dimarts, 28 de gener de 2014

Burundanga

És el final, és diumenge. Sempre són tristos. Duc una fred vençuda, gairebé esvaïda que encara se’m posa a dins. Cal la força per suportar el pes de la setmana, cal la lluita per rebre’n una de nova. És diumenge, és el final.

Burundanga, la primera obra d’aquest 20é concurs Rafael Anglada, és la droga de la veritat i també la dels violadors; fa que no recordis res una vegada passats els efectes. En diuen la droga de la veritat perquè t’arrenca de dins els teus secrets, siguin quins siguin, per Burundanga no hi ha límits. Bé prou que ho sap en Manel, la parella de la Berta. S’empassarà Burundanga i sortirà la veritat, dirà paraules sinceres, dirà que l’estima i també, que és un terrorista. Ella només volia saber si en Manel l’estimava, si podia confiar en ell, si podia passar la resta de la seva vida amb l’home que l’havia deixat embarassada, no volia saber que era un membre d’ETA, i tant que no, però jugar amb drogues és jugar amb foc, això és el que ens diuen sempre.

Mentre anava cap al teatre colomenc, pensava que no seria capaç, que no sabria veure-la amb ulls verges; pensava que em dedicaria a fer comparacions amb el Burundanga d’en Carles Canut que vaig veure fa un any a aquest mateix teatre, el teatre dels professionals, però m’equivocava. Una altra vegada el teatre amateur m’ha demostrat que és molt professional.

Els crits de la Magda Canaleta enceten els primers desconcertats minuts de l’obra. No em sento massa còmoda, la veritat. Observo com tremola tota ella i com se li escapa l’energia en cada paraula que fa sortir a garrotades de la boca. Però poc a poc es va calmant i jo també. La Berta està feta d’una altra pasta, la Laia Canaleta porta la calma que demana la situació. És la persona més afectada però se’n surt prou bé. La vida ja ens ho ensenya això: a vegades la gent que ens envolta és qui més es preocupa, molt més que nosaltres que tenim el problema. Sílvia, deixa de fotre el nas ens els problemes de la Berta! Això és el que li diria! És igual si sou amigues. Hi ha coses que és millor passar-les sols, ben sols!

Quan arriba en Manel, li fan beure la cervesa, la que porta Burundanga. A partir d’aquí comença l’obra. En Carles Andreu es veu molt tranquil, sap molt bé com ha de fer sortir el personatge, el té per mà. En Manel diu que és un terrorista i que en Gorka, el seu amic que està apunt d’arribar al pis on són, també és d’ETA. Ja tenim l’obra en marxa. Nosaltres volíem saber si en Manel estimava la Sílvia però la cosa es complica. Arriba en Gorka. Trobo que li escau molt bé aquest personatge a Ramon Fàbregas, sembla de veritat que sigui basc.

L’obra comença de veritat quan entra en escena l’ostatge. Tinc moltes ganes de veure en acció a Jaume Fàbregas. Inevitablement vull fer comparacions amb en Canut. L’obra és del grup de teatre de Sant Hilari. I tant que ho és de Sant Hilari! És com menjar Nutella! Hi ha molts tipus de xocolates però no com la Nutella. L’accent de l’ostatge és de Sant Hilari!: Aquell “perdonad pero me habéis atado muy mal” només pot venir d’allà dalt. Heu donat a l’obra la vostra pròpia marca registrada! Sou una Nutella, us diferencieu. En Canut és molt Canut i la seva representació va ser obra d’un mestre però en Jaume Fàbregas està fet per aquest personatge. Té força i caràcter i saps què és Burundanga des del moment que entra ell en escena, els minuts passen ràpids i no te n’adones que ja ets al final. Les primeres paraules de l’oncle de la Sílvia i les últimes gairebé s’enllacen.

Torna a ser diumenge quan es fa clar al teatre. Una petita depressió després d’oblidar on ets. El més difícil és aixecar-te i abandonar l’espai de ficció. Diuen que hi ha dues grans frustracions a la vida: la primera és no aconseguir allò que vols i l’altre és aconseguir-ho. El buit que deixa  el plaer és el que  provoca  dolor. El buit és dolor. He deixat el diumenge a l’entrada del teatre però acabo de veure que m’està esperant a fora. M’ha dit que m’acompanya fins a casa. Sento un altre cop aquella fred gairebé desfeta que s’ha tornat a posar a dins. Torna a ser diumenge. Torna a ser el final.


dijous, 2 de gener de 2014

Dolç, amarg i àcid

Les portes del temple són transparents. Deixen veure, de seguida, el que és, sense enganys. Hagués preferit no veure res abans d’obrir la porta, passar de la foscor de les vuit del vespre a la vida alegre de les túniques taronges i els budes daurats de cabells curts, però veig, prematurament, què hi passa.  Observo com la gent es descalça per pujar al temple mentre faig entrar mitja part de mi que encara és fora. Les portes s’obren cap a fora, els peus descalços pugen lentament, en silenci. Les portes es tanquen darrere meu. Sento l’olor calenta del temple. El que passarà aquí dins s’endurà l’any que estem a punt de deixar. Quan surti, veuré les restes de les vuit del vespre. La gèlida nit d’un nou any ens caurà a sobre.

Vaig rebre un correu del Temple budista Kadampa que hi ha a Montserrat dos dies abans que s’acabés el 2013. Fa dos mesos que en rebo d’aquesta comunitat de budistes que hi ha a Girona i a Barcelona. Vaig conèixer una monja mentre treballava per Fundació Josep Carreras i des d’aquell dia, m’envien informació sobre les seves activitats. El 2014 el rebré sobre aquest temple de Montserrat, només cal que obri el correu que m’acaben d’enviar, la resta vindrà sola. El menú vegetarià de mil sabors és ideal per en Joan, segur que estarà content, i el lloc és del tot temptador, una bona experiència. Sempre estic disposada a descobrir noves cultures i sobretot si l’excusa és un tast gastronòmic. La cultura es comprèn millor si és a través del paladar.

