dissabte, 29 de setembre de 2012

Silenci i pluja a Tossa


Aquest dia havia de ser diferent. Sé que no hi ha dies iguals, mai hi ha un dia igual, res es repeteix, els segons no tornen a ser mai els mateixos, ni el que diem perquè quan ho tornem a dir, el temps ja ha passat, cada dia som diferents, també els nostres anys, cada dia ens llevem essent de petites coses que s’han fet més fortes, més vulnerables, canviants, fins i tot la nostra pell... tot va endavant i hem de ser feliços tan com puguem perquè res torna enrere, la vida mai es gira per veure qui la segueix, o t’hi agafes o la perds. Obre els ulls, deixa que les petites coses: fortes, vulnerables i canviants facin de tu la persona que portes encara adormida, aixeca’t i viu aquest dia diferent que mai es tornarà a repetir, mai.

Els dies de tempesta m’agraden perquè no són habituals. Gaudeixo apreciant allò que no tinc sovint i que em costa de veure. La pluja d’avui m’ha fet sentir bé...s’ha endut tot el que em sobrava.

Mentre vaig pujant fins a Mare de Déu de Gràcia de Tossa, em va caient la pluja a la cara i penso en aquest temps que ens passa tant a tu com a mi, fent-se camí, enmig de tots dos.

Sóc en una cursa de muntanya, acabo de passar el poble de Tossa, la gent s’ha estirat moltíssim des del començament, començo a pujar fins al punt més alt: Mare de Déu de Gràcia. És la meva primera cursa de muntanya i no estic gens nerviosa, potser és el temps que em manté calmada. Hi ha una temperatura ideal. Vaig acompanyada de l’Enric Torramilans, ell fa la de 17 quilòmetres i jo la de 8. Considero que està prou bé per ser la primera. Els dos primers quilòmetres vaig al seu costat però després m’és impossible seguir-li el ritme, se m’escapa i ja no el torno a veure més fins a l’arribada, adéu Enric! Fins després. Pujo a un ritme molt lent, em costa moltíssim trobar aquell punt còmode i constant que permet treballar sense cremar el motor. M’he d’aturar fins a tres vegades: camino ràpid i em recupero. Aconsegueixo aquell ritme...i no el deixo fins que sóc a dalt. Les vistes són genials, fa olor de pluja de tardor; tot començarà a caure i a néixer de nou, és l’estació que més m’agrada perquè tot allò cremat, desgastat pel temps, cau, se’n va i arriba la nova vida, l’esperança. Avui, també és un dia diferent.

L’esforç i el patiment fa que anem educant un silenci que ens ajuda a concentrar-nos; he après a valorar-lo, he sentit que estava en pau, en calma, només sentia el soroll d’un pulsòmetre que tan estava davant com al darrere. Uns quants comentaris i prou. És tot el que hi havia. Silenci i pluja a Tossa. Això és el que té d’especial el dia d’avui.

Un cop a dalt, veig l’indicador de la volta curta i començo a baixar. Trobo a faltar corriols, tota la cursa és per una pista. La baixada no té res d’especial, gens tècnica i la veritat és que m’avorreix molt però veig un parell de llamps com cauen a prop i això li dóna xispa al meu temps. Baixo i de mica en mica m’atrapa una noia que m’explica que s’ha trencat una costella jugant a bàsquet. Ni ella ni jo sabem que una de nosaltres va tercera i l’altre va quarta. Només ho sabem al final. Durant tota la cursa vaig tercera fins que a la baixada m’atrapa ella i al final, a punt d’arribar, comença a canviar de ritme i se’n va. Sabia el recorregut perquè ja l’havia fet. La cursa està a punt d’acabar i veig com creua l’arc. Sóc la 4rta fèmina. No sé quina cara faig, suposo que una barreja de inconformisme i satisfacció. Faig els 8 quilòmetres amb un temps de 47 minuts. Encara no m’ho crec. Al cap d’una estona veig arribar l’Enric que torna de fer la llarga i just darrere seu comença a caure la pluja d’una manera descontrolada. El silenci es trenca.

Quan torno a casa, penso en aquest dia diferent. Les posicions es poden guanyar o perdre depenent de l’entrenament i l’esforç; hi ha coses que mai canviaran per molt entrenar. Si és així, deixa que caigui la pluja i el silenci sobre teu. Tanca els ulls. Silenci i pluja a Tossa.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Batman, un altre cop



Diuen que les segones parts mai són bones. Us proposo un salt fins la sisena i vuitena part de la vida de l’home ratpenat: Batman. El cinema d’acció m’agrada força tot i que no és el meu gènere predilecte. Batman i l’agent 007 sempre tenen lloc en el meu temps d’oci: em xiflen, dos personatges totalment platònics i amb els quals quedo del tot embovada: em meravella el control que tenen sobre tots els mitjans de transport que cauen a les seves mans: motos, cotxes, avions, amb totes les respectives evolucions d’aquestes motos i cotxes i avions clar, n’hi ha que fins i tot de tan extraordinaris em fan baixar el llindar de credibilitat però sempre faig un esforç per deixar-me enredar. Hi estareu d’acord que és necessari de tant en tant deixar-se enganyar, a mi em va bé: la realitat la tinc avorrida, la veig cada dia quan obro els ulls, per satisfactòria que sigui però sempre és realitat. La ficció té aquell component tan especial que fa que somiem una estona. El cinema és això per a mi, un moment per somiar, un moment per deixar-me enganyar. I ahir ho vaig anar a buscar.

Feia temps que no anava al cinema i menys a una sessió golfa. La sala era pràcticament per nosaltres; érem quatre, equilibrant la sala: dos a l’esquerra, dos a la dreta. El meu seient a la fila privilegiada, la cinquena, a on m’agrada anar sempre. Les llums s’apaguen i des de bon començament ja se’m puja la mosca al nas: es senten les veus però la imatge no es veu; em posen molt nerviosa aquestes coses. No vaig poder veure els primers minuts de la pel·lícula. Només sentia la veu en off que anava recordant el que havia passat a la darrera pel·lícula d’aquesta trilogia. Bé, tot al seu lloc, la imatge retorna, tothom assegut.

Batman: Bruce Wayne, després de vuit anys d’estar tancat a la seva mansió i culpant-se per la mort de la seva estimada, torna a l’atac. Però jo em pregunto: per què a Alfred Pennyworth, majordom i conseller de Batman, no passen els anys, mentre que a Batman ens el trobem literalment fet pols!: la cama destrossada que no pot ni caminar, un bastó que ja em perdonaran té més anys que el seu majordom i una barba blanca que no li escau gens! Això sí, guapo ho és una bona estona...la barba blanca i la coixesa no li treuen aquell atractiu inherent a Batman. Perquè al cap i  a la fi, tots sabem el que passarà: la cama es posarà al seu lloc i la barba blanca desapareixerà...

Tres coses que m’han agradat moltíssim de la pel·lícula: la imponent Selina Kyle, la dona felina: una lladregota molt professional: roba a Batman però també l’ajuda, el traiciona i el besa quan vol; m’agrada el seu paper, li queda molt bé; la segona la Batmoto: increïble els moviments d’aquest artefacte però sobretot, m’agrada quan la pilota ella, és molt més atractiva a les seves mans, tot i que quan la condueix ell sembla que tingui més força...coses que em passen pel cap..., i la tercera: el dolent de la peli: Bane, però no m’agrada ell ni la seva història, m’agrada la màscara que duu, una cosa raríssima però que impacta molt en un primer moment, la primera vegada que la veus: en la primera escena d’acció i molt bona del començament de la pel·lícula. Em recorda a Hannibal Lecter. La veu d’aquest tirà, Bane, és terrorífica, molt més que la màscara, sempre ho he pensat: una bona veu és el tot. Tota la resta doncs podria dir que molt normal fins i tot pesada; hi havia moments que m’adormia: ja fos perquè no aconseguien enganyar-me, ja fos perquè no hi havia acció que em desvetllés, i mira que a la sala hi feia fred suficient com per mantenir els ulls oberts! Hi he trobat a faltar en Heath Ledger, l’he trobat molt a faltar, tant que fins i tot en un primer moment han aconseguit enganyar-me molt i molt bé: Joshep Gordon- Levitt és el seu doble i viva imatge del memorable Joker. Gordon fa de Blake, un policia de Gotham que lluita contra el crim. La mare de Déu, és clavat a Ledger, això també m’ha agradat moltíssim, però m’ha fet falta el Joker com l’aire que respiro i no l’he trobat. Ningú podrà fer un paper tan bo com el que va fer ell al Caballero Oscuro, la primera de la trilogia, ni el mateix Jack Nicolson. En fi, la vida és així, molt trist, t’he trobat a faltar Heath Ledger, Batman no tornarà a ser el mateix, està clar, no per a mi. Les segones parts, a vegades, no arriben mai.

Surto del cinema i, una cosa em reconforta i em fa sentir bé: la baixada de temperatura i la calefacció dins el cotxe: el Setembre ja és aquí.