Passo, pas a pas, per sobre del que
fa una estona, sota la muntanya i al costat del vent, em feia dubtar. La
muntanya s’eixampla: entro, i s’estreny just darrere meu quan passo. Des de
baix, no sembla que li pugui pujar a cavall. La força de la muntanya és la
fragilitat de la vida sota passes sense equilibri, compte. Viure és això, pujar
sobre una muntanya desconeguda, sentir el tacte d’una nova terra, un camí a ple
sol sobre pedres i darrere d’elles no res...trepitja fort, amb confiança,
sigues conscient de ser un pes important sobre la roca. A vegades me n’oblido de
que no tot és com sembla; el camí és pla però nosaltres igualment en hi fotem
de morros, i no és tan complicat com
sembla des de baix.
La pujada fins a Bastiments es fa
molt bé, em quedo amb ganes de més. Sobre d’ella, un cop més, per petita que
sigui, sento una victòria. Un color verd torrat, un marró desgastat i una bassa
perduda és el que observo mentre l’escalfor de les pedres va pujant cap amunt,
cargolant-se per les meves cames com una serp que aparentment és inofensiva.
Des de dalt, sota els teus peus i en un fingit control, fas un glop a la
tranquil·litat i segueixes endavant, un moment per respirar profundament.
Com deia l’Enric i en Joan, és
una autopista la muntanya. Però arribem a un punt punyetero i la meva manera de
baixar és molt humil en comparació amb
la d’ells, no sé si perquè el meu equilibri m’abandona quan el cap diu que
no...o és que senzillament no en tinc! L’Enric i en Pere van davant i vaig
veient el pas pels escalons naturals. Tot lent i correcte. Un moment de
grimpar...i la mateixa sensació de sempre: veig les últimes roques i penso: no
hi ha res darrere...ens estimbem!. La força de la muntanya és dins meu en un
estat potent. Però no n’hi ha per tant, falta de costum i prou, necessito
experiència i pujar més. I envoltada de cracks em sembla que no em serà difícil
adquirir-la. Ja som a Freser, el següent cim ( discussió sobre si és Freser o no a on som).
La naturalesa d’aquestes
muntanyes és un espectacle, sóc una enamorada de la nostra terra, Catalunya és
preciosa de dalt a baix, una núvia en la nit de noces. Baixant ens topem amb
una Marmota gordeta que mou el cul de costat a costat fins que es fica dins el
cau. L’Enric ja s’esvera i més quan veus els Cabirols! Les bèsties li agraden
molt, diuen que Déu els cria...ens quedem meravellats observant com baixen de dalt a tota pastilla cap a baix! Quina tècnica!! De fet els pals ens fan de
potes de davant no? Segons tinc entès! No tindria pas pebrots de baixar així! Un
pal per aquí l’altre a dins l’orella...em veig avall i molt mal ferida!
La veritat és que fins al coll de
la Marrana es fa pesat, el camí és llarg però les vistes són les millors companyes de viatge. A punt d’arribar a dalt veiem un gos gros darrere d’un Cabirol.
Tots tres desitjant el millor pel Cabirol que va rebent mossegades al cul cada
cop que el gos l’atrapa per un parell de segons fins que se li escapa de nou; primer pensava que era un Dòberman, però ara tiraria més cap a
un Galg, la veritat no en tinc ni idea. Així tota l’estona puja i baixa fins que finalment el
Cabirol venç, té més resistència, té més muntanya, més experiència, està al seu
terreny, i ara em ve una frase feta en castellà: “ sabe más el tonto en su
casa, que el sabio en la ajena” i és ben veritat, una frase que sempre diu un
gran amic meu, l’Albert.
Això és tot, un plaer com sempre
poder explicar-vos les meves aventures i espero que no acabin mai.
