Sis avions i 28 dies

  

 Són les sis del matí. Desperto a casa, al meu llit. Obro els ulls i no reconec el que hi ha al meu voltant fins que la consciència no em colpeja. He estat moltes hores fora de casa, fora d'aquest llit i ara he tornat, sóc aquí. El cap se m'omple d'imatges que vénen de molt lluny i de seguida busco algun objecte que em digui que tot és veritat. Fa tres dies era a la plaça Durbar, al Nepal, i allà em van dibuixar una flor al front, em van lligar al canell un braçalet de fils grocs i vermells com a símbol de protecció i em van beneir. Em miro el canell, el busco. És veritat. Sis avions i 28 dies.

Sóc a Kathmandú, a l'aeroport, m'esperen 10 hores de vol. Enrere he deixat una ciutat que tot just despertava. Són les cinc del matí a la capital del Nepal. Torno a casa, el viatge s'ha acabat. Els carrers són buits. La ciutat està tranquil·la i la contemplo per última vegada. La veig tan diferent i m'enduc tants records que se'm fa difícil. Miro per la finestra de l'avió, la veig des de dalt, ara sí, per última vegada.  

Viatjo amb Turkish Airlines, en un Airbus 330 que és una bèstia d'avió. El veig tan potent que penso que no li cal agafar arrencada per enlairar-se, en qualsevol moment ho podria fer. Els motors ronquen tan fort que em sembla increïble fins on ha arribat la tecnologia. Asseguda al costat de la finestra gaudeixo d'un enlairament perfecte. Torno a casa després de 28 dies.

Les finestres de l'avió estan avall, només hi ha la llum de les pantalles tàctils que hi ha darrere els seients. Al centre de l'avió hi ha una pantalla gegant. Una bola del món va girant indicant els fusos horaris. Estic mirant una pel·lícula on es reflexiona sobre l'amor, el temps i la mort. Em despista la llum de la pantalla d'un mòbil. Un noi està mirant una foto de Pashupatinath que segurament va fer ell. Es veu una incineració a l'aire lliure. Escolto el protagonista de la pel·lícula:“Amor, temps i mort. Tres conceptes abstractes que connecten a tots els éssers humans del planeta”. Les paraules de la pel·lícula, la fotografia i la bola del món que gira…em sembla una connexió brutal, un moment que no puc ignorar. L'amor, el temps i la mort aquí al Nepal són de la mateixa manera que al meu país, penso. Siguem d'on siguem som igual a tot arreu, tots volem estimar i ser estimats, tots desitgem més temps i tots tenim por a mort. Les paraules del protagonista tornen a mi: “Albert Einstein deia que el temps era una il·lusió obstinadament persistent”. Pashupatinath, la bola del món i la pel·lícula giren i giren dins meu… I durant uns segons em sento la persona més afortunada del món. He viscut 28 dies intensament.

Són les sis del matí. Desperto a Santa Coloma de Farners, a casa. Sóc aquí després de sis avions i 28 dies. Em miro el canell, veig el braçalet de fils grocs i vermells de la plaça Durbar. Miro cap a la finestra on hi tinc clavat el planisferi polític de A. Peters per localitzar el Nepal com si encara no l'hagués vist i de sobte entenc que el viatge no s'ha acabat ni s'acabarà mai. Està dins meu. Una sensació immensa d'agraïment per tot el que tinc m'omple de dalt a baix. Agraeixo el que tinc i el que ha fet de mi el Nepal. Sis avions i 28 dies que no s'acabaran mai.

Tres segells, una dotzena d'arracades i un diari comunista

Tres dies i una nit és el temps que em queda per estar aquí, a Kathmandú, la capital del Nepal. Recordo quan tot just era a l'aeroport i m’abraçava al meu pare i l’Antònia, la seva dona, per acomiadar-me’n. Un mes em semblava tant i seria tan lluny que era tota una proesa. Ara observo la ciutat i comprenc que aquest temps ja és d'ella, és a cada racó per on he caminat, a cada restaurant on he menjat, és en tots els somriures d'elles i d'ells, és en aquells ulls tan negres com aquesta nit. És a l’Himalaya, i a Lukla per sempre més. Miro la ciutat amb nostàlgia avançada, com si ella i jo haguéssim de morir d'aquí a tres dies i una nit.

Els dies per Kathmandú s'estan convertint en una rutina. Visitar la ciutat i seguir els circuits a peu proposats per la guia ens fatiga però ens diverteix tot i que la plaça Durbar i la deessa de quatre anys, la Kumari, em van deixar bastant freda però aquesta ja és una altra història. El que ens ha passat avui en aquesta mateixa plaça n'és una altra totalment diferent.

Sóc a la plaça Durbar, ben bé al mig, envoltada de parades d'antiguitats. Al palmell de la mà hi tinc un parell d’arracades. Són en forma de llàgrima amb una pedra falsa al mig però són una preciositat. N'estic negociant el preu. La Marisa em fa amb la mà que em quedi on sóc que ella ara ve. Veig que va al darrere d’un home a qui amb tota seguretat jo mai hi aniria. El seu aspecte no m'agrada gens ni mica. Deixo les arracades. La senyora s'enfada i la Marisa ha desaparegut de la plaça.

Travesso la plaça. Surten venedors de per tots costats. Sóc massa blanca i europea per passar desapercebuda. Busco la Marisa. Intento accelerar el pas per atrapar-la. La veig. S'ha posat per un carreró. Sembla que hi vagi hipnotitzada, mare de déu dona! On vas? em ve al cap La Maldición del escorpión de jade. Woody Allen, què li  has fet a la Marisa? Digues-li que deixi de seguir a aquell galàpet perquè no anem bé! Em fico dins del carreró. Camino per sobre d'un carrer que és ple d'aigua i fang i vaig fent saltironets de pedra a pedra quan me les trobo.

Marisa! Me la trobo de cara. Obren una botiga per ella sola. Avui és el dia de descans per ells, com si fos un diumenge per nosaltres. Mira, són antiguitats de fusta, t'agraden? Cagundena... Darrere el mostrador hi ha dos homes que ens miren com si no hi hagués un demà. La Marisa vol comprar un segell de fusta pel seu pare que és artista, es dedica a pintar. Entrem en una fase difícil de la compra-venta, la negociació del preu. Un d'ells somriu. Obre la boca i a dins se li veu una dent d'or lluent. Jo també quedo hipnotizada. L'altre aprofita per treure'm del mostrador un elefant de fusta. Té la trompa xafada però hi ha alguna cosa en aquest animal que m'agrada. Mare de déu! Avui ens costarà sortir d'aquí. Al meu costat s'hi ha posat un espectador, un noi jove que no para de mirar-me i riure. La Marisa segueix negociant el preu. L'elefant torna a aparèixer davant meu! Li dic que és molt bonic però que no tinc intenció de comprar-lo. I llavors aixeca la relíquia i la mou a dreta i esquerra preguntant-me quant en pagaria. Mare meva… No vull un elefant! Vull sortir d'aquí! Marisa! Però ella ja no hi és…la seva mirada està completament perduda…ves a saber on... 

Des que hem arribat a la ciutat que no fem altra cosa que negociar i negociar… i la veritat és que m'agrada, m'ho passo bé. La Marisa sempre diu que sóc bona negociant  i jo penso que és pur teatre i diversió. Al final les que sortim perdent som nosaltres. La banca mai perd… Però bé… El que més m'interessa ara mateix és que la Marisa compri els segells i marxem d'aquí. Després d'una bona estona arriben a un acord. Pagarà amb euros i li tornaran el canvi en rupies. Davant meu hi ha una calculadora. L'agafo i multiplico els euros pel valor en rupies. Li avanço feina. Sembla que encara no hi és tota… Em deixa fer. Els altres dos em miren com si haguessin de sortir dos yaks del meu darrere. Fan un cop de cap i diuen que sí! Tracte fet! Quan un està embolicant els segells l'altre em torna a aparèixer amb l'elefant! la mare que va parir al tros de fusta! Li dic un preu perquè calli! Però és el pitjor que podria haver fet! Em torna el cop amb un malèfic gest que gairebé perdo la partida. Quina pinta de macarres, penso! Em diu que no em pot vendre l'elefant per aquest preu… maleït animal… però qui ha dit que jo el vulgui? I en comptes d'aquest em diu que en té un de més barat… Se'n va al darrere la botiga i torna amb una altra peça a les mans! Me l'ensenya! Coi! Això és un rinoceront! L'espectador i jo ens posem a riure! Se m'aixeca una cella i  amb una veu de pitiminí li contesto: oh my god! This is not an elephant! La plaça és nostra, s'omple de rialles de tot el món.

Sortim del carreró. Travessem la plaça Durbar. Enrere queda l'elefant i el rinoceront. De camí cap a l'hotel  m'aturo a un quiosc. Vull comprar-li al meu pare un diari d'aquí. Pregunto a la senyora quin és el diari comunista. Actualment al Nepal està governant un partit comunista. La senyora em mira i riu. L’assenyala. El compro per 10 rupies que són 8 cèntims. Satisfeta amb la meva compra penso que a ell li agradarà.

Quan arribem a l'hotel, penso que el dia ha sigut d'allò més interessant. Per la porta de l'habitació entrem la Marisa i jo, i seguidament tres segells de fusta, una dotzena d'arracades i un diari comunista. Qui sap com dormiran aquesta nit l'elefant i el rinoceront, el que és segur és que em queden tres dies i una nit per decidir si el compro o no. 

Kathmandú

Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda per fer-nos veure l'altra cara. La nit no només les fa més fosques, les deixa en calma, tranquil·les i serenades com si haguessin pres un analgèsic. Avui, des de la terrassa de l'hotel que és on acostumo a escriure, puc comptar en el cel unes quantes estrelles. Després d'un dia com el d'avui, dos o tres són suficients.

A les vuit del matí el telèfon de l'habitació es posa a bramar com si no ho hagués fet mai. El condemnat és més aprop de mi que de la Marisa, em toca despenjar-lo. A l'altra banda de l'aparell hi ha en Kamin, l'amo de l'agència Annapurna Treks, qui ens ha muntat el trekking i les visites guiades. Em demana que baixem. Em va dir que em portaria un petate per futurs trekkings o expedicions i me l'ha dut a les vuit del matí. Està bé, està bé. Quan sigui a baix ja li ensenyaré el rellotge.

Després d'un esmorzar contundent com cada matí, marxem a visitar la plaça Durbar. És famosa perquè hi ha una  “deessa viva”, una nena de 4 anys a qui per les seves característiques l'han escollit com a deessa. Em costa molt entendre-ho. Potser quan hi sigui al davant i amb un xic més d'explicació ho aconseguiré. La Marisa i jo sortim de l'hotel amb un parell de màscares per tapar-nos el nas i la boca. Me les han donades a l'hotel. Aquí la contaminació és tan bèstia que la gent se les posa. No fa ni cinc minuts que caminem i ja ens posem dins una botiga. A la Marisa li ha agafat una forta obsessió amb comprar vestit típics d'aquí. La meva es decanta més cap a l’incens, els sabons, el te o les sabates que no és poca cosa. Comprem i tornem a l'hotel per descarregar. Ens posem a riure, no som capaces d'arribar a la plaça Durbar.

Arribem a la plaça. Ha sigut difícil. El trànsit i els llargs carrers comercials no ens ho han posat fàcil. Com a tots els pobles que hem anat, ens fan pagar mil rupies per visitar la plaça. Tornarem demà perquè no tenim prou per dinar i fer la visita. Girem cua i entrem en un petit restaurant a prop de la plaça Durbar. Mengem plats típics del país. El picant s'està convertint en un habitual, fins i tot en els esmorzars. A veure si al final m'agradarà i tot.

Quan sortim del restaurant, la Marisa em proposa una ruta alternativa i turística. Ho ha llegit en la guia que ha portat. Entrem en el cor de Kathmandú. Hi ha tantíssima gent i és tan ple de cotxes, motos, bicis i animals per tot arreu que quedo totalment al·lucinada. Això és una olla de grills!, un galliner!, un garbuix! un terrabastall! El que vulgueu! I el més increïble no és tot el que veig, el que és realment increïble és que ningú m'ha tocat ni trepitjat. No entenc com controlen tant. M'agradaria veure com ho faria jo aquí al mig. Segur que acabaria amb alguna gallina sobre meu!

Cada dia es fa fosc a la mateixa hora, a les set de la tarda. Avui, però, ens ha caigut la nit precipitadament. De camí cap a l'hotel, i mentre Kathmandú es va girant cap a l'altra cara de la moneda, em ve al cap un poema preciós de Juan Ramón Jiménez. Un poema que vaig treballar a la classe de primer de batxillerat durant el tercer trimestre: El viaje definitivo. “Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando…”

Des de la terrassa de l'hotel,miro el cel i compto dues o tres estrelles. Penso en l'última vegada que vaig observar una ciutat de nit. Era al Puig d’Afrou i no sabria dir on hi havia més llum, si en el cel estrellat sota el que estava o en les ciutats enceses i en calma sota els meus peus. I sigui on sigui, allà dalt o aquí a Kathmandú sempre tinc la mateixa sensació. Quan una ciutat es fa de nit, algú fa girar amb dos dits una moneda. La nit les fa diferents, tranquil·les i serenades.

Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath

Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Segona part de la visita. Sóc a Pashupatinath, on es fan incineracions a l'aire lliure les 24 hores del dia. Camino amb la seguretat i la certesa de que és un dia amb calma però el que estic a punt de veure em trasbalsarà. M'han explicat a on anem però tan és el que diguin. El que he vist avui no sé si ho sabré explicar.

A dos quarts d'onze del matí ens ve a buscar el xofer davant de la porta de l'hotel. Després d'un esmorzar contundent estem a punt per fer tres visites: Bhaktapur, Pashupatinath i Boudhanath. Ens presenten la nostra guia, la Sarita. Passarem tot el dia fora amb ella.

La Sarita és una noia jove, no deu tenir més de 25 anys. Té el cos menut i un somriure extraordinari. Avui, s'ha deixat anar els cabells que li cauen llargs, llisos i negres darrere l'esquena. Qui sap com els porta els altres dies. Ella i la Marisa s'asseuen al darrere del cotxe, i jo, al davant amb el conductor que és encara més petit que la Sara. Me'l quedo mirant només uns segons però en tinc prou per veure que assegut tan endavant com està, gairebé no arriba a l'accelerador. Potser no arrencarem penso, i torno a mirar la carretera.

Sortim de Kathmandú. A primera fila, visc el trànsit com si fos una pel·lícula de Tarantino. Potser Death Proof. Aquí al mig hi som tots: bicicletes, motos, taxis petits, taxis grans, autobusos, gossos, vaques, gallines i nosaltres. Sense línies, ni contínues ni discontínues arribem a Bhaktapur, ciutat cultural actual i capital del Nepal des del segle XII al XV. Un poble medieval fortament sacsejat pel terratrèmol que va haver-hi al 1935. Després de la visita la Sarita ens recomana entrar a menjar iogurt en un restaurant. Es veu que és el iogurt més bo de tot el Nepal, en diuen el iogurt reial perquè el Rei el va escollir com el millor de tot el país. Quedo al·lucinada, és el millor iogurt que he provat mai. Sortim del restaurant, i amb un regust al millor làctic d'aquestes terres, anem cap a Pashupatinath.

Baixo del cotxe. Obro el paraigües. Són les últimes gotes d'un ruixat de tarda. Caminem en línia recta, i temptejant les basses que hi ha pel camí arribem al riu, on es fan les incineracions. Una gran bola de fum puja de pressa cap amunt. A sota, en una plataforma petita i quadriculada de ciment, s'hi està cremant un cos. No es veu perquè està cobert de fusta i fulles que cremen. Les cendres que queden les fan baixar al riu, riu avall… no em puc creure que hi hagi un cos cremant aquí sota. La Sarita ens explica que la gent que no vol reencarnar-se més, volen ser cremats aquí a Pashupatinath. D'aquesta manera la roda s'atura. No hi ha més vides. Una vida és suficient, diu la Sarita.

Seguim caminant al costat del riu, pugem unes escales. Des de dalt de tot veiem una altra incineració i de cop i volta mentre observo la cerimònia sense dir res, i el meu cap es debat entre la vida i la mort, el fum d'aquell cos sense vida que crema se'm posa dins els nas i m’omple els pulmons. I ara sí que ho entenc tot. Per primera vegada sento l'olor d'un cos humà que crema i es fa tan real que tinc ganes de sortir corrent. El fum se m'ha posat per tot arreu i per la resta de la meva vida.I veiem un cos mig destapat, se li veu la cara. La mort és igual per tots i a tot arreu del món. Una vida no és suficient Sarita, no ho és.

La vida ens sembla d'allò més normal però estar viu no té res de normal, és un miracle. I tot s'acaba tan ràpid… I sóc aquí dalt veient com cremen un darrere l'altre els cossos d'aquells a qui fa poc la vida era a dins. I penso en coses que he pensat moltes vegades i dins meu s'hi va ficant un desig immens de viure, de sentir i d'estimar. Una vida no és suficient, Sarita.

Abans de tornar a l'hotel anem a Boudhanath. Mentre fem una visita al temple budista la Sarita ens explica que tots estem a la boca del déu de la mort, el Karma i la reencarnació tornen a aparèixer en l'explicació. La plaça és plena de gent i més de tres a sis de la tarda. Es diu que si passeges durant aquestes hores els teus desitjos es fan realitat. La visita s'ha acabat, anem cap a l'hotel.

Asseguda dins del cotxe, veig com el cel de Kathmandú es va fent cada vegada més fosc. El sol s'està amagant darrere els edificis de la gran ciutat i tot es va tenyint de color púrpura i rosa. Centenars de clàxons esbateguen per tot arreu. El xofer atura el cotxe, la Sarita baixa. Li diem adéu mentre penso que és l'última posta de sol que compartim. Li dono les gràcies, i en veu baixa li dic: una vida no és suficient, Sarita. 

Lukla i més Lukla

Una tempesta molt forta em desperta. Sento com cauen les gotes i me les imagino amples i grosses al terra. Un gos borda fins que se li acaba l'alè i torno a tancar els ulls. Sona el despertador, són les cinc del matí i a Lukla s'aixeca un dia ennuvolat. Té ressaca de tempesta i jo sé per què. Avui volem cap a Kathmandú. A les sis hem de ser a l'aeroport, el que recordo tan genuí, aquell que és el més perillós del món. Torno a sentir el neguit del primer dia, com si l'aeroport m'hagués enamorat.

Caminem pels carrers de Lukla i no hi ha ningú. El trekking s'ha acabat. Després de dos dies de caminar set i vuit hores per etapa, hem arribat al final. Les sis del matí. Davant del mostrador de Tara, la companyia aèria, s'amunteguen motxilles de tots els països. Quantes històries i expedicions que hem dut darrere l'esquena. Dos quarts de set. Esperem. Lukla és tan ple de núvols que no s'hi pot volar. Lukla i més Lukla. Les vuit. Les nou. I les 10. I el meu neguit que creix. La paret és de finestres que donen a l'exterior. Tothom hi mira a través. Veuen els núvols i potser senten créixer dins seu el mateix neguit que el meu. Jo sé per què avui ets així, Lukla. T’he sentit de matinada.

De mica en mica el cel es va fent blau i com si no l’haguéssim vist mai l’assenyalem i ens posem a riure. Arriba la primera avioneta però no és la nostra. La Marisa em mira com si busqués una resposta. I ara sí, la nostra és aquí. A la pista hi ha tan soroll que és impossible parlar. El pilot baixa de l'avioneta . S'acosta a un controlador. Gesticula molt ràpid. Mira al final de la pista i li diu que ens faci pujar. Miro en Kamin i li pregunto si ha entès el mateix que jo, i em diu que sí. S'està tornant a tapar tot. El temps no espera a ningú i menys a tres mil metres. Som a dins. Les maniobres són tan ràpides com els canvis de temps i la pista és curta… Tres dos un… Volem.

El cel és ple de núvols de totes les formes. Totes les formes del món són aquí dalt. Torno a volar. Enrere queden els quilòmetres que hem fet i desfet sota el cel de l’Himalaya. Tot el que he sentit m'ho enduc amb mi, és dins meu i és tan a dins com la tempesta d'aquesta nit. No es veuen els camins i penso en una cançó que diu: “Si la nit t'espanta vine aquí, tinc un circ de cançons fins a l'Alba. Quan et plogui a dins vine a casa, tanca els ulls si no veus el camí.”

Kathmandú és a només uns metres sota meu. La torno a veure. És tan immensa i encara tan petita que sembla tot mentida. Baixem de l'avioneta i pugem al mini autobús que ens ha vingut a buscar. S'hi està molt bé, hi ha aire condicionat. Entrem dins la gran ciutat. El caos i les olors tornen a sacsejar-me com el primer dia. Centenars de motos i cotxes amunt i avall passen pel costat i sempre penso en el mateix: tantes històries que m'agradaria conèixer i no sabré mai. Tiro el cap enrere i respiro profundament, deixo que em portin. Kathmandú, he viscut quinze dies com si haguessin estat tota una vida, Kathmandú. Miro un altre cop les motos i els cotxes com van amunt i avall. Al meu costat s'hi ha parat una moto. Em quedo mirant els ulls del noi que la duu. Em mira com si no veiés ningú. Són tan negres i grans com una nit sense fi, i tot torna a tenir sentit, igual que el primer dia que vaig veure l’Himalaya. 

Dotzena etapa:La història d'un Yak i de trenta més

Tinc una història per explicar. No és una història qualsevol a la meva vida. És d'aquelles que difícilment s'obliden. És la història d'un Yak i de trenta més.  

Desperto a Pangboche. Sola. La Marisa no és a l'altre costat com de costum. Està fent el cim del Chucung Ri. Avui pujaré fins al camp base de l’Ama Dablam. Són les set del matí i sobre Pangboche s'aixeca un cel blau com si fos un dia d'estiu. El sol es filtra a través de les finestres del Lodge i escalfa el menjador. Menjo chapatti amb formatge i bec un té amb llet. És un bon dia per veure el camp base d'una muntanya alta.

En Robin i jo sortim del lodge. De seguida el paisatge s'omple de la imponent Ama Dablam. Més cap al nord-est l’Everest treu el cap per sobre el Nuptse. Creuem un pont de ferro. A un pam del pont el riu baixa amb tanta força que aixeca la sorra i es tenyeix d’un color marró brut. Comencem a pujar el primer cim que en durà fins al començament del camí del camp base. En un tres i no res pugem 400 metres. El poble es veu petit a l'altra banda de la vall. De cop i volta es comença a tapar aquell cel clar i blau d'estiu. El cim on estem comença a quedar ple de boira. En Robin em diu que no veurem res, que no cal que ho intentem. Em quedo sense camp base.

Baixem parlant tranquil·lament. De cop i volta en Robin s'atura de cop. - Yaks, em diu, assenyalant amunt amb el meu pal de trekking. De dalt de tot del cim comencen a brotar yaks per tot arreu. Baixen tan ràpid que sembla una estampida. No em moc ni un mil·límetre i ell tampoc. Ens baixen vint o trenta yaks a tocar, a tres metres i un se'ns queda al davant. Em poso darrere d'en Robin. Això no té bona pinta nano, li dic en un català cagat. El Yak ens va guanyant terreny, cada vegada és més aprop. Santa mare de déu! La bèstia cornuda comença a esbufegar, li surt un baf com d'aquí a allà  pels orificis nasals grans i negres. D'aquesta no en sortim. M’enganxo a ell com una llagasta i reso un parenostre i cinc avemaries. Em diu que em tregui el plumes a poc a poc i sense fer cap moviment brusc.La jaqueta és de color taronja fluorescent. Diu que l'està fent enfadar, que és un color massa llampant. Mare meva, ara entenc perquè aquest cony d'animal gros i pelut només em mira a mi. Em trec el plumes tan a poc a poc com puc mentre ell intenta tapar-me una mica més. El poso dins la bossa molt suaument, mai havia tingut tanta por. Em diu que no tingui por que me la sentirà. L'animal del diable és tan aprop que gairebé el puc olorar. Amb el pal de trekking intenta espantar-lo però no marxa, segueix allà mateix amb les quatre potes peludes davant nostre. - Baixa a poc a poc i sense mirar-lo, em diu. Collons Collons! Que això va en sèrio. Sisplau que no m'entrebanqui, sisplau. De mica en mica ens anem allunyant. Baixem camp a través sense seguir cap camí. Em diu que ja em puc tornar a posar la jaqueta si vull. I una merda! Fins que no sigui al poble ni la toco, penso. Prou aventures, necessito calma! Baixem cap al poble.

Quan arriba la Marisa, el primer que faig és abraçar-la i fer-li dos petons. Després me la quedo mirant i lic: t'he d'explicar una història. No és una història qualsevol a la meva vida. És la història d’un Yak i de trenta més. 

Desena i onzena De Periche a Pangboche

Sóc a Pangboche, a 3900 metres. No vull ser supersticiosa però ahir dimarts 13 va ser un mal dia. Érem a Laboche, a 4900 metres. A les nou del vespre tenia un lleuger mal de cap i no li vaig donar importància. Vam anar a dormir molt aviat i vaig errar en una cosa, només vaig beure dos litres d’aigua. A les dues de la matinada em desperto amb un mal de cap terrible. Em torno a dormir pensant-me que ja em passaria. A les quatre del matí el dolor era insoportable. Em vesteixo i vaig a l'habitació d'en Kamin i en Robin. Ajupida al terra truco a la porta un parell o tres de vegades. M’obren. No van fer falta paraules. En Kamin es vesteix amb 30 segons. Em fa baixar 700 metres fins al següent poble. Fins que no sóc a Periche no me'n dono compte que és un atac de migranya provocat potser per la falta d'aigua. Em prenc el medicament específic per les migranyes i al cap d'una hora ja estava com nova. Al cap de mitja hora, la Marisa i en Robin ja eren amb nosaltres.

Avui havíem de fer el Chukung Ri però jo no ho veia clar. Tot i que ho podia fer perquè aquest matí em trobava bé, no em volia arriscar a tenir un altre episodi tan bèstia. Decidim entre tots que durant dos dies dividirem el grup. La Marisa anirà amb en Kamin, el guia, a fer el cim i jo aniré cap a baix amb en Robin el portejador. Demà si tot va bé anirem fins al camp base de l’Ama Dablam.

En Robin i jo sortim de Periche. Anem cap a Pangboche. El paisatge ha canviat tant que sembla que hagi entrat a la primavera. El sol cau sobre nostra com una bola de foc i els camps són plens de flors de tots colors que s'han acabat d'obrir. En Robin m'explica la història de la seva vida. Comença amb dotze anys a fer de portejador. Al seu primer trekking ja carregava tres maletes d’adults a l'esquena. Em sembla un abús i en un anglès molt pobre li faig saber el que m'arriba a desagradar. Ho faig per diners i només en el meu temps lliure. Em dedico a ensenyar anglès a nens petits, em diu. Amb només vint anys es coneix totes les muntanyes i els camins d'aquesta terra que és tan lluny de la meva.

Avui el dia ha sigut molt especial.Normalment la Marisa i jo sopem al menjador on ens concentrem tots els turistes i ells dinen i sopen amb els guies i els portejadors a dins de les cuines dels lodges. Avui he dinat com si fos un d'ells. No m'he quedat sola al menjador, he entrat a la cuina amb en Robin i hem dinat plegats. He pogut veure com cuinaven.Tots els plats estan fets amb ingredients cultivats per ells, no hi ha res processat. He vist amassar un spring roll i he menjat dal-bhat amb arròs i verdures.

A 3900 metres els colors tornen a aparèixer. Els camps són plens de vida. A les set de la tarda, una pluja molt fina comença a caure a Pangboche. És tan fèrtil aquesta terra i està a tanta alçada que sembla un miracle.

Novena etapa:De Jongla a Laboche

Són les cinc del matí. No tinc més son. La jornada d'ahir ens va deixar a tots esgotats i vam anar a dormir molt aviat. Potser és que ja he agafat el ritme. A fora es comença a fer clar. Miro per la finestra, sembla que el dia és molt clar. No m'ho penso, em vesteixo, agafo el mòbil i vaig a fer fotos. No hi ha ningú despert. Surto a fora. Quedo impressionada. Mai havia estat tan aprop d'un cel tan clar. Pujo una petita muntanya que està al costat del Lodge. Dec estar a 5000metres. El sol només  escalfa les puntes de les muntanyes que es deuen alçar a 7mil metres. És tan clar el cel i el sol és tan intens que mirar la neu fa mal d'ulls. Estic completament sola. Tothom dorm i jo sóc aquí dalt. Una vegada més,tanco els ull i respiro profundament l'aire de l’Himalaya i quan els obro no em puc creure el que veig. No m’importaria gens viure aquí.  

Avui el camí serà molt fàcil. Tres horetes de trekking i uns 250 metres de desnivell ens portaran fins a Laboche a 4900metres. Avui estic cansada, no tinc ganes de caminar però les vistes ens acompanyen. Quan arribem al poblet i entrem al lodge sentim bones notície. Un grup de nois que parlen castellà i català ens diuen que d'aquí a dos dies al cim del Kalopathar hi haurà un temps espectacular que tindrem sort i podrem veure l’Everest.

Per primera vegada en tots els dies de trekking tinc la sensació que avui hem menjat molt. Ho necessitàvem. El menjar d'aquí m'agrada molt. Des que ha començat el trekking que no he menjat carn. M’alimento de plats tibetans boníssim com ara el pa amb mel, pancakes, noodles amb vegetals i arròs que el fan boníssim, a vegades amb curri a vegades amb ou… cada dia bevem mínim de tres a quatre litres d'aigua i l'alcohol des que vam començar el viatge no l'hem tocat. Per sort no hem tingut cap problema amb els aliments.

Avui al lodge de Laboche hi ha molta gent, sobretot nord-americans que lluiexen la seva bandera en alguna banda de la roba. La Marisa i jo som les úniques noies. Es nota que som aprop del camp base de l'Everest. Hem afegit un dia més de trekking per poder anar més tranquil·les i potser fins i tot per acostar-nos també al camp base.  

Vuitena etapa: De Tragnag a Jongla

Sóc a Jongla. Acabo d'arribar després de nou hores de patir i d’emocionar-me El que ens ha passat avui és increïble. No sé per on començar. Suposo que la millor manera d'explicar una història és fent-t’ho pel començament.

Són les cinc del matí. Comença a ploure. Apago l’alarma del despertador. Espero que avui el temps ens acompanyi, la ruta no és gens fàcil. Ens costa sortir del sac. Comencem a esmorzar gairebé a les sis. Fem tard, hem de començar a caminar a les sis i ho fem gairebé a les set tocades.

El Chola Pass està a 5200 metres. Hem de remuntar 500 metres de desnivell. Comencem a caminar. El camí puja molt ràpid, les pulsacions se'm disparen. Anem fent petites parades. No tenim sort amb el temps avui, es posa a ploure, ens hem de posar tot el que tenim de roba impermeable. Abans d'arribar al Chola Pass ens parem cinc minuts. Durant el camí ens ha acompanyat un gos que deu ser de Jongla. Mengo els ous bullits que he demanat per emportar a l'hora d’esmorzar. Me'n menjo un i mig i l'altre mig li dono al gos que ja el tinc al costat mirant-me amb cara de pena. Em senten molt malament. Arribo al Chola Pass desfeta. L'últim tram és de cable de vida. Arribo a dalt amb la boca ben oberta. Tinc les pulsacions disparades. Fem una parada de cinc minuts més. En Kamin treu un termo i em fa beure un got de té calent. Treuen patates bullides. Me'n fan menjar però no sóc capaç de fer entrar ni un mos. Veig com en Robin en fa caure una al costat del gos. Aquí tots som un equip, ens ajudem els uns als altres.

Anem a buscar el Chola Pass. Només unes quantes passes ens hi duen. No em puc creure el que veig. Comencem a caminar per un glacial imens. Tenim els grampons però no ens els posem. Vaig seguint les passes d'en Robin que és just davant meu. Al darrere ens segueixen la Marisa i en Kamin. Un altre cop estem en silenci, només se sent el cruixir del gel sota els peus que ens porta enmig del glacial. En Kamin ens diu que ens quedem un moment on estem. Van a buscar el camí per baixar del glacial, i és en aquest moment on comença la història de què uns parlava. En Kamin fa mitja volta. Veig en Robin com intenta baixar pel costat del glacial just pel costat d'un penya-segat. No em fa gens de gràcia. Veig com cauen les roques pel seu costat i ens comença a caure una pluja intensa, el que ens faltava. En Kamin ens diu que originàriament el camí s’agafava per on està intentant passar el nostre portejador però que ara està trencat. El gos el segueix. Fa estona que el sentim plorar i és perquè estava perdut, no sabia per on passar. Començo a tenir fred. Estic enmig del blanc infinit i no sabem per on passar. Veiem un altre grup amb el seu guia i portejador. Se'ns acosten. Enmig del glacial amb una fred terrible ens posem a discutir sobre per on hem de passar. Ningú sap per on passar. La cosa comença a ser preocupant. Ens diuen que hi ha un grup de locals que estan travessant el glacial, potser ells saben per on fer-ho. Fa una hora que estem aquí al mig i la fred que tinc és terrible. Veiem els locals. En Kamin s'acosta a parlar amb ells. Sembla que hem trobat per on passar.

Sortim del glacial. Una boira espessa es comença a trencar sobre nostra. Cada vegada es complica més. Hem de creuar un riu. L'aigua baixa amb força. Els locals ja fa estona que l'han travessat, no els veiem. Els dos guies i els dos portejadors es posen a fer un camí amb roques per poder travessar-lo. En Robin agafa una pedra que potser pesa trenta quilos. Passem el riu. Pugem muntanya amunt per buscar el camí. La boira és tan espessa que no el trobem. En Robin i el portejador de l'altre grup el busquen. Pugen amunt i avall carregats amb més de 15 quilos i ho fan amb una força impressionant. Comencem a pujar per roques i roques, el camí és molt difícil, per un moment penso que no sortirem, que haurem de passar la nit o esperar a que la boira marxi. Pateixo. Tenim un moment de sort i veiem a baix de tot de la muntanya el camí que porta fins al poblat. Per primera vegada, ens relaxem. Ens toca l'últim esforç, baixar per una Tartera d'un quilòmetre.

Som al camí que ens porta fins a Jongla. Ens agrupem i ens mirem. Ens posem a compartir el poc menjar que portem al damunt i es fa un d'aquells moments inoblidables que no sé explicar però m'omple d'una felicitat infinita.

Al costat de l'estufa roent del Lodge on ens hem instal·lat penso en el que hem viscut avui. Després de superar un perill sento una immensa sensació de llibertat i gratitud d'estar viva. No sé per què però és així. Aquesta incertesa és el que em fa sentir més viva. 

Setena etapa: De Gokyo a Tragnag

Falten deu minuts per dos quarts de cinc del matí . El despertador encara no ha sonat però ja estic desperta. A fora és tot fosc. Em quedo dins el sac deu minuts més fins que soni. Els vidres de l'habitació s'han entelat. Em fa molta mandra sortir, fa molta fred. Els últims minuts dins dels sac són els millors, tota l'escalfor acumulada queda atrapada fins que baixo la cremallera i la deixo sortir. Avui fem el primer cim, el Gokyo Li, un 5357. Hem quedat amb en Kamin per esmorzar a tres quarts de cinc. Avui comencem a caminar a les cinc. Sona el despertador.

El Gokyo Li es veu des del poblat. És un cim alt però molt fàcil, com diria el meu amic Edu, és un cim de vaques, no té res. A dos quarts de sis comencem a pujar. El camí és dret, 600 metres en tres quilòmetres. Pugem molt a poc a poc, com ens han aconsellat, a pas d’avi coix. El desnivell i els metres es van notant a cada respiració que fem, el meu primer cim és fàcil tècnicament però l'alçada ningú me la treu. Avui em sento molt bé, les pulsacions són normals. Pujar lentament em va molt bé. El Gokyo és ple de pedretes amuntegades una sobre les altres, igual que les fites. A la meitat del camí comencem a veure el cim amb totes les banderes tibetanes que van de punta a punta. Amb una hora més ens plantem a dalt del cim, a 5357 metres, el meu primer cinc mil. Ens abracem amb la Marisa, ho hem aconseguit. Les vistes són increïbles.

Quan baixem del cim anem cap Lodge a buscar les coses. Encara ens queden tres hores per arribar a Drangnan. Hem de travessar un glacial que està sobre de Gokyo, des del cim el veiem de punta a punta. Pugem per un corriol estret, de sobte és sota els nostres peus. És un glacial impressionant però gairebé està desfet el gel, és una barreja de rocs i de gel. El camí està marcat per fites, és molt fàcil. Se senten de lluny com cauen les roques, fa molta impressió. Pregunto a en Kamin si ens podrien caure les que tenim al costat, em diu que sí, aha… Faig cara de.. Molt bé… Doncs toquem el dos que el tres ja és fora. Travassem tot el glacial. Quan comencem el camí que ens durà al poblat se'ns posa a ploure amb força. Deixem de parlar. No sento res, només les gotes que cauen amples damunt meu.

Al cap d'una hora arribem al poblat. Entrem a un Lodge que tot just s'està construint. El poblat és a tocar de dues muntanyes que arriben als 6mil metres, són tan altes que he de tirar tot el cap enrere per veure'n el final. Vaig a dormir amb la feina feta. El primer cim a la butxaca. Demà ens toca la ruta més dura de totes, travessar el Chola pass i el seu glacial. 

Sisena etapa: De Machermo a Gokyo

Aquest matí, el cel era blau i net. El sol escalfava com un dia de tardor a casa nostra i ens deixava veure les muntanyes nevades que envolten Machermo. La pluja d'aquesta nit ha deixat un prat lluent com si a la punta de de cada fulla hi hagués fet caure un brillant. M'he quedat encantada observant com el sol els feia girar i els segons m'han anat passant.

Per sortir d'aquesta poble hem d'agafar un camí que puja molt vertical, de seguida remuntem cent metres. Les primeres passes em costen moltíssim però les guspires de la gespa em fan tenir el els ulls ben oberts i el cap ben despert. Quan som a dalt de tot, el camí planeja, es deixa fer fàcilment. Mentre recuperem la respiració i contemplem els set mils nevats un aire suau em fa arribar l'aroma de la canyella. M'aturo en sec, gairebé provocant un xoc múltiple amb els companys que tenia al darrere, i començo a buscar com una boja la meravella que acaba d'entrar pel meu nas. Comprenc que no pot ser canyella però l'olor és tan forta que m'ha deixat estabornida. En Kamin m’assenyala amb el dit la planta i em fa saber que olorar-la provoca mal de cap. És impossible! Penso. La planta té un color molt desafortunat i la forma és encara més desagradable. Com les sirenes d’Ulisses, em ve al cap. Giro cua i continuo caminant.

Al cap de poca estona veiem un cartell que ens diu que Gokyo està a tres hores. És on passarem aquesta nit. Demà ens espera el primer cim, el Gokyo Li. Aquestes tres hores s'han fet molt dures. Després d'anar remuntant uns dos-cents metres al costat d'un riu que no deixava de bramar, el temps se'ns ha girat en contra. Ha començat a tapar-se molt ràpid. Els núvols han caigut sobre nostre tan ràpid que hem deixat de veure el sol i el camí del davant. La temperatura ha baixat cagant llets i per primera vegada he sentit una bufetada que m'ha deixat del revés. A gairebé 4800 metres la llufa que portava era tremenda! La Marisa em demana que parem. M'aturo i em quedo com un pal, sense dir ni ase ni bèstia. Ens hauríem de posar el plumes Núria, em diu. M’abrigo amb tot el que tinc. De mica en mica anem agafant temperatura. Sento cantar uns ocells que semblen gavines, sóc a la platja, penso. Pregunto a en Kamin si queda gaire i em diu que no, quan veiem el tercer llac ja hi som. Hem passat pel costat de dos llacs preciosos d'un color blanc turquesa. L'aigua era tan espessa que semblava que s'hagués de congelar. Ja veig el tercer llac i al costat una porta feta de pedres i banderes nepaleses. Som a Gokyo.

Al costat d'un llac amb una aigua gelada i turquesa agafo aire profundament, omplo els pulmons fins que em diuen prou. Miro la Marisa. Ho hem aconseguit. Aquesta nit el cel serà encara més fosc però a terra l'aigua de 4800 metres serà tan clara com el cel d'aquest matí.  

Cinquena etapa:De Dole a Machermo

Aquest matí m'he llevat amb el pols accelerat. Ahir a la tarda, quan vam arribar a Dole, vaig sentir una lleugera pressió al cap però de seguida em va passar. Aquesta nit m'he desvetllat vàries vegades i he sentit una mica de molèstia al cap. A l'hora d'esmorzar li comento a en Kamin i de seguida em diu que no pateixi que és normal. Seu al meu costat i em pren el pols. Em diu que estic bé. M’agafa la mà i em fa prendre el seu pols alhora que amb la meva mà esquerre em prenc el meu.Quedo sorpresa. Tenim les mateixes pulsacions. Això em fa estar tranquil·la.

Aquesta nit ha plogut molt. Sentia l'aigua com queia amb força sobre el teulat. Els ulls se'm van tancar mentre imaginava com seria una tempesta aquí dalt. De moment, podem estar molt contentes amb el temps, ens ha respectat moltíssim. En les muntanyes de l’Himalaya, les primeres hores de llum sempre són una sorpresa. Veiem muntanyes que durant la tarda queden tapades pel mal temps, invisibles fins que el sol no s'hi posa al damunt.  

Avui el camí s'ha deixat fer molt fàcilment . Hem pujat 400 metres positius i n'hem baixat 100. Han sigut tres hores de caminar suau per aclimatar-nos a poc a poc. Tot i així, és increïble la sensació de cansament, fins i tot per cordar-me les vambes. Quan estàvem pujant l'últim tram abans d'arribar a Machermo, a 4500 metres els núvols s'han obert i en pogut veure el Cho Oyu un 8.021. Els últims cent metres de baixada han sigut espectaculars, Machermo, és un poblat que està amagat entre muntanyes que s'alcen a 6 i 7 mil metres. Avui dormirem a 4410 i potser la nit serà més fosca. 

Quarta etapa: De Namche Bazaar a Dole

En Robin, el nostre portejador, va néixer a Lukla. És del poblat on hi ha l'aeroport més perillós del món, ho vaig saber quan ja era molt lluny d'aquella pista d'aterratge. El seu cabell és tan fosc com tota una nit seguida i la seva pell sembla feta de fang vermell. Té uns llavis grans i rodons i uns ulls negres i diminuts. Quan somriu se li veu la força dels vint anys. El seu cos alt i fort carrega un petate de 15 quilos. Hi ha portejadors capaços de carregar fins a 80 quilos però això només passa si la gent que els contracten els obliguen a portar aquest pes. Quan és per agència això no passa, el màxim són 30 quilos. Sembla que està força content tot i que a vegades el veig cansat.

Em costa molt entendre que carreguin tan de pes. Tot el que està construït està fet amb hores i hores de càrrega, i els aliments que tenen els porten en caixes que sobrepassen espectacularment l'amplada del cos. Ajupits i amb una cinta al cap per repartir el pes, caminen lents i tranquils fins que arriben al poblat. A Lukla vaig veure un portejador que portava tres vegades el pes del nostre i no em vaig poder estar de preguntar-li si no era massa per ell. El seu estil de vida és tan senzill i la seva cultura els fa tan lliures i feliços que em costa d'entendre que sigui esclavatge. Faig una reflexió i entenc que en la nostra cultura també ho som d'esclaus, portem un altre pes encara que sigui invisible als ulls.

Avui hem pujat gairebé 700 metres positius. Hem sortit de Namche Bazaar a dos quarts de vuit del matí i a les onze ja érem a 3975. El camí s'ha fet dut perquè hem hagut de baixar 300 metres per després remuntar fins a 4084. Quan hem arribat a Dole, a 4084 he tingut una lleugera sensació de pressió al cap però m'ha passat de seguida. El Lodge on ens quedem a dormir és autèntic. No tenen llum fins que no es fa de nit, van amb plaques solars. Estic desitjant dutxar-me i ja estic impacient per veure com serà la dutxa. Realment és el primer lodge que m'ha fet sentir que estic a prendre pel cul! I quatre mil metres.

Ha arribat l'hora de la veritat, vaig cap a la dutxa. La porta és de fusta, l’obro. Són quatre parets d'alumini i un sostre de plàstic. Tinc espectadors, un munt d’aranyes pengen de les seves terenyines, miro de no moure'm massa. A terra tinc el cubell d'aigua calenta i un cassó per anar-me-la tirant per sobre. Molt bé doncs! Vinga va, que això està xupat! Tot i haver-me escaldat perquè estava molt i molt calenta, em sembla que és la millor dutxa que he fet mai! Prova més que superada. Avui, a 4084 metres, una catalana, una colomenca ha sentit què és escladarse a una dutxa d'alumini i estar al cul del món. 

Tercera etapa:Aclimatació a 3880

En Kadmi fa deu anys que treballa de guia. Amb només trenta anys, la seva experiència és increïble. Assanyali la muntanya que assanyali sempre sap dir-me quina és i a quina alçada està. A vegades, me'l trobo amb la mirada perduda en algun punt de les muntanyes que tan coneix, i se li fan uns ulls rodons i grans, i observa segur de si mateix, com si sabés com seran els dies que vindran.

Avui hem fet aclimatació. De 3550 hem pujat fins a 3880, a l'hotel més alt del Nepal. Segons tinc entès, s'hi han fet varis rescats perquè el mal d'alçada ha sorprès a més d'un. A la terrassa de l'hotel les vistes són espectaculars, pots contemplar l’Everest mentre fas una infusió calenta. Quan arribem a dalt, la Marisa i jo ens fem una abraçada, un repte més aconseguit. El meu màxim era 3174. Cada dia és un nou rècord per mi. Anem a la terrassa de l'hotel, i quan sortim a fora, les úniques vistes que tenim són les de núvols i núvols tan blancs que fa mal d'ulls. Em fa molta ràbia perquè intueixo que les vistes han de ser espectaculars, però avui no pot ser. Ràpidament pregunto a en Kadmi si creu que podrem veure aquestes vistes sobre algun dels tres pics a 5500 que hem de fer. Em diu que sí però no m'ho diu amb la mateixa seguretat que quan observa les seves muntanyes.

Després d'una infusió anem cap a Khumju, un poblet on hi ha un temple budista i on hi tenen momificat el cap del Yeti, un animal que fa molts anys va atacar el poblat i va matar 80 persones. Per arribar-hi, baixem uns dos-cents metres per un camí molt fàcil i molt ràpid. Arribem a khunju, anem cap al temple budista.

Em descalço les vambes i les deixo a l'entrada. El temple no té porta. De dalt el sostre a baix hi ha despenjada un mena de cortina granate i taronja. El tacte és suau i agradable. Sóc a dins. Mai havia vist tants colors. El món els ha deixat anar tots junts i de cop. La sala és plena de llibres sagrats. Alguns tenen més de cinc-cents anys, són del Tibet. En Kadmi és budista. Ens demana que ens posem enmig de la sala. Comencem a resar. Ens ensenya com ens hem de posar i els gestos que hem de fer. Descalça i sobre un terra gelat reso davant del seu Guru. Una pau immensa entra dins meu i demano dues coses al temple: salut i una vida plena de significat. 

Segona etapa: De Monjo a Namche Bazaar

Monjo és un poblet del Khumbu situat a 2835 metres. A les sis de la tarda hi comença a caure un sol tebi que s’amaga entre les muntanyes i els núvols del matí que havien sigut els més espessos ara és trenquen, es desfan i vessen cap avall sense pressa fins que aconsegueixen tocar les cases. S'ha fet de nit i la temperatura ha caigut precipitadament. La pluja que cau és molt fina però no ha deixat res sec, està a sobre tots els teulats del petit poblet i l'ha deixat molt fred.

La nit i la pluja s'han ficat dins el meu sac de plomes i no aconsegueixo agafar el son. El noi que me'l va vendre em va aconsellar ficar-m’hi nua perquè així el cos entre en contacte amb les plomes i s'escalfa més ràpid. Em trec la roba i m'hi torno a posar esperant que el canvi sigui ràpid. Sona el despertador. Són les sis del matí.

La Marisa i jo demanem una truita amb formatge i un pancake de poma i mel per esmorzar. Ens esperen 7 quilòmetre i 750 metres positius fins a arribar a Namche Bazaar situat a 3450 metres. El dia s'ha endut la fred i la pluja. Sota un cel blau i clar comencem a caminar.

El paisatge ha canviat. És d'un verd tan viu que sembla que tot s'hagi fet aquesta nit, a corre-cuita, mentre dormíem. La pujada és dura però tinc el cap a tots els llocs menys en l'esforç que dedico per anar sumant els metres que em queden. Fem una parada. Veig el guia que s'aparta del camí i somriu. Ens demana que hi anem. M'hi acosto. El bosc espès obre una clariana i enmig de dos arbres de fulles grans i amples l’Everest flota sobre una massa de núvols blancs. Se m'obre la boca i l'aire m’entra a dins com si fos l'última vegada. No imaginava veure'l així per primera vegada. De tan lluny i tan a prop alhora. El vent mou les fulles i cauen les gotes com si els arbres haguessin respirat.

El camí fins a Namche Bazaar és salvatge, tot està on ha de ser. El nostre guia ens demana fer un descans. Parem. Veig el portejador que esbufeja i somriu alhora. És molt jove, només té vint anys. El clima que s'ha creat en només dos dies és espectacular. En anglès o en castellà ens fem entendre fàcilment i riem molt.

Estem a punt d'arribar. Veiem el poble a tocar però encara ens queden 15 minuts. Demano al meu grup que segueixin sense mi un moment, em vull parar a fer una foto. Camino més ràpid per atrapar-los, i de sobte, després d'una corva molt tancada a la dreta, Namche Bazaar s’obre davant meu tan gran i amb tanta força que em colpeja i em deixa alguns segons sense moure’m. És plena de colors i formes que mai havia vist. De dins les altes muntanyes surt l’aigua amb tanta força que sembla que tingui por de quedar-se tancada. Som a 3450 metres. Tanco els ulls un segon i quan els obro,encara sóc al mateix lloc, i no m'ho puc creure. 

Primera etapa: De Lukla a Monjo

Són dos quarts de cinc del matí. Desperto a Kathmandú. Obro els ulls a una ciutat humil i caòtica que no descansa mai. És frenètica, feta de fang i ciment brut i de tantes olors com té el món, només d'arribar me les ha deixat anar totes juntes com un cop de vent fort. Sóc de tan lluny i em costa tan endevinar-les que em sento desbordada. M’és difícil llevar-me, tot i que he descansat molt, duc el pes de tres dies sense dormir gairebé. Una escala de 33 hores a Istanbul i un vol de 6 hores a la capital m'han deixat exhausta. És el quart dia i avui ens toca per fi començar el trekking de l’Everest. La Marisa i jo estarem 15 dies caminant per l’Himalaya, ens esperen tres cims exigents a 5.500.

Tenim el vol a dos quarts de sis del matí. Estic nerviosa però molt menys del que m'imaginava. Quan arribem a l'aeroport els controls són molt ràpids, en un tres i no res sóc al damunt de l'autobús que em portarà fins a l’avioneta. Asseguda a l'autobús encara, topo cara a cara amb ella. És molt petita, sembla de juguet. Agafo aire igual que quan entrava a la classe de 3r, i el deixo anar a poc a poc perquè no s'escapi del tot i em quedi sense. Ja sóc a dins. Sec al costat de la finestra. No em puc creure que estigui a punt de volar amb aquest trasto, ara mateix em sento la tia més burra del món i la més valenta, en aquests moments m'agradaria estar al sofà mirant una pel·lícula, encara que fos la més dolenta.

El pilot accelera, estem a punt d’enlairar-nos, no hi ha marxa enrere. Faig entrar dins les orelles  el cotó que m'ha donat l’assafata per aïllar el soroll del motor. Estem volant. Sota els meus peus Kathmandú, immensa, ens deixa lliures. I de sobte, tot té sentit. Penso en coses que ja havia pensat abans, i ara són diferents. Contemplo l’Himalaya sense tancar els ulls, sense respirar. Se'm fa un nus a la gola i dins el pit se m'hi va ficant una felicitat infinita.   

Estem a punt d’aterrar. La pista, sobre un penya-segat, acaba en el petit poble de Lukla. No hi ha gaire marge de maniobra, és molt curta. Baixo de la meva avioneta com una heroïna, com si hagués arribat de l’espai. No hi ha cap sofà  ni cap pel·lícula en el món que pugui superar aquesta sacsejada de realitat.

Comencem a caminar. Anem a Monjo on dormirem la nostra primera nit a la muntanya. En tres hores i mitja caminem 17 quilòmetres de verd, travessant pobles budistes d’ensomni. De mica en mica el Nepal va entrant a dins els ulls i em va omplint d’una cultura plena de valors, de tradicions i de pau.