diumenge, 11 d’agost de 2019

Vuitena etapa: De Tragnag a Jongla





Sóc a Jongla. Acabo d'arribar després de nou hores de patir i d’emocionar-me El que ens ha passat avui és increïble. No sé per on començar. Suposo que la millor manera d'explicar una història és fent-t’ho pel començament.

Són les cinc del matí. Comença a ploure. Apago l’alarma del despertador. Espero que avui el temps ens acompanyi, la ruta no és gens fàcil. Ens costa sortir del sac. Comencem a esmorzar gairebé a les sis. Fem tard, hem de començar a caminar a les sis i ho fem gairebé a les set tocades.

El Chola Pass està a 5200 metres. Hem de remuntar 500 metres de desnivell. Comencem a caminar. El camí puja molt ràpid, les pulsacions se'm disparen. Anem fent petites parades. No tenim sort amb el temps avui, es posa a ploure, ens hem de posar tot el que tenim de roba impermeable. Abans d'arribar al Chola Pass ens parem cinc minuts. Durant el camí ens ha acompanyat un gos que deu ser de Jongla. Mengo els ous bullits que he demanat per emportar a l'hora d’esmorzar. Me'n menjo un i mig i l'altre mig li dono al gos que ja el tinc al costat mirant-me amb cara de pena. Em senten molt malament. Arribo al Chola Pass desfeta. L'últim tram és de cable de vida. Arribo a dalt amb la boca ben oberta. Tinc les pulsacions disparades. Fem una parada de cinc minuts més. En Kamin treu un termo i em fa beure un got de té calent. Treuen patates bullides. Me'n fan menjar però no sóc capaç de fer entrar ni un mos. Veig com en Robin en fa caure una al costat del gos. Aquí tots som un equip, ens ajudem els uns als altres.

Anem a buscar el Chola Pass. Només unes quantes passes ens hi duen. No em puc creure el que veig. Comencem a caminar per un glacial imens. Tenim els grampons però no ens els posem. Vaig seguint les passes d'en Robin que és just davant meu. Al darrere ens segueixen la Marisa i en Kamin. Un altre cop estem en silenci, només se sent el cruixir del gel sota els peus que ens porta enmig del glacial. En Kamin ens diu que ens quedem un moment on estem. Van a buscar el camí per baixar del glacial, i és en aquest moment on comença la història de què uns parlava. En Kamin fa mitja volta. Veig en Robin com intenta baixar pel costat del glacial just pel costat d'un penya-segat. No em fa gens de gràcia. Veig com cauen les roques pel seu costat i ens comença a caure una pluja intensa, el que ens faltava. En Kamin ens diu que originàriament el camí s’agafava per on està intentant passar el nostre portejador però que ara està trencat. El gos el segueix. Fa estona que el sentim plorar i és perquè estava perdut, no sabia per on passar. Començo a tenir fred. Estic enmig del blanc infinit i no sabem per on passar. Veiem un altre grup amb el seu guia i portejador. Se'ns acosten. Enmig del glacial amb una fred terrible ens posem a discutir sobre per on hem de passar. Ningú sap per on passar. La cosa comença a ser preocupant. Ens diuen que hi ha un grup de locals que estan travessant el glacial, potser ells saben per on fer-ho. Fa una hora que estem aquí al mig i la fred que tinc és terrible. Veiem els locals. En Kamin s'acosta a parlar amb ells. Sembla que hem trobat per on passar.

Sortim del glacial. Una boira espessa es comença a trencar sobre nostra. Cada vegada es complica més. Hem de creuar un riu. L'aigua baixa amb força. Els locals ja fa estona que l'han travessat, no els veiem. Els dos guies i els dos portejadors es posen a fer un camí amb roques per poder travessar-lo. En Robin agafa una pedra que potser pesa trenta quilos. Passem el riu. Pugem muntanya amunt per buscar el camí. La boira és tan espessa que no el trobem. En Robin i el portejador de l'altre grup el busquen. Pugen amunt i avall carregats amb més de 15 quilos i ho fan amb una força impressionant. Comencem a pujar per roques i roques, el camí és molt difícil, per un moment penso que no sortirem, que haurem de passar la nit o esperar a que la boira marxi. Pateixo. Tenim un moment de sort i veiem a baix de tot de la muntanya el camí que porta fins al poblat. Per primera vegada, ens relaxem. Ens toca l'últim esforç, baixar per una Tartera d'un quilòmetre.

Som al camí que ens porta fins a Jongla. Ens agrupem i ens mirem. Ens posem a compartir el poc menjar que portem al damunt i es fa un d'aquells moments inoblidables que no sé explicar però m'omple d'una felicitat infinita.



Al costat de l'estufa roent del Lodge on ens hem instal·lat penso en el que hem viscut avui. Després de superar un perill sento una immensa sensació de llibertat i gratitud d'estar viva. No sé per què però és així. Aquesta incertesa és el que em fa sentir més viva. 

Cap comentari:

Publica un comentari