La moral de la senyora Dulska

Quan la senyora Dulska entra en escena, a la sala es produeix un silenci. Del darrere d’un escenari senzill i humil apareix una senyora petitona vestida amb un barret i camisó de dormir, d’un color blanc trencat. La llum d’una espelma gairebé consumida ressegueix les faccions d’una cara infeliç, dura, de gust amarg.

Només d’entrar a la sala i buscar el meu lloc, com cada diumenge, penso que l’obra no tindrà res a veure amb la última. Té una aparença seriosa; l’escenari és senzill, construït per una taula i tres cadires per una banda i una estufa de llenya i un parell de butaques a l’altre costat d’escenari. Al darrere hi ha una roba de colors apagats, de la mida d’uns llençols; serà per on entraran i sortiran els personatges.

L’obra s’ha d’entendre en un moment de revolució i malestar en una Rússia on el canvi es coïa clandestinament; un període revolucionari que es prepara per donar a llum la Unió soviètica. On el govern absolutista del Zar que oprimeix i ofega la classe proletària provoca un estat d’inconformistes d’on sorgiran els soviets.

De la mà del català Jaume Melendres ( 1941-2009 ), autor dramàtic de vàries obres premiades: Defensa índia de rei ( Premi de teatre Josep Maria de Segarra 1966), trobem aquesta obra traduïda del rus: La moral de la senyora Duslka de Gabriela Zapolska, una autora nascuda en plena efervescència de la Rússia revolucionaria que ens farà veure des del seu punt de vista l’oposició als models de la classe mitja, acomodada o rica, elegant i descuidada de la classe treballadora.

La senyora Dulska, la de faccions dures, és una dona d’idees fermes i aburgesades, insensible i superficial, una dona que sempre guarda les aparences. L’obra comença amb una serietat i duresa tal com l’aparició de la protagonista en escena. El fil principal d’aquesta obra és la moralitat, els pensaments i la manera d’entendre la vida, el canvi vist des de vàries perspectives: la família Dulski i els seus servents.

Dulska és qui porta la casa i els negocis de la qual n’obté; és una llogatera despietada i una mestressa exigent. Les seves dues filles: Hesia, interessada només en coses banals, intranscendents, però perspicaç, sap perfectament què passa a casa seva. Mela és la filla innocent, bona per naturalesa, a qui interessen les converses sinceres i els sentiments, és la part humana i dèbil de l’ésser humà. Hi ha dos personatges trencadors en aquesta obra: Zbysko, el fill gran, un home d’ideologia profunda i despreocupat. Rebutja la manera de fer de la seva mare i sempre està en constant discussió amb ella. Zbysko és la revolució, porta a una casa tancada, arcaica i autòcrata la revolució ideològica i sexual en contra de tot el que es prediqui. Entra en escena en un moment clau: mentre la mare fa vestir les filles a crits per anar a l’escola, Zbysko arriba després d’haver-se passat tota la nit als cabarets! Hi ha una clara oposició entre la opressió de la mare i rebel·lió del fill, la burgesia acomodada i preocupada només per les aparences contra la revolució ideològica i sexual que provoca els cabarets, una novetat social i gens acceptada pels més obsolets.

Hanka, la minyona, s’entén amb Zsbysko i en el moment que sabem que es queda embarassada entenem que el final serà propi d’un desenllaç trencador, romàntic i revolucionari. El fill hereu no està disposat que ningú, ni la seva mare controli la seva pròpia vida i decideix casar-se amb la minyona. En paral·lel a aquest personatge hi ha el de la tia i germana de Duslka; coqueta i de pensaments lliberals no deixa de ser una senyora aburgesada a qui interessa els diners; és una barreja de blanc i negre, seguidora de les noves tendències però de fons burgès. Aquesta, ajudarà a Dulska en el pla despietat d’interrompre el casament del seu fill.

Zsbysko és la força, la intel·ligència, el futur, fins i tot un esbós del socialisme que és encara un embrió en una societat convulsa, la seva moral és: “ obrir-me pas! ”. Tot i així, no podrà combatre l’adversitat, l’energia que el mou per dins no serà suficient per fer front a la vida. Hi ha una frase que m’agrada molt de l’obra; hi ha un moment que la mare li diu: “ et penses que pots fer redimir la humanitat? No ets tan fort!

El final no és feliç. Dulska i la seva germana porten el seu pla amb èxit; Zbysko comprèn que sense diners no podrà mantenir la seva promesa i decideix no casar-s’hi. Hanka decideix fer front a Dulska i demana una quantitat de diners més que suficient a canvi de callar per sempre més. La senyora burgesa accepta a contracor, la suma de diners li fum una bona bufetada. La tieta de Hanka serà un bon suport per a aquesta minyona deshonrada. Tadratxova és una dona molt gran i amb experiència; és la representació del proletariat, de la classe treballadora. Fins i tot el personatge que menys parla és el que més té a dir: el senyor Dulski no parla, només en un moment de l’obra quan es sap que el fill es casa amb la minyona, la mare li demana la seva opinió; en aquest moment aprofita per deixar anar un: “ que us donin pel sac!” el silenci d’aquest personatge és una manera d’entendre i viure: no opina, viu sense molestar, no en vol saber res de la seva família, viu  a les ordres de Dulska però entenem que no hi està gaire còmode, es resigna. Una obra que no deixa indiferent a ningú, una obra profunda i madura que deixa molt bon gust.

Excel·lent, és un 10. Felicitats al grup Acte quatre de Granollers. Hauríeu d’estar sobre escenaris professionals, és una obra molt difícil i molt ben interpretada, sou uns professionals. Endavant!

Happy birthday Manolita

El brillant daurat es mou deixant una cua de purpurina, el moviment rodó que dibuixen les mans de l’actriu m’omple la vista; l’escenari és ple de colors i formes, música i ball, fum i ombres. Estic atrapada en aquesta festa de colors, per a mi és el paradís, m’encanta la purpurina i les coses que brillen. Sóc en un aparentment desordre dins d'aquest arc de sant Martí. El començament d’una obra que no hagués imaginat mai era davant nostre.

El gris desgastat i avorrit del carrer Moragues es trenca de cop. Un fúcsia fluorescent que cau del sostre de l’escenari surt de les cortines vellutades del teatre Catalunya i se m’escapa un wow!! Em frego les mans! Ara només queda buscar el lloc on seurem. Radars en marxa, busco les cotorres per allunyar-me’n, però aquesta vegada poc podem triar, la sala està molt plena: l’olor de tabac, de laca, de perfum s’infla amb la temperatura dels cossos excitats de la gent que avui estaran més insuportables que mai.

L’escenari fúcsia és una escala amb un llum de plàstic cargolat a banda i banda i amb un parell de boles giratòries penjades al sostre que cada tres segons disparen un raig de llum i m’enlluernen. Sembla un arbre de Nadal.

Quan la consciència m’arrenca dels guants lluents de la cantant que duu un vestit escandalós, començo a veure entrar un munt de personatges estrafolaris i ple de colors i formes estranyes. La banda sonora de Fangoria li dóna un toc molt irreal, bohemi i sobretot friki, molt friki però que els queda molt bé, tan bé com el vestit de la cantant que sembla una gallina. De mica en mica que sona la cançó A quien le importa Els personatges van apareixen en escena formant un ball desordenat i heterogeni. Tot un bon començament. Hi ha tant per captar que estic desitjant sisplau que parin de sortir i sortir personatges i coses rares del darrere de les cortines!sisplau el meu cap ja no aguanta més! No dóna per més! Pollastres que passegen amb corretges! Gallines que canten Fangoria...Déu n’hi do Joan, el què ens espera avui...l’Emma i l’Oriol, els seus fills també s’han apuntat a la festa i s’ho estan passant pipa! Han entrat de ple en el món del teatre! I no havia millor obra que aquesta!

L’argument és difícil d’explicar però és possible aconseguir-ho i ara ho intentaré. Quan s’acaba A quien le importa, arriba la primera història, l’obra té un cert orde i segons la meva manera d’entendre’l és mitjançant les tres histories que surten, es pot interpretar com una introducció, nus i desenllaç tot i que no tenen absolutament res a veure una amb l’altre! És una autèntica bogeria que t’acaba arrossegant amb ella. Hem d’entendre tots els personatges com a històries independents, tots fan una funció extravagant i única dins de tota la història que tampoc segueix un fil clar.

Entrem a dins de la primera: quatre personatges: dues dones i dos homes que es troben en una festa; un dels dos homes està impacient perquè el que busca és sexe amb alguna d’elles dues i l’altre home no ho aconseguirà perquè té el fantasma de la seva mare rodant-lo cada vegada que intenta fer alguna cosa amb una de les dones; reprimit es quedarà ajagut com un boig intentant allunyar-lo i quan ho aconsegueix la dona ja no vol saber-ne res. Sense gairebé donar-te’n compte ja estàs dins la segona història! El fet que hi hagi tants de personatges rondant pel voltant de l’escenari et despista moltíssim i et porten directament cap a la segona història.

Un home amb un barret brillant es mou sobre l’escenari que tremola exasperat. La seva dona li és infidel, un tema molt recurrent en totes les obres del concurs que he vist fins ara. Els personatges de la primera història es barregen amb els de la segona, estan tots sobre l’escenari i s’enllacen. L’home cornut s’afegeix amb els de la festa. Una de les dones surt de l’escenari i se’n va a buscar alcohol perquè s’ha acabat. Quan el va a buscar, pel camí, es troba amb una dona que duu un cistell ple de flors; la dona balla i canta i l’altre dona, la de la festa li explica la seva experiència amb el matrimoni i com era la relació amb el seu exmarit. És una declaració de principis molt nazi. Però res té a envejar aquest discurs esperpèntic amb el que vindrà a continuació. La dona del cistell de flors, la que balla i canta i crida i riu ha decapitat algú i guarda al fons del cistell el cap. La manera com li ensenya i el què li diu fa de la senyora ballarina una autèntica assassina boja. Veig la mort personificada en aquest personatge. La mort els ronda ballant i cantant amb una destral i amb un objectiu clar: matar. Pica a la porta, obren els de la festa i...els mata? No ho sabem perquè en un tres i no res arriba la última història. Però abans, hi ha una petita història amb una moralina final: una dona ha d'anar a un ball molt elegant i necessita lluir-se amb joies, vol aparentar el que no és. Li deixen un collaret molt car i el perd. Es passa deu anys treballant per poder pagar el collaret i quan ho aconsegueix se n'assabenta de que el collaret era fals. Tant la dona que li deixa el collaret com ella fingeixen i això a una d'elles li surt molt car. No fingeixis i no vulguis aparentar el que no ets, així s'acaba la història. 

La mort finalitza l’obra: primer veiem el divertiment que podria ser la joventut, després el matrimoni que seria la maduresa i finalment el judici final que seria la vellesa i la mort. Així ho entenc. Potser vaig pensar massa i no ho havia de fer, però hi vaig trobar un orde i és aquest.

Per últim, el judici d’un noi que mata l’àvia de la seva promesa. Els motius són un altre cop esperpèntics però reals: el noi té un negoci, una empresa d’olis i cada cop que va a casa la seva promesa es troba amb l’àvia que li toca els pebrots amb el negoci: que si ja està en marxa, que si pensa guanyar-s’hi la vida...en fi que se la carrega, la mata. L’obra acaba així: tots al manicomi i la dona que canta Fangoria, sí , la que sembla una gallina, t’explica el final: va petar una caldera i tots a prendre pel cul! Així acaba. S’encenen els llums i t’aixeques i marxes al gris avorrit i descolorit del carrer Moragues.

Felicitats Happy Birthday Manolita i a l’agrupació Safareig Teatre de Salt. No puc imaginar la quantitat d’hores que hi heu dedicat, tant en vestuari com en el guió; us mereixeu un 9. Felicitats a tots, aquesta vegada no hi ha personatge preferit, no m’heu donat temps. Felicitats.

El trampós entrampat

Què en sabeu de sensacions a primera vista? Les heu tingut alguna vegada?

Ahir, només d’entrar al teatre, ( la setmana passada no es va poder fer La filla del mar degut a un accident que va patir la protagonista.) seure i començar a llegir el llibret de l’obra per entrar en contacte amb els personatges, vaig tenir les primeres sensacions i no gaire bones. Per a mi és la carta de presentació; no m'agrada ni la mida ni l’estampat i per suposat el títol em va semblar molt desafortunat: El trampós entrampat. Llegeixo la sinopsi de l’obra per tercera vegada i ensopego amb una incoherència entre el primer paràgraf i el segon: us l’escric:

<< Estem vivint una època de canvis accelerats de tota mena: tecnològics, socials, polítics...fins i tot hi ha qui diu que estem entrant una nova Era. Però hi ha certes coses que no canviaran mai. Tai i com diem els catalans “quan a baix truquen a dalt no hi són”.

Agafem doncs tots plegats l’autobús i anem fins al Vaticà a fer-nos condonar tots els nostres pecats d’obra i de pensament. >>

Esperem que passeu una bona estona.

Ernest Pla

Com més ho llegeixo menys m’agrada, no hi acabo d’entrar. No acabo de lligar l’argument, només sé que serà una comèdia i com diu el meu company, una comèdia ha d'estar molt ben feta per fer riure; i té raó, costa moltíssim aconseguir i provocar un ritme còmic constant en tota l’obra, és un gènere molt difícil, en concret, un Vodevil és el que veurem.

La Tomasa entra en escena juntament amb la Flora i la Sara, tres mestresses de casa que parlen del que és una novetat i rebombori al poble: un bar de copes on sembla que hi ha una diversió afegida: dones. Des del començament aquestes tres mestresses em desagraden bastant i així serà fins al final. Entra, al cap de deu minuts, el mossèn del poble; està molt pendent del públic i això m’incomoda moltíssim, sobreactua.

El Mossèn informa a les tres mestresses d’un viatge a Roma, al Vaticà, amb la finalitat de condonar els pecats dels homes del poble, el problema és sempre el mateix: el sexe, les infidelitats, el nou bar o casa de copes, com li vulgueu dir. Fins aquí estic intrigada de com es desenvoluparà la trama.

Entra en Vicentet, serà el xofer en el viatge cap a Roma. Em sembla un personatge molt encertat, és el meu personatge, em fa riure encara que sigui poca estona. Molt bé per Xavier da Pena, que ens fa viure aquest valencià amb un accent impecable. Fa del Vicentet un personatge clar, sincer i molt divertit. Ara arriba en Pau, el marit de la Tomasa. Com que ella no se’n refia de deixar el seu marit sol al poble mentre les dones són al Vaticà, el fa vestir de dona i se l’endú amb ella i aquí entra un nou personatge: la Paula en Pau disfressat. És un altre personatge prou divertit però pel meu gust un pèl exagerat i poc treballat.

Quan el poble de dones són a Roma, a la recepció hi trobem la Gina i en Renato. En aquest punt de l’obra començo a construir dins meu un sentiment de decepció, el personatge de la Gina m’ha deixat profundament avorrida però el comportament esperpèntic d’en Renato encara m’arrenca alguna rialleta. Ara mateix tinc la sinopsi al cap i continuo sense entendre el perquè de tot plegat. Si pogués fer un forat a terra i marxar, ho faria.

Tornant cap al poble, l’autobús té una averia i han de parar a Perpignan. A la recepció trobem a Danielle interpretada per la mateixa artista que feia de Gina. Encara em transmet més avorriment aquest personatge. Descobrim que en Pau, temps enrere, va tenir una aventura amb la germana bessona  de Danielle amb qui va tenir un fill de qui en Pau no en va tenir mai noticia. Entren en escena l’artista 1 i 2, dues parisenques que fan una actuació a l'hotel, i és aquí quan tota la sala esclata a riure! No entenc res de res, dos travestits fan posar potes enlaire la sala però a mi em deixen realment avergonyida! Són un terrible error! Un desencert, una pífia...! un ensurt, una carretera plena de corbes, una mala novel·la! I aquesta vegada no hi ha dones grans i pesades i xerraires darrere nostre!

Estic convençuda de la nota que posaré: un 5. Aquesta agrupació teatral Sentfores, la Guixa de Vic tenen molta feina a fer. Però la meva enhorabona al Vicentet, el millor que té aquesta obra; ets un raig de sol, una clariana enmig d’aquesta tempesta.