dimecres, 17 d’agost de 2016

La Pica d'Estats a 3.143 metres

                                                                                                                     



El camí més llarg sempre es comença amb una passa, no tinguis por de tirar el cos endavant i començar a caminar. No tinguis por de fer un gran pas, un precipici no es salta a passets. Ara més que mai, ara que sóc tan feliç com havia desitjat, ara que el temps encara no m’assenyala la cara, ara començo, ara començo a desafiar el precipici. “Comença d’una vegada a ser qui ets en comptes de pensar en qui seràs” una frase de Kafka que m’ajuda.

La Pica d’Estats era temps enrere un gran precipici que no podia vèncer. Aquesta muntanya era un mur impenetrable, un mur de sentiments inderrocable, un salt massa agosarat. Però aquest cap de setmana l’he fet caure tot sencer cap avall.

Després d’un llarg viatge, tots quatre: la Ligia, en Miquel, l’Edu i jo arribem al refugi de Vallferrera. Als peus de la muntanya més alta de Catalunya, el refugi s’obre al món a través d’unes finestres de fusta del color de la menta. A l’interior, dos pisos s’enlairen en el cor del Pirineu Occidental. I a les habitacions milions de sospirs de somnis de muntanya. Aquí, la nit és tan fosca com la vida quan s’apaga. Aquí, les estrelles són tan brillants que si les mires queden tremolant en la profunditat dels teus ulls. Un riu ple d’aigua passa pel costat, la nostra habitació està a prop i el sentim travessar amb força. Una finestra mig oberta ens duu el seu brogit incansable de vida eterna. Em diu que hi serà per sempre, em diu que hi serà fins i tot quan jo ja no hi sigui en aquest món. Estic nerviosa i tinc ganes que el sol entri per la finestra, em costa molt dormir, a tots ens costa, sento la Ligia moure’s. Tanco els ulls.

Quan els obro el cel ja no és tan fosc i les estrelles han deixat de tremolar. Sento l’olor del cafè acabat de fer. El dia acaba de començar i amb un salt sortim del llit tots tres, en Miquel, la Ligia i jo. L’Edu ja ens espera fora del refugi. L’aire és fresc com un dia de primavera i la nostra il·lusió és tan gran com l’alçada de les muntanyes que tenim al costat.

Les primeres passes es fan dures, pugem uns 200 metres en un tres i no res, un bon escalfament. La Pica d’Estats es deixa veure ben aviat, gairebé durant tot el recorregut la tenim davant nostra desafiant i bella, molt bella. Els primers rajos de sol cauen sobre ella com el vel d’una núvia il·lusionada. Més endavant ens cremarà la pell com la vida d’un matrimoni abandonat. La Pica és per a mi una història de passió que ha mort precipici avall. Però ara la veig, la tinc al davant i la veig més bella que mai, avui sí, pujarem.

Faig caure el cap enrere i observo l’alçada de la tartera que estem a punt de pujar. Ara sí, comença la millor part, pujar i pujar, sentir com les cames fan força com si una serp les estrangulés. Després de 30 minuts pujant la tartera arribo a dalt i ja m’espera en Miquel. Quan hi som tots quatre dividim els camins. L’Edu puja al Sotllo, la Ligia passa per la banda francesa i en Miquel i jo ens endinsem a fer la cresta que ens durà fins al cim del Verdaguer. Quan comencem a grimpar pels ullals de la muntanya més alta de Catalunya veiem l’Edu com s’enfila cap al Sotllo. És un moment únic i especial cridant-nos de muntanya a muntanya. La cresta és una bona enfilada amb passos un xic complicats, el cor se m’accelera mentre les meves mans comencen a gelar-se, el sol encara no ha tocat la pedra d’aquest costat de la muntanya. Em sento intensament viva. Veig en Miquel com s’enfila. Ni ell ni jo hem passat mai per aquí. Després d’una estona pujant ja sento com diu que el sol ja és sobre ell, tinc ganes de sentir-lo a la cara. El Verdaguer ja és sota els nostres peus i comencem el camí cap a la Pica d’Estats, la meva desitjada Pica.  A punt d’arribar a dalt veiem la Ligia encarant l’últim tram de la banda francesa i ens asseiem per esperar-la, li vaig prometre que faríem cim juntes i no vull trencar la meva promesa. Quan ja la tenim al costat i totalment emocionada encarem les últimes passes cap al cim més alt de Catalunya! Som-hi! una immensa felicitat m’omple el pit i m’emociono quan veig la creu, m’acosto per tocar-la i sento una vegada més la força de la muntanya sota el meus peus, la força de la meva petita victòria. Al cap d’una estona veiem l’Edu sobre el Verdaguer, aviat serà aquí amb nosaltres.

Aquest diumenge, sobre el cim, es sentia la victòria de l’aire de tres mil metres, el sentia endur-se les cendres del que més cremava en mi. Ara jo en queda res d’aquell temps d’impossibles. Ara sento que estic preparada per saltar tots els precipicis de la vida. Gràcies Ligia per la teva paciència amb mi, gràcies Miquel per haver-hi sigut i tenir tanta energia positiva, i gràcies Edu per ser com ets! Sempre que hi ha muntanya ets un referent per a mi.

“ No tinguis por, estén la mà i acull l’aigua plena de llum d’aquest capvespre.” Miquel Martí i Pol.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada