dimarts, 23 d’agost del 2016

La VerticAlp 2016



                                             



La Cerdanya és una comarca de muntanya única i especial a Catalunya. La seva plana d’ensomni s’estén més enllà del que som capaços d’apreciar. Una muralla de muntanyes s’hi alça altiva, l’abraça i la fa orgullosa de ser la més alta i bella del país. La Cerdanya és de tants colors com la neu sota sol, com la mar transparent. És pura i serena; la primera vegada que hi arribes sents l’energia i vitalitat de les muntanyes més altes que hi viuen. L’aire és tan refinat i virginal que respirar és un pecat. I de nit el desig es fa encara més gran; te’n dones compte que la plana esdevé infinita, no saps a on hi ha més llum, si al cel o la Cerdanya. Exorbitant i grandiosa aquesta comarca senyala de per vida aquells a qui ha fet bategar el cor alguna vegada. I jo que n’he quedat ferida, en sóc una fidel devota i enamorada.

Avui sóc a la Cerdanya, a Alp. He vingut a fer una vertical. La VerticAlp és una cursa de 7’5 quilòmetres amb un desnivell positiu de 1.450 metres. Una verdadera bestiesa. Es comença del poble d’Alp i s’arriba al cim de la Tossa d’Alp a 2.500 metres. És la primera edició de la vertical de la Ultra Cerdanya i el nombre d’inscrits ha sigut tot un èxit. A la plaça no s’hi cap de tanta gent que hi ha. 

En Jordi i jo arribem a Alp amb el temps just. Els minuts ens van collant per darrere mentre fem les corbes de la collada de Tosa. Encara tinc temps per gaudir uns segons del paisatge. Arribem, ens posem el necessari i sortim disparats cap a la línia de sortida. Recollim el dorsal i ens col·loquem el xip al turmell. Tot a punt.

Som a la plaça sota l’arc de sortida. Veig en Miquel que també ha vingut a fer-lo bategar. Tots tres ens fem una foto de record, un bon record. Un minut i sortim.

La cursa acaba de començar. Comencem a córrer pels carrers estrets i drets d’Alp. Veig en Jordi davant meu i ja se m’està escapant, penso que més endavant ja el veuré, però més endavant el que veuré seran les estrelles i no pas de nit precisament. El ritme que duc és correcte, no vull apretar al començament, sé el que m’espera. Arribem al primer corriol i veig el tap que s’ha fet. Alço el cap i veig en Jordi una mica més amunt. Em sembla que no l’atraparé, això va molt lent. El camí comença a pujar i pujar sense pausa, em sento molt cansada, he dormit molt poc. L’olor de pi i l’aire fresc seran els meus companys de cursa. La temperatura és excel·lent. Sóc a casa.

El primer avituallament arriba bastant ràpid. Em poso un tros de taronja a la boca i començo a córrer a un ritme suau fins que la pujada del següent corriol m’atura les cames. Ara sí que comencem a agafar alçada de veritat. Faig patinar alguna pedra cap avall al trepitjar. Tinc la cara plena de suor i sento que les cames comencen a quedar estrangulades. Entre els pins es cola algun raig de sol primerenc. Avui, un grapat de gent m’avança, però al meu favor tinc un record dolç. Una nit de somni a l’alberg de Ribes.

Arribo al segon i últim avituallament. Ens queden 2’5 quilòmetres i els més durs. S’ha acabat el bosc i ara ens espera pedra i muntanya descoberta. Veig el cim, mare de Déu el que em queda!. Començo a patir de valent, les cames comencen a fer figa i la pujada cada vegada és més exigent. Em fa molta ràbia que la gent m’avanci, avui no estic fina. Ara el sol ens cau de ple a sobre però s’hi està molt bé, no fa calor, és un dia perfecte, perfecte per patir. Baixa gairebé rodolant un noi que ja ha acabat la cursa, m’anima. Li pregunto si queda molt i em contesta: “no pensis en el que queda, mira enrere i gaudeix, mira a on estàs”. Ho sé bé prou on sóc, a punt d’entrar a l’infern! penso. Té raó. Em giro i contemplo la plana de la Cerdanya, aquella que tantes vegades m’ha fet somiar. Respiro profundament i continuo fins a dalt. Em queda un tros de pujada bestial! És un tram de pedres que faig caure una rere l’altre. De cop i volta veig que al meu costat s’hi ha posat un corredor que em dona ànims! I carai! Veig que és en Miquel. Estic tan cansada que gairebé no puc parlar. Em diu que tingui seny i que vagi a poc a poc. Gairebé estic a punt de tocar el cel o les portes del diable, no ho sé. De quatre grapes arribo a dalt. De mica en mica, en l’horitzó del cim van sortint els caps dels corredors que ja han arribat. Veig en Jordi que m’espera. Es posa al meu costat i anem corrents fins a la línia de meta. Sento com es graven els minuts de patiment en el xip que duc enganxat al turmell. Ara sí, la cursa s’ha acabat. Ara sí, duc la vertical arreu del meu cos exhaust. Ho he aconseguit.





Quan el cor ha deixat de bategar amb força, m’estiro i contemplo des de la Tossa d’Alp, a 2.500 metres, el cel blau i pur de la Cerdanya. Deixo anar un somriure de plaer. He abandonat les portes de l’infern per entrar al paradís de la Cerdanya, la meva i només meva, estimada Cerdanya.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada