amunt i avall es passegen tot agraint i respirant l’aire indulgent que fora de temporada ha ensopegat amb la capital de la Selva apagant la foguera acampada des de feia mesos.

A dins del Panda, ple fins a les orelles, s’hi han adaptat per força, totes les eines materials (a vegades poc necessàries per viure) que amb menys d’un metre quadrat, han hagut de fer-se un lloc a empentes. Motor encès. Ronca un Panda generós. Enmig de tanta cosa terrenal, ara en calma, en Truffaut, la Loulou i jo comencem a rodar mig enganxats a l’asfalt. Ràdio encesa. Per Catalunya Ràdio surt molt encertat el proverbi xinès. I tant, tota la raó. A un pam tinc la Loulou, una de les meves felines que experimenta en pròpia porta el gol del proverbi. Fa uns quants mesos li van diagnosticar hipertiroïdisme i l’he de medicar matí i tarda. Primera vegada a la caravana, veurem com digereix l’aforisme oriental.

Arribem al càmping de Baldellou. Hi farem nit. Quin país per aquí a baix! Després de cremar roda durant cinc hores arribem a un poble aragonès deixat de la mà de Déu, un desert de blat. M’enduc la primera glopada de xafogor que arriba d’un sòl daurat desgastat de tanta intempèrie. D’un cop quedo desolada, estic de dol buscant algun bri de Pirineus, encara que només sigui una engruna. Entro al càmping d’una mala peça i fent molta maniobra. Les hores m’estan passant factura i començo a estar farta de tant de canvi i tanta puta martingala. En aquest país infernal no hi corre l’aire! La caravana va on li rota i em comença a pujar la mosca al nas.

Després d’un milió de marramaus engabiats deixo anar la Loulou, la campiona de la jornada, que ha aguantat estoicament la patacada del canvi constant. Li he comprat Feliway, una poció màgica, una droga prodigiosa que a través d’un difusor deixa anar feromones felines que ajuden a afrontar aquest anar i venir de la vida. Els calma de forma natural i els ajuda a sentir-se còmodes fora de casa. La cosa és que el difusor està pensat per a espais més grans. Ara mateix, casa nostra fa tres metres quadrats i la Loulou ja està de panxa enlaire fregant-se l’esquena amb uns ulls desorbitats i pertorbats, es mou com s’hi estigués totalment grillada, fet que em porta a interpretar que el que corre per les seves benes és una sobredosi de cavall, això sí, portada amb molta dignitat.

Els fanals s’encenen i al cel clar s’hi comença a barrejar la foscor que està a punt d’entrar dins el poble del diantre. Totes  tres al llit, descansem després d’un dia dur de rosegar. El Feliway va fent, i a Catalunya Ràdio deuen continuar amb la seva. A la seu de la cultura oriental algú n’està pensant alguna de bona. Nosaltres comencem a afluixar el peu de l’accelerador i ens fonem, amb delit,  amb la temperatura que comença a baixar estrepitosament.

Avui, les meves paraules van dedicades a tu, Max, que tot i que no eres meu em vas robar el cor i a tots els animals que afronten una malaltia i els desitjo que l’única cosa constant a les seves vides sigui el canvi, un canvi positiu que els deixi estabornits de plaer, de felicitat, fins que els ulls els quedin girats d’eufòria, amb una sobredosi de gust que els duri de per vida.

Aneto, el sostre dels Pirineus

 << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar>> va afirmar, com si fos una sentència, la conductora de l’autobús que  a punt d’iniciar el trajecte Benasque a la Besurta ens va etzibar amb supremacia. Així va començar la nostra ascensió al sostre del Pirineus. << Ni tan mal.>> que diria el meu alumnat.

 Després d’un viatge ben rodat, segur i sense incidències, arribem a Benasque. Aparquem el cotxe molt a prop de la parada de l’autobús. Quatre passes ens acosten fins a la porta del vehicle de la profeta, la superba. I aquí s’engega tota la profecia: no hem pensat a treure prou diners en efectiu per fer front a un bitllet d’anada i tornada. Oració causal: no tenim prou diners en efectiu perquè alguna cosa bona ha de venir, o bé: alguna cosa bona ha de venir per aquest motiu no tenim prou diners en efectiu. La qüestió és que a la conductora se li ha començat a arrugar el front i em sembla un gest de forta tempesta, però la punyetera encara té prou temps per articular una bona oració causal. Totes les paraules estan ben connectades amb una bona conseqüència. Impol·luta, l’oració serà el nostre motor, el motiu i l’origen de totes les nostres desgràcies o esdevindrà la nostra fortuna, el nostre encert i la nostra astrugància.

Dins de l’autobús tot està en un estricte ordre, tot menys les meves pulsacions que desamparades de la situació han quedat penjades en la inòpia. Mentre em concentro en fer un parell de respiracions profundes, pels vidres del boeing 747 amb direcció al paradís, regalima la pluja: chubascos, deia la previsió. Que Déu ens empari, en el cas que n’hi hagi, de Déu, és clar.

En Joan i jo arribem al refugi de la Renclusa amb el goteig i la nuvolada trepitjant-nos els talons. Aquí  hi passarem dues nits alimentats per dos sopars vegetarians dels quals el tant per cent més alt se l’enduran els ous fregits, els protas de la nostra pujada de colesterol. Abans, però, tenim altres plans: investiguem el terreny, busquem l’inici de la ruta i ens posem en contacte amb l’energia de la zona.

Arriba l’hora d’anar a dormir i a sobre els cims encara s’hi veu, coronant absolutista, una boira espessa que no cedirà fins que la nit no hagi complidament dominat el Massís de la Maladeta. Aquestes són per a mi les pitjors hores. Quan el dia s’apaga una profunda enyorança se’m fica a dins i em cala fins al moll de l’os. I no puc evitar-ho. Estic nerviosa pel que vindrà l’endemà i necessito que tot estigui sota control: la família. Tinc molt a favor que en Joan i jo ens coneixem de fa molts anys, junts hem viscut moltes borrasques, ens avalen molts quilòmetres i sabem com tractar-nos.

Quatre del matí. El despertador no ha tingut l’oportunitat de sonar i ni falta que fa. Ja soc en peu, nerviosa com una mala cosa. El dia no té cap intenció de despuntar encara. Frontal al cap i amunt. Direcció al Salterillo per evitar gran part de la glacera en pèssimes condicions anem a petar a un camí moltes vegades perdedor però molt interessant. Fet l’escalfament, el paisatge canvia rotundament. Els blocs de pedra predominen per allà on passem. Seguim fil per randa les fites ben col·locades, no té pèrdua, ho estem fent molt bé. Mentre ens posem al dia de les nostres vivències el cel també ha decidit que l’escalfament està fet. De cop i volta queda ben enrabiat, i tot i que ho veiem a cotes altes i encara queda un bon tros per arribar-hi no ens fa massa gràcia. Decidim seguir pujant amb el nas una mica arrufat. Parada. Grampons. Encarem la inevitable pujada final de la glacera abans de començar una grimpadeta molt divertida. I ara sí. Grampons clavats. Què fem?, la boira és cada vegada més austera i ara no només la tenim al cim sinó que l’enverinada puja per sota, ha vessat a dins la vall de manera galopant i com una fletxa rabiosa per fer diana ha vingut fins als nostres peus. Intercanvi de dades de computadora a computadora. Equip R&R traient fum. És necessari fer bon equip a la muntanya. Mentre vaig rosegant  l’oració causal de la profeta: << Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar >> a un grapat de quilòmetres avall el verd ens pica l’ullet: Això es pot salvar diu, com la cançó de Sau.

<<Aquí el tens>>. Davant nostre el pas de Mahoma escup una boira delirant, i calat de dalt a baix per aquest fum al·lucinant i del tot oníric ensenya la seva cresta curta però sonada. Cuando las cosas se complican…em descordo la motxilla i la deixo al començament del pas.  Completament absorta començo les primeres passes. Estic tan a gust i segura que l’energia s’estrella a dins meu i em deixa com una dement. Soc una adepta del profeta mentre duri la xalada. Cuando las cosas se complican es porque algo bueno está por llegar.

Aquest matí, a casa, només d’obrir els ulls m’he fet la mateixa pregunta de sempre, la que em faig quan visc una experiència tremenda. I quan he obert la boca per respondre’m ha començat a sortir de dins meu la boira delirant que revifada del tot i amb una veu sòbria ha dit: sí, és real.