dissabte, 28 de gener de 2012

Hotel Hilton


Duros a tres pessetes no existeixen, he sentit moltes vegades; las cosas de palacio van despacio, una altra de ben certa també. Voleu saber que ha passat amb el Hilton?

Aquesta tarda estàvem la Vicky i jo a l’habitació buscant treball mitjançant pàgines com el Monster o el Gumtree. En mig de deliris i atacs sobrenaturals de riure anem a patar a una de les moltes feines que sol·licitem via email. Al cap de cinc minuts: fast, very fast, ens contesta una dona molt interessada en nosaltres. Ens diu directament que a les 21:30 estiguem davant de l’Hotel Hilton situat a Park Laine. Pim pam pensem. I tan pim pam...duros a tres pessetes...ens vestim: em poso una samarreta negra de coll alt, faldilla marró, mitges negres i botes. Dins la bossa duc unes ballarines per posar-me-les a l’hotel. Una mica de pintura a la cara ara que ve carnaval i sortim disparades a l’Underground. La Bibiana o Valentina, com es digui la dona que ens ha contractat, ens torna a trucar. Estem sortint del metro, de la parada Oxford circus. Al cap de cinc minuts ens plantem sota el sostre il·luminat i estrellat del luxós hotel. Començo a escanejar la gent: dones molt elegants: una noia amb una jaqueta vermella parla amb dos homes joves i prou elegants. A l’altra banda, fins on els meus ulls poden veure, una senyora duia un vestit negre ajustadíssim amb unes mànigues vermelles de seda. A l’altre costat nosaltres: dues desemparades de molt bon humor. La noia el nom de la qual no recordo bé, s’acosta. Porta una zebra de vestit, i els ulls escandalosament pintats. Ens diu benvingudes. Al costat del Hilton unes escales de cargol. Baixem un altre cop a veure les entranyes de la ciutat.

Som sota el Hilton, la gent crida, beu, menja. Una noia rossa, molt alta ens diu que la seguim. És el pub de l'hotel, ple de gent, hem de fer de cambreres, res que s'assembli a la feina de l'hotel. Tot em comença a semblar una broma de mal gust. Passem per la cuina de l’hotel. Un bistec volta i volta i sagnant just al meu costat. Trenta cuiners als fogons, dos escridassant a la noia rossa. Em sembla una autèntica bogeria. Entrem als serveis, ens dona dos vestits i ens diu que ens vestim. No hem parlat de les hores ni del sou. Començo a mosquejar-me de valent. Desplego el vestit mig arrugat, un drap. Veig que té un toc oriental i descobreixo als costats dues obertures encara més escandaloses que la seva cara pintada. Decideixo que ja n’hi ha prou, no em penso fotre dins d’aquest vestit de mitja puta barata. Sento que li diu a la seva companya que som: free girls. Ja n’hi ha prou! La miro fixament als ulls i li pregunto què vol dir que sóc una free girl, en un anglès desesperat a punt de petar. Em diu que és un trail, una prova i que és normal que no ens paguin. Li planto els vestit a la cara, li dic que se’l foti pel cul, que la puta és ella penso, no jo. Què collons t’has cregut rossa dels pebrots! Si passes aquestes hores de prova, que et fan servir i s'aprofiten de tu, tens la possibilitat de treballar-hi, que la feina sigui teva. I qui vol treballar aquí? Amb un vestit rajat, no estic tan necessitada. Toco el dos d’aquest lloc de merda, s’han acabat les meves bones paraules ZEBRA!, encara no és carnaval per a mi!. Metro direcció a casa. Torno a ser sota la ciutat. L’hotel Hilton queda lluny, allà on un dia vaig dir NO!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada