Sóc lletja

“El millor que podria fer és matar-me”. Una gota de llum descobreix el rostre lleig d’una dona mal vestida, amb poc estil. El món no està fet per contemplar la lletjor, no en sabem. Fa massa anys de les dones de Rubens. Som incultes. Saps que els cabells blancs et cobreixen d’atractiu. Quan em mires, el dolor de les arrugues a la teva pell són sexe, passió.

Quan vaig a Sant Salvador a passejar la Chiara, passo per davant d’un bar amagat. Té unes taules a fora, no gaire ben parades. Sempre penso que no hi entraria mai, no m’agrada gens l’aspecte, tot i que endevino que intenten agradar. Són lletges. Mal vestides. Amb poc estil. De tant en tant canvien les tovalles però segueixo sense ganes d’entrar-hi i potser m’equivoco. Sóc una inculta de taules parades, potser sí. No hi entraré.

La dona lletja segueix amb un monòleg sota la llum. Al seu costat, asseguts, tres joves demanen una copa. L’acordió en forma de hac és el millor escenari que he vist fins ara. El que més m’agrada és la senzillesa, fer anar la imaginació, em recorda a Sit del Tricicle . Sóc lletja és una obra de tres professionals: Sergi Belbel, Jordi Sánchez i Òscar Roig; la representació, de Teatre 8. És una bona aposta, gens fàcil.

Nereida Gras, la Lletja, ha entrat molt bé. Els seu personatge no varia malgrat els múltiples escenaris als quals apareix. Els que sí el varien són els altres tres actors. Aviat descobreixo la meva preferida. Cristina Casanova comença com a noia del bar i m’agrada. El canvi d’escenari és un pèl lent però mereix l’espera. En Samuel Guasch, el guapo,el ric i el famós és entrevistat per actors que fan de públic. Els canvis així donen molta vida a l’actuació i no deu ser gens fàcil. Porteu moltes hores d’assaig a sobre, es nota. No vaig poder reprimir un “bravo” al final de l’obra. Us he puntuat amb el màxim número permès! M’heu fet gaudir!

En Samuel és fals i snob. Atrapat en el món superficial de les aparences, acabarà veient que la única sortida és la mort, allò que el farà descansar per sempre. L’educació que ens donen ens fa lliure o esclaus. En Raül té molt clar els seus valors, ni ric ni famós com en Samuel. La representació d’aquest personatge és definitiu per veure què li passarà a Samuel. El nas gros, imperfecte de Samuel serà una part del tot, representarà l’esteticisme, com la bellesa ens pot fer infeliços, com ens pot enfonsar al buit fins a ser éssers irracionals.

Quan és l’hora de l’entrevista, està clar que l’aparença guanya terreny, i qui digui que no menteix. Les dues aspirants: Clara Roger i la Lletja. Han de dir tres animals que els agrada. Ja us podeu imaginar, la Clara en surt ben parada, la Lletja diu: camell ( com et veus) rinoceront ( com et veuen) i mula ( com ets en realitat). Ni amb la psicologia aconseguim parcialitat, aquests tres animals moltes coses positives deuen tenir, però només veiem l’aspecte físic. És una de les escenes més divertides, molt ben preparada. La Lletja no aconseguirà la feina però en traurà una amiga que se sent culpable. La Clara acabarà assassinada. S’aprofitarà de la innocència i la debilitat de la Lletja. La Clara farà treure l’assassina en sèrie que duu a dins la Lletja.

No podia faltar una escena de sexe. En Samuel surt amb l’americana mal cordada. Té una cita amb una noia a qui utilitza i enganya només per tenir-hi sexe. La noia, a canvi, li regala veritat. Si un s’aprofita de coses terrenals, sexuals, l’altre farà el mateix. Samuel es ferit pel seu nas un altre cop. La noia el discrimina per tenir el nas gros. Una pau molt justa. Ens farà lliures o esclaus.

Per molt que s’operi en Samuel, ha arribat a dalt de tot. És tan perfecte que és infeliç. Al final de l’obra el veiem vestint desapercebut. Ja no pot recuperar la vida que podia haver tingut si no s’hagués deixat endur per l’aparença. L’escena que acabarà amb la seva vida és quan es troben amb la Lletja. La bella i la bèstia. Ella té el que ell necessita. La mort és la solució. La mort de la bellesa. Al final s’imposa justícia.

D’aquesta relació d’amor odi en neix un fill a qui la Lletja ofega quan neix. És la bellesa del seu pare. L’assassina de la bellesa no deixa res viu. La societat l’ha creada, la mateixa que la destruirà. Sí, l’educació ens farà lliures o esclaus.

Sense cita prèvia

Dorm dins meu. Avui entro en un teatre tranquil. He tocat amb força la meva terra i he deixat l’energia en una petjada sobre la roca més alta de Santa Coloma. Observo un poble en calma. Observo la teva cara serena. El teu somriure em sembla més alt encara. Estàs per sobre la nostra terra. He deixat que la boira es perdés. Ja no recordo quan va començar a créixer. Els camins s’omplen d’una tèbia tranquil·litat. Dorm dins meu embolcallada de tu. Corro per sobre la terra que m’endureix i sóc feliç. Les teves disputes no m’aturen, em fan trepitjar encara més fort. Estàs feta de bonança i tempesta, sempre en una direcció. Aquella que ens ha vist néixer a tu i a mi junts, des del primer dia. Dorm dins meu la que ens ha fet tan feliç.

L’obra està a punt de començar. Fem una última mossegada a les llaminadures de can Malé. Avui estic asseguda sobre una butaca més còmode, gairebé sembla com si no hi fos. S’han apagat les llums.

La sala fosca assenyala al mig del passadís. Hi ha un noi molt menudet i prim. Li cau un raig de llum a sobre i l’obra comença. M’agrada l’inici perquè acabarà igual. M’agraden els capicues.

L’Humbert espera una noia, té una cita. Un amic li ha deixat el seu pis perquè pugui intimar amb ella. El pis es converteix en una olla de grills. Entra en escena la dona del pintor del pis de dalt. La Chris està interpretada per una amiga, la Farners Serra. Em crec el seu personatge. La seva parella és pintor i això potser ho fa més fàcil per a mi. Al començament la Chris està feta un bon sac de nervis, no aconsegueixo calmar el batec que em transmet. La Beth és un personatge que em fa força nosa però hi és perquè segueix el fil de la Salomé, la model. La Raquel Massaguer té el paper molt ben après, se l’ha fet seu. M’agrada perquè es veu una interpretació molt fresca. És tot un bon embolic i encara no he començat a veure un personatge potent que doni un pes important a l’obra.

De cop i volta uns cabells grassos, unes ulleres de biblioteca i uns pantalons curts es planten davant nostre. Sento en Joan que riu. Sé qui és. L’Adam Prat, el seu company de feina, acaba de fer l’entrada que esperava. Acaba de donar la volta a l’obra. En Serafí és un home inexpert i de lletres que també té una cita al mateix pis de l’amic de l’Humbert. Hi ha hagut un malentès, molt típic de les comèdies. El fidel seguidor de la dieta la llimona, l’all i la ceba em té entusiasmada amb les ganyotes que fabrica a cada moment. El llenguatge corporal que acompanya al guió és excel·lent però pel meu gust el voldria més callat i no tan exaltat. Hi ha dos pols en aquesta obra: l’Humbert és l’ordre i la calma, en Serafí la desinhibició, és el desenfrenat. Són ells qui porten el pes de l’obre. El meu preferit, ell, en Serafí. El noi menudet i que no aconsegueix la seva cita acaba en el mateix punt que comença. Un bon ordre, una bona direcció. Si no hi haguessin tants crits i tot hagués estat més controlat, hagués guanyat molt més.

El teatre es fa clar. Em quedo amb la dieta de la llimona, l’all i la ceba. Un altre diumenge que passa. Encara ens queden un parell de llaminadures. El meu cos cansat demana el contrast del dolç i àcid d’aquesta aranya de colors que hi ha al fons de la bossa de can Malé. L’agafo, i tot veient com en Joan i l’Adam parlen, me l’enduc a la boca. Sento el dolç i l’àcid.

L'amor no té cap fórmula

Quan vaig al teatre sóc optimista, espero trobar-me amb una bona obra, sentir que he escollit bé i que he aprofitat el temps. Però no sempre ho aconsegueixo. Diuen que els quatre primers minuts d’una exposició són els més importants, és quan examinem a fons els moviments i les expressions de qui es comunica, són els minuts que ens porten a fer les valoracions. Hi ha obres precoces. Saps que seran bones només de llegir la sinopsi. Quan paraules i gestos ja són sobre l’escenari dibuixant el que hem llegit, ens sentim còmodes. Hi ha obres senzilles, complexes, agradables, tendres, intel·ligents, divertides..., hi ha obres que ho són tot i també  que no són res. Hi ha obres com L’amor no té cap fórmula. Esperes que per fi, després de molta estona assegut, passi alguna cosa que et faci sentir bé, però no apareix mai. Ja fa molta estona que han passat els primers quatre minuts.

Teniu quatre tresors que heu de conservar molt bé: primer de tot aquest llit tan ben pensat i dissenyat, val la pena que el conserveu. Algunes de les escenes que hi heu representat estan bé. Dieu que és un musical però la poca experiència que tinc en musicals em diu que està força lluny de ser-ho. Si ha de ser un musical, que ho sigui per la fantàstica veu que té la noia dels vestits brillants. Em sap tan de greu no dir-ne el seu nom. M’agradaria haver entès molt més però ni tan sols sabia el paper que jugaven els actors. Però el d’un d’ells sí que  me’l sé: Marc Ramionet. Marc, cada vegada que sorties en escena em feies creure que l’obra valia la pena, tu i la teva parella que no sé si serà la Marta o la Monic. De totes maneres  hi ha una escena que m’ha agradat moltíssim, sobretot per aquest canvi de lloc i temps tan ràpid i ben aconseguit. Quan les noies estan parlant al bar i la teva parella es disposa a parlar de la vostra última trobada. La Marta o la Monic se’n va al llit i les noies es queden observant. Una molt bona manera de traslladar el diàleg a l’acció. Em va agradar molt.

Teniu tres actors i un llit. La resta és pur caos i absurd, fins i tot vulgar. S’ha de ser molt bo per dur tants escenaris a l’hora. Sempre he pensat que és molt difícil fer comèdies. Que n’és d’intel·ligent i bo l’humor del Tricicle i sense dir ni piu. Callar és la manera més respectuosa si no vols dir una ximpleria. La sensualitat i l’erotisme s’aconsegueix insinuant i no ensenyant tantes calces.

S’ha acabat l’obra. Me’n vaig de la sala.