diumenge, 19 d’agost de 2012

Terra de Bastiments a 2.980 metres




Passo, pas a pas, per sobre del que fa una estona, sota la muntanya i al costat del vent, em feia dubtar. La muntanya s’eixampla: entro, i s’estreny just darrere meu quan passo. Des de baix, no sembla que li pugui pujar a cavall. La força de la muntanya és la fragilitat de la vida sota passes sense equilibri, compte. Viure és això, pujar sobre una muntanya desconeguda, sentir el tacte d’una nova terra, un camí a ple sol sobre pedres i darrere d’elles no res...trepitja fort, amb confiança, sigues conscient de ser un pes important sobre la roca. A vegades me n’oblido de que no tot és com sembla; el camí és pla però nosaltres igualment en hi fotem de morros, i no és tan  complicat com sembla des de baix.

La pujada fins a Bastiments es fa molt bé, em quedo amb ganes de més. Sobre d’ella, un cop més, per petita que sigui, sento una victòria. Un color verd torrat, un marró desgastat i una bassa perduda és el que observo mentre l’escalfor de les pedres va pujant cap amunt, cargolant-se per les meves cames com una serp que aparentment és inofensiva. Des de dalt, sota els teus peus i en un fingit control, fas un glop a la tranquil·litat i segueixes endavant, un moment per respirar profundament.

Com deia l’Enric i en Joan, és una autopista la muntanya. Però arribem a un punt punyetero i la meva manera de baixar  és molt humil en comparació amb la d’ells, no sé si perquè el meu equilibri m’abandona quan el cap diu que no...o és que senzillament no en tinc! L’Enric i en Pere van davant i vaig veient el pas pels escalons naturals. Tot lent i correcte. Un moment de grimpar...i la mateixa sensació de sempre: veig les últimes roques i penso: no hi ha res darrere...ens estimbem!. La força de la muntanya és dins meu en un estat potent. Però no n’hi ha per tant, falta de costum i prou, necessito experiència i pujar més. I envoltada de cracks em sembla que no em serà difícil adquirir-la. Ja som a Freser, el següent cim ( discussió sobre si és Freser o no a on som).

La naturalesa d’aquestes muntanyes és un espectacle, sóc una enamorada de la nostra terra, Catalunya és preciosa de dalt a baix, una núvia en la nit de noces. Baixant ens topem amb una Marmota gordeta que mou el cul de costat a costat fins que es fica dins el cau. L’Enric ja s’esvera i més quan veus els Cabirols! Les bèsties li agraden molt, diuen que Déu els cria...ens quedem meravellats observant com baixen de dalt a tota pastilla cap a baix! Quina tècnica!! De fet els pals ens fan de potes de davant no? Segons tinc entès! No tindria pas pebrots de baixar així! Un pal per aquí l’altre a dins l’orella...em veig avall i molt mal ferida!

La veritat és que fins al coll de la Marrana es fa pesat, el camí és llarg però les vistes són les millors companyes de viatge. A punt d’arribar a dalt veiem un gos gros darrere d’un Cabirol. Tots tres desitjant el millor pel Cabirol que va rebent mossegades al cul cada cop que el gos l’atrapa per un parell de segons fins que se li escapa de nou; primer pensava que era un Dòberman, però ara tiraria més cap a un Galg, la veritat no en tinc ni idea. Així tota l’estona puja i baixa fins que finalment el Cabirol venç, té més resistència, té més muntanya, més experiència, està al seu terreny, i ara em ve una frase feta en castellà: “ sabe más el tonto en su casa, que el sabio en la ajena” i és ben veritat, una frase que sempre diu un gran amic meu, l’Albert.

Això és tot, un plaer com sempre poder explicar-vos les meves aventures i espero que no acabin mai.

diumenge, 5 d’agost de 2012

Sobre el cim del Moixeró ( 2.091m)





Quan comences a pujar, l’aire és diferent; la sensació es repeteix: imagineu que esteu asseguts en una terrassa d’un bar de ves a saber quin racó del planeta, no importa a on, però fa molta calor, esteu suant, teniu una temperatura corporal bestial, necessiteu amb urgència alguna cosa freda i heu demanat al cambrer un gelat de sorbet de llimona ( o del que més us agradi, però ha de ser sorbet). Llavors, sota l’ombra del para-sol que hi ha clavat enmig de la taula, aneu esbufegant i mirant la porta del bar desitjant veure-hi sortir primer el sorbet i després el cambrer. Cobrir les necessitats bàsiques...quin plaer. El cambrer ve, i amb tranquil·litat i moviments molt lents deixa sobre la taula el vostre sorbet. El teniu davant vostre, glaçat, a punt de ser devorat, voleu anar a poc a poc però el cos està en total urgència i de poc a poc res...us demana velocitat. Respireu, agafeu el sorbet, enfonseu la cullera, té una textura entretallada: cremosa i porosa, sentiu l’olor de llimona, la cullerada que feu és gran, obriu la boca, poseu la cullera dins i tanqueu els ull: la cullera us refresca els llavis, la feu sortir a poc a poc... sentiu el fred del sorbet i aquella textura tant agradable, obriu els ulls, encara sou sota el para-sol però el fred comença a baixar glaçat coll avall, quin plaer més gran. Això és el que sento cada cop que sento el fred d’alta muntanya. No sé si m’hauré explicat bé.  

Al començament, l’espessa vegetació: fagedes, gran part del que trobem, fa que les vistes quedin parcialment ocultes. El camí de pedres que puja sense treva travessa rius, cascades, roques...un itinerari gens avorrit, al contrari, des del començament ja tenim a una noia que cau dins les aigües del Moixeró. Els metres van pujant, el camí que sempre va cara amunt no et deixa reposar ni un moment però es fa molt bé, còmode, amb moltes ombres que ajuden a respirar. Quan arribem al refugi de Sant Jordi, a 1640 metres, fem una parada per omplir-nos de vida, és a dir: d’aigua. A partir d’aquí, la pujada comença a ser diferent, fins i tot ho noto al respirar, sembla mentida però el cos s’adapta, ho noto, per poc que sigui, m’agrada escoltar-lo. Desapareixen les ombres i comença a venir un erol de calor i duresa. Amunt tot és diferent: els pins característics de les alçades i l’aire fresquet canvien el paisatge: una preciositat de terra. El parc natural del Cadí-Moixeró és un espectacle. Quan som al coll de Pendís, és el moment, tot allò que ens amagaven, tot el que ens ocultava les ombres de les fagedes, de cop i volta i com a recompensa per ser on som, ens treuen la bena dels ulls i ens deixen atònits contemplant la bellesa de la seva nuesa: sents el poder de la muntanya d’aprop, sempre imagino com deu ser una tempesta a dalt de tot, una d’aquelles tempestes que fan tremolar el món. Estàs al seu territori, compte per on trepitges, compte què fas, has de pensar que tu no ets res per a ella, la vida és tan fràgil...pots caure en l’oblit per sempre més...

Després del coll, comencem a pujar de veritat però dura poca estona, de seguida resseguim la muntanya de costat, tot observant la bellesa que ens acompanyava. Ens dirigim al cim del Moixeró, ja el veig, està allà davant meu, ara ja no m’aturo, ja l’he vist. Des de sota es veu molt diferent, molt més difícil, a cavall no ho és tant. Estic gaudint moltíssim, i tinc forces, em pensava que estaria més esgotada després de fer els quilòmetres al camí de Santiago, però encara estic prou bé.

Ja som sota el cim, ens queda la última collada cap amunt. Amb calma i tot xerrant amb l’Enric Torramilans, un dels cracks dels Makis, anem pujant el cim que no té res de difícil, es pot fer molt bé i és molt recomanable. Ja fem les últimes passes, ja hi som; de mica en mica , vaig treien el cap per sobre el cim i ja veig l’horitzó...totalment dreta sobre la muntanya torno a sentir una vegada més, felicitat, la recompensa de pujar la tinc davant meu: una meravella de país sota el meus peus: la muntanya m’apassiona, té una energia especial que et cala fort. Dreta, amb el vent empenyent-me, sento que he guanyat una batalla més, per petita que sigui, per a tu és un petit trofeu més, sóc a dalt i amb bona companyia.

Després de dinar, desfem el camí per on hem vingut, per si no havíem apreciat la bellesa, tornem a passar-hi, tenim una segona oportunitat. Quan ja gairebé som a baix, ens parem una estona i sota una cascada ens banyem. L’aigua estava entre 8 i 10 graus, una passada! Una bufetada d’energia quan t’hi endinses! Sembla que t’estiguin clavant ganivets! Genial! M’encanta!quedes com nova! I el color de l’aigua...un turquesa net impecable, quina meravella...i amb bona companyia ja no es pot demanar més! Moltes gràcies a tots i totes, a tu Enric per portar-me a aquests llocs! a en Pere per la seva gorra i en Ventura per les històries tan interessants que m’anava explicant mentre baixàvem! A tots per la vostra companyia en general...perquè des que vam sortir de can Gabaxó a les 5:30 de la matinada fins que vam arribar a quarts de nou de la tarda, no vam parar de riure! Moltes gràcies i ja estic impacient per la pròxima! Pica d’Estats? Va anem-hi! Salut i quilòmetres!