El dia ha entrat de puntetes per la finestra, tímid. A l’habitació hi ha
quedat el color de les cendres de la nit. El gris de les primeres hores de llum
ha vingut a tocar el despertador. Aviat començarem a fer moure els cossos
lentament. Sento el meu com un foc caigut a qui un aire gairebé primaveral
desvetllarà. El nou dia envolta el refugi fet de fusta i pedra antiga que
guarda molta història. Ja sento l’alarma. És l’alarma de l’endemà. L’alarma de
quan saps que tot comença de nou. Els ulls s’obren a poc a poc.
Fa estona que estic desperta. Des de l’última vegada que he vist les sis al
rellotge potser m’he endormiscat mitja horeta, no més. He observat com s’encetava
el dia mentre la gent dormia. Hem dormit tots a una habitació de lliteres amb
una temperatura més que excel·lent, molts hem tingut calor.
Després d’esmorzar sortim a fora. És quan l’aire em revifa i sento que serà
possible. Ens toca el sol de cara. Aquesta vegada el sento molt més amenaçador,
sé que passarem calor. Els cingles del Collsacabra han aparegut amb un cop de
bastó, quina sorpresa. Me’ls he trobat després de passar per un camp a través.
Ja comencem a retallar. La Maria Carme, el Bitxo i jo ens posem a la reraguarda.
El Bitxo és un Westie molt valent. Veurem si aguanta la calor avui. Es sent el
riure de la Carme, en Pere , en Lluís i l’Andreu unes passes més amunt. El cel
és net i brillant. Passem per sobre el Salt de Sallent i un altre cop respiro
un aire de records. He estat aquí i m’ha tornat a evocar la sensació de
vertigen del primer dia. Hi ha coses que no canvien. A poc a poc ens anem
anivellant a l’alçada del Far. Els Collsacabra ens aixeca la barbeta perquè
veiem el recorregut. Gairebé no es nota el desnivell però és hostil. Les
pulsacions s’han tornat més sensibles al terreny. Torna a venir la sensació de
vertigen quan voregem els braços del Far. Hi ha forts daltabaixos. És meravellós,
em carrega de pura energia. De cop i volta ens apareix l’Enric Torramilans al
darrere, esbufegant com un home boig. S’ha incorporat al grup. El Bitxo ja
tremola quan el veu. En un tres i no res en plantem al Far i en Genís en torna
a preparar un avituallament fabulós. Gràcies Genís! Per l’esmorzar i el dinar d’ahir,
té molt de mèrit el que heu fet.
Per arribar als peus del Far cal baixar per un corriol de pedres bastant
dret. El Far té clar que vol desafiar-me. Els genolls em comencen a donar l’avís
però la companyia i la conversa fan que arribem al Lloret salvatge en un tres i
no res. Començo a patir cada passa. La temperatura puja, i la meva també. No
tinc butllofes al peus, increïble. Està a punt d’arribar un tros preciós,
frondós, un puja i baixa carenejant la muntanya. Les pedres dels petits cims de
cada muntanya desprenen l’escalfor de tot el matí, des que ens hem llevat en
aquella habitació cendrosa. Ens obra els braços per dur-nos a l’infern, penso. Estic
patint de genolls però és un tram excel·lent i em sap greu no rebre’l com es
mereix. És molt divertit.
A cavall de la muntanya semblo una geneta maldestra, a punt de caure. Pugem
i baixem, baixem i pugem. La Cellera és cada vegada més a prop. Quants petits
cims en no res. Sento un parell d’esbufegades d’en Pere i unes quantes queixes
d’en Lluís. La Maria Carme que sempre diu ser la última no se la sent ni
respirar, és una campiona. La Carme i la Maria recullen espàrrecs, Déu meu! I jo
no puc amb la meva ànima. L’Andreu i en Lluís sembla que no hi siguin, em
sembla que volen, no toquen de peus a terra. L’Enric és el que està més fresc.
“Això s’acaba però mitja hora no te la treu ningú” em diu l’Enric. Si l’hagués
pogut escanyar... Els últims metres, al seu costat, parlant de sol i calor com
la que ens cau a sobre, em passen molt lents com si el món fos una gran bola de
foc, sense saber que uns quants quilòmetres al costat se n’estava formant un.
Les Gavarres estaven envoltades de flames. El cor de Girona estava patint la
negligència d’algun inconscient.
L’última hora amb els meus companys va ser a la presó. Sí, al bar La Presó de
la Cellera, no sé què us pensàveu ara...per dinar: macarrons fets per la
germana de la Carme, boníssims! I coca de la mà de la Maria Carme. En Genís ens
tornava a esperar amb la taula parada. Una cervesa, macarrons i bona companyia,
així s’acaba el viatge d’aquest cap de setmana.
Ahir, quan vaig acabar la sessió d’espining de les nou de la nit, un
monitor em va preguntar: què has pagat per aquesta cursa? Un sentiment de
nostàlgia i bondat em deuria envair el rostre quan vaig dir res!, només les
hores i el patiment de cadascú, res més. Tot el que em van donar va ser gràcies
a una bona organització per part d’ells, a més a més d’un regal, un regal per
després del sol, una crema. Aquesta és la veritat. Després de la febre per les
curses que hi ha avui, sembla mentida que hi hagi gent disposada a donar a
canvi de res. Moltes gràcies i felicitats a tots els qui ho heu fet possible.
Fins l’any que ve si es torna a repetir.
Quan les últimes espurnes de llum del dia s’apaguen, el paisatge encès de
vida em torna a passar pel davant. És hora de descansar. Tanco els ulls
satisfeta, sabent que l’endemà entrarà una nova llum que em durà els millors
records dels dies que ara formen part del passat.
