dilluns, 7 de maig de 2012

Els primers 40 quilòmetres de la Trailwalker 2012


Quan he obert els ulls, m’he trobat vivint en un cos entre la fatiga i la recuperació. M’he incorporat del llit: primer una cama, després l’altre, m’aixeco, i dreta, faig la primera passa: he passat a sentir-lo més fort i resistent, me’n faig creus. Estic bé, només una molèstia a l’isquio dret, la resta està bé: una fortificació que es construeix de mica en mica; una fortalesa que s’ha anat aixecant al llarg dels 100 quilòmetres.

Aixeco el cap, segueixo el coet i el veig esclatar; la Trailwalker acaba de començar. L’equip 4H2O comença a córrer des d’Olot amb destinació Sant Feliu de Guíxols. La Trias i la Garcia van davant, segueixo la Gelada que va mirant enrere buscant-me. Molta gent però ràpidament es va estirant. El tros d’Olot a Sant Esteve d’en Bas és genial, molt verd i un paisatge calmat, una temperatura ideal i un sol calent. Durant una bona estona anem darrere l’equip de TV3 fins que els avancem i els perdem de vista. El primer avituallament al cap de 7’8 quilòmetres: una taronja a la boca i el plàtan a mig camí. 

Començo a pensar que seria bo caminar una estona ara, però no ho fem continuem corrent fins al segon avituallament: Sant Feliu de Pallarols, quilòmetre 17,6. L’equip de suport ens diu que anem molt bé i que tenim al primer equip a vint minuts. A partir d’aquí sí que començo a pensar seriosament en caminar una estona però veig les meves companyes que tornen a arrencar a córrer i em sap greu perquè veig que tenen moltes ganes de tirar fort i sé que estic alentint l’equip, m’ho diuen les seves cares. Abans d’arribar a Amer, el següent avituallament fem un tros de pujada a peu, un quilòmetre i mig més o menys. Una baixada, tornem a córrer i després tornem a caminar ràpid un parell o tres de quilòmetres més. Totes tres estan molt valentes i decideixen tornar a córrer fins a Amer: la meva actitud comença a ser pessimista, ho sé, sé que no tinc tantes de ganes de córrer i només faig que pensar en el que queda; sé que torno a alentir l’equip que moltes vegades decideixen tirar i fer-me arrencar però en el fons, sé el que estic fent, conec el meu cos i sé que si l’estiro molt al començament corro el risc de no acabar.

Estem apunt d’arribar a Amer, quan de sobte veig una bicicleta de carretera vermella que es para davant meu: és en Manel Cueto! Ens ha vingut a veure i em fa tanta il·lusió trobar-me’l que me’n vaig disparada a ell i li faig una forta abraçada!em diu que l’avituallament està molt a prop i que ens trobem allà. Per cert Manel, molt xula la Specialized que t’has comprat, estàs fet un Contador! Ens esperen molts duels like Sant Grau!. Quan arribem a Amer, mengem alguna cosa, em poso rèflex a les cames, de dalt a baix i tornem a tirar fins Anglès que és on hem decidit dinar. Les noies tornen a arrencar corrent i ara sí que començo a ser pessimista de veritat, veig a venir que no aguantaré a aquest ritme; decideixo quedar-me enrere i afluixar, sé molt bé el que em faig. La Gelada ve amb mi i veiem com la Trias i la Garcia, molt fortes fan un parell de quilòmetres a un ritme molt macu. Continuo trotant al meu ritme al costat de Gelada, la líder i em sento reconfortada. Per a mi, el pitjor tros de tota la Trail va ser aquest, el d’Amer a Anglès sobretot psicològicament. Arribem a Anglès totes juntes però estic molt desanimada, em fan molt mal les cames.

El meu xicot m’ha vingut a veure i li he confessat que ho veig molt negre, potser aguantaré fins a Girona i prou, no em veig amb cor. Em dóna molts ànims i em torno a sentir molt reconfortada; de moment portem 40 quilòmetres, dels quals uns 35 els hem corregut. Em prenc un ibuprofeno i un cafè i continuem fins a Girona amb l’esperança que tot canviï i, afortunadament, així va ser. Us explicaré el que passa en la pròxima entrada al bloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada