dissabte, 29 de desembre del 2018

Sant Silvestre les Planes d'Hostoles



                                                   



Aquest matí, quan m’he llevat, el termòmetre marcava menys un grau. El cel encara estava esquitxat d’estrelles i el silenci mantenia dormida Santa Coloma Farners. L’oest es començava a tacar d’un taronja suau que anava pujant lentament i s’anava posant sobre la meva ciutat per seguir amb la mateixa rutina de cada dia: despertar-la. Des del punt més alt de la ciutat contemplo l’inici d’un dia que intueixo clar, serè i tranquil.

És dissabte 29 de desembre i avui vaig a córrer la meva primera Sant Silvestre de muntanya a les Planes d’Hostoles. Em fa molta il·lusió acomiadar-me, d’aquesta manera, d’un any tan potent com ha sigut el 2018. L’esport i la muntanya estan tan arrelats a la meva vida com els valors essencials que m’ofereixen: salut, amistat, experiència, il·lusió, i passió, molta passió.

A dos dies d’acabar l’any, premo el pausa a la meva vida i reculo fins als inicis d’aquest any ple de màgia. Mentre la pel·lícula es posa al minut zero, em vaig col·locant sota l’arc de sortida. De mica en mica, el fred terrible que havia calat dins meu com una invasió secreta i ben estudiada va cedint, sento l’escalfor i el neguit dels altres. Els corredors i les corredores ens anem ajuntant i anem teixint una malla de tants colors com els que aquest món ha inventat. Al meu costat tinc una alumna de 1r d’ESO que també ha vingut a acomiadar-se del 2018 fent bategar el cor. Moltes vegades, abans de començar la classe, parlem de les seves curses i les meves. Avui, sota aquest arc, ens trobem compartint la mateixa passió: la muntanya.

Compte enrere. Només uns quants segons ens separen del començament. Tanco els ulls i penso en el que vull pel 2019. Desitjo una felicitat com aquesta. Desitjo una felicitat com aquesta, igual que la malla que hem anat filant entre tots: plena de color i emoció. Tres, dos, un! Comencem a córrer. El primer quilòmetre voreja el poble de les Planes d’Hostoles com si fos l’artèria principal de la cursa, hi som tots, ofegant-nos l’espai. De mica en mica ens anem estirant i anem donant reg a la resta de la muntanya.
Pels marges del corriol queden les restes d’una nit gelada. L’herba brilla i l’alè surt calent de dins nostre fent baf. La temperatura ha pujat tres o quatre graus però encara fa fred. En el primer corriol de pujada el deixo enrere de cop. Les pulsacions comencen a pujar més ràpid que jo en aquesta i la més dura de les estapes. Passem per sobre corriols plens de pedres i esquerdes. Tenen la petjada del pas de milions d’hiverns i estius. Duen la història de dies serens com els d’avui i de dies de tempesta i pluja.

Ara que tinc les pulsacions a dalt de tot em comencen a venir totes les olors de la muntanya i la gent, sempre em passa el mateix. Pujo gairebé enganxada a un noi que fa olor de cera, em fa sentir com aquell dia que vaig anar a Montserrat a sentir el Virolai, a veure la Moreneta. El Monestir acollia tantes espelmes que se’m van posar al nas. Quan em vaig posar al llit encara les sentia. Perfecte, els meus sentits a mil. No sé de qui em ve l’olfacte de gos que tinc ni el meu pare ni la meva són capaços d’ensumar a un corredor com ho he fet jo i treure’n tot això. El cas és que estic a punt d’encetar el pitjor tram de la cursa, el tram final de pujada. Mano a mano fem la pujada un noi que duc enganxat a un pam. Les cames em tremolen i li dic convençuda que és d’infart. Ens animem. Em diu que ja queda poc i a punt d’arribar li dic que ja veig el final. A un esbufeg del cim penso en una frase que diu l’actor Hugh Jackman a  la pel·lícula  The Greatest Showman interpretant a Phineas Taylor Barnum: “ Els límits d’un mateix estan només en la imaginació”.

Ja som a dalt de tot! Ara toca desfer el desnivell cara avall. Ens posem en marxa. Arribem a un pla. Sabia el que m’esperava. Havia entrenat el recorregut. Imaginava les vistes. Sabia que amb el dia tan clar i serè els Pirineus es veurien impecables. I allà estaven, esperant el nostre pas. Deixo anar un sospir i dedico uns quants segons de la cursa a contemplar la bellesa dels Pirineus nevats. El noi que duia enganxat al darrere riu i m’avança. I jo contemplo. El blanc de les muntanyes em guia fins a baix! Quan estic a punt d’arribar a la meta veig que el poble ha canviat i jo també. Ja no fa gens de fred, el glaç s’ha desfet i les meves forces també. En el moment de creuar l’arc sento el meu company d’institut animant-me! La cursa s’ha acabat.

“L’home no sap del que és capaç fins que ho intenta” Charles Dickens. Bona entrada d’any 2019 a tothom! Salut i muntanya!