diumenge, 19 d’agost de 2012

Terra de Bastiments a 2.980 metres




Passo, pas a pas, per sobre del que fa una estona, sota la muntanya i al costat del vent, em feia dubtar. La muntanya s’eixampla: entro, i s’estreny just darrere meu quan passo. Des de baix, no sembla que li pugui pujar a cavall. La força de la muntanya és la fragilitat de la vida sota passes sense equilibri, compte. Viure és això, pujar sobre una muntanya desconeguda, sentir el tacte d’una nova terra, un camí a ple sol sobre pedres i darrere d’elles no res...trepitja fort, amb confiança, sigues conscient de ser un pes important sobre la roca. A vegades me n’oblido de que no tot és com sembla; el camí és pla però nosaltres igualment en hi fotem de morros, i no és tan  complicat com sembla des de baix.

La pujada fins a Bastiments es fa molt bé, em quedo amb ganes de més. Sobre d’ella, un cop més, per petita que sigui, sento una victòria. Un color verd torrat, un marró desgastat i una bassa perduda és el que observo mentre l’escalfor de les pedres va pujant cap amunt, cargolant-se per les meves cames com una serp que aparentment és inofensiva. Des de dalt, sota els teus peus i en un fingit control, fas un glop a la tranquil·litat i segueixes endavant, un moment per respirar profundament.

Com deia l’Enric i en Joan, és una autopista la muntanya. Però arribem a un punt punyetero i la meva manera de baixar  és molt humil en comparació amb la d’ells, no sé si perquè el meu equilibri m’abandona quan el cap diu que no...o és que senzillament no en tinc! L’Enric i en Pere van davant i vaig veient el pas pels escalons naturals. Tot lent i correcte. Un moment de grimpar...i la mateixa sensació de sempre: veig les últimes roques i penso: no hi ha res darrere...ens estimbem!. La força de la muntanya és dins meu en un estat potent. Però no n’hi ha per tant, falta de costum i prou, necessito experiència i pujar més. I envoltada de cracks em sembla que no em serà difícil adquirir-la. Ja som a Freser, el següent cim ( discussió sobre si és Freser o no a on som).

La naturalesa d’aquestes muntanyes és un espectacle, sóc una enamorada de la nostra terra, Catalunya és preciosa de dalt a baix, una núvia en la nit de noces. Baixant ens topem amb una Marmota gordeta que mou el cul de costat a costat fins que es fica dins el cau. L’Enric ja s’esvera i més quan veus els Cabirols! Les bèsties li agraden molt, diuen que Déu els cria...ens quedem meravellats observant com baixen de dalt a tota pastilla cap a baix! Quina tècnica!! De fet els pals ens fan de potes de davant no? Segons tinc entès! No tindria pas pebrots de baixar així! Un pal per aquí l’altre a dins l’orella...em veig avall i molt mal ferida!

La veritat és que fins al coll de la Marrana es fa pesat, el camí és llarg però les vistes són les millors companyes de viatge. A punt d’arribar a dalt veiem un gos gros darrere d’un Cabirol. Tots tres desitjant el millor pel Cabirol que va rebent mossegades al cul cada cop que el gos l’atrapa per un parell de segons fins que se li escapa de nou; primer pensava que era un Dòberman, però ara tiraria més cap a un Galg, la veritat no en tinc ni idea. Així tota l’estona puja i baixa fins que finalment el Cabirol venç, té més resistència, té més muntanya, més experiència, està al seu terreny, i ara em ve una frase feta en castellà: “ sabe más el tonto en su casa, que el sabio en la ajena” i és ben veritat, una frase que sempre diu un gran amic meu, l’Albert.

Això és tot, un plaer com sempre poder explicar-vos les meves aventures i espero que no acabin mai.

4 comentaris:

  1. Núria, és una gaudida llegir les teves cròniques encara que no entengui algunes coses com (Déu els cria......) ja et fotré jo quan t'enxampi. De totes formes genial, com sempre, ets una autentica crak de la pluma. Mil gràcies a tu i el Pere per la vostra companyia i la propera espero que sigui per damunt els 3000 m. Una abraçada
    Enric Torra

    ResponElimina
  2. Un plaer llegir-te i molt més haver compartit el que has escrit.
    Ens veiem!!

    ResponElimina
  3. Hola Nuria, jo tb vaig fer aquesta travessa fa uns 3-4 anys i l es una passada, sobretot la vall per tornar desde el noucreus fins al coll de la marrana ple de talps, isards i verd com un enciam. Em vaig enamorar de la zona. Llastimna que el Batiments estigui tant a tiro i facil pels pixapins. Bona cronica i bona manera d´invertir el dia.
    "Eduard de les muntanyes"

    ResponElimina
  4. Vam veure de tot Eduard Marmotes gordetes, Cabirols, l'Enric...jaja! un molt bon dissabte, la pròxima et volem entre nosaltres! una abraçada!

    ResponElimina