dimecres, 5 de febrer de 2014

L'amor no té cap fórmula

Quan vaig al teatre sóc optimista, espero trobar-me amb una bona obra, sentir que he escollit bé i que he aprofitat el temps. Però no sempre ho aconsegueixo. Diuen que els quatre primers minuts d’una exposició són els més importants, és quan examinem a fons els moviments i les expressions de qui es comunica, són els minuts que ens porten a fer les valoracions. Hi ha obres precoces. Saps que seran bones només de llegir la sinopsi. Quan paraules i gestos ja són sobre l’escenari dibuixant el que hem llegit, ens sentim còmodes. Hi ha obres senzilles, complexes, agradables, tendres, intel·ligents, divertides..., hi ha obres que ho són tot i també  que no són res. Hi ha obres com L’amor no té cap fórmula. Esperes que per fi, després de molta estona assegut, passi alguna cosa que et faci sentir bé, però no apareix mai. Ja fa molta estona que han passat els primers quatre minuts.

Teniu quatre tresors que heu de conservar molt bé: primer de tot aquest llit tan ben pensat i dissenyat, val la pena que el conserveu. Algunes de les escenes que hi heu representat estan bé. Dieu que és un musical però la poca experiència que tinc en musicals em diu que està força lluny de ser-ho. Si ha de ser un musical, que ho sigui per la fantàstica veu que té la noia dels vestits brillants. Em sap tan de greu no dir-ne el seu nom. M’agradaria haver entès molt més però ni tan sols sabia el paper que jugaven els actors. Però el d’un d’ells sí que  me’l sé: Marc Ramionet. Marc, cada vegada que sorties en escena em feies creure que l’obra valia la pena, tu i la teva parella que no sé si serà la Marta o la Monic. De totes maneres  hi ha una escena que m’ha agradat moltíssim, sobretot per aquest canvi de lloc i temps tan ràpid i ben aconseguit. Quan les noies estan parlant al bar i la teva parella es disposa a parlar de la vostra última trobada. La Marta o la Monic se’n va al llit i les noies es queden observant. Una molt bona manera de traslladar el diàleg a l’acció. Em va agradar molt.

Teniu tres actors i un llit. La resta és pur caos i absurd, fins i tot vulgar. S’ha de ser molt bo per dur tants escenaris a l’hora. Sempre he pensat que és molt difícil fer comèdies. Que n’és d’intel·ligent i bo l’humor del Tricicle i sense dir ni piu. Callar és la manera més respectuosa si no vols dir una ximpleria. La sensualitat i l’erotisme s’aconsegueix insinuant i no ensenyant tantes calces.


S’ha acabat l’obra. Me’n vaig de la sala.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada