Finals

Una dona jove i sola s’ha deixat caure, sense pes, sobre el pilar més proper  de la nostra oficina de PMR de l’aeroport. El xal vermell desfilat li tapa gairebé tot el cos paralitzat, aturat com una hora perduda.

La nit ha tenyit el sostre de l’aeroport  de negre profund i malvat, com una onada gegant, ofegant qui passa pel seu camí. Ens ha caigut a sobre com si fos un presagi agitat amb violència. La noia del xal ha dut les seves mans petitones a la cara, se l’ha tapada.

Si la nit fos un anell de compromís, avançaria sense pressa, sabent que tot està escrit, cap a les menudetes mans d’ella per sempre més, com un per tota la vida, fins que la mort us separi entraria i al final del dit brillaria el pronòstic . La vida és injusta i agre. Encara té la cara tapada.

La tarda ha sigut tranquil·la, poques assistències. Són les onze de la nit, només em queda el vol de Bournemouth. La sala de descans és plena de silenci, llegeixo 1Q84 de Haruki Murakami. El fluorescent espatllat, esgarrapa alguns segons de silenci cada vegada que s’encén i s’apaga. Entra una hostessa de Ryanair. Ja no sento el soroll enrampat, ha desfet el silenci. Seu davant meu. Treu l’entrepà de la nevereta del Decathlon i el desembolica del paper d’alumini, el cruixit es cargola a les frases de Murakami. Deixo la sala. Vaig a fer l’última assistència.

Quan acabo de fer Bournemouth, entro al vestíbul. Deixo enrere la pista de querosè  i el cel de nit conquerit a la força. Penso en arribar a casa, descalçar-me i sentir el terra de parquet fred, entrar al llit i notar el contrast que el teu cos càlid i torrat pel sol deixa als llençols, posar els peus damunt teu. Una pau absoluta m’envaeix.

Quan acabo de fer Bournemouth, entro al vestíbul. Deixo enrere la pista i el cel i penso en arribar a casa. De cop i volta sento un crit eixordador, un crit  fort, un crit amb energia, un crit que et deixa esgotat. Un crit que ha sentit tothom. És un crit que duu mort, un crit així se sap quan porta males notícies. Avanço cap a l’últim pilar abans d’arribar a l’oficina. A poc a poc es va fent clara la imatge de la noia que encara s’aguanta al pilar, vaig enfocant la cara que fins ara tenia tapada. És bonica, té uns ulls blaus com un dia clar sense núvols, un rostre delicat com el perfum de gessamí i una mirada de tardor plena de llàgrimes. Un noi se li acosta i l’abraça. Es torna a tapar la cara. La nit sotmesa és al seu dit per sempre més, com un anell soldat a la pell, fins que la mort la separi.  

La temporada és a punt d’acabar-se. Aviat no hi haurà res. Negra nit.

El vol de Colònia

Una crosta fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva mà dreta. Una mà ferma, una mà forta. Un avantbraç i bíceps robusts, definits, em fan pensar que és un atleta. Un atleta que ve d’un país on el sol no s’ha posat sobre la seva pell. Ara, davant el seu rostre jove, un somriure pausat, de gratitud, estira tímid unes faccions dures, serioses. Gairebé m’he ficat dins dels seus ulls ofegats de responsabilitat; gairebé m’he ficat dins la seva vida. El jove alemany acompanya el seu germà que està encara al seient de l’avió, sense poder moure’s.

Quan arribo a l’oficina PMR de l’aeroport llegeixo la pissarra on apuntem la previsió dels vols i les assistències que haurem de fer. Treballo per Aena, pel servei Sense Barreres.  Un vol que prové de Colònia porta un passatger amb mobilitat nul·la, és un WCHC. El meu primer passatger de mobilitat nul·la. Ja tinc ganes de ser-hi, ja tinc ganes de ser dins l’avió. A vegades,  imagino les cares dels passatgers. Travessem la pista de l’aeroport a bord d’un Mercedes amb una plataforma i una cabina bastant grans. Em fan molt de respecte els camions que hem de conduir. Des de la cabina observo la maniobra ràpida de la meva companya. Si em poso dempeus  sóc gairebé tan alta com l’ala de l’avió de Rayanair que tinc aquí mateix, a tocar. Baixo de la cabina i em col·loco sota l’avió per guiar la meva companya fins que la plataforma queda ben connectada a la porta posterior de l’avió . Piquem un parell de cops per avisar a l’hostessa,no més, no podem picar més d’un parell de vegades per tal d’ evitar distreure la tripulació. Quan s’obra la porta comença el servei de veritat.

Passo entremig dels seients de l’avió amb la cadira de rodes més prima que tenim. Una estranya sensació barreja aquella enigmàtica olor dels avions que jo atribueixo a l’oxigen amb els colors groc i blau típic de la companyia. Una sensació que se’m fa difícil de descriure però que sembla que hagi estat en mi tota la vida.

La cadira s’atura als peus del jove alemany. Veig les seves mans ferides. Busco el seu germà, està assegut a l’últim seient de la fila. És molt més jove que ell. Té un cos  gros, no serà fàcil. La meva companya l’agafa per l’espatlla i jo per les cames. Tota una història passa pel meu davant. Noto les seves cames encara fortes, no ha perdut la musculatura però la força ja no hi és. Poc a poc el movem fins que el col·loquem a la cadira. Una maniobra que no m’és gens estranya i a la qual m’adapto ràpidament. Treure’l de l’avió no és fàcil però compto amb l’experiència de la meva companya. La cadira ensopega amb els seients però de seguida desfem el camí.

La plataforma baixa al nivell dels terrenals. L’avió queda lluny, ara sóc petita, molt més baixa. Faig firmar al passatger però me n’adono que no té força per agafar el bolígraf i l’ajudo a escriure. A poc a poc llegeixo el que la tinta va deixant sobre l’albarà. El jove firma amb T4.

Condueixo  la cadira del jove T4 i noto sota les meves mans les gotes de la pluja que s’ha endut de Colònia. Plou a Alemanya. Plou a Colònia, la ciutat amb la catedral més alta d’Europa. Una història sota un cel gris ha arribat fins a l’aeroport de Girona. S’obren les portes del vestíbul i em fixo novament amb les mans del germà gran. Una crosta fina i vermella, encara per fer, recobreix els artells de la seva mà dreta. He passat tot el trajecte pensant en la teva  història. A què et deus dedicar per tenir així la mà. Potser fas algun esport de risc, potser el teu germà petit també el feia. Ara miro els teus ulls i els torno a veure ofegats, tímids. El teu rostre encara és seriós i ara, cap somriure estira les teves faccions dures. 

El zoo de vidre

L’acomodador ens obra les portes del teatre. Fem tard, l’obra fa cinc minuts que ha començat. Entrem per la part superior, a l’amfiteatre. Busco un rastre de llum al meu voltant però tot s’ha apagat, ràpid, com bufar un llumí encès. Sento la foscor en els altres sentits. Un formigueig a les cames i la força a l’oïda. No sap com em sento l’acomodador que deixa caure la seva mà al meu ombro dret i em fa caminar com si tingués tres anys. L’olfacte, el més primitiu dels sentits, s’ha ficat  dins del meu nas i m’ha fet aixecar el cap. Percebo l’olor que fan les butaques, de pols i tancat, aquella olor tan típica dels espais envellutats. Les cames se m’han com desfet, tinc por d’ensopegar però ell em diu que no hi tinc res al davant, només una fila de butaques a la dreta, arran de balcó. A poc a poc, mentre m’acosto al voladís, els ulls se’m van fent clars. Al fons de tot, l’escenari té una llum delicada, crema com una espelma amagada. Les veus es fan cada cop més fortes. Veig els actors i la barana del voladís que els talla per la meitat. M’hi agafo. Encara no puc veure la butaca  on seuré. La llum es comença a estirar  fins a nosaltres com si ens volgués tocar amb la punta dels dits. Llavors, la puc veure allà, just al meu costat, negre, poca cosa. M’assec amb poca agilitat. Les gotes de suor em baixen de pressa per la cara, tan de pressa com les he fet sortir quan hem travessat el metro, la plaça Catalunya, el carrer Pelai...el cor se’m calma. El zoo de vidre, l’obra mestre de Teennesse Williams, apareix com un nou món. Tinc la sensació d’haver estat una eternitat en la foscor.

Aprecio la vida plena de colors. Dono gràcies per poder veure l’Amanda, la mare de la Laura, una nena tímida a qui la seva mare busca un pretendent. Teennesse mostra la vida d’una família tradicional nord-americana. Les dones que no estudiaven una carrera els esperava una vida depenent. La vida de casada els proporcionava seguretat econòmica. Però la Laura només somia amb el seu zoo de vidre, un zoo brillant ple de llum i felicitat, un món fràgil com ella. Laura, com seria si no poguessis veure’l il·luminat? T’apagaries ràpid, un món sense acomodador vindria a buscar-te i després, no res, foscor. Tots tenim el nostre zoo de vidre i no podem permetre que s’apagui. Sols vam venir al món i sols marxarem. A dins només n’hi cap un. Dono gràcies per veure la vida encara que sigui fràgil, de vidre.

Quan el teatre es fa clar, amb una llum gairebé insultant, veig el passadís que he recorregut a les palpentes. Allò que la foscor omplia de negre és només un passadís buit i ample, ple d’espai i jo hi caminava com una nena de tres anys. En Joan i jo busquem les nostres butaques des de d’alt i veiem a primera fila dues localitats buides. Estrany que estiguin buides. Baixem i ens hi seiem. Quan ja estic incorporada observo que l’home que està assegut al meu costat duu un bastó plegable. Les mans li tremolen i té els ulls clucs. Quan la funció torna a emprendre el fil es col·loca un aparell que li va explicant tots els moviments dels actors. Ara potser puc entendre perquè no hi havia ningú en aquestes dues localitats. He de ser sincera, em molestava sentir tot allò que ja veia amb els meus propis ulls. No me’n recordava del passadís, ja feia molta estona d’allò. He de ser sincera, quan vaig al teatre o al cine sóc una persona molt exigent i maniàtica. Però ja no me’n recordava del passadís ni de l’acomodador. Imagina si al final del passadís no hagués vist aquella espurna de llum que em recordava que hi veia. Doncs res, només foscor. Em concentro i deixo de sentir l’aparell. Imagina si no hi pogués sentir. Deixa de ser tan egoista. Mira la Laura amb el seu zoo de vidre, mira què passaria si no el pogués veure així de brillant, així de il·luminat...doncs res, només foscor. Tots tenim un zoo de vidre que hem de protegir bé. Tots som com la Laura i algun dia ens podem trobar davant d’un passadís fosc sense acomodador.

Una estona després de la funció, a la Rambla de Barcelona, mentre passejàvem tranquil·lament, veig un grup de negres que surten corrents com si el dimoni els empaités. Duen una saca plena de bosses de mà d’imitació, d’una imitació excel·lent. La saca s’obra i es tanca amb una goma, un mecanisme per plegar i desplegar ràpid. La vida d’aquests nois depèn de la rapidesa amb què vegin el policia. La vida és un zoo de vidre.

Segona etapa: 25 quilòmetres de Collsacabra

El dia ha entrat de puntetes per la finestra, tímid. A l’habitació hi ha quedat el color de les cendres de la nit. El gris de les primeres hores de llum ha vingut a tocar el despertador. Aviat començarem a fer moure els cossos lentament. Sento el meu com un foc caigut a qui un aire gairebé primaveral desvetllarà. El nou dia envolta el refugi fet de fusta i pedra antiga que guarda molta història. Ja sento l’alarma. És l’alarma de l’endemà. L’alarma de quan saps que tot comença de nou. Els ulls s’obren a poc a poc.

Fa estona que estic desperta. Des de l’última vegada que he vist les sis al rellotge potser m’he endormiscat mitja horeta, no més. He observat com s’encetava el dia mentre la gent dormia. Hem dormit tots a una habitació de lliteres amb una temperatura més que excel·lent, molts hem tingut calor.

Després d’esmorzar sortim a fora. És quan l’aire em revifa i sento que serà possible. Ens toca el sol de cara. Aquesta vegada el sento molt més amenaçador, sé que passarem calor. Els cingles del Collsacabra han aparegut amb un cop de bastó, quina sorpresa. Me’ls he trobat després de passar per un camp a través. Ja comencem a retallar. La Maria Carme, el Bitxo i jo ens posem a la reraguarda. El Bitxo és un Westie molt valent. Veurem si aguanta la calor avui. Es sent el riure de la Carme, en Pere , en Lluís i l’Andreu unes passes més amunt. El cel és net i brillant. Passem per sobre el Salt de Sallent i un altre cop respiro un aire de records. He estat aquí i m’ha tornat a evocar la sensació de vertigen del primer dia. Hi ha coses que no canvien. A poc a poc ens anem anivellant a l’alçada del Far. Els Collsacabra ens aixeca la barbeta perquè veiem el recorregut. Gairebé no es nota el desnivell però és hostil. Les pulsacions s’han tornat més sensibles al terreny. Torna a venir la sensació de vertigen quan voregem els braços del Far. Hi ha forts daltabaixos. És meravellós, em carrega de pura energia. De cop i volta ens apareix l’Enric Torramilans al darrere, esbufegant com un home boig. S’ha incorporat al grup. El Bitxo ja tremola quan el veu. En un tres i no res en plantem al Far i en Genís en torna a preparar un avituallament fabulós. Gràcies Genís! Per l’esmorzar i el dinar d’ahir, té molt de mèrit el que heu fet.

Per arribar als peus del Far cal baixar per un corriol de pedres bastant dret. El Far té clar que vol desafiar-me. Els genolls em comencen a donar l’avís però la companyia i la conversa fan que arribem al Lloret salvatge en un tres i no res. Començo a patir cada passa. La temperatura puja, i la meva també. No tinc butllofes al peus, increïble. Està a punt d’arribar un tros preciós, frondós, un puja i baixa carenejant la muntanya. Les pedres dels petits cims de cada muntanya desprenen l’escalfor de tot el matí, des que ens hem llevat en aquella habitació cendrosa. Ens obra els braços per dur-nos a l’infern, penso. Estic patint de genolls però és un tram excel·lent i em sap greu no rebre’l com es mereix. És molt divertit.

A cavall de la muntanya semblo una geneta maldestra, a punt de caure. Pugem i baixem, baixem i pugem. La Cellera és cada vegada més a prop. Quants petits cims en no res. Sento un parell d’esbufegades d’en Pere i unes quantes queixes d’en Lluís. La Maria Carme que sempre diu ser la última no se la sent ni respirar, és una campiona. La Carme i la Maria recullen espàrrecs, Déu meu! I jo no puc amb la meva ànima. L’Andreu i en Lluís sembla que no hi siguin, em sembla que volen, no toquen de peus a terra. L’Enric és el que està més fresc.

“Això s’acaba però mitja hora no te la treu ningú” em diu l’Enric. Si l’hagués pogut escanyar... Els últims metres, al seu costat, parlant de sol i calor com la que ens cau a sobre, em passen molt lents com si el món fos una gran bola de foc, sense saber que uns quants quilòmetres al costat se n’estava formant un. Les Gavarres estaven envoltades de flames. El cor de Girona estava patint la negligència d’algun inconscient.

L’última hora amb els meus companys va ser a la presó. Sí, al bar La Presó de la Cellera, no sé què us pensàveu ara...per dinar: macarrons fets per la germana de la Carme, boníssims! I coca de la mà de la Maria Carme. En Genís ens tornava a esperar amb la taula parada. Una cervesa, macarrons i bona companyia, així s’acaba el viatge d’aquest cap de setmana.

Ahir, quan vaig acabar la sessió d’espining de les nou de la nit, un monitor em va preguntar: què has pagat per aquesta cursa? Un sentiment de nostàlgia i bondat em deuria envair el rostre quan vaig dir res!, només les hores i el patiment de cadascú, res més. Tot el que em van donar va ser gràcies a una bona organització per part d’ells, a més a més d’un regal, un regal per després del sol, una crema. Aquesta és la veritat. Després de la febre per les curses que hi ha avui, sembla mentida que hi hagi gent disposada a donar a canvi de res. Moltes gràcies i felicitats a tots els qui ho heu fet possible. Fins l’any que ve si es torna a repetir.

Quan les últimes espurnes de llum del dia s’apaguen, el paisatge encès de vida em torna a passar pel davant. És hora de descansar. Tanco els ulls satisfeta, sabent que l’endemà entrarà una nova llum que em durà els millors records dels dies que ara formen part del passat.

Primera etapa: 52 quilòmetres de Guilleries

Al matí, la muntanya de març encara és freda. Es comença a filtrar un sol tebi, innocent, d’uns colors calents com si mai els hagués vist. El sentim darrere nostre, va pujant lentament mentre ens enfilem, igual que ell, al cim del Puigdefrou. El tinc sota els peus, jugant amb mi, desafiant el meu alè, provocant el cos fred i adormit que m’ha deixat el primer contacte amb la muntanya. Enyoro sentir-me així. Et va escanyant a poc a poc la calma, fins que la vida surt exhausta en forma d’ofec.

Sóc a dalt de tot. Em giro i rebo triomfadora a qui em desafiava des de baix. Em sento forta, com si m’hagués pres tota una vida sencera per encetar. Enyoro sentir-me així. Sento els meus companys d’aventura recuperant les seves vides i potser també saludant a qui els acaba d’escanyar. Tenim els primers metres de desnivells fets. En Pere em diu que tan fort com acabem de pujar ja no ho farem més, anirem pujant però més lentament, però no és del tot veritat, encara hi haurà més oportunitats per a la muntanya. Seré aquí quan em torni a retar. Aquest grup d’amics estan molt forts, les ultres, per a ells, és com qui cada dia va a buscar el pa a la fleca del costat.

El tros de pista que ens du fins a Sant Gregori és bastant monòtona però em va bé per recuperar. Arribem a un mirador on hi ha una capella i una espècie de construcció piramidal que segons diuen va ser construïda per un metge. La Magalí em fa una foto al costat de la construcció. Penso que en Joan en trobarà l’origen i li faig arribar via ADSL. Milions d’històries naveguen en un piiip de watsap mentre ens avituallem i continuem la Guilleries Extrem en direcció el santuari del Coll.

Una vegada vaig anar a entrenar a Osor. Vaig deixar-hi molta energia, un treball força dur. Des del poble gèlid fins al Coll de Nafré em vaig enlairar per corriols molt estrets i amb una vegetació molt frondosa però no vaig arribar fins al santuari. De tant en tant em girava i exclamava perquè no em creia el que havia pujat corrents. En Joan semblava que anés de passeig però això sempre passa entre ell i jo.

Quan veig que ja sóc al Coll de Nafré els records em passen pel davant com si perseguís una ombra. Pugem fins al santuari i no comprenc  per què no hi he estat mai. És d’una bellesa extraordinària. Fins i tot els lavabos tenen una finestra sense barrots per on pots veure l’horitzó nevat, els Pirineus a la teva alçada. Quan surto del gairebé petit mirador m’espera un avituallament genial. En Pere i la Carme ens han preparat un esmorzar per caure de cul. Hi ha de tot, fins i tot galetes Chiquilín Energy!!! De veritat Carme i Pere que ho teniu molt ben muntat, vindria molta gent si ho sabessin.

Una pista ampla i pedregosa ens convida a passar per davant la masia d’en Serrallonga. La veritat és que me n’enduc una decepció molt gran però és històrica així que faig un esforç i me la imagino en plena època daurada. El trajecte fins al pantà de Sau és molt dur psicològicament, no veig l’arribada al cotxe que està a la Riba. L’escalfor de l’asfalt es cargola com una serp per les meves cames, m’està estrangulant. Veig en Pere que s’arrenca a córrer buscant el cotxe, està nerviós, vol saber on cony és!. És un paradís la taula que ens tenen parada, un oasis enmig del desert de Sau. Gràcies nois, de veritat. No tenia gaires ganes de parlar perquè que encara duia la serp cargolada a les cames però de veritat que em va anar molt bé tot el que ens vàreu donar, m’heu alimentat molt bé! Qui no tira tant després d’això?

Encesos, els Cingles de Tavertet s’alcen sobirans a les portes de Collsacabra. Els esgarrapem fins a dalt a Tavertet, cadascú com pot. Endevino els deu millors quilòmetres de la primera etapa. Catalunya torna a ser dolça i ferotge, amable i salvatge, llaminera, un indret que sento gelosament  meu. Després de creuar el genuí Tavertet comencem a vorejar els Cingles. Tinc la sensació de flotar quan passo arran del penya-segat, és perillós però encisador, no sembla casa nostra. Un parell de quilòmetres difícils d’oblidar. L’últim tram sempre és el més dur però està resultant ser tot un espectacle. Ara ja ens queda poc per arribar al refugi i uns quants quilòmetres d’asfalt trenquen amb la bellesa que tot just ens acabava d’envoltar. Dono les gràcies a en Lluís Tuneu per aquell últim quilòmetre i mig de corriol en comptes d’arribar al refugi per carretera. La imatge de la lluna sobre la casa i el cel tacat de vermell van ser un últim regal abans del merescut descans. Així es va acabar la primera etapa de 52 quilòmetres. L’endemà, tot just sortir el sol, la claror va deixar-nos veure el que la nit ens amagava.

Sóc lletja

“El millor que podria fer és matar-me”. Una gota de llum descobreix el rostre lleig d’una dona mal vestida, amb poc estil. El món no està fet per contemplar la lletjor, no en sabem. Fa massa anys de les dones de Rubens. Som incultes. Saps que els cabells blancs et cobreixen d’atractiu. Quan em mires, el dolor de les arrugues a la teva pell són sexe, passió.

Quan vaig a Sant Salvador a passejar la Chiara, passo per davant d’un bar amagat. Té unes taules a fora, no gaire ben parades. Sempre penso que no hi entraria mai, no m’agrada gens l’aspecte, tot i que endevino que intenten agradar. Són lletges. Mal vestides. Amb poc estil. De tant en tant canvien les tovalles però segueixo sense ganes d’entrar-hi i potser m’equivoco. Sóc una inculta de taules parades, potser sí. No hi entraré.

La dona lletja segueix amb un monòleg sota la llum. Al seu costat, asseguts, tres joves demanen una copa. L’acordió en forma de hac és el millor escenari que he vist fins ara. El que més m’agrada és la senzillesa, fer anar la imaginació, em recorda a Sit del Tricicle . Sóc lletja és una obra de tres professionals: Sergi Belbel, Jordi Sánchez i Òscar Roig; la representació, de Teatre 8. És una bona aposta, gens fàcil.

Nereida Gras, la Lletja, ha entrat molt bé. Els seu personatge no varia malgrat els múltiples escenaris als quals apareix. Els que sí el varien són els altres tres actors. Aviat descobreixo la meva preferida. Cristina Casanova comença com a noia del bar i m’agrada. El canvi d’escenari és un pèl lent però mereix l’espera. En Samuel Guasch, el guapo,el ric i el famós és entrevistat per actors que fan de públic. Els canvis així donen molta vida a l’actuació i no deu ser gens fàcil. Porteu moltes hores d’assaig a sobre, es nota. No vaig poder reprimir un “bravo” al final de l’obra. Us he puntuat amb el màxim número permès! M’heu fet gaudir!

En Samuel és fals i snob. Atrapat en el món superficial de les aparences, acabarà veient que la única sortida és la mort, allò que el farà descansar per sempre. L’educació que ens donen ens fa lliure o esclaus. En Raül té molt clar els seus valors, ni ric ni famós com en Samuel. La representació d’aquest personatge és definitiu per veure què li passarà a Samuel. El nas gros, imperfecte de Samuel serà una part del tot, representarà l’esteticisme, com la bellesa ens pot fer infeliços, com ens pot enfonsar al buit fins a ser éssers irracionals.

Quan és l’hora de l’entrevista, està clar que l’aparença guanya terreny, i qui digui que no menteix. Les dues aspirants: Clara Roger i la Lletja. Han de dir tres animals que els agrada. Ja us podeu imaginar, la Clara en surt ben parada, la Lletja diu: camell ( com et veus) rinoceront ( com et veuen) i mula ( com ets en realitat). Ni amb la psicologia aconseguim parcialitat, aquests tres animals moltes coses positives deuen tenir, però només veiem l’aspecte físic. És una de les escenes més divertides, molt ben preparada. La Lletja no aconseguirà la feina però en traurà una amiga que se sent culpable. La Clara acabarà assassinada. S’aprofitarà de la innocència i la debilitat de la Lletja. La Clara farà treure l’assassina en sèrie que duu a dins la Lletja.

No podia faltar una escena de sexe. En Samuel surt amb l’americana mal cordada. Té una cita amb una noia a qui utilitza i enganya només per tenir-hi sexe. La noia, a canvi, li regala veritat. Si un s’aprofita de coses terrenals, sexuals, l’altre farà el mateix. Samuel es ferit pel seu nas un altre cop. La noia el discrimina per tenir el nas gros. Una pau molt justa. Ens farà lliures o esclaus.

Per molt que s’operi en Samuel, ha arribat a dalt de tot. És tan perfecte que és infeliç. Al final de l’obra el veiem vestint desapercebut. Ja no pot recuperar la vida que podia haver tingut si no s’hagués deixat endur per l’aparença. L’escena que acabarà amb la seva vida és quan es troben amb la Lletja. La bella i la bèstia. Ella té el que ell necessita. La mort és la solució. La mort de la bellesa. Al final s’imposa justícia.

D’aquesta relació d’amor odi en neix un fill a qui la Lletja ofega quan neix. És la bellesa del seu pare. L’assassina de la bellesa no deixa res viu. La societat l’ha creada, la mateixa que la destruirà. Sí, l’educació ens farà lliures o esclaus.

Sense cita prèvia

Dorm dins meu. Avui entro en un teatre tranquil. He tocat amb força la meva terra i he deixat l’energia en una petjada sobre la roca més alta de Santa Coloma. Observo un poble en calma. Observo la teva cara serena. El teu somriure em sembla més alt encara. Estàs per sobre la nostra terra. He deixat que la boira es perdés. Ja no recordo quan va començar a créixer. Els camins s’omplen d’una tèbia tranquil·litat. Dorm dins meu embolcallada de tu. Corro per sobre la terra que m’endureix i sóc feliç. Les teves disputes no m’aturen, em fan trepitjar encara més fort. Estàs feta de bonança i tempesta, sempre en una direcció. Aquella que ens ha vist néixer a tu i a mi junts, des del primer dia. Dorm dins meu la que ens ha fet tan feliç.

L’obra està a punt de començar. Fem una última mossegada a les llaminadures de can Malé. Avui estic asseguda sobre una butaca més còmode, gairebé sembla com si no hi fos. S’han apagat les llums.

La sala fosca assenyala al mig del passadís. Hi ha un noi molt menudet i prim. Li cau un raig de llum a sobre i l’obra comença. M’agrada l’inici perquè acabarà igual. M’agraden els capicues.

L’Humbert espera una noia, té una cita. Un amic li ha deixat el seu pis perquè pugui intimar amb ella. El pis es converteix en una olla de grills. Entra en escena la dona del pintor del pis de dalt. La Chris està interpretada per una amiga, la Farners Serra. Em crec el seu personatge. La seva parella és pintor i això potser ho fa més fàcil per a mi. Al començament la Chris està feta un bon sac de nervis, no aconsegueixo calmar el batec que em transmet. La Beth és un personatge que em fa força nosa però hi és perquè segueix el fil de la Salomé, la model. La Raquel Massaguer té el paper molt ben après, se l’ha fet seu. M’agrada perquè es veu una interpretació molt fresca. És tot un bon embolic i encara no he començat a veure un personatge potent que doni un pes important a l’obra.

De cop i volta uns cabells grassos, unes ulleres de biblioteca i uns pantalons curts es planten davant nostre. Sento en Joan que riu. Sé qui és. L’Adam Prat, el seu company de feina, acaba de fer l’entrada que esperava. Acaba de donar la volta a l’obra. En Serafí és un home inexpert i de lletres que també té una cita al mateix pis de l’amic de l’Humbert. Hi ha hagut un malentès, molt típic de les comèdies. El fidel seguidor de la dieta la llimona, l’all i la ceba em té entusiasmada amb les ganyotes que fabrica a cada moment. El llenguatge corporal que acompanya al guió és excel·lent però pel meu gust el voldria més callat i no tan exaltat. Hi ha dos pols en aquesta obra: l’Humbert és l’ordre i la calma, en Serafí la desinhibició, és el desenfrenat. Són ells qui porten el pes de l’obre. El meu preferit, ell, en Serafí. El noi menudet i que no aconsegueix la seva cita acaba en el mateix punt que comença. Un bon ordre, una bona direcció. Si no hi haguessin tants crits i tot hagués estat més controlat, hagués guanyat molt més.

El teatre es fa clar. Em quedo amb la dieta de la llimona, l’all i la ceba. Un altre diumenge que passa. Encara ens queden un parell de llaminadures. El meu cos cansat demana el contrast del dolç i àcid d’aquesta aranya de colors que hi ha al fons de la bossa de can Malé. L’agafo, i tot veient com en Joan i l’Adam parlen, me l’enduc a la boca. Sento el dolç i l’àcid.

L'amor no té cap fórmula

Quan vaig al teatre sóc optimista, espero trobar-me amb una bona obra, sentir que he escollit bé i que he aprofitat el temps. Però no sempre ho aconsegueixo. Diuen que els quatre primers minuts d’una exposició són els més importants, és quan examinem a fons els moviments i les expressions de qui es comunica, són els minuts que ens porten a fer les valoracions. Hi ha obres precoces. Saps que seran bones només de llegir la sinopsi. Quan paraules i gestos ja són sobre l’escenari dibuixant el que hem llegit, ens sentim còmodes. Hi ha obres senzilles, complexes, agradables, tendres, intel·ligents, divertides..., hi ha obres que ho són tot i també  que no són res. Hi ha obres com L’amor no té cap fórmula. Esperes que per fi, després de molta estona assegut, passi alguna cosa que et faci sentir bé, però no apareix mai. Ja fa molta estona que han passat els primers quatre minuts.

Teniu quatre tresors que heu de conservar molt bé: primer de tot aquest llit tan ben pensat i dissenyat, val la pena que el conserveu. Algunes de les escenes que hi heu representat estan bé. Dieu que és un musical però la poca experiència que tinc en musicals em diu que està força lluny de ser-ho. Si ha de ser un musical, que ho sigui per la fantàstica veu que té la noia dels vestits brillants. Em sap tan de greu no dir-ne el seu nom. M’agradaria haver entès molt més però ni tan sols sabia el paper que jugaven els actors. Però el d’un d’ells sí que  me’l sé: Marc Ramionet. Marc, cada vegada que sorties en escena em feies creure que l’obra valia la pena, tu i la teva parella que no sé si serà la Marta o la Monic. De totes maneres  hi ha una escena que m’ha agradat moltíssim, sobretot per aquest canvi de lloc i temps tan ràpid i ben aconseguit. Quan les noies estan parlant al bar i la teva parella es disposa a parlar de la vostra última trobada. La Marta o la Monic se’n va al llit i les noies es queden observant. Una molt bona manera de traslladar el diàleg a l’acció. Em va agradar molt.

Teniu tres actors i un llit. La resta és pur caos i absurd, fins i tot vulgar. S’ha de ser molt bo per dur tants escenaris a l’hora. Sempre he pensat que és molt difícil fer comèdies. Que n’és d’intel·ligent i bo l’humor del Tricicle i sense dir ni piu. Callar és la manera més respectuosa si no vols dir una ximpleria. La sensualitat i l’erotisme s’aconsegueix insinuant i no ensenyant tantes calces.

S’ha acabat l’obra. Me’n vaig de la sala.

Burundanga

És el final, és diumenge. Sempre són tristos. Duc una fred vençuda, gairebé esvaïda que encara se’m posa a dins. Cal la força per suportar el pes de la setmana, cal la lluita per rebre’n una de nova. És diumenge, és el final.

Burundanga, la primera obra d’aquest 20é concurs Rafael Anglada, és la droga de la veritat i també la dels violadors; fa que no recordis res una vegada passats els efectes. En diuen la droga de la veritat perquè t’arrenca de dins els teus secrets, siguin quins siguin, per Burundanga no hi ha límits. Bé prou que ho sap en Manel, la parella de la Berta. S’empassarà Burundanga i sortirà la veritat, dirà paraules sinceres, dirà que l’estima i també, que és un terrorista. Ella només volia saber si en Manel l’estimava, si podia confiar en ell, si podia passar la resta de la seva vida amb l’home que l’havia deixat embarassada, no volia saber que era un membre d’ETA, i tant que no, però jugar amb drogues és jugar amb foc, això és el que ens diuen sempre.

Mentre anava cap al teatre colomenc, pensava que no seria capaç, que no sabria veure-la amb ulls verges; pensava que em dedicaria a fer comparacions amb el Burundanga d’en Carles Canut que vaig veure fa un any a aquest mateix teatre, el teatre dels professionals, però m’equivocava. Una altra vegada el teatre amateur m’ha demostrat que és molt professional.

Els crits de la Magda Canaleta enceten els primers desconcertats minuts de l’obra. No em sento massa còmoda, la veritat. Observo com tremola tota ella i com se li escapa l’energia en cada paraula que fa sortir a garrotades de la boca. Però poc a poc es va calmant i jo també. La Berta està feta d’una altra pasta, la Laia Canaleta porta la calma que demana la situació. És la persona més afectada però se’n surt prou bé. La vida ja ens ho ensenya això: a vegades la gent que ens envolta és qui més es preocupa, molt més que nosaltres que tenim el problema. Sílvia, deixa de fotre el nas ens els problemes de la Berta! Això és el que li diria! És igual si sou amigues. Hi ha coses que és millor passar-les sols, ben sols!

Quan arriba en Manel, li fan beure la cervesa, la que porta Burundanga. A partir d’aquí comença l’obra. En Carles Andreu es veu molt tranquil, sap molt bé com ha de fer sortir el personatge, el té per mà. En Manel diu que és un terrorista i que en Gorka, el seu amic que està apunt d’arribar al pis on són, també és d’ETA. Ja tenim l’obra en marxa. Nosaltres volíem saber si en Manel estimava la Sílvia però la cosa es complica. Arriba en Gorka. Trobo que li escau molt bé aquest personatge a Ramon Fàbregas, sembla de veritat que sigui basc.

L’obra comença de veritat quan entra en escena l’ostatge. Tinc moltes ganes de veure en acció a Jaume Fàbregas. Inevitablement vull fer comparacions amb en Canut. L’obra és del grup de teatre de Sant Hilari. I tant que ho és de Sant Hilari! És com menjar Nutella! Hi ha molts tipus de xocolates però no com la Nutella. L’accent de l’ostatge és de Sant Hilari!: Aquell “perdonad pero me habéis atado muy mal” només pot venir d’allà dalt. Heu donat a l’obra la vostra pròpia marca registrada! Sou una Nutella, us diferencieu. En Canut és molt Canut i la seva representació va ser obra d’un mestre però en Jaume Fàbregas està fet per aquest personatge. Té força i caràcter i saps què és Burundanga des del moment que entra ell en escena, els minuts passen ràpids i no te n’adones que ja ets al final. Les primeres paraules de l’oncle de la Sílvia i les últimes gairebé s’enllacen.

Torna a ser diumenge quan es fa clar al teatre. Una petita depressió després d’oblidar on ets. El més difícil és aixecar-te i abandonar l’espai de ficció. Diuen que hi ha dues grans frustracions a la vida: la primera és no aconseguir allò que vols i l’altre és aconseguir-ho. El buit que deixa  el plaer és el que  provoca  dolor. El buit és dolor. He deixat el diumenge a l’entrada del teatre però acabo de veure que m’està esperant a fora. M’ha dit que m’acompanya fins a casa. Sento un altre cop aquella fred gairebé desfeta que s’ha tornat a posar a dins. Torna a ser diumenge. Torna a ser el final.

Dolç, amarg i àcid

Les portes del temple són transparents. Deixen veure, de seguida, el que és, sense enganys. Hagués preferit no veure res abans d’obrir la porta, passar de la foscor de les vuit del vespre a la vida alegre de les túniques taronges i els budes daurats de cabells curts, però veig, prematurament, què hi passa.  Observo com la gent es descalça per pujar al temple mentre faig entrar mitja part de mi que encara és fora. Les portes s’obren cap a fora, els peus descalços pugen lentament, en silenci. Les portes es tanquen darrere meu. Sento l’olor calenta del temple. El que passarà aquí dins s’endurà l’any que estem a punt de deixar. Quan surti, veuré les restes de les vuit del vespre. La gèlida nit d’un nou any ens caurà a sobre.

Vaig rebre un correu del Temple budista Kadampa que hi ha a Montserrat dos dies abans que s’acabés el 2013. Fa dos mesos que en rebo d’aquesta comunitat de budistes que hi ha a Girona i a Barcelona. Vaig conèixer una monja mentre treballava per Fundació Josep Carreras i des d’aquell dia, m’envien informació sobre les seves activitats. El 2014 el rebré sobre aquest temple de Montserrat, només cal que obri el correu que m’acaben d’enviar, la resta vindrà sola. El menú vegetarià de mil sabors és ideal per en Joan, segur que estarà content, i el lloc és del tot temptador, una bona experiència. Sempre estic disposada a descobrir noves cultures i sobretot si l’excusa és un tast gastronòmic. La cultura es comprèn millor si és a través del paladar.

Assegut tal i com descansen els de taronja, comença la meditació de les vuit. El que més em sorprèn és la naturalitat amb què es dirigeix a nosaltres. Te’n dones compte de la diferència que hi ha amb religions que coneixem. La nostra cultura s’alimenta del Catolicisme i els seus precs als quals mai he cregut. El discurs d’aquest noi és real, proper, el que proposa està a l’abast de tothom. La base del pensament està feta de propòsits tan senzills i amb tanta lògica que no costa gens entrar-hi des del primer moment.

 “Mis inicios en el Budismo y en las meditaciones están en Inglaterra, en un viaje que hice con mis padres. Así empieza todo, así entré en este mundo. Recuerdo mis padres enfadados por pequeños contratiempos que ofrecen los viajes: que si no me sale algo que quiero hacer, que si no he ido donde yo quería…me parecían problemas sin importancia, yo quería ir a una de las sesiones de meditación que hacían cerca de donde estábamos.  Aquellas sesiones me llevaron aquí, a donde estoy ahora mismo. Me acuerdo de mi padre. Tenía dos opciones: quedarse en la habitación con mi madre o venirse conmigo a las meditaciones. Decidió venirse conmigo. Para no perder el tiempo llevó sus crucigramas. No tengo ni idea si los hacía mientras yo meditaba pero el caso es que cambió su humor, quizá sea porque después de estar tanto tiempo callado el pobre hombre lo que quería era hacer bromas, quien sabe.”

Si el Papa fos tan senzill, tan humil...si Mahoma pogués fer bromes...

És curiós, el Budisme recull, en les seves oracions, paraules que s’expliquen a través de la Lingüística. “Tara nace de la sílaba verde TAM” sap que és difícil d’explicar però és molt bon comunicador i se’n surt molt bé. Ens fa imaginar el mar i ens diu que la paraula mar està formada per una sola síl·laba, fins aquí bé. Llavors ens demana que comprenguem que totes les coses neixen de les paraules i de les síl·labes i que encara que anem al mar i agafem aigua en un pot, no podrem dir que el mar és el que hi ha a dins  perquè el mar és molt més complicat de definir. El mar és la representació mental. Miro en Joan al·lucinada i penso que aquest home està recitant Wittgenstein i potser ni ho sap. Això es posa interessant, molt interessant. La base del pensament budista de la mà d’un lingüísta.

 Les síl·labes acceleren el final de l’any, el temps passa i alhora  sento com flota aturat en la veu tranquil·la de les paraules. Sento pau. Estic tranquil·la. Tinc ganes de plorar i se’m neguen els ulls. Em Joan està a la meva esquerra, immòbil, atent. Ens demana que imaginem com seria treure el patiment de tots els éssers vius, que cap ésser sentís dolor. Fer desaparèixer el nostre Ego, la nostra necessitat i dedicar l’atenció en els altres. Els hem d’estimar, nosaltres hem de desaparèixer. Tanca els ulls, imagina que l’univers desapareix i tu també.

Si tu desapareixes, el dolor també.

Com puc fer que ningú senti dolor? Tot és tan lògic i tan difícil! però el fet no és que passi de veritat, em sembla, si ho he entès bé, que el que importa és que t’ho puguis imaginar perquè està demostrat científicament que això fa que la teva ment sigui més sana i feliç. Tot això de fer desaparèixer l’Ego, les necessitats em semblen principis suïcides i no pas físics sinó mentals. Si vols estar en pau, i no sentir dolor has de renunciar a qui ets. Té sentit: no porten joies, ni perfums, res que els caracteritzi. Porten túniques de colors vius  i els cabells curts. La mirada és serena com un dia de mar calmada.

Seiem a taula. Sembla que no veuen alcohol però acaben de portar unes ampolles de vi. No és el vi que acostumem a beure, és sense alcohol, el que m’imaginava. Tinc molta curiositat. El primer glop és dolç i fresc. Em relaxa. És deliciós. No és res més que raïm i poma però té tota l'aparença d'un reserva. Sembla que en això sí que volen aparentar, volen que ens sentim a gust però no perdem de vista a on som. Verdures que prenen la forma d'una bona empanada de croquetes i ous farcits. Patés vegetals amb curri...falta poc per acabar l’any. El reserva és fresc i dolç i tot és nou.

El Brownie està cobert de granets daurats. La grana rosada de la magrana s’enfonsa en el gelat de vainilla que es desfà. Dolç, amarg i àcid. Està a punt de començar el nou any. Tanquem els ulls. Meditem. Desitgem la felicitat dels altres. Sonen les dotze amb un “dong” oriental. Encara sento la dolçor de la vainilla, el gust de la xocolata amarga i l’acidesa de la magrana. El 2014 és aquí. Obro la mà i veig que em queden raïms, veig les llavors dels que m’he menjat fa només un minut, l’any passat, miro enrere i veig les portes del temple, transparents, veig què hi ha fora. No res, només les restes d’un any que no tornarà, igual que les llavors.

 És el moment de sortir. Veig què hi ha fora del temple. Veig el que em feia por des que hem entrat, no hi ha res, buit. Ara m’agrada que siguin transparents. Empenyem les portes cap a fora. Es tanquen. El què hi ha davant meu és la gèlida nit d’un nou any que ens està a punt de caure a sobre.