Assegut tal i com descansen els de taronja, comença la meditació de les vuit. El que més em sorprèn és la naturalitat amb què es dirigeix a nosaltres. Te’n dones compte de la diferència que hi ha amb religions que coneixem. La nostra cultura s’alimenta del Catolicisme i els seus precs als quals mai he cregut. El discurs d’aquest noi és real, proper, el que proposa està a l’abast de tothom. La base del pensament està feta de propòsits tan senzills i amb tanta lògica que no costa gens entrar-hi des del primer moment.

 “Mis inicios en el Budismo y en las meditaciones están en Inglaterra, en un viaje que hice con mis padres. Así empieza todo, así entré en este mundo. Recuerdo mis padres enfadados por pequeños contratiempos que ofrecen los viajes: que si no me sale algo que quiero hacer, que si no he ido donde yo quería…me parecían problemas sin importancia, yo quería ir a una de las sesiones de meditación que hacían cerca de donde estábamos.  Aquellas sesiones me llevaron aquí, a donde estoy ahora mismo. Me acuerdo de mi padre. Tenía dos opciones: quedarse en la habitación con mi madre o venirse conmigo a las meditaciones. Decidió venirse conmigo. Para no perder el tiempo llevó sus crucigramas. No tengo ni idea si los hacía mientras yo meditaba pero el caso es que cambió su humor, quizá sea porque después de estar tanto tiempo callado el pobre hombre lo que quería era hacer bromas, quien sabe.”

Si el Papa fos tan senzill, tan humil...si Mahoma pogués fer bromes...

És curiós, el Budisme recull, en les seves oracions, paraules que s’expliquen a través de la Lingüística. “Tara nace de la sílaba verde TAM” sap que és difícil d’explicar però és molt bon comunicador i se’n surt molt bé. Ens fa imaginar el mar i ens diu que la paraula mar està formada per una sola síl·laba, fins aquí bé. Llavors ens demana que comprenguem que totes les coses neixen de les paraules i de les síl·labes i que encara que anem al mar i agafem aigua en un pot, no podrem dir que el mar és el que hi ha a dins  perquè el mar és molt més complicat de definir. El mar és la representació mental. Miro en Joan al·lucinada i penso que aquest home està recitant Wittgenstein i potser ni ho sap. Això es posa interessant, molt interessant. La base del pensament budista de la mà d’un lingüísta.

 Les síl·labes acceleren el final de l’any, el temps passa i alhora  sento com flota aturat en la veu tranquil·la de les paraules. Sento pau. Estic tranquil·la. Tinc ganes de plorar i se’m neguen els ulls. Em Joan està a la meva esquerra, immòbil, atent. Ens demana que imaginem com seria treure el patiment de tots els éssers vius, que cap ésser sentís dolor. Fer desaparèixer el nostre Ego, la nostra necessitat i dedicar l’atenció en els altres. Els hem d’estimar, nosaltres hem de desaparèixer. Tanca els ulls, imagina que l’univers desapareix i tu també.

Si tu desapareixes, el dolor també.

Com puc fer que ningú senti dolor? Tot és tan lògic i tan difícil! però el fet no és que passi de veritat, em sembla, si ho he entès bé, que el que importa és que t’ho puguis imaginar perquè està demostrat científicament que això fa que la teva ment sigui més sana i feliç. Tot això de fer desaparèixer l’Ego, les necessitats em semblen principis suïcides i no pas físics sinó mentals. Si vols estar en pau, i no sentir dolor has de renunciar a qui ets. Té sentit: no porten joies, ni perfums, res que els caracteritzi. Porten túniques de colors vius  i els cabells curts. La mirada és serena com un dia de mar calmada.

Seiem a taula. Sembla que no veuen alcohol però acaben de portar unes ampolles de vi. No és el vi que acostumem a beure, és sense alcohol, el que m’imaginava. Tinc molta curiositat. El primer glop és dolç i fresc. Em relaxa. És deliciós. No és res més que raïm i poma però té tota l'aparença d'un reserva. Sembla que en això sí que volen aparentar, volen que ens sentim a gust però no perdem de vista a on som. Verdures que prenen la forma d'una bona empanada de croquetes i ous farcits. Patés vegetals amb curri...falta poc per acabar l’any. El reserva és fresc i dolç i tot és nou.


El Brownie està cobert de granets daurats. La grana rosada de la magrana s’enfonsa en el gelat de vainilla que es desfà. Dolç, amarg i àcid. Està a punt de començar el nou any. Tanquem els ulls. Meditem. Desitgem la felicitat dels altres. Sonen les dotze amb un “dong” oriental. Encara sento la dolçor de la vainilla, el gust de la xocolata amarga i l’acidesa de la magrana. El 2014 és aquí. Obro la mà i veig que em queden raïms, veig les llavors dels que m’he menjat fa només un minut, l’any passat, miro enrere i veig les portes del temple, transparents, veig què hi ha fora. No res, només les restes d’un any que no tornarà, igual que les llavors.

 És el moment de sortir. Veig què hi ha fora del temple. Veig el que em feia por des que hem entrat, no hi ha res, buit. Ara m’agrada que siguin transparents. Empenyem les portes cap a fora. Es tanquen. El què hi ha davant meu és la gèlida nit d’un nou any que ens està a punt de caure a sobre.