dijous, 20 de març de 2014

Segona etapa: 25 quilòmetres de Collsacabra



El dia ha entrat de puntetes per la finestra, tímid. A l’habitació hi ha quedat el color de les cendres de la nit. El gris de les primeres hores de llum ha vingut a tocar el despertador. Aviat començarem a fer moure els cossos lentament. Sento el meu com un foc caigut a qui un aire gairebé primaveral desvetllarà. El nou dia envolta el refugi fet de fusta i pedra antiga que guarda molta història. Ja sento l’alarma. És l’alarma de l’endemà. L’alarma de quan saps que tot comença de nou. Els ulls s’obren a poc a poc.

Fa estona que estic desperta. Des de l’última vegada que he vist les sis al rellotge potser m’he endormiscat mitja horeta, no més. He observat com s’encetava el dia mentre la gent dormia. Hem dormit tots a una habitació de lliteres amb una temperatura més que excel·lent, molts hem tingut calor.

Després d’esmorzar sortim a fora. És quan l’aire em revifa i sento que serà possible. Ens toca el sol de cara. Aquesta vegada el sento molt més amenaçador, sé que passarem calor. Els cingles del Collsacabra han aparegut amb un cop de bastó, quina sorpresa. Me’ls he trobat després de passar per un camp a través. Ja comencem a retallar. La Maria Carme, el Bitxo i jo ens posem a la reraguarda. El Bitxo és un Westie molt valent. Veurem si aguanta la calor avui. Es sent el riure de la Carme, en Pere , en Lluís i l’Andreu unes passes més amunt. El cel és net i brillant. Passem per sobre el Salt de Sallent i un altre cop respiro un aire de records. He estat aquí i m’ha tornat a evocar la sensació de vertigen del primer dia. Hi ha coses que no canvien. A poc a poc ens anem anivellant a l’alçada del Far. Els Collsacabra ens aixeca la barbeta perquè veiem el recorregut. Gairebé no es nota el desnivell però és hostil. Les pulsacions s’han tornat més sensibles al terreny. Torna a venir la sensació de vertigen quan voregem els braços del Far. Hi ha forts daltabaixos. És meravellós, em carrega de pura energia. De cop i volta ens apareix l’Enric Torramilans al darrere, esbufegant com un home boig. S’ha incorporat al grup. El Bitxo ja tremola quan el veu. En un tres i no res en plantem al Far i en Genís en torna a preparar un avituallament fabulós. Gràcies Genís! Per l’esmorzar i el dinar d’ahir, té molt de mèrit el que heu fet.

Per arribar als peus del Far cal baixar per un corriol de pedres bastant dret. El Far té clar que vol desafiar-me. Els genolls em comencen a donar l’avís però la companyia i la conversa fan que arribem al Lloret salvatge en un tres i no res. Començo a patir cada passa. La temperatura puja, i la meva també. No tinc butllofes al peus, increïble. Està a punt d’arribar un tros preciós, frondós, un puja i baixa carenejant la muntanya. Les pedres dels petits cims de cada muntanya desprenen l’escalfor de tot el matí, des que ens hem llevat en aquella habitació cendrosa. Ens obra els braços per dur-nos a l’infern, penso. Estic patint de genolls però és un tram excel·lent i em sap greu no rebre’l com es mereix. És molt divertit.

A cavall de la muntanya semblo una geneta maldestra, a punt de caure. Pugem i baixem, baixem i pugem. La Cellera és cada vegada més a prop. Quants petits cims en no res. Sento un parell d’esbufegades d’en Pere i unes quantes queixes d’en Lluís. La Maria Carme que sempre diu ser la última no se la sent ni respirar, és una campiona. La Carme i la Maria recullen espàrrecs, Déu meu! I jo no puc amb la meva ànima. L’Andreu i en Lluís sembla que no hi siguin, em sembla que volen, no toquen de peus a terra. L’Enric és el que està més fresc.

“Això s’acaba però mitja hora no te la treu ningú” em diu l’Enric. Si l’hagués pogut escanyar... Els últims metres, al seu costat, parlant de sol i calor com la que ens cau a sobre, em passen molt lents com si el món fos una gran bola de foc, sense saber que uns quants quilòmetres al costat se n’estava formant un. Les Gavarres estaven envoltades de flames. El cor de Girona estava patint la negligència d’algun inconscient.

L’última hora amb els meus companys va ser a la presó. Sí, al bar La Presó de la Cellera, no sé què us pensàveu ara...per dinar: macarrons fets per la germana de la Carme, boníssims! I coca de la mà de la Maria Carme. En Genís ens tornava a esperar amb la taula parada. Una cervesa, macarrons i bona companyia, així s’acaba el viatge d’aquest cap de setmana.

Ahir, quan vaig acabar la sessió d’espining de les nou de la nit, un monitor em va preguntar: què has pagat per aquesta cursa? Un sentiment de nostàlgia i bondat em deuria envair el rostre quan vaig dir res!, només les hores i el patiment de cadascú, res més. Tot el que em van donar va ser gràcies a una bona organització per part d’ells, a més a més d’un regal, un regal per després del sol, una crema. Aquesta és la veritat. Després de la febre per les curses que hi ha avui, sembla mentida que hi hagi gent disposada a donar a canvi de res. Moltes gràcies i felicitats a tots els qui ho heu fet possible. Fins l’any que ve si es torna a repetir.


Quan les últimes espurnes de llum del dia s’apaguen, el paisatge encès de vida em torna a passar pel davant. És hora de descansar. Tanco els ulls satisfeta, sabent que l’endemà entrarà una nova llum que em durà els millors records dels dies que ara formen part del passat.

dimecres, 19 de març de 2014

Primera etapa: 52 quilòmetres de Guilleries



Al matí, la muntanya de març encara és freda. Es comença a filtrar un sol tebi, innocent, d’uns colors calents com si mai els hagués vist. El sentim darrere nostre, va pujant lentament mentre ens enfilem, igual que ell, al cim del Puigdefrou. El tinc sota els peus, jugant amb mi, desafiant el meu alè, provocant el cos fred i adormit que m’ha deixat el primer contacte amb la muntanya. Enyoro sentir-me així. Et va escanyant a poc a poc la calma, fins que la vida surt exhausta en forma d’ofec.

Sóc a dalt de tot. Em giro i rebo triomfadora a qui em desafiava des de baix. Em sento forta, com si m’hagués pres tota una vida sencera per encetar. Enyoro sentir-me així. Sento els meus companys d’aventura recuperant les seves vides i potser també saludant a qui els acaba d’escanyar. Tenim els primers metres de desnivells fets. En Pere em diu que tan fort com acabem de pujar ja no ho farem més, anirem pujant però més lentament, però no és del tot veritat, encara hi haurà més oportunitats per a la muntanya. Seré aquí quan em torni a retar. Aquest grup d’amics estan molt forts, les ultres, per a ells, és com qui cada dia va a buscar el pa a la fleca del costat.

El tros de pista que ens du fins a Sant Gregori és bastant monòtona però em va bé per recuperar. Arribem a un mirador on hi ha una capella i una espècie de construcció piramidal que segons diuen va ser construïda per un metge. La Magalí em fa una foto al costat de la construcció. Penso que en Joan en trobarà l’origen i li faig arribar via ADSL. Milions d’històries naveguen en un piiip de watsap mentre ens avituallem i continuem la Guilleries Extrem en direcció el santuari del Coll.

Una vegada vaig anar a entrenar a Osor. Vaig deixar-hi molta energia, un treball força dur. Des del poble gèlid fins al Coll de Nafré em vaig enlairar per corriols molt estrets i amb una vegetació molt frondosa però no vaig arribar fins al santuari. De tant en tant em girava i exclamava perquè no em creia el que havia pujat corrents. En Joan semblava que anés de passeig però això sempre passa entre ell i jo.

Quan veig que ja sóc al Coll de Nafré els records em passen pel davant com si perseguís una ombra. Pugem fins al santuari i no comprenc  per què no hi he estat mai. És d’una bellesa extraordinària. Fins i tot els lavabos tenen una finestra sense barrots per on pots veure l’horitzó nevat, els Pirineus a la teva alçada. Quan surto del gairebé petit mirador m’espera un avituallament genial. En Pere i la Carme ens han preparat un esmorzar per caure de cul. Hi ha de tot, fins i tot galetes Chiquilín Energy!!! De veritat Carme i Pere que ho teniu molt ben muntat, vindria molta gent si ho sabessin.

Una pista ampla i pedregosa ens convida a passar per davant la masia d’en Serrallonga. La veritat és que me n’enduc una decepció molt gran però és històrica així que faig un esforç i me la imagino en plena època daurada. El trajecte fins al pantà de Sau és molt dur psicològicament, no veig l’arribada al cotxe que està a la Riba. L’escalfor de l’asfalt es cargola com una serp per les meves cames, m’està estrangulant. Veig en Pere que s’arrenca a córrer buscant el cotxe, està nerviós, vol saber on cony és!. És un paradís la taula que ens tenen parada, un oasis enmig del desert de Sau. Gràcies nois, de veritat. No tenia gaires ganes de parlar perquè que encara duia la serp cargolada a les cames però de veritat que em va anar molt bé tot el que ens vàreu donar, m’heu alimentat molt bé! Qui no tira tant després d’això?

Encesos, els Cingles de Tavertet s’alcen sobirans a les portes de Collsacabra. Els esgarrapem fins a dalt a Tavertet, cadascú com pot. Endevino els deu millors quilòmetres de la primera etapa. Catalunya torna a ser dolça i ferotge, amable i salvatge, llaminera, un indret que sento gelosament  meu. Després de creuar el genuí Tavertet comencem a vorejar els Cingles. Tinc la sensació de flotar quan passo arran del penya-segat, és perillós però encisador, no sembla casa nostra. Un parell de quilòmetres difícils d’oblidar. L’últim tram sempre és el més dur però està resultant ser tot un espectacle. Ara ja ens queda poc per arribar al refugi i uns quants quilòmetres d’asfalt trenquen amb la bellesa que tot just ens acabava d’envoltar. Dono les gràcies a en Lluís Tuneu per aquell últim quilòmetre i mig de corriol en comptes d’arribar al refugi per carretera. La imatge de la lluna sobre la casa i el cel tacat de vermell van ser un últim regal abans del merescut descans. Així es va acabar la primera etapa de 52 quilòmetres. L’endemà, tot just sortir el sol, la claror va deixar-nos veure el que la nit ens amagava.