dimarts, 31 de març de 2015

Castells

Recordo els carrers d’Edinburgh. Fa molts anys enrere, una vegada. Queien les gotes una darrere l’altre fins que els estovava. Començava amb una fina pluja sense amenaçar però l’aigua no es deixava cap teulada per fer. Tots els racons eren molls.  Em semblava tan trist i tan fred que trepitjava amb angúnia. Com podia ser que aquella gent sabessin viure d’aquella manera, em preguntava.

Després de caminar i pensar que no veuria res més que no fos allò, pluja i foscor, de sobte vaig trencar per un carrer i vaig trobar una cosa fascinant. Vaig veure que s’estava aixecant un castell. Una colla castellera estava aixecant un castell allà enmig, en una plaça enmig d’aquella pluja que no parava de caure. I aquella gent amb la seva força estava construint un castell a poc a poc amb cura, temprança i delicadesa. Com si fos de vidre anaven pujant cap amunt, i jo els veia tan forts i  tan valents!, cridaven amb força els de sota, els que feien pinya. Em vaig quedar bocabadada, em vaig sentir a prop de casa i de cop ja no recordava si continuava plovent. Em vaig acostar cap a ells i ens vam començar a parlar en la nostra llengua. Vaig demanar a una dels noies que em deixés formar part d’allò que estaven enlairant. Sisplau. Vull estar aquí sota fent pinya, deixa’m fer força, deixa’m sentir que la meva força fa pujar aquesta gent.

Em va agafar el braç i em va fer posar darrere d’un noi. Vaig posar les mans sobre la seva espatlla forta, la camisa molla se li enganxava a la pell.  Ens vam quedar en silenci. Vaig tancar els ulls i em vaig sentir bé, segura. Sentia el tremolor dels companys que trepaven per sobre nostra. El castell s’enlairava amb més dificultat però les ganes ho poden tot. El món és dels valents em diu sempre el meu pare. El món és dels valents. Sentim que l’enxaneta comença a fer el seu camí. El veig hàbil i decidit trepant per sobre el seu castell, el seu, i ell és el protagonista ara mateix. Els seus peuets petits plens de vida i esperança i futur arriben a dalt i aixeca la mà victoriós, aixeca la mà del que no té por!.

S’aixequen castells cada dia. Castells de por, de misèria, d’amor, d’odi i tendresa. A les nostres mans està els saber-los mantenir drets. No passa res si tremolen, tanquem els ulls i desitgem que tot surti bé. Fem força, empenyem amb tota la il·lusió del món i som valents, constants i ens emocionem.

Després de gairebé deu anys d’aquell castell a Edinburgh, l’altre dia a Figueres, a una de les nostres ciutats catalanes, se n’aixecava un altre al mig de la plaça principal. Deu anys van recular enrere i vaig reviure aquell castell enmig de la pluja. En un moment complicat de la meva vida. En un moment no gaire fàcil torno a demanar a la colla castellera que em deixin fer pinya. Sisplau. Deixeu-me fer força, que es senti que sóc aquí. Deixeu-me sentir segura i valenta.


Aquesta vegada no plou. La noia em fa posar darrere el seu company . Poso les mans però no les poso prou bé i  em corregeix: “ així, fixa’t, així es fa més força” em diu. Torno a tancar els ulls i recordo aquella tarda de pluja sota el cel d’Escòcia. Un dia difícil per fer castells. Un dia difícil i tot així ho vam fer. Avui, a Figueres sento un altre cop el tremolor de les coses difícils! Però de les coses que es poden fer també! Perquè l’enxaneta ja torna a ser a dalt de tot i jo sóc a sota empenyent amb força perquè no s’ensorri aquest castell d’il·lusió! Perquè les coses que es fan amb el cor no poden esfondrar-se així com així, fan falta moltes pluges, molta misèria i molt d’odi. A tots aquells que pugeu castells en dies difícils, sigueu constants i valents perquè el món és dels valents. El món és dels valents i no hi ha temps per perdre, el temps és un castell de vidre que es trenca. Poseu bé les mans, respireu a fons, tanqueu els ulls i sentiu l’esperança, la força i la il·lusió de viure. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada