dimarts, 12 de juliol de 2016

Punta Alta de Comalesbienes



Tu em fas salvatge. Estàs feta de vigor, poder i fortalesa. Sobirana d’aquells que gosen trepar en el teu imperi. M’aterres i m’il·lusiones. Cales foc a les meves emocions. En cendres converteixes el meu propòsit que diminut s’acosta. Tu ets capaç d’incendiar-me. Tu em podries fer exhalar. Sobre teu, esgarrapant-te la pell oblido qui sóc. Arranques en mi una força inhòspita. Encara més, tu em fas salvatge.

La Punta Alta de Comalesbienes viu a la Vall de Boí dins el Parc Nacional d’Aigüestortes. Una muntanya que s’alça a 3.024 metres. Una muntanya d’ascensió llarga i feixuga. Des del pantà a 1680 metres fins al cim, ens esperen 1.745 metres de desnivell positiu en 20 kilòmetres.

Pel costat del pantà de Cavallers trenem els primers passos. Els primers quilòmetres es desfan al costat d’una aigua blava, verda, transparent. Deixem rere nostra un rastre, el del desig d’un dia acabat d’encetar. Una gran allau de pedres entrellacen el camí inicial. Pedres de totes mides, pedres i més pedres. Pedres que van a caure dins l’aigua que s’acaba de despertar i en sent arribar. El sol comença a escalfar-me les cames darrere meu. Sobre nostre un cel blau, sense núvols. Un cel net, pur, clar. Ens acompanya un riu embogit que es fa pas per entre una gran mola de blocs massissos. Anem seguint els pals de fusta pintats de groc. Regalimen les primeres gotes de suor que ja baixen, de bon matí, i s’aturen al coll de la samarreta. Avui vinc a tocar-te. Avui sóc aquí per sentir-te sota meu.

Arribem al refugi Joan Ventosa i Calvell. Quina preciositat, aquí enmig de puntes afilades. El Pirineu Occidental és feréstec, no té res a veure amb l’oriental que és molt més tractable. Aquí, elles són més altes i menys sociables.

El paisatge m’ha paralitzat. Respiro profundament. És tan bell que m’ofega. Tots els racons, cada pam d’aquesta terra és un esclat de vida, un brogit de vitalitat oculta. Quan es fosc, quan el sol s’envà i el refugi està en silenci són les petites vides que desperten i viuen aquest món, el de saltar, córrer i trepar tantes vegades com minuts té la nit. Aquí es sent tanta força que et tornes petit. No res, només un visitant més. 

Tots cinc: en Nil, l’Edu, la Cristina, la Ligia i jo arribem al peu de la tartera. És ara quan comença el tros més dur. Les pedres que havia vist a l’inici eren només pols fina al costat del que s’està formant ara. Entrem al vestíbul de la tartera, encara és prou acollidor, la pujada va resseguint una vegetació escassa però acolorida. Sento l’olor de les flors d’alta muntanya, sento l’essència de les seves arrels. Les gotes de suor cauen tan ràpid sobre les roques que no tinc temps d’eixugar-les. Em giro i veig els meus companys. Fan esses sobre el camí. Veig la Cristina. Veig en Nil. Mai he conegut un nen tan valent. El seu pare n’està molt orgullós.

La veig. Es just al meu davant. Una llarga tartera que acaba en l’oblit arriba fins on és ella. La tenim cara a cara. Queda molt. Són 700 metres de desnivell en un quilòmetre més o menys. El temps a la muntanya és com un sorteig, una barreja de números, ignores quina és la combinació. No sabem quan serà, no sabem quan serem a dalt ni si hi arribarem.

La boca se m’obra. L’aire entra directe als pulmons. Sento el cor com va pujant, ja està aquí. Ara és quan millor em sento. Escalo aquest grapat de roques que cauen amuntegades, una sobre l’altre. Deixo caure enrere el pes del cap. Veig pedra i més pedra. Pedres grans, petites, pedres de totes les formes, unes sobre les altres, unes al costat de les altres. Algunes pedres són molt grans, tan grans que no les podria abraçar, fan forats sota terra tan grans que no ens podrien trobar si ens hi amaguéssim. Pedra i pedra...pedra calenta, pedra. Gris i més gris sota els peus fins que arribem a un pas de neu. La muntanya tan inclinada com està et proposa un temps per reflexionar. Al cap d’uns minuts inicio un pas cap a l’altre costat, vaig clavant les meves Mizuno per obrir forat. Sóc gairebé a tres mil metres amb unes bambes mig rebentades, amb els tacos desenganxats. No sé què coi em passa. Em sento tan valenta que he perdut el nord i sé que això no pot ser. Em va seguint el grup. Darrere meu en Nil i la Cristina, després la Ligia i l’Edu. Ja sóc a l’altra banda i ara veig el que he fet. Veig la pendent de la neu i sento aquell gust de l’adrenalina. Les mans m’han quedat glaçades, no les sento, he quedat de quatre grapes mentre passava. Encarem el tram final. Estic nerviosa. Sento que el cos m’acompanya i tinc moltes ganes de fer cim, l’ànsia de pujar-li al damunt em fa perdre de vista qui sóc. Ja queda poc. Estic a tres-cents metres de tu i avui vinc a coronar-te. Fem el tram de xemeneia que és un espectacle. Quan poso les mans sobre les primeres roques noto l’escalfor. La fred s’apaga i un plaer infinit m’envaeix. Em diverteixo. Em diverteixo tan que no sóc capaç de dir quant. Aviat seré al damunt.

Quan a vegades perdem l’esperança el sentiment de decepció cala fort.

De cinc persones que havíem de fer cim, ens trobem la Cristina i jo encarant el tram final. El meu inexpert atreviment i la seva experiència fan de nosaltres un bon equip. Em sento respirar, em sento valenta. Inicio un camí que em duu cap un bloc de gel, no puc passar, hem de recular. Sé que ets aprop. Miro enlaire i allà estàs, et veig. Em tens aquí, perduda i jo que et vull tocar. La Cristina no es dona per vençuda, busca i busca per on passar. Ara sí, ara no, donem voltes i gairebé quan ho donem per perdut, quan ja volem deixar-ho córrer, troba un pas. Amb el cap fem que sí totes dues.

Encens en mi una força que només sento aquí. Em tornes salvatge. El cor se m’ha esverat. És la il·lusió, és l’emoció de ser a punt, a punt d’aconseguir-ho. Estem tan enfilades que algunes passes ens fan recular, la pedra llisca avall. M’agafo. La sento sota les meves mans. No està ben marcat, fa estona que hem perdut les fites i això ho fa complicat. Sento por, ganes de ser al cim, sento...La muntanya s’ajup. Arronsa l’espatlla. No arribem mai i no parem de grimpar i grimpar però...de mica en mica començo a veure el cel blau, pur i clar. De mica en mica s’acaba la pedra i de sobte s’obra un cel immens, aquell que veia quan era a baix i em feia somiar. Veig la cara d’una dona que és al cim. Ploro. Ploro com una nena petita i ric com si no ho hagués fet mai. La Cristina m’abraça. Ens coneixem de fa dos dies i sento com si la conegués de tota la vida. No saps que feliç he sigut aquí al damunt amb tu. Recupero el batec. Sóc a 3.014 metres, el meu primer tres mil. Sé que no és una muntanya molt alta però ara és la meva, la que hem fet nosaltres, i no ha sigut fàcil.

Ja sóc aquí. Avui vinc a coronar-te. Avui sóc per sobre de tres mil metres.  Ara vull arribar a baix, tancar els ulls i imaginar-me el pròxim cim. La muntanya uneix, la muntanya ens fa tornar salvatges, a mi, a tu, a tots.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada