dijous, 22 de desembre de 2011

Fes que sigui Nadal

Londres es va fent fosca. Els cossos dèbils i rendits es deixen caure en la nit. És Nadal. Els fanals es van encenent a poc a poc. Les llums d’una casa petita també, el bloc de pisos ho va fent sense pressa. La poca gent que hi ha al carrer va molt abrigada; tots de color negre, miren a terra. Es veu l’aire glaçat sortint de les seves boques. No hi ha hagut un any tan fred. Les llars de foc no donen a l’abast. Estic sola a sobre la ciutat observant el final del dia. Imagina que a poc a poc anem enfocant la vista a un dels pisos d’aquest bloc. Ens hi fiquem a dins. Mirem el que passa en un d’aquests pisos. Hi ha una dona i un nen. El nen no té pare. Els petits plecs a la cara de la mare són les línies que recorden què va passar. Cansada s’asseu al sofà. Crida al seu fill que entra per la porta del menjador fent volar un petit avió, un regal de Nadal. Quan el seu pare va morir era molt petit, no en té cap record. D’un bot arriba al sofà, mira a la seva mare. –Mare, quan sigui gran vull ser pilot, com el pare. Era bo mare?, mira,com aquesta foto: alt i fort i vestit de blau marí, mare. Ella amb un somriure negat l’abraça i es queden davant del foc mirant una pel·lícula de James Bond. Algun dia sabré viure en pau, pensa mentre veu disparar a Daniel Craig.


 Sortim. Anem enrere. Tornem a tenir el bloc davant nostre. Fiquem-nos en el tercer segona. Una parella jove fa poc que s’han promès amor etern, si és que hi és. La vida és el que passa ara mateix, no importa si el veí...no importa si no puc tenir...no importa si no m’has donat...sóc aquí al teu costat i per sempre. Sortim, tornem enrere un altre cop. Anem a fer un vol per Londres. Abrigueu-vos bé, us portaré de la mà, em conec els carrers. Anem a veure una casa a dos quilòmetres d’aquí, una casa a la part alta de la ciutat. És aquesta. Fa tants anys que són casats, fixeu-vos, ni una paraula, ni una mirada. Han parat la taula amb els gots de festa, els de sempre. Han posat les mateixes tovalles, les de sempre, les de festa. La seva filla és a punt d’entrar. Vindrà amb el seu xicot, un home molt ric i que la pega de tant en tant quan té mal humor. Un dia el deixarà. Un dia ho farà. Un dia es farà fosc i clar dins seu. Un dia serà Nadal de veritat. Mentre mengen callats pensa en el seu germà que ja no hi és. Era tan jove, tan alegre, tan...la vida és tot allò que passa tan si hi ets com si no. No esperis. Fes que sigui Nadal de veritat. Vine, em conec els carrers.

A on ets? Estic aquí, sola, mirant la ciutat sense tu. Tot això és el que hi ha aquí. Sola. La ciutat gelada em té. La ciutat em té i no em deixarà. És fosca i tots van de negre. No ho veus? No em deixarà i no puc dir res, la por em té. No passis per aquí. Digues adéu per sempre. Tots van de negre. No et puc dir res, no tinc veu. Estic sola a sobre la ciutat, sense tu. Negre, gelada, ningú em mira, miren a terra. Busco la teva cara des d’aquí dalt però estic sola. Ho sento, la ciutat no em deixarà. Estaré aquí sola per sempre. Sola a sobre la ciutat, sense tu. Londres és fosca i gelada.

La vida és allò que passa mentre tu fas altres plans ( Jonh Lenon)


Passeu un bon Nadal amb la gent que estimeu.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Desitjaria...

Volia penjar un text però m’he fet enrere. Més endavant ho faré. Avui, de bon humor tornaré a parlar de les meves aventures amb la carretera. El que passa és que cada vegada, tot i que totes són diferents, es tracta sempre de pedalar, i clar, com us explico coses que ja sabeu? Que si vaig pujar per aquí, que si gairebé no hi arribo...

Cada cop que em vesteixo de ciclista, em miro al mirall i penso: això és el que vull, no més enveja a noies que fan carretera, ara en sóc una d’elles. El cop metàl·lic de les sabates em fa créixer. El crec de les rodes somiar. Desitjaria tenir un cos més fort, per trepitjar dur, per manar-te, dominar-te. Puja a sobre la bici. Sent el primer cop d’aire fred. Anem a fer un parell de quilòmetres. Provaré de fer un escalfament a l’escalada. El pròxim objectiu: El Coll de Bracons. Avui sabré què són les rampes del 14%. No podré, no tinc cos ni cap. Les pulsacions em pugen més del que acostumen. Estic neguitosa. Miro si la roda està rebentada. Pedalada ràpida, alta i constant. Tot va bé. Estanyol també. M’enfonso en les corbes. Dreta, esquerra, balanceig del cos. Dreta, esquerra, mou els malucs. És sensual veure un ciclista traçant la carretera. L’aire acariciant cada part del cos, et travessa i es queda enrere desitjant que tornis. Gelós del vent de cara. Ets un Don Juan seduint cada racó de l’asfalt. El gris es fon amb el teu batec. Desapareixes, ella et té. El vent dirà si has passat per aquí. Arribem a Bescanó i busquem el 14%. Ja el veig. Pedalada lenta, forçada, s’ha acabat, ara em vol fer patir. La pujada és tan dura, les meves cames es barallen. Desitjaria tenir un cos més fort, per trepitjar dur, per manar-te i dominar-te. Pujo a sobre un cavall salvatge. Pedalada lenta, lenta. El batec surt de la carretera, disparat. Els malucs es trenquen. Som de ciment. Enrere queda la força, tatuada a l’esquena del cavall. Pedalada...no podré, no tinc cos ni cap. Aviat s’acaba, començo a ser més flexible. Som a dalt. L’ermita d’Estanyol està molt bé, la carretera tranquil·la. Sento que em té. Sóc seva. Baixem. Anar a roda. Avui em desenganxo fàcilment, em rendeixo abans. T’escapes. Cara a cara amb el tità, no tinc res a fer, bufa fort. Una mica més, ja gairebé hi som. Si pogués ser més forta...desitjaria...


Bon Nadal a tothom.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Quilòmetre 100

M’han demanat que escrigui sobre la última sortida amb la bici de carretera, i tot i que no ho volia fer perquè penso que tocar sempre el mateix tema pot ser avorrit, ho faré. Va, som-hi.

El dia abans donava voltes als 120 quilòmetres que havíem de fer. Hi vaig? No hi vaig? Me’n sortiré? O em quedaré enrampada a mitja corba deixada de la mà de Déu? Només em faltava la Margarida. Els 120 quilòmetres eren satèl·lits voltant-me. Quin mareig. Prou! Pareu! Hi aniré igualment, deixeu de voltar per la mort de Déu. Algú et va dir que confiessis en tu, em diu una veueta. Va, som-hi.

Són les 8:31. Faig tard, com sempre. M’esperen a dos quarts. Arribo i el submarinista  no hi és. L’hem d’esperar però és en va perquè no arribarà mai. No sabem perquè no ha aparegut, és un misteri que avui dia encara no hem resolt. Em deixen un altre cop uns guants. Algú me n’haurà de regalar uns al final. Són molt importants! I a més sempre tinc les mans molt fredes. Va, prou, a sobre la bici ja! Avui no passo per la carretera d’Anglès que bé!, varietat. Només de sortir em fa mal tot de tan riure. Aquest en Forest és beneit que no beneït. Marçal, si poguessis tirar un dia enrere et tornaries a comprar la mateixa bossa de triatleta? Digues la veritat! Ja veureu què passa, tranquils, n’hi ha per tothom. En Joan és l’únic que té el cap a lloc? No sé no sé. De moment és més segur seguir la seva roda perquè els altres dos són bombes de rellotgeria. Fa fred hòstia! En Marçal duu les ulleres entelades, l’alè calent xoca amunt cap a les ulleres. Només faltava això, ara sí que no vaig a roda d’ell. Només de començar ja volen fer la glorieta al revés, però no ho fem. Direcció Girona, els camins que resseguim són tranquils, perfectes per aquestes hores del matí. Encara he d’acabar d’obrir els ulls. Som a Girona en un tres i no res! De semàfors n’hi ha molts però cap que pugui dir que ens ha vist obeint. El que semblava que tenia el cap a lloc, se’ls està saltant tots. Cap de sencer. En Marçal ja no té les ulleres entelades, un punt positiu. Sabeu a on anem? Als Àngels. Comencem a pujar, el meu cap està cansat només de començar. Que bleda que sóc. Prou! Puja! En Marçal i en Forest pugen més ràpid. L’home que es salta els semàfors, recupera el seny i puja al meu costat. Sóc a dalt!! A on era la duresa que deien? Prou, pareu, puja! Ara què? Qui riu últim riu...millor? va, va, anem cap a la Bisbal. Collons de baixada per Madremanya, ho heu vist? He fumut un bot que m’han desaparegut les mans del manillar. I el BMW que puja com un boig...ja us podeu imaginar, quan t’espantes tot va a càmera lenta.

Esteu aquí encara? Llegint? Va doncs, que ja som a la Bisbal. He comprat un tiquet de bus de poc recorregut i m’he posat a roda. No estic gaire cansada però he de guardar un As a sota la...roda. Ups! Tenim visita des de feia estona, un home gran que li dèiem el “iaio” està enganxat com una paparra. Pobre home. Pobre?? No sé no sé. Forest, el coneixes tu oi? He sentit no sé què que coneixia algú de la teva família. Au, un més cap a Santa Pellaia. Quina recta més llarga!! Uuu no veig el final. Arribem a Sant Sadurní de l’Heura, quin poble més bonic i quina carretera més agradable. Ja no fa fred. Marçal! Què li ha passat a la bossa de triatletes? Ja t’ho deia jo que el material de la meva era més bo...A on som ara? A la carretera que ens portarà fins a Santa Pellaia. El noi de les ulleres entelades i el beneit tornen a deixar-me enrere! Però tinc el seny al meu costat un altre cop. Gràcies Joan! Per no tenir les ulleres entelades!  Marçal comença a preparar la càmera, les pedretes, els bidons per fer la foto...que ara venim! Ja hem arribat. Sabeu què passa quan mengeu Petazetas? Patim patam patum a la boca no? Doncs això és el que li passa a les meves cames ara mateix. Ara sí que començo a estar cansada. Però estic de sort perquè podré descansar una bona estona, en Marçal vol fer una foto. Ets un crack Marçal m’has fet riure molt. Vol fer una foto i té de suport unes pedretes molt mones que ha trobat el que es salta els semàfors. Ja us podeu imaginar. En Marçal estirat enmig de la carretera amb la càmera que no s’aixeca ni un pam de terra. Jo de mentre vaig descansant nois. La primera foto surt prou bé, les males herbes de la cuneta enfocades i nosaltres difuminats, un quadre de Monet. Va Marçal que tu pots. La segona ja surt millor. Aquí estem els que som. Benparida la sortida. Les Petazetas sembla que han parat, estic fent la digestió.



A on anem ara? Ja acabem, anem cap a casa. Direcció Cassà. Les cames em tornen a fer mal, ara sí que compro el bitllet per l’autobús. Ara sí que prou, para, puja! Estic servida. De tornada vaig a roda quan puc, perquè molts cops el vent em venç i em desenganxa de la meva gent. Estic cansada però m’ho he passat realment bé, en Forest no perdona una mala cara, fins al final ha de dir de les seves. Recordo els 120 quilòmetres que s’han quedat en 100. Recordo quan eren satèl·lits, ara són pols, són temps a les meves cames, carreteres que desfaré amb el record. 

divendres, 9 de desembre de 2011

En un lloc fosc

Són unes quantes paraules molt senzilles que vaig escriure al 2008. Volia actualitzar el bloc. L'escena és l'institut de Mundet, l'any que feia el CAP. Ens vam quedar sense llum i no vam poder fer classe.

Des d'una finestra dins una fosca classe, penso en tu. Observo una festa de llums que planen Barcelona. La classe és per a adolescents d'institut, i nosaltres, sense llum, ens acomodem a les seves cadires. Sembla que tingui divuit anys i que el lloc em permeti de saltar sobre les taules i pensar en la boca d'algun noiet per a besar, en aquest lloc sense llum.Els meus companys se n'enfoten, riuen de la situació que vivim, i jo, des d'aquesta finestra, amb els ulls clavats a la festa de Barcelona, penso en tu. 

Abans d'entrar a la classe, i després d'un itinerari laberíntic, d'aquells que alteren la rialla dels més joves, me l'he anat dibuixant durant les meves passes pel vell institut de Mundet. Des del passadís ja escoltava els crits de la foscor.

Els meus companys cridaven, s'esvaraven, tot mostrant sobre les taules les postures més puerils. Era així com me la imaginava. La sorpresa ha estat observar un horitzó ple de llums. He pensat que no estava gens malament després de tot. Aquell espai em proporcionava aquestes paraules a través d'uns ulls absorts i envaïts per petites fuites de llum. 

Estic aquí, a mig camí del silenci llunyà i distret de la contemplació i les veus encara més distants i estranyes just darrere meu. El temps s'ha aturat; s'atura per deixar-me pensar; i jo, ara del tot absent, penso en tu en aquest lloc sense llum.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Carretera i manta

Carretera i manta. He gaudit d’un cap de setmana de roda i asfalt amb la companyia d’en Joan i en Víctor. Dissabte, primer dia, un total de 46 quilòmetres passant per Anglès, Estanyol, Salitja i Brunyola fins a casa. La primera sensació, el soroll de l’aire colpejant-me amb duresa a la primera baixada, em sentia lliure. La velocitat em diverteix, no ho hagués dit mai. El ciclisme de carretera s’enceta molt millor del que me l’havia imaginat. Darrere d’en Joan, segueixo les primeres indicacions: amb la mà dreta m’indica que em separi de la cuneta: veig unes quantes pedres agrupades. Ahir a la nit, una amiga em va preguntar si no tenia por dels cotxes. La veritat és que no tinc por de res, tot és molt normal, alguns moments de parar atenció però pocs. 

La cosa es complica quan el diumenge la bici s’enfila cap a Sant Hilari Sacalm. En Víctor m’espera a la plaça Farners. Ens trobem, penso que va molt abrigat. Més tard me’n penediré d’haver-ho pensat. El port de primera que és pujar a Sant Hilari el faig força bé, amb una hora i quinze minuts ens plantem a dalt. Uns quants consells amb la respiració i la cadència i puja que puja a roda; en Víctor és una persona molt dura quan pedala. Em fa anar a un pam d’ell i la veritat és que és aquí quan podria respondre a la pregunta d’ahir a la nit. Em fa força respecte. Som a dalt. Ara 25 quilòmetres per arribar a Osor i és aquí quan les passo realment putes. El fred se m’atrinxera al cos i la carretera m’és del tot hostil. Em fa anar a roda un altre cop, a un pam. Miro la velocitat al compte quilòmetres: massa per mi. El fang de la seva roda em fum una bufetada. És ara quan me n’adono que faig carretera. Estic patint molt però m’ho passo millor que mai. Desitjo el sol però no el veig. El paisatge és una delícia. Farcits de colors de tardor prego per veure un raig de sol i sentir-lo a la cara. Baixo pinyons, necessito escalfar-me i ja sento en Víctor que em diu que els pugi que vaig massa trencada. És una meravella veure’l baixar. No puc traçar les corbes igual. Tinc por de patinar. Arribem a Anglès. La carretera és càlida i ampla, el sol em cau de ple a sobre, deixo caure el cap enrere, em desglaço a poc a poc. Compro un parell de segons de felicitat. Sense problemes acabem de fer els quilòmetres que ens queden per arribar a Santa Coloma. Ens aturem a la plaça i gaudim d’un bon esmorzar per acabar la ruta. Hem tardat dues hores i trenta minuts. La temperatura ara ja és del tot diferent.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Poker




Recullo les cartes. El tacte de la taula és millor del que semblava a simple vista. És d’un vellut refinat, a joc amb les mans del Crupier. Com si d’una operació a cor obert es tractés, reparteix la sort resseguint, amb coneixement, el tall afilat que li has permès fer. Directe al batec, les pulsacions em pugen a cada cop de carta, una, dos, tres...mou les mans mecànicament, amb talent, es sent el soroll del plàstic de l’As de piques, res més. Sóc al Casino d’un poble de costa. He volgut fer una visita a la casa del joc sense intenció de practicar-lo, només d’observar als quatre fantàstics: en Teti, en Víctor, en Xavi G. i en Giro que han vingut a fer un pols amb el Poker. La Maria, l’altre Xavi R. ( el seu xicot) la Sílvia i jo serem observadors. En Xavi juga les cartes de la millor manera però la sort no l’ha acompanyat. En Teti s’enfronta al Black Jack i tampoc en té. En Giro comença bé però la sort aviat es perd entre el somriure cortès del Crupier.

D’observadora a jugadora. Asseguda, amb les mans sobre el vellut refinat, provaré de prendre-li el bisturí al Crupier. Ens cau de dalt una llum suau, estic concentrada, apunt per lligar una bona mà. Jugo amb fitxes d’un amic, sóc responsable d’un parell de dies de treball. No sé perquè m’ha confessat:- té, aquí tens, juga, confio en tu. Després d’endevinar dos números seguits a la ruleta, la gent creu que estic de sort. Primer el 8 i després el 23 ens fan endur gairebé 40 euros. El Crupier ha acabat l’operació, el joc està sobre la taula. Recullo les cartes. Tinc una doble parella. No està gens malament per començar. Deixo les cartes a sobre la taula i el Crupier interpreta que no hi vaig. Em surt un crit que travessa fins i tot la doble parella: -Perdona, sí que hi vaig. Novella deu pensar. Has de posar les fitxes a sobre les cartes, em diu. Clar, si ho he vist molts cops, però aquí jugant és molt diferent. La meva doble parella tremola. Falta només que el Crupier amb mínimament  un As i una ka hi pugui anar. Penso que el joc és meu. El Crupier no té res. Guanyo però poc. A la meva esquerra tinc en Víctor, amb posat professional em pica l’ullet. Seguidament un senyor gran, duu posada la jaqueta i té les mans plenes de pigues. A la meva dreta un noi a qui hem batejat amb el nom de “el xinu” tot i que diria que és japonès, ha guanyat uns mil euros amb la sort d’en Víctor, apostant a la seva bona sort. El Crupier torna a preparar el quiròfan. Sento les mans dels meus amics sobre les meves espatlles, un copet amistós. Ara la sala se’m fa més fosca i els moviments van a càmera lenta. Tinc els ulls clavats a les mans de qui em dóna joc; estic convençuda que ha pactat una altra gravetat, és tot més fàcil per a ell. Tinc una parella de 10, hi vaig. Aquest cop el Crupier em guanya amb una parella de jotes. Reparteix, parella de 8 i guanyo. Surto de la taula amb ni més ni menys que al començament. He estat jugant una bona estona, he guanyat vàries mans i n’he perdut d’altres. El temps és diferent aquí i les mans dels Crupiers no semblen de carn i ossos. Tinc en ment el cartell “Joc responsable” que se m’apareix constantment. S’ha d’anar amb compte quan més sort es té; un pols amb la raó si no vols que el bisturí s’ho endugui tot. Les llums m’agraden, són de tots colors. Mai he estat en un lloc així, tampoc la Sílvia ni la Maria.

Cobrem les fitxes i sortim al carrer. A fora no canvia res, també depèn de la sort, un pols amb l’As de piques que a vegades es queda a mig camí. A vegades es guanya, a vegades es perd. Penso que no és tan diferent. Tots tenim al darrere un Crupier amb un bisturí: un, dos, tres...les teves cartes són aquestes. Aixeca-les, endu-te-les cap a tu, no pateixis si no veus bé com lligar-les, un dia arribarà l’As, un dia tindràs un Poker.

diumenge, 6 de novembre de 2011

30è aniversari de la Festa de la Ratafia




Plou. Santa Coloma de Farners ens vesteix de tardor amb les primeres sensacions de fred. Falten cinc minuts per les nou. He quedat per sopar amb la Confraria de la Ratafia i amb un seguit de gent reconeguda en el món de la gastronomia. Farem de jurat. Hem de tastar les ratafies que es presenten a concurs. Estic nerviosa, preparada per viure l’experiència però no per ser un bon membre del jurat. Sóc inexperta i amant de la Ratafia, la meva presentació. Penso en el meu pare que sempre diu que tinc un nas privilegiat. Reprenc la confiança. Al final del camí, el restaurant Pinxo, veig tres o quatre persones parlant. Deuen ser del jurat. M’aturo darrere d’ells i saludo. Fixo la mirada en un senyor que té una cara molt agradable i una barba humil. Una força de dins meu m’empeny a dir-li: - Vostè segur que en sap molt, en fa la cara. Em somriu, això és uns sí com una casa, penso; no sé qui és, no es presenta. Ens veurem les cares a dins. Un cop a dins ens fan seure. La taula és llarga, i tot està a punt per sopar. A la meva esquerra seu en Joan Pujades, enòleg, propietari del Celler Mas la Caçadora i elaborador d’aiguardent. A la dreta Salvador Garcia Arbós, escriptor i periodista gastronòmic i vinculat a la festa de la Ratafia de Besalú. Atenció! L’home agradable de la barba s’acosta,  i just s’asseu davant meu. Ja el tinc aquí. En Xavi Amat ens presenta, Núria, el senyor Xavier Codina, propietari de la Ratafia Russet. Em ve al cap el somriure de fa només cinc minuts. Moc el cap de dalt a baix. Molt bona nit senyor Russet. Faré parella amb ell quan sigui l’hora de la veritat. No m’ho crec, senzillament no m’ho crec. De més a prop la seva cara encara és més agradable. Em feien angúnia les presentacions, qui sóc jo? Una jove de la generació del 81, l’inici de la Ratafia. I de sobte, mentre em presenten a la resta del jurat, veig una reacció d’entusiasme a la cara del senyor Codina: - Carai, quan tu vas néixer, jo començava a fer ratafia. Em mirava sorprès. Estava reculant  trenta anys enrere, a les primeres ratafies.

Comencem a sopar: encetem un vi escumós del senyor Josep Trallero, enòleg i propietari del celler Serrat Montsoriu. Seu al costat del senyor Codina. El tinc a prop. Faig la primera ullada al vi, l’oloro, el tasto i llanço la primera impressió: em recorda al moscatell. Miro al senyor Codina, estic esperant la seva aprovació. Fa que sí. Ens porten un plat molt ben estructurat: una mousse de Foi amb sucre cremat per sobre i ceba garrapinyada. Una delícia. Ara toca parlar del vi que ha dut el senyor Pujades. Endinso el nas a la copa, faig un glopet i delibero: és Cabernet. En Salvador, l’escriptor, em somriu i em diu: no, és Merlot, tots ens confonem, són molt similars. L’escriptor i jo tenim una conversa molt interessant sobre el Cabernet Sauvignon i el Merlot. El Cabernet té gust a pebrot verd, el Merlot a fruits vermells. Estic realment còmode, en un món que havia somiat i desitjat moltes vegades. Ara parlem de bolets. La botifarra amb Rossinyols i reducció de ratafia no em convens. Parlo de bolets amb un noi que hi entén molt. Està força lluny de mi però ens entenem. - Quins Rossinyols més estranys; tots dos fem que sí. Penso en els fruits vermells i el pebrot verd. Els meus sentits s’estan despertant d’una manera incontrolable. Ara sóc inexperta, amant i apassionada. L’escriptor m’acosta la seva copa, i em diu: endinsa el nas, sent l’olor de mel. El mateix vi escumós de fa una estona s’ha revestit. En el meu idioma penso que ha mutat. Mutants, pebrots i fruits vermells. El meu cap flota mentre observo el senyor Russet opinant sobre el color del vi. Mou la copa de costat a costat, hi deu veure un món sencer. El millor regal pels meus trenta anys, trenta anys de la Ratafia. Ara vénen les postres. No m’agraden gens, estrany. Em venia de gust un xic de xocolata.

Ha arribat el moment més anhelat del sopar. La cata de les ratafies. Ens canvien les tovalles, són molt blanques i fan olor de net. Tornem a seure. Cara a cara amb el senyor que ha dut l’art de fer ratafia fins arribar a ser, pel meu gust, la millor. Treu el primer tap de suro, m’omple la copa amb una dosi suficient i així fins a tenir un total de sis ratafies diferents. Algunes són realment desagradables, no me’n puc estar d’expressar-ho, en canvi ell és molt més elegant: - sembla que fa olor de florit aquesta; diu ell, mentre que per la meva part penso que la deuen haver tret del mateix infern. La fortor m’arriba amunt, forta. No sé quina herba és la desagradable, els dos enòlegs la troben. Escolto amb molta atenció. Centro l’atenció en l'última ratafia de la fila. Me l’aproximo al nas, ep! Aquí hi tinc alguna cosa a dir. Conec aquesta olor, me n’he fet moltes infusions amb te. Dic que despunta d’espígol, que sembla més aviat una colònia. La meva parella hi està d’acord i els dos enòlegs la volen olorar, també l’escriptor. Tots em diuen que sí, ben trobada. Ara ens canvien les copes, ens en posen sis més. Fem la cata. Ens canvien les copes una vegada més. Ens aturem a una ratafia conflictiva, no ens posem d’acord. La meva descripció no agrada. Encara ens queda molt de recorregut. N’arriba una de deliciosa, una ratafia dominada per les nous verdes, era molt bona, dolça. No la triem, la ratafia no només és de nous verdes.

 Ara toca fer un altre tipus de cata. Ara no som només ell i jo, la cata final es farà entre quatre. Em toca fer grup amb els dos enòlegs de la sala. Penso que faig grup amb els millors. Col·loquen sis copes davant de cada membre del jurat. Ens duen sis ratafies. En Xavier Codina comença, d’esquerra a dreta, a repartir amb cura la ratafia. La meva copa esquerra i la seva queden en diagonal, ho fa de manera professional. Ara no em puc recolzar en la seva opinió. M’han donat un full a on hi he d’omplir la meva valoració personal, de l’1 al 5 cada ratafia, apuntant el número que duu, i totes les sensacions. Comença a ser veritat tot això. Em concentro i deixo que la vista, el nas i el gust facin la resta. Faig l’aposta més gran pel nas, el cavall guanyador. Vaig molt lenta, ells gairebé ho tenen. Necessito més temps però m’espavilo. N’hi ha una que m’ha agradat molt. Al final de la verdadera cata, en Xavier Codina em pregunta quina m’ha agradat més. Li dic el número i em diu que hi està totalment d’acord, és la que ha triat ell, també els dos enòlegs, hem coincidit tots quatre. Em pregunta per la que menys m’ha agradat i tornem a coincidir. Després de quatre hores i deu minuts la cata s’ha acabat. Aquest matí, quan m’he llevat, sentia d’aprop l’olor de la ratafia, la tenia als dits. A fora continua plovent. Agafo el cotxe, vaig a posar benzina. Entro a dins a pagar i a un dels prestatges veig la Ratafia Russet. M’aturo, agafo l’ampolla i busco el seu nom: elaborada i embotellada per Xavier Codina, aquí està, el senyor de la barba, la meva parella, amb qui ahir vaig compartir la primera cata. Bon dia senyor Codina.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Duatló Pontós







No puc dir que tingués el cap gaire clar aquell dia. Era el meu primer Duatló i comptant que darrere només em recolzava  l’experiència del Roadbook, tranquil·la del tot no ho estava. Vaig començar amb mal peu, em vaig deixar el casc a casa i quan estàvem a punt de marxar vam haver de recular. Quantes vegades me l’he deixat Déu meu!. Els protagonistes d’aquesta història: la Núria Trias, en Marçal Esparch i jo. Després de recuperar el casc, la cosa no va millorar; un cop a dins l’autopista la bicicleta d’en Marçal es va deslligar del portabicis, la roda del darrere anava al seu aire. Amb l’ai al cor vam parar i la vam tornar a col·locar, però uns quants quilòmetres més amunt es va tornar a deslligar. Per un moment vaig pensar en la pel·lícula Destino final, posa’t el casc Núria!, el destí te l’ha fet recuperar i ara l’has de fer servir.

 Arribem a Pontós quan la gent ja estava escalfant potser des de feina estona, alguna carona vermella m’ho fa pensar. Aparco la bici a una de les tanques i veig al costat una cadira de plàstic blanc que duu el meu nom: Núria Roqueta 194, caram caram té bona pinta això, dec ser a Hollywood . Al meu costat una supertia amb cames amb molta cultura. Núria, torna a posar-te el casc. Em fotran una pallissa. Tot a punt. Una dona molt animada dóna un simulat tret de sortida. Surto massa ràpid, la Núria Trias i en Marçal encara són darrere meu, estrany. Ràpidament la gent em va avançant i quedo més sola que un mussol. El meu cap treu fum: idiota et podries haver quedat a casa. Vaig estar tota l’estona escoltant el run run no pas dels meus àgils peus anant  a la velocitat del vent sinó del cotxe de seguretat que el duia trepitjant-me els talons. Sóc la última o el paio vol ballar un Tango amb mi? Sóc la última, aquí a la muntanya no es ballen tangos. Arribo a boxes bastant tocada psicològicament. Rescato la bici que em rep furiosa; preciosa, no et neguitegis que ara ballarem una estona de veritat. Em poso el casc i començo a pedalar, el primer paio està a prop, l’avanço; el segon i el tercer també, no veig el cotxe de seguretat, la cosa va bé. Puc avançar unes cinc o sis posicions. M’ho vaig passar realment bé a la bici, avançant sense por per l’esquerra i dreta, em creia Rayo Mcqueen. Amb un parell de branques de fonoll al cap torno a entrar a boxes i ja sento la veu d’en Marçal animant-me i escridassant-me alhora: NO pots entrar a boxes a sobre la bici. Clar, quan ho deien jo estava fent un riuet. Deixo la bici i torno a peu; i ara sí que senyors i senyores una servidora s’encomana a l’infern. Les cames no són les meves això segur, no puc més. El primer paio de la bici m’avança novament, el tercer i el quart...això és un ball de bastons! No hi ha dret!. Vaig arribar amb mal al pit però amb el cor prou content, no vaig quedar última i el run run del cotxe va desaparèixer del meu cap.

 Tornem cap a casa, ara és hora de descansar. No podem estar tranquils, la bici d’en Marçal es torna a deslligar, però ell que ja ho havia fet bé, va baixar del cotxe i va veure que no s’havia deslligat, només un malson. Santa Coloma de Farners, terra de ratafiaires, ja hi som, ara sí, ja em puc treure el casc, l’aventura s’ha acabat i Hollywood queda lluny, allà a on un dia es podia haver ballat un Tango.

divendres, 28 d’octubre de 2011

La vall de Núria

Les primeres paraules sempre són difícils. He volgut començar amb aquest relat, escrit fa tres anys, d'una de les caminades més màgiques que he fet mai. Vaig pujar a Núria des de Queralbs un dia de tardor com avui, el 29 d'octubre de 2008. És un homenatge a la vall que duu el meu nom i als moments inoblidables que tinc últimament amb l'esport, moments que han fet de mi, una dona addicte a les altes pulsacions. 



Estava a punt d'arribar, les últimes passes se'm feien molt dures, més pesants, cada cop més amunt, mentre l'aire desafiant provava el meu equilibri , però sabia que darrere la muntanya hi havia la Vall de Núria. L'estava esperant neguitosa, hi volia ser. Amb les últimes passes, veig els caps dels meus amics que m'esperen a dalt, i progressivament, a mesura que acabava de fer el camí, els paisatge els anava envoltant de muntanyes i al centre de la vall, Núria els quedava just darrere seu.El cor em bategava amb força quan, imponent, majestuosa i respectable, la vall que duu el meu nom em va rebre. Intuïa el somriure mig esvaït, provocat per l'expressió de la meva cara, d'aquells qui m'esperaven.

L'aire vaticinava neu, la primera nevada de la temporada. Sempre que tinc l'ocasió de sentir-lo, fred i d'alta muntanya, diferent d'allà on vinc, penso que és com la sensació d'endur-me a la boca una cullerada de sorbet de llimona, l'aire té la mateixa textura a la meva pell. Em deixa totalment extasiada de plaer, un regal pel dur camí, una benvinguda per aquells que ofrenen amb suor a la Vall de Núria.

La seva arquitectura em recorda els braços del Vaticà; estan disposats de tal manera que només d'entrar, téns la sensació que t'abracen, t'embolcallen i alhora et mostren els seu tresor: les muntanyes, algunes fins a 3.000 metres i el llac artificial construït al 1956. Presenciar-ho va ser tota una satisfacció que vaig concloure baixant pel cremallera, el més antic i històric que arribà per primera vegada el 30 de desembre de 1930. Aquest servei és gratuït per a les Núries, si mai hi aneu, no feu com jo que em vaig deixar el DNI i vaig haver de pagar, això sí, va ser tot un plaer.

La fotografia: la prova de que, al cap de dos dies de l'excursió, va nevar.