divendres, 27 de gener de 2012

Londres 00:41


Són les dotze de la nit a Londres.  Estic a la cuina en intimitat i amb els llums apagats; tots dormen. Jo encara no puc fer-ho, tinc moltíssimes coses al cap que m’atabalen. No us podeu imaginar el que arriba a costar entendre’s amb aquesta gent. Sóc emigrant d’un país que estimo, una immigrant  a un país hostil. L’anglès és un mur que s’estimba contra mi. Totes les llengües que sé, res tenen a veure amb la que intento aprendre ara. La impotència que sento canvia la meva desinhibida manera de fer ; no em puc mostrar tal i com sóc, no puc dir sóc la Núria, escolta’m mira qui sóc. La burocràcia és molt pitjor del que m’imaginava, tots som un document, un codi de barres; aquí, allà i a tot arreu. No puc obrir un compte corrent, no tinc número de la seguretat social, no tinc un gimnàs a on anar a descarregar totes les paraules que no sé dir, tot el que la meva persona voldria dir i no pot, suar la ràbia que creix dins meu, tot el que sento i desitjo és viure en pau.

Els matins són hores d’energia que aprofito al màxim. Intento esmorzar molt bé per aguantar el cop del dia. És molt diferent venir aquí amb una butxaca plena, la meva butxaca és un títol que diu que sóc llicenciada en Filologia Hispànica i moltes ganes de buscar feina. És molt provable que acabi netejant hotels i espero que arribi aviat perquè necessito aprendre l’anglès en una bona acadèmia. Aquest matí hem anat al Job Center que és l’equivalent a l’INEM. M’han donat dia i hora per la setmana que ve, el dia 31 per inscriure’m a la borsa de treball. El dia 30 venç la data límit per presentar els documents de l’atur per tal de seguir cobrant-lo aquí a Anglaterra. No sé com acabarà tot.

La resta no està gens malament. Cada dia m’agrada més la ciutat. Els fregits ja no em molesten, les chips no em semblen tan desagradables i fa dos dies que fa un sol esplèndid. Hi ha barris que són de pel·lícula. Notting Hill és preciós. L’aire gelat més un sol tebi és una recompensa, un regal de benvinguda que encara no havia apreciat. Si em deixen, hi puc estar realment bé. Si la capital vol, mostraré la persona que té tant a dir, la persona que ara mateix està aquí a la cuina a les fosques teclejant en silenci aquestes paraules que m’ajuden a transformar l’energia que reprimeixo. A Santa Coloma són l’1:39. Bona nit colomencs, un petó d’una immigrant de la mateixa ciutat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada