dimarts, 14 d’octubre de 2014

Finals

Una dona jove i sola s’ha deixat caure, sense pes, sobre el pilar més proper  de la nostra oficina de PMR de l’aeroport. El xal vermell desfilat li tapa gairebé tot el cos paralitzat, aturat com una hora perduda.

La nit ha tenyit el sostre de l’aeroport  de negre profund i malvat, com una onada gegant, ofegant qui passa pel seu camí. Ens ha caigut a sobre com si fos un presagi agitat amb violència. La noia del xal ha dut les seves mans petitones a la cara, se l’ha tapada.

Si la nit fos un anell de compromís, avançaria sense pressa, sabent que tot està escrit, cap a les menudetes mans d’ella per sempre més, com un per tota la vida, fins que la mort us separi entraria i al final del dit brillaria el pronòstic . La vida és injusta i agre. Encara té la cara tapada.

La tarda ha sigut tranquil·la, poques assistències. Són les onze de la nit, només em queda el vol de Bournemouth. La sala de descans és plena de silenci, llegeixo 1Q84 de Haruki Murakami. El fluorescent espatllat, esgarrapa alguns segons de silenci cada vegada que s’encén i s’apaga. Entra una hostessa de Ryanair. Ja no sento el soroll enrampat, ha desfet el silenci. Seu davant meu. Treu l’entrepà de la nevereta del Decathlon i el desembolica del paper d’alumini, el cruixit es cargola a les frases de Murakami. Deixo la sala. Vaig a fer l’última assistència.

Quan acabo de fer Bournemouth, entro al vestíbul. Deixo enrere la pista de querosè  i el cel de nit conquerit a la força. Penso en arribar a casa, descalçar-me i sentir el terra de parquet fred, entrar al llit i notar el contrast que el teu cos càlid i torrat pel sol deixa als llençols, posar els peus damunt teu. Una pau absoluta m’envaeix.

Quan acabo de fer Bournemouth, entro al vestíbul. Deixo enrere la pista i el cel i penso en arribar a casa. De cop i volta sento un crit eixordador, un crit  fort, un crit amb energia, un crit que et deixa esgotat. Un crit que ha sentit tothom. És un crit que duu mort, un crit així se sap quan porta males notícies. Avanço cap a l’últim pilar abans d’arribar a l’oficina. A poc a poc es va fent clara la imatge de la noia que encara s’aguanta al pilar, vaig enfocant la cara que fins ara tenia tapada. És bonica, té uns ulls blaus com un dia clar sense núvols, un rostre delicat com el perfum de gessamí i una mirada de tardor plena de llàgrimes. Un noi se li acosta i l’abraça. Es torna a tapar la cara. La nit sotmesa és al seu dit per sempre més, com un anell soldat a la pell, fins que la mort la separi.  

La temporada és a punt d’acabar-se. Aviat no hi haurà res. Negra nit.