Fes que sigui Nadal

Londres es va fent fosca. Els cossos dèbils i rendits es deixen caure en la nit. És Nadal. Els fanals es van encenent a poc a poc. Les llums d’una casa petita també, el bloc de pisos ho va fent sense pressa. La poca gent que hi ha al carrer va molt abrigada; tots de color negre, miren a terra. Es veu l’aire glaçat sortint de les seves boques. No hi ha hagut un any tan fred. Les llars de foc no donen a l’abast. Estic sola a sobre la ciutat observant el final del dia. Imagina que a poc a poc anem enfocant la vista a un dels pisos d’aquest bloc. Ens hi fiquem a dins. Mirem el que passa en un d’aquests pisos. Hi ha una dona i un nen. El nen no té pare. Els petits plecs a la cara de la mare són les línies que recorden què va passar. Cansada s’asseu al sofà. Crida al seu fill que entra per la porta del menjador fent volar un petit avió, un regal de Nadal. Quan el seu pare va morir era molt petit, no en té cap record. D’un bot arriba al sofà, mira a la seva mare. –Mare, quan sigui gran vull ser pilot, com el pare. Era bo mare?, mira,com aquesta foto: alt i fort i vestit de blau marí, mare. Ella amb un somriure negat l’abraça i es queden davant del foc mirant una pel·lícula de James Bond. Algun dia sabré viure en pau, pensa mentre veu disparar a Daniel Craig.

 Sortim. Anem enrere. Tornem a tenir el bloc davant nostre. Fiquem-nos en el tercer segona. Una parella jove fa poc que s’han promès amor etern, si és que hi és. La vida és el que passa ara mateix, no importa si el veí...no importa si no puc tenir...no importa si no m’has donat...sóc aquí al teu costat i per sempre. Sortim, tornem enrere un altre cop. Anem a fer un vol per Londres. Abrigueu-vos bé, us portaré de la mà, em conec els carrers. Anem a veure una casa a dos quilòmetres d’aquí, una casa a la part alta de la ciutat. És aquesta. Fa tants anys que són casats, fixeu-vos, ni una paraula, ni una mirada. Han parat la taula amb els gots de festa, els de sempre. Han posat les mateixes tovalles, les de sempre, les de festa. La seva filla és a punt d’entrar. Vindrà amb el seu xicot, un home molt ric i que la pega de tant en tant quan té mal humor. Un dia el deixarà. Un dia ho farà. Un dia es farà fosc i clar dins seu. Un dia serà Nadal de veritat. Mentre mengen callats pensa en el seu germà que ja no hi és. Era tan jove, tan alegre, tan...la vida és tot allò que passa tan si hi ets com si no. No esperis. Fes que sigui Nadal de veritat. Vine, em conec els carrers.

A on ets? Estic aquí, sola, mirant la ciutat sense tu. Tot això és el que hi ha aquí. Sola. La ciutat gelada em té. La ciutat em té i no em deixarà. És fosca i tots van de negre. No ho veus? No em deixarà i no puc dir res, la por em té. No passis per aquí. Digues adéu per sempre. Tots van de negre. No et puc dir res, no tinc veu. Estic sola a sobre la ciutat, sense tu. Negre, gelada, ningú em mira, miren a terra. Busco la teva cara des d’aquí dalt però estic sola. Ho sento, la ciutat no em deixarà. Estaré aquí sola per sempre. Sola a sobre la ciutat, sense tu. Londres és fosca i gelada.

La vida és allò que passa mentre tu fas altres plans ( Jonh Lenon)

Passeu un bon Nadal amb la gent que estimeu.

Desitjaria...

Volia penjar un text però m’he fet enrere. Més endavant ho faré. Avui, de bon humor tornaré a parlar de les meves aventures amb la carretera. El que passa és que cada vegada, tot i que totes són diferents, es tracta sempre de pedalar, i clar, com us explico coses que ja sabeu? Que si vaig pujar per aquí, que si gairebé no hi arribo...

Cada cop que em vesteixo de ciclista, em miro al mirall i penso: això és el que vull, no més enveja a noies que fan carretera, ara en sóc una d’elles. El cop metàl·lic de les sabates em fa créixer. El crec de les rodes somiar. Desitjaria tenir un cos més fort, per trepitjar dur, per manar-te, dominar-te. Puja a sobre la bici. Sent el primer cop d’aire fred. Anem a fer un parell de quilòmetres. Provaré de fer un escalfament a l’escalada. El pròxim objectiu: El Coll de Bracons. Avui sabré què són les rampes del 14%. No podré, no tinc cos ni cap. Les pulsacions em pugen més del que acostumen. Estic neguitosa. Miro si la roda està rebentada. Pedalada ràpida, alta i constant. Tot va bé. Estanyol també. M’enfonso en les corbes. Dreta, esquerra, balanceig del cos. Dreta, esquerra, mou els malucs. És sensual veure un ciclista traçant la carretera. L’aire acariciant cada part del cos, et travessa i es queda enrere desitjant que tornis. Gelós del vent de cara. Ets un Don Juan seduint cada racó de l’asfalt. El gris es fon amb el teu batec. Desapareixes, ella et té. El vent dirà si has passat per aquí. Arribem a Bescanó i busquem el 14%. Ja el veig. Pedalada lenta, forçada, s’ha acabat, ara em vol fer patir. La pujada és tan dura, les meves cames es barallen. Desitjaria tenir un cos més fort, per trepitjar dur, per manar-te i dominar-te. Pujo a sobre un cavall salvatge. Pedalada lenta, lenta. El batec surt de la carretera, disparat. Els malucs es trenquen. Som de ciment. Enrere queda la força, tatuada a l’esquena del cavall. Pedalada...no podré, no tinc cos ni cap. Aviat s’acaba, començo a ser més flexible. Som a dalt. L’ermita d’Estanyol està molt bé, la carretera tranquil·la. Sento que em té. Sóc seva. Baixem. Anar a roda. Avui em desenganxo fàcilment, em rendeixo abans. T’escapes. Cara a cara amb el tità, no tinc res a fer, bufa fort. Una mica més, ja gairebé hi som. Si pogués ser més forta...desitjaria...

Bon Nadal a tothom.

Quilòmetre 100

M’han demanat que escrigui sobre la última sortida amb la bici de carretera, i tot i que no ho volia fer perquè penso que tocar sempre el mateix tema pot ser avorrit, ho faré. Va, som-hi.

El dia abans donava voltes als 120 quilòmetres que havíem de fer. Hi vaig? No hi vaig? Me’n sortiré? O em quedaré enrampada a mitja corba deixada de la mà de Déu? Només em faltava la Margarida. Els 120 quilòmetres eren satèl·lits voltant-me. Quin mareig. Prou! Pareu! Hi aniré igualment, deixeu de voltar per la mort de Déu. Algú et va dir que confiessis en tu, em diu una veueta. Va, som-hi.

Són les 8:31. Faig tard, com sempre. M’esperen a dos quarts. Arribo i el submarinista  no hi és. L’hem d’esperar però és en va perquè no arribarà mai. No sabem perquè no ha aparegut, és un misteri que avui dia encara no hem resolt. Em deixen un altre cop uns guants. Algú me n’haurà de regalar uns al final. Són molt importants! I a més sempre tinc les mans molt fredes. Va, prou, a sobre la bici ja! Avui no passo per la carretera d’Anglès que bé!, varietat. Només de sortir em fa mal tot de tan riure. Aquest en Forest és beneit que no beneït. Marçal, si poguessis tirar un dia enrere et tornaries a comprar la mateixa bossa de triatleta? Digues la veritat! Ja veureu què passa, tranquils, n’hi ha per tothom. En Joan és l’únic que té el cap a lloc? No sé no sé. De moment és més segur seguir la seva roda perquè els altres dos són bombes de rellotgeria. Fa fred hòstia! En Marçal duu les ulleres entelades, l’alè calent xoca amunt cap a les ulleres. Només faltava això, ara sí que no vaig a roda d’ell. Només de començar ja volen fer la glorieta al revés, però no ho fem. Direcció Girona, els camins que resseguim són tranquils, perfectes per aquestes hores del matí. Encara he d’acabar d’obrir els ulls. Som a Girona en un tres i no res! De semàfors n’hi ha molts però cap que pugui dir que ens ha vist obeint. El que semblava que tenia el cap a lloc, se’ls està saltant tots. Cap de sencer. En Marçal ja no té les ulleres entelades, un punt positiu. Sabeu a on anem? Als Àngels. Comencem a pujar, el meu cap està cansat només de començar. Que bleda que sóc. Prou! Puja! En Marçal i en Forest pugen més ràpid. L’home que es salta els semàfors, recupera el seny i puja al meu costat. Sóc a dalt!! A on era la duresa que deien? Prou, pareu, puja! Ara què? Qui riu últim riu...millor? va, va, anem cap a la Bisbal. Collons de baixada per Madremanya, ho heu vist? He fumut un bot que m’han desaparegut les mans del manillar. I el BMW que puja com un boig...ja us podeu imaginar, quan t’espantes tot va a càmera lenta.

Esteu aquí encara? Llegint? Va doncs, que ja som a la Bisbal. He comprat un tiquet de bus de poc recorregut i m’he posat a roda. No estic gaire cansada però he de guardar un As a sota la...roda. Ups! Tenim visita des de feia estona, un home gran que li dèiem el “iaio” està enganxat com una paparra. Pobre home. Pobre?? No sé no sé. Forest, el coneixes tu oi? He sentit no sé què que coneixia algú de la teva família. Au, un més cap a Santa Pellaia. Quina recta més llarga!! Uuu no veig el final. Arribem a Sant Sadurní de l’Heura, quin poble més bonic i quina carretera més agradable. Ja no fa fred. Marçal! Què li ha passat a la bossa de triatletes? Ja t’ho deia jo que el material de la meva era més bo...A on som ara? A la carretera que ens portarà fins a Santa Pellaia. El noi de les ulleres entelades i el beneit tornen a deixar-me enrere! Però tinc el seny al meu costat un altre cop. Gràcies Joan! Per no tenir les ulleres entelades!  Marçal comença a preparar la càmera, les pedretes, els bidons per fer la foto...que ara venim! Ja hem arribat. Sabeu què passa quan mengeu Petazetas? Patim patam patum a la boca no? Doncs això és el que li passa a les meves cames ara mateix. Ara sí que començo a estar cansada. Però estic de sort perquè podré descansar una bona estona, en Marçal vol fer una foto. Ets un crack Marçal m’has fet riure molt. Vol fer una foto i té de suport unes pedretes molt mones que ha trobat el que es salta els semàfors. Ja us podeu imaginar. En Marçal estirat enmig de la carretera amb la càmera que no s’aixeca ni un pam de terra. Jo de mentre vaig descansant nois. La primera foto surt prou bé, les males herbes de la cuneta enfocades i nosaltres difuminats, un quadre de Monet. Va Marçal que tu pots. La segona ja surt millor. Aquí estem els que som. Benparida la sortida. Les Petazetas sembla que han parat, estic fent la digestió.

A on anem ara? Ja acabem, anem cap a casa. Direcció Cassà. Les cames em tornen a fer mal, ara sí que compro el bitllet per l’autobús. Ara sí que prou, para, puja! Estic servida. De tornada vaig a roda quan puc, perquè molts cops el vent em venç i em desenganxa de la meva gent. Estic cansada però m’ho he passat realment bé, en Forest no perdona una mala cara, fins al final ha de dir de les seves. Recordo els 120 quilòmetres que s’han quedat en 100. Recordo quan eren satèl·lits, ara són pols, són temps a les meves cames, carreteres que desfaré amb el record. 

En un lloc fosc

Són unes quantes paraules molt senzilles que vaig escriure al 2008. Volia actualitzar el bloc. L'escena és l'institut de Mundet, l'any que feia el CAP. Ens vam quedar sense llum i no vam poder fer classe.

Des d'una finestra dins una fosca classe, penso en tu. Observo una festa de llums que planen Barcelona. La classe és per a adolescents d'institut, i nosaltres, sense llum, ens acomodem a les seves cadires. Sembla que tingui divuit anys i que el lloc em permeti de saltar sobre les taules i pensar en la boca d'algun noiet per a besar, en aquest lloc sense llum.Els meus companys se n'enfoten, riuen de la situació que vivim, i jo, des d'aquesta finestra, amb els ulls clavats a la festa de Barcelona, penso en tu. 

Abans d'entrar a la classe, i després d'un itinerari laberíntic, d'aquells que alteren la rialla dels més joves, me l'he anat dibuixant durant les meves passes pel vell institut de Mundet. Des del passadís ja escoltava els crits de la foscor.

Els meus companys cridaven, s'esvaraven, tot mostrant sobre les taules les postures més puerils. Era així com me la imaginava. La sorpresa ha estat observar un horitzó ple de llums. He pensat que no estava gens malament després de tot. Aquell espai em proporcionava aquestes paraules a través d'uns ulls absorts i envaïts per petites fuites de llum. 

Estic aquí, a mig camí del silenci llunyà i distret de la contemplació i les veus encara més distants i estranyes just darrere meu. El temps s'ha aturat; s'atura per deixar-me pensar; i jo, ara del tot absent, penso en tu en aquest lloc sense llum.