dijous, 14 de juny de 2012

Ell


Recordo la primera vegada que vaig sentir parlar del Determinisme; va ser en una classe de Filosofia d’en Carbó, durant els meus anys de Batxillerat. Després d’entendre que tot el que fem i el que diem està sotmès al destí i no pas a l’atzar, se’m va fer un nus a la gola, em vaig sentir lligada de mans i peus. Així doncs, tot el que faig i dic ja està escrit que ho faré i ho diré? Vaja...

I vosaltres, creieu en el Determinisme? Creieu en el destí? tot el que et passa al llarg de la vida està escrit, tan les coses bones com les dolentes.

Avui, us he de dir que m’he llevat i he cregut en el destí. Cada vegada que penso que pot passar això del destí, que pot ser, en el meu cap premo el play d’una pel·lícula que recula de pressa en el temps, recula fins a aquell punt d’inflexió on les coses es comencen a desencadenar. I així és tal i com ho he viscut aquest matí. Us explico la meva pel·lícula de seguida. Seieu,la sala és còmode, amb seients vermells vellutats, afanyeu-vos que  s’apaguen les llums i comença la història.

Tot comença quan, el diumenge passat, el meu germà jugava a ser una cabra Montesa baixant amb bici de ca l’Agustí. Baixava ràpid, el destí el perseguia, potser en forma de vent o sorra,  fins que el va fer que caure i va sortir disparat endavant. Per sort, tot ha quedat en un parell de punts i mig cos masegat per la trompada, es podia haver fet molt mal. I és aquí, des del moment en què surt disparat quan comença tot,el punt d’inflexió, a on el destí ja té el que volia: seguint recte, la via del tren es bifurca, en neix una altra al costat i algú fa baixar la palanca perquè el tren s’hi desviï.

A l’altre costat del poble, mentre el meu germà baixa ràpid i en el moment en què li patina la roda i surt disparat, a Ell li queden poques hores abans que el destí ho acabi de lligar tot. Quan tot això passa el destí em té a Llançà menjant un arròs “al son” de les castanyoles mentre el meu germà es fum de morros. Potser en el moment en què vola per sobre la bici, tinc els ulls tancats intentant buscar un xic de pau i sentint al poble de mar que balla enmig de vestits d’Andalusia. Potser els vaig tancar en aquell moment, quan el meu germà volava a càmera lenta...mentre a mi em passava la vida pel davant. Tot escrit...

Quan arribo a casa em trobo  la cabra Montesa feta un cromo. La part dreta del cos, braç i cama ben rascats i amb un parell de punts al colze. El casc esquerdat...el destí el perseguia amb ganes...malparit. El tros que hi ha entre que ell cau i jo arribo a casa passen moltes altres coses, una d’elles molt desagradable que té a veure amb la meva vida sentimental i que aquí ara sobraria però ho dic perquè entengueu que el diumenge passat va ser una gran merda de dia, així de clar, i com que ja estava escrit que ho diria...què hi puc fer? No és culpa meva!!

A quarts d’onze de la nit, quan sembla que tot està més calmat i mentre faig el xafarder al feisbuc, el destí torna a sacsejar la meva calma. El meu germà pica la porta de l’habitació: em demana que li vagi a buscar uns relaxants musculars que s’ha deixat al cotxe. Baixo les escales, surto al carrer i sento un xic de fresqueta, la nit és agradable. Camino fins al cotxe i quan estic a punt d’obrir la porta el sento, sento com Ell plora, el destí ha lligat caps i ara em toca a mi sortir volant endavant i fer-me un parell de punts, no pas al colze sinó a l’ànima. Torno a tancar el cotxe i reculo, segueixo el plor d’un gat, sé que és petit, molt petit. En un primer moment penso que ho fa un nen musulmà que juga a pilota i que podria imitar molt bé el plor d’un bebè de gat.

-         És un gat petit? Esperant que em digui que no!!!
-         Sí, està aquí sota el cotxe. Estava al contenidor i l’he agafat, li he donat aigua i ara s’ha escapat i s’ha posat aquí sota.

El destí em passa per sobre, m’atropella i em dóna de veure un còctel de sentiments que feia temps que no sentia. Els plors del gat i els meus es barregen. El nen em mira al·lucinat i m’abraça: - senyora no plori, sisplau, no plori. Caram quin moment... en Mohamed no deixa d’abraçar-me i jo al gat, tots tres al carrer abraçats, mentre el destí dels altres està en un plat de sopa tot mirant la tele tranquil·lament. I com és una persona capaç de llançar un animal tan petit al contenidor? Si es poguessin detectar aquestes persones...que portessin a sobre la lletra escarlata!!! Tanta gent que maltracta a persones i animals, si poguéssim saber qui són només de veure’ls l’ombra...tot i que si mires bé als ulls d’una persona ho pots intuir a vegades.

Ell, una delícia de gatet, dorm amb mi dues nits, al meu costat. Dues nits, dos dies de petits marramiaus i de carícies infinites, a punt per donar-li una nova llar. Ahir, a les cinc de la tarda una noia molt agradable el va venir a buscar. Desconsolada, el vaig arrencar de sobre meu i vaig posar sobre les seves mans el còctel de sentiments. Viurà en una Masia amb un noi que adora els animals i que acaba de perdre el seu gat. I penso un altre vegada, serà el destí? Tot un seguit d’accions que desencadenen irrevocablement tot el que ens passa, algunes coses plaents d’altres desplaents. Si aquell dia, a la classe de filosofia d’en Carbó, m’haguessin explicat el Determinisme d’aquesta manera, segurament m’hagués aixecat de la cadira i hagués abandonat la classe, tot pensant que se’n podia anar a la merda la doctrina filosòfica.

dilluns, 11 de juny de 2012

Llançà, un poble llunyà


No ens serà fàcil. Ens ho haurem de currar. Ens espera una cursa de fons.

La taula a on estic asseguda està torta. El vent m’acosta la flaira dels últims minuts d’un arròs gairebé cuit. Sobre les tovalles, un pica-pica desordenat i gots mig plens de vermut. No hi ha gel, els glops que faig cada vegada són més calents. La primavera està madurant massa de pressa. Tinc la sensació que el temps gira molt ràpid al meu voltant. Deixo caure el cap enrere, omplo els pulmons d’aire empordanès i amb els ulls tancats faig passar uns quants minuts de la meva vida.

Aquest matí, quan m’he llevat i molt aviat, he reviscut l’eterna sensació, la mateixa de cada any, la implacable, l’asfixiant: la meva vida professional haurà d’esperar un any més. Però torno a insistir en una única destinació: Puigcerdà. M’ho he jugat tot a una carta. Ens espera un camí llarg, la docència és una cursa de fons. Només aquells més resistents creuaran la línia de meta. Diuen que si ho desitges amb ganes és més fàcil esperar.

 Algú fa pujar el volum de la vida exterior. Sento cada cop més alt els crits de la vida de Llançà fins que em fan obrir els ulls; em sembla que ha passat una vida sencera, tot distorsionat. Recordo quan era petita, a l’habitació a on sóc ara mateix, escampava pel terra les llibretes d’oposicions de la meva tia. M’inventava noms i els escrivia a sobre la portada. Feia veure que era professora, tots als seus llocs, ningú es movia. No en recordo cap d’aquells noms tan reals ni sé a on són aquelles llibretes que tan em van fer somiar. Sense donar-me’n compte, amb un petar de dits, sec a l’aula d’amfiteatre de la Universitat de Barcelona. Tan inspiradora com les llibretes, la vida és rica i plena de significat quan em parlen de llengua, saben encendre’m de passió i fer-me quedar tan quieta i atenta com aquells qui una vegada van ser els meus alumnes en aquesta habitació.

Els últims segons amb els ulls clucs em porten a l’ara, al present.

Llançà

Festa de “La Virgen del Rocío”

El que creia que havia de ser un dinar íntim i familiar s’ha convertit en un mar de castanyoles i “lunares”, un passeig per Andalusia. Quan entro dins la pineda, adornada de banderetes de la senyera catalana i andalusa, em sento tan lluny com la meva carrera ho està de mi. Busco un pi més real per seure-hi a sota i tancar els ulls. Hi he estat moltes vegades a aquest poble. Avui, Jo i no pas la dona que passa vestida de sevillana, estic segura que el meu cos potser hi és a Andalusia, però tot allò que no és matèria està a un altre lloc a on tampoc sabria dir on és.

Asseguda a la taula torta, el més real que veuré avui, un plat d’arròs apareix ràpid i fumejant davant meu, acompanyat de l’adoració de la Verge, la “Salve rociera” una cançó popular. Ataco sense pietat no pas a la verge sinó a les gambes i als musclos amb l’esperança que em tornin a la meva terra. No ens serà fàcil, ens ho haurem de currar, hi sóc lluny, molt lluny. Tasto el gust del mar però els meus sentits no toquen terra, són nàufrags en algun segon d’aquells minuts que he fet passar amb els ulls tancats. Estan distorsionats i desordenats com el pica-pica que m’he trobat només d’arribar. Faig baixar un glop de vi vermell com la sang. Sento com baixa fred i calent cap a baix. Amb sort, quan toqui fons, potser pujarà fins a dalt i em bufetejarà amb la mà oberta sense castanyola, o potser no tindré tanta sort i cauré mar avall, lentament, amb els braços oberts esperant tocar fons.

Quan les últimes passes em porten fins a la sortida de la pineda, un país sencer s’enganxa  a la meva ombra desfeta, embolicada de senyeres. Arrossego vides paral·leles, l’una viu estabornida en l’ara, l’altre ha quedat lluny, ve a poc a poc, enfrontada en una cursa de fons d’on no li serà fàcil arribar a la meta, s’ho haurà de currar; i si no ho fa, quedarà allà, en aquells minuts atrapada, amb els ulls clucs per sempre més.