dilluns, 22 d’octubre de 2012

La cursa del Puigsacalm


"L'experiència és una cosa que no aconsegueixes just fins després de necessitar-la". Sir Laurence Olivier.

Sempre he pensat que els reptes són mapes de la vida, no saps què passarà fins que no els desplegues i comences a caminar. Saps a on vols anar però no què et trobaràs ni com hi arribaràs. Per molt que et fixis en el punt més alt, t'ensenyin fotografies del recorregut o facis els teus càlculs, el camí sempre et sorprèn: camins aguantats pel no res, embolicats de dificultats, parets més altes del que havíem imaginat, pluja, fang, calor, el que està clar és que si no arribem fins al final potser no veiem que ens espera un bosc en calma, silenciós i abrigat d'una boira tèbia. Sempre he pensat que el millor està per arribar, només em cal una bona companyia.

Durant tota la setmana, la por de que una tempesta em caigués a sobre em tenia angoixada. En Joan se n'encarregava de tranquil·litzar-me algunes vegades, i d'altres d'esverar-me. Em falta experiència, em falta muntanya.

Després d'una nit gairebé desvetllada pels nervis de la cursa, em trobo a Sant Esteve d'en Bas. Una temperatura molt agradable. La informació climatològica que ens dóna un dels organitzadors mig desfà el nus que tinc a l'estómac sense calmar del tot la meva consciència que vagueja en algun llamp d'alta muntanya. el repte comença, desplego el mapa, un tros petit de la meva vida està a punt de començar. Davant nostre, l'organitzador ens indica que ja podem sortir.

Primer objectiu: la canal de ganxos. Comencem a córrer a poc a poc, sense pressa, anem preparant el cos. El cel és ple de clarianes, les muntanyes estan tacades de boira. Trepitgem l'asfalt dominat pel sol que ens duu fins al peu de la muntanya. Un cop entrem dins ens hem de parar a treure'ns la samarreta tèrmica: l'escalfor se'ns ha filtrat dins del cos i el fang ja és el nostre company de cursa. Un parell de relliscades em fan veure el futur de la cursa. La pujada és aquí i no la deixarem fins al cim del Puigsacalm. Penetrem el bosc espès i fosc. La boira m'humiteja la cara, els braços, les cames i la temperatura, cada vegada més baixa, ens dóna la benvinguda a la Garrotxa; és un bosc de tardor preciós. La cursa té molt bona pinta. Pugem sense treva. Divertit, en Joan m'ofereix una imatge, em diu: " mira quants escarabats pujant" aixeco el cap i veig una bona colla de corredors escalant i esgarrapant el bosc humit i fosc, la dificultat ja és sota les nostres cames, difícil de fer aquest tros que es presenta tal i com Déu el va portar al món, ple de fulles molles i fang, hem de pujar com podem. Un cop a dalt, trobem el primer avituallament. Deixem el salt de Sallent a la dreta i nosaltres comencem la pujada que s'inicia a la nostra esquerra. Anem a buscar els ganxos.

Aquest tros de pujada se'm fa molt dur i pesat; ens comença a ploure i ens aturem per posar-nos la tèrmica que està molla de suor del sol de fa només una estona; el que és extrem és aquest canvi de temperatura!. Les pedres estan untades de mantega, és molt més complicat pujar-les. Desitjo començar la pujada pels ganxos de què tant m'han parlat. A punt d'arribar al següent avituallament s'obre una clariana i m'envesteix per la dreta un sol més baix i calent. Estem a punt d'entrar a la canal de ganxos, estic a sota d'ella; en Joan me l'assenyala amb cara d'entremaliat. S'acaba el silenci i el bosc espès, humit i emboirat. La gent s'espera per pujar; ens hem d'esperar una estona llarga. Quan veig la canal em sorprèn moltíssim. De la pedra surt una passera metàl·lica molt petitona que voreja tota la roca, és molt curiós, m'agrada molt. Per sobre la passera i a l'alçada dels braços hi tenim una corda i una barana primeta del mateix material que la passera.És un dels trossos més divertits de tota la cursa; reconec que per un moment vaig passar por però és aquesta sensació el que la va fer més divertida i atractiva. El pas s'estrenyia cada vegada més. M'ho vaig passar molt bé i puc estar molt contenta de com ho vaig pujar! amb certa seguretat.

Quan som al cim del Puigsacalm, al cap de tres hores, torno a tenir la sensació d'haver aconseguit una altra petita victòria i aquesta vegada acompanyada de la meva parella que va tenir molta paciència per seguir el meu ritme. El cim de Puig Tossell no me l'esperava! caram un altre cim a la butxaca! A partir d'aquí la baixada comença amb molta força i es fa molt dura. Arribem a les cordes, una altra part molt divertida i diferent de la cursa! Amb aquesta baixada arribem fins a l'avituallament del Coll de Bracons. És a partir d'aquí quan començo a patir una mica de mal de genolls sobretot. Però la cursa em torna a regalar un altre bon moment. Travessem un altre cop aquell bosc característic de la Garrotxa: una fageda neta i espessa embolicada amb un paper de boira gairebé desfet; penso que és un paisatge romàntic i misteriós, un espai idíl·lic per on passem sols, en Joan i jo.

Deixem aquest paratge per encaminar-nos a un altre món. La última baixada es fa molt i molt pesada. Tot i no ser gens tècnica és plena de fang i dedico les últimes forces a procurar no caure, un desastre!!! em sobra aquest tros de la cursa, em sobren aquests últims quilòmetres! començo a patir força però sort que aviat s'acaba. A punt d'arribar em regiro el peu i caic sobre un munt de punxes! de seguida veig que no és res i en un tres i no res torno a estar de peu! buufff!. Els dos últims quilòmetres són mig pista mig asfalt. Decideixo córrer xino-xano fins que creuem finalment la meta. Veig el poble i el trobo molt bonic allà dalt enfilat en un turonet. Em fa il·lusió perquè ja hi sóc. Un altre repte aconseguit. Estic molt cansada però quan arribo encara tinc forces per anar a buscar l'entrepà de botifarra! encara puc estar contenta!

Aquest matí, quan m'he llevat, he sentit el cos molt adolorit, però no és només el dolor que roman, també ho ha fet l'experiència que ha estat molt bona. Ja tinc més muntanya sota els meus peus.

" Una espina d'experiència val més que un bosc d'advertències" J. R. Lowell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada