dijous, 29 de novembre de 2012

Anestèsia


Sempre he cregut que en la medicina s’hi poden trobar paral·lelismes amb la vida.

Alguna vegada heu anat al dentista?, segur que sí. Jo també hi he anat, unes quantes vegades ja. Tinc un problema. Un problema que s’ha estès fins a formar una infecció silenciosa i crònica, d’aquells problemes que són allà i no ho sabem fins que treuen el cap i comencen a fer mal; a manifestar-se fins que tot es converteix en pus i tot comença a fer pudor. Puc dir que aquesta vegada he tingut sort, m’ho han trobat a temps; el problema s’ha detectat abans que s’enrabiés i sortís enfora expulsant les bactèries tancades, madurades pel temps; aquell problema que no veiem perquè no fa mal, perquè no hem vist a temps, però que tard o d’hora surt.

 El meu queixal és complicat. Avui he anat amb una Endodoncista exclusiva, una de les millors de per aquí. Vaig a tractar el meu queixal complex.

La consulta és al tercer pis d’un edifici de la plaça Catalunya. Pujo per les escales, ignoro l’ascensor que roman obert. Amb unes quantes pulsacions més altes pico al timbre de la consulta. Diuen que les primeres impressions són molt reveladores. El meu problema s’ha de tractar així. L’aire està esterilitzat, dur un perfum mentolat. Les parets són d’un blanc pur desinfectat. En un prestatge s’hi llueix una làmpada nadalenca amb llums blaves, tímides. Al costat, dins d’un recipient de vidre transparent i net hi ha tres espelmes que es van consumint a poc a poc sense pressa. Quedo totalment absorta. Sento el sorollet petit i atraient de l’aigua com cau. Faig un pas enrere i busco d’on prové. A la sala d’espera que està al costat hi ha una font de fusta, d’aquelles relaxants amb pedretes petites, per on passa inesgotablement, una i una altra vegada, la mateixa aigua. Torno a fer una altra pas endavant. Fixo la mirada en les espelmes. M’encanten, són molt especials. Novament, desapareixo. La secretària irromp bruscament a la sala, trenca el meu silenci intern. Va blanca, impol·luta. Parla de manera mecànica. Em fa omplenar un full, tot en un estricte ordre; he arribat molt puntual, tot es disposa en un disciplinat i estricte temps. Aquí tractaré el meu problema, en un espai relaxant, estricte i disciplinat.

Tinc ganes de veure la dentista. Quin aspecte tindrà, penso tot donant un últim cop d’ull a la sala.

Entro a dins i m’estiro a l’incòmode i ortopèdica butaca elèctrica. L'habitació té una gran finestra des d'on es veu la plaça Catalunya, gran i lliure està sota els meus peus. Ella entra. És primeta, més aviat alta i rossa. S’ha fet una treneta com si fos una deessa. En els seus ulls hi ha una barreja de blaus i verds i molta calma. S’asseu, mira la radiografia i em comenta  el seu punt de vista. El meu problema serà tractat amb serenitat i paciència; els problemes d’arrel volen paciència i mà dura, no deixar que el temps els deixi podrir.

Es puja la mascareta. Només veig el desordre de blaus i verds que van acompanyats  d’una sobra d’ulls rosa brillant. Sóc aquí perquè vull conservar la peça; sóc aquí perquè abans de donar-me per vençuda i arrencar-lo, vull conservar el meu complicat queixal. Tots desitgem que quan hi ha un problema el puguem resoldre sense perdre part de nosaltres, sense perdre el que fa que siguem nosaltres. Vull superar el problema sense perdre aquesta part de mi.

Em punxa. El problema se m’adorm lentament i de manera eficaç mentre parlo d’educació i sanitat amb l’auxiliar que dur uns cabells negres desordenats. Fa falta molta anestèsia per adormir segons quins problemes. Però per molt que s’adormin mai desapareixen; les bactèries segueixen cròniques i silencioses.

La dona d’ulls clars perfora fins a l’arrel. Busca el focus d’infecció, busca l’inici del meu problema i jo miro de trobar respostes en els seus ulls. Busco un gest, investigo, imagino i dedueixo, fins i tot predic. Observo que alguna cosa no va bé. Busco en els seus ulls un mirall que em parli del que tinc a dins tancat, a veure si trobo la resposta abans d’hora. Els humans fem incomptables prediccions, ens agrada: crec que si faig això m’anirà bé,  penso que si m’atreveixo a dir-li..., diria que funcionarà...

Quan acaba l’operació, es baixa la mascareta i deixo de predir. Em diu que tinc un queixal molt complicat i que poden passar tres coses: sembla que el blau va fent joc amb el verd, l’enigma es va descobrint. Si el queixal està esquerdat no es solucionarà el problema; la peça s’esquerda quan està molt dèbil i quan això passa no hi ha solució als problemes: les bactèries seguiran apoderant-se del meu petit espai fent-ho podrir tot. Suposem que no serà així. En queden dues més. Per altra banda, una de les arrels està esglaonada i això impedeix a la dona d’ulls rics en colors arribar fins al focus d’infecció. És un queixal difícil d’accedir-hi. Vol dir que no es podrà netejar correctament. Per últim, pot passar que es curi. Jugo amb un marcador de 2-1. Ho tinc difícil? La millor dentista de la zona em deriva com a cas complicat a un dels millors endodoncistes d’Espanya. Només penso < ai Déu meu, em costarà un ull de la cara solucionar un queixal> però no, el preu és el mateix. Estic de sort. El meu problema serà tractat per un dels millors. Segur que acabarà amb el focus d’infecció i les bactèries abandonaran el meu espai sense haver de renunciar a una part de mi. Tot es sabrà amb temps i paciència.

Els problemes profunds, d’arrel, són lents, volen temps. Les bactèries costen de marxar i quan ho fan deixen en la memòria de la peça, el record d’haver estat en un lloc a on tot estava infectat i podrit. La feina és recordar-ho perquè no torni a passar. S’ha de detectar a temps. L’anestèsia és només el començament.

dijous, 15 de novembre de 2012

I cursa de muntanya de la Ratafia





Canvi de plans. Quan m’hi vaig trobar, de seguida vaig saber que era la tartera de la que tantes vegades m’havien parlat; vaig aixecar el cap i vaig començar a resseguir, fins on la vista em permetia, el punts roses fluorescents que pujaven fent ziga-zagues. Aquell dia, i la primera vegada que la vaig escalar, anava amb en Joan i els seus dos fills. L’Emma i jo, vam fer parella en l’aventura de pujar-la. Incansable, una nena de set anys, pujava davant meu de manera gairebé professional i amb moltes ganes, estava encantada. De seguida vam ser a dalt. Ens seguien l’Oriol i en Joan que no van ser capaços d’atrapar-nos.

La tartera em va deixar un molt bon gust de boca. Canvi de plans. Vaig decidir que no faria la cursa de 10 quilòmetres sinó la de 25, valia la pena. Volia trobar-me en cursa davant d’aquesta paret.

Vuit hores de son, un cafè i mitja barreta energètica. L’Enric Torramilans i jo ens posem a la línia de sortida. Faig un quilòmetre amb ell, l’escalfament. El perdo de vista. Algun dia m’agradaria poder seguir-lo més estona, a veure si ho aconsegueixo. El 2013 ha de ser un any per entrenar una mica en serio. Després de la volta per la carretera de Ca l’Agustí, tornem a ser a Sant Salvador, a punt per pujar les escales de darrere la font. A partir d’aquí és pujada continua fins al turó de les Gatoses. Em costa bastant agafar el ritme, tot i que tinc molt bones sensacions aquesta vegada. He dormit les hores que necessito. Torno a veure en Torramilans, baixa del turó de les Gatoses i jo el començo a pujar. La primera baixada me l’agafo amb moltes ganes! I la gaudeixo moltíssim. Fins a can Planes agafo un ritme que em permet tirar sense cremar motor. Al meu ritme, d’anar fent, arribo fins a la Torre de can Planes i em torno a trobar amb un altre corriol de baixada que ja esperava amb il·lusió. És un moment molt divertit i agradable. Baixo amb tres nois, amics entre ells. Hi ha temps per riure, relliscar i parlar del temps. Me n’oblido que estic fent una cursa. Quan travessem la carretera de Farners veig en Joan al començament de la pista que ens durà fins a dalt a Farners. Reacciono, poso intermitent i faig un avançament que em durarà un parell de quilòmetres.

A dins el castell de Farners, carrego d’aigua la motxilla i  segueixo. El tros que ve ara és molt més exigent però molt divertit. Anem cap  a la tartera. Abans d’arribar-hi, puc córrer de manera constant i relaxada, tot i que no a gaire bon ritme. Passo per un lloc on es fan ous de Reig, però no en veig cap; el bosc fa olor de tardor humida. És un moment complicat: passo fred, vaig molt suada i molla d’aigua ( a Farners, mentre em carregaven la motxilla d’aigua...una bona part em va anar a l’esquena!!!) “a córrer Roqueta!!! Així se’t passarà la fred”, m’hagués dit en Joan...

Sóc al peu de la tartera. És la part més divertida de tota la cursa, sens dubte, però hi arribo una mica fotuda de genolls. Aixeco el cap, vaig cap al primer punt rosa. Els quàdriceps es queden enrere, no segueixen. Estic prou contenta, tinc gent al davant i al darrere encara. A dalt de tot m’esperen l’Oriol, l’Emma i en Joan. Li pregunto si ha vist l’home del mai? Millor que no...diria que avui no me’l trobaré. Roca Guillera i la senyera són el punt més alt, ara ja només em queda la baixada que no puc acabar de gaudir del tot perquè em comencen a fer mal les cames i els genolls s’estan enrabiant. Espero amb il·lusió el Dragoncan i quan el tinc al davant necessito baixar-lo més suau del que m’imaginava, estic força cansada però tot i així sempre és molt agradable passar-hi, un corriol que he fet unes quantes vegades.

A punt d’arribar a la creu tinc un moment malparit. Em trobo a dalt de tot i no veig les cintes blanques! Giro el cap i les veig a baix de tot! Pufff decideixo no recular i tirar pel dret, dalt a baix de la creu fins a trobar les altres cintes. Perdo temps i forces. Hagués sigut molt més fàcil el camí marcat. Estic gairebé a punt d’arribar  a la línia de meta i la valoració final que en faig és excel·lent. He donat tot de mi, tant com he pogut. Al final amb un temps de 3h49 minuts. L’any que ve em proposo fer molt millor temps. El 2013 serà un any per entrenar curses de Trail. M’agraden moltíssim, hi he entrat bé. I he de dir que m’hi va introduir una mica en Torramilans i una mica el meu ADN muntanyenc. Salut, muntanya i quilòmetres! Felicitats a tot el club Tri-bu! Esteu molt forts malparits! Manel Cueto, Marçal Esparch, Jordi Artau, Laura Céspedes, Sergi Durbau, Albert Forest, Montse Boada ( a veure si véns al club!!)...Felicitats a tots! I a l’organització! Molt bona cursa, en tinc molt bons records, de les millors que he fet. L’Any que ve segur que estarem més a tope que mai!

dimecres, 7 de novembre de 2012

Es perd el senyal


Hi ha setmanes que són com “ el dia de la Marmota” tal i com ho reviu una i altra vegada Phil ( Bill Murray) en la pel·lícula “ Atrapado en el tiempo”. És una pel·lícula que sempre m’ha provocat angoixa perquè el protagonista cada dia torna a viure el mateix dia, "el dia de la Marmota", i no en pot sortir. Cada matí després de parar el seu gran i antic despertador, es lleva, camina cap a la finestra, aparta les cortines i veu començar de nou, dia rere dia, el mateix de sempre. Pobre Phil.

Tinc un dia de la marmota personal. Un dia que perdura durant els mesos de setembre, octubre i novembre, després de saber que un any més, no treballaré a cap aula ensenyant el que m’agrada i pel que he estudiat. Torno a repetir el mateix de sempre, les mateixes sensacions, el mateix desànim i les mateixes frustracions.

El dia de la Marmota  és un dia molt especial pels grangers d’Estats Units i Canadà. És una dia tradicional i fins tot un mètode per predir quan s’acabarà l’hivern. Si l’animalet, quan surt del cau, el cel està ennuvolat i no veu la seva ombra, aquest abandonarà la llodriguera i significarà la fi del fred, de l’hivern. Si en canvi, l’animalet es troba amb un cel clar dominat pel sol i pot veure la seva ombra, tornarà cap al cau i l’hivern seguirà sis setmanes més. Molt curiós, tots pendents de la Marmota. Un dia en vaig veure una, jo baixava  de Bastiments, al costat del Pic de l’infern. Quan em va veure, va fugir movent el seu cul gruixudet i ben fet fins al cau. Una preciositat.

Bé, sembla que la meva Marmota s’ha trobat amb un sol espatarrant i ha mogut el cul fins al cau un altre cop. Potser, quan decideixi sortir i abandonar la llar, a mi ja m’hauran sortit canes, més de les que ja tinc.

Aquest matí, sembla que el dia ha començat diferent. M’he llevat d’hora i sembla que Déu m’ha ajudat. M’he fet un Bikini, el faig a la planxa, queden molt bons, millor que a una sandvitxera perquè el pa queda cruixent per fora i tou per dins. Després he anat al menjador i he encès el televisor, canal Tv3 per escoltar els matins i m’he topat amb Joan Margarit. L’esmorzar m’ha començat a passar molt bé, “ l’esperança no cal per ser feliç” el bikini anava sol a la boca, el cos continuava allà, al menjador, junt amb el cafè amb llet mig tebi però la ment era amb ell, amb aquest poeta i arquitecte que es defineix així: brusc, fidel i solitari. És, segons la meva manera d’entendre la poesia, el millor poeta de la poesia catalana actual.

L’entrevista amb Joan Margarit ha estat un d’aquells bons moments que té la vida. La poesia, per molt dura que sigui i la seva ho és molt, sempre fa somiar i és agradable. La seva m’ha fet plorar moltes vegades, és brusca, fidel i solitària igual que ell; de seguida te l’estimes. Aquí us deixo un poema que ha llegit durant l’entrevista. Llegiu-lo i si també teniu “dies de la marmota” veureu com avui, enmig d’un dia ennuvolat, la veureu sortir del cau i marxar.

Es perd el senyal
No tinguis pietat del que has estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música,
la de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

Espero que us hagi servit tant com a mi i evidentment canvio Marmota per Margarit. Que tingueu una bona festa de la Ratafia